Valentí Almirall: El naixement del catalanisme (I)
Un barceloní. Barcelona també és Catalunya, tot i que en ocasions prova d’esmunyir-se o, de fora estant, és menystinguda. Un barceloní: Valentí Almirall i Llozer.
Article d’Albert @dites_dites
Va néixer el 1841, en una data que posteriorment esdevindria excepcional. Un 8 de març: el Dia de la Dona Treballadora; i cinquanta-sis anys més tard, el mateix dia en què va néixer l’ínclit Josep Pla. Almirall era fill d’una família de propietaris agraris, amb terres al Papiol, Perelada o al Tibidabo, però també amb terrenys urbans i immobles, i gestors d’un pròsper comerç de drogues.
De petit, va viure un temps a Badalona. I va estudiar en una de les millors escoles, la de Sant Tomàs. De bon començament, ja destacava en l’àmbit de les llengües, la música i la pintura. Un potencial que el va obrir a conèixer la “producció ideològica moderna, en contrast amb el to decadent de l’Estat”, com ho expressa en la seva biografia sobre Almirall Josep M. Figueres.
Havent estudiat filosofia, es va llicenciar en Dret a la Universitat de Barcelona, però mai no va exercir-hi. Tota la seva empenta la va dedicar a la política i la cultura, que llavors incloïa el periodisme, amb l’únic objectiu de fer germinar i potenciar la catalanitat.
Va participar en tertúlies, la més rellevant de les quals potser la de Serafí Soler “Pitarra”. Aquesta activitat li va permetre conèixer i vincular-se al nucli d’escriptors, artistes i periodistes que conformarien el moviment de la Renaixença.
Una aturada, però. Almirall, amb el seu rostre massís, el seu enorme bigoti i la seva energia ens projecta sempre endavant; ens arrossega encara avui. Parem un moment i fem un excurs per entendre d’on venia el país, per així reprendre la seva biografia i acabar de descobrir què va fer i cap a on va projectar Catalunya. Cal, doncs, mirar una mica enrere per posar en context el període de la Renaixença.
Hi ha dos fets no massa coneguts i que haurien de ser considerats precedents, potser embrionaris, del posterior catalanisme polític. La revolta de la Confederación de Juntas Provincialistas, el 1843, que prova de restablir el govern de Catalunya en un marc d’estat federal.
I el 1848, la temptativa de creació d’una Diputació del General, projectada per Tomàs Beltran amb l’ànim d’avenir a carlins i lliberals, també en el marc de la restauració d’un govern català.
Amadeu I, rei d’Espanya. Un noble italià que en tres anys se n’adona que el seu nou regne és especialment intens i prefereix tornar al Ducat d’Aosta, tot abdicant a les Corts espanyoles, les quals proclamen la República el febrer de 1873. Els seus primers presidents van ser catalans: Estanislau Figueres i Francesc Pi i Margall. Ara sí, aquest darrer és qui formula el federalisme. I és en el marc de la primera República que hi haurà dos conats de proclamació d’un Estat Català. Tanmateix, es produirà la Paviada: el general Pavía entra virilment i eqüestre a les Corts amb la guàrdia civil i, paradoxalment, poc després retorna el poder a Emilio Castelar. En darrer terme, tot plegat acaba amb la restauració de la monarquia borbònica, amb l’adveniment d’Alfons XII.
La darreria del segle XIX resulta ser un període convuls, fortament caracteritzat per elements geopolítics, econòmics, de política interna i, no en poca mesura, per la violència: la pèrdua de Cuba i Filipines, les Bases de Manresa, en la redacció de les quals col·laboren Torras i Bages i Prat de la Riba, la qüestió rabassaire, el sindicalisme i, en darrer terme, l’anarquisme.
Enric Prat de la Riba en serà una figura cabdal. Dirigent de la Lliga Regionalista. Col·laborador a “La Veu de Catalunya”. Nomenat President de la Diputació de Barcelona el 1907, funda l’Institut d’Estudis Catalans i aplega les quatre diputacions catalanes. El 1912 publicarà “Les Mancomunitats” i el 1914 es constituirà la Mancomunitat de Catalunya
És en aquest context que podem enquadrar la Renaixença de la cultura catalana, amb una sòlida base literària (Verdaguer, Maragall, Oller, Costa i Llobera, Llorente) i amb la influència del gran Jaume Balmes (1810-1848) en el camp de la filosofia. En el camp de les arts plàstiques, irisen i modelen el panorama grans figures, com Fortuny, Nonell, Vayreda, Casas, Martí i Alsina, Llimona i Clarà. I en el de la música ressonen figures com el musicòleg Felip Pedrell; Anselm Clavé, en l’àmbit popular; l’Orfeó Català de Millet, amb Vives i Nicolau; i compositors com Granados, Morera, Albéniz o Pahissa.
I encara un darrer aspecte poc esmentat i que haurà d’esdevenir important, si més no simbòlicament, per a la cultura catalana, tant per a la popular com per a la de més alta volada (val a dir que aquest món espiritual no interessa en excés a Almirall): Montserrat. El P. Antoni M. Marcet va ser abat de Montserrat al llarg de trenta-tres anys i el renovador de la comunitat, en fomentar l’activitat intel·lectual i l’ús de la llengua catalana, i conduir el monestir i el santuari a una posició nuclear en l’àmbit espiritual i cultural, a través de nombroses reformes i construccions, incloent-hi l’ampliació de la biblioteca.
De la mà de Puig i Cadafalch, ja el 1928, es van transformar els accessos, obrint així l’abadia altra vegada al món. Les seves decidides accions van resultar cabdals, si tenim en compte que l’abadia renaixia dels tres saquejos de les tropes franceses a començaments del XIX: vessament de sang i destrucció.
Article d’Albert @dites_dites
→Llegir Valentí Almirall part II