Aquí no parlem mai de frontera, ni de Catalunya-sud, encara menys d’Espanya. Quan travessem la frontera, anem “de l’altre costat”. Aquesta senzilla idea il·lustra plenament la percepció d’una entitat més alta, comuna i compartida. D’un idioma comú, amb unes variants dialectals que s’assemblen molt i que ens allunyen del normatiu pur. De l’altre costat… Ja n’hi ha prou amb aquesta frase feta per dir qui som.
Estic mirant aquestes muntanyes, els seus senders secrets, els seus còrrecs estrets. Estic mirant, amb els ulls de la memòria i de l’amor, els petits cementiris on dormen els meus avis i besavis : a Serrallonga, a Olot, a Sant Miquel de Pera, a Prats. Poc importa de quin costat són, ja que són on han de ser : a casa seva.
Estic mirant el nostre país, el país dels Angelets de la terra que va resistir més de quinze anys a Lluís XIV, un país de gent dura a la feina, un país de penyes i de contrabandistes, un país de guies per als exiliats i als fugitius, un país de traginers. Segles passats a caminar d’una masia a l’altra, d’una deu a l’altra, d’una ermita a l’altra. Segles de casaments, de dols, de bateigs, de vida. En comú. En família. Diem “Prats de Molló” : es pot dir més clarament la pertinència ? Prats DE Molló.
Avui, no ens equivoquem, ni terrorisme ni immigrants (només faltaria en aquesta terra de pas), ni pandèmia. L’Estat francès ha volgut donar una penyora a l’Estat espanyol, un acte a l’encop simbòlic i inoperant tal com he tingut la oportunitat de dir-ho al prefecte mateix. Un acte de cortesia, també, entre els membres d’un club tancat d’estats-nacions que es dediquen a sobreviure costi el que costi, i que se saben condemnats a curt termini per la història. L’ordre instituït desprès de la segona guerra mundial viu la seva última dècada i molts dels estats que el componen s’hauran de redefinir. Els nostres, vull dir els nostres d’ara, no fan excepció. L’estat espanyol sempre ha pouat el pitjor de França, primer amb la pesta borbònica, desprès amb l’intent d’importar l’odiós model jacobí, gran opressor d’identitats. Espanya deu ser un dels únics miralls en el qual França encara es troba admirada, doncs admirable. Com a càrrec electe de la República francesa, com a ciutadana francesa, em dol infinitament. Com a Catalana em desespera i em revolta.
Maria Costa, (batllesa dels Banys) Riumajor 14 de març 2021
Podeu llegir el discurs sencer a El Portal CatNord Digital (@Col_2A)
