COMUNICATS

UNITAT, polítics, UNITAT! Carta de Neus Matamala. 8 de març de 2019

 
Benvolguts/des, el meu nom és Neus Matamala, tinc 38 anys i sóc de Girona.

Avui, no sé el per què, m’he decidit a escriure-us. Ho dic en plural perquè aquesta carta es dirigeix a tots i cadascun dels polítics que formeu part d’aquest procés independentista.

 

L’origen d’aquesta carta era per a les preses i presos, perquè sento que estan tots tancats per culpa meva, pel meu vot, per la meva manera de pensar i aquesta il·lusió  i necessitat de ser independents.
El meu deute és exactament igual amb tots i cadascun d’ells.

 

Personalment, tinc molt clar cap a on ha d’anar el camí a seguir, i difereix bastant d’alguns dels seus criteris, però això no farà mai, que deixi d’estar-los a totes i tots, immensament agraïda. Sóc membre de la Crida i emplaço sempre a tothom a registrar-se al Consell per la República perquè confio que és i serà la millor manera de començar a funcionar com a País.
Ser mare d’en Martí i la Júlia, de 10 i 13 anys respectivament fa que no em pugui ni imaginar què és estar privada de llibertat per veure’ls i viure’ls.

Penso que ningú esperava que Espanya arribés tant lluny contra Catalunya i els nostres presos i preses estan pagant per tot el poble català. Un preu tan alt que fa mal de dir, de pensar…
Porten molt temps empresonats, massa, mai s’hauria d’haver permès.

Com a Neus, sempre faig el que puc, en el dia a dia, i quan se’m demana que col·labori en diferents actes.  Però escriure’ls em costa molt. M’entristeix. Em sento responsable de la seva situació i em sento malament per no deixar-ho tot i liderar les accions que jo penso s’haurien de portar a terme. Però em guanya la por, la responsabilitat amb els meus, i el fet que el meu pare també estigui exiliat, m’obliga a responsabilitzar-me de massa coses. Crec que si una cosa hem après, malauradament amb tot això, és quan influeix en les nostres famílies, la decisió presa per cadascun dels nostres.

Sí, el meu pare, va marxar a acompanyar el President Carles Puigdemont a Bèlgica el 29 d’octubre de 2017 i des del març de 2018, aquest mes farà un any, no ha pogut tornar a casa ja que l’Audiència Nacional el reclama. És en Jami Matamala, el meu estimat i enyorat pare.
Jo sempre he treballat amb ell, cada dia, a l’empresa familiar. El puc trucar quan em cal, puc agafar un avió i anar-lo a veure, però això passa cada dos o tres mesos i no puc evitar trobar-lo molt a faltar. El viatge és llarg i car. Però el cas dels presos, és tan dur, i han de ser tan valents, que no hi haurà temps en aquesta vida per tornar-los tot aquest sacrifici.

Des que va començar tot això, a casa hem hagut de suportar moltes coses que mai m’hauria passat pel cap que fos possible, des de que ens punxin els telèfons, fins a que ens segueixin amb cotxe o patrullin davant de casa. Insults de tota mena a través de les xarxes socials i també a la cara. Però hem sabut portar-ho. Amb els meus fills, riem llegint els tuits o cartes d’alguns ultres i fatxes, intentem treure-hi ferro perquè els petits no s’espantin i també perquè aprenguin que només ens fa mal qui nosaltres permetem.

I a aquesta gent, no els hi permetem. Aquests tipus de “comentaris” no ens poden fer mal, i com tantes vegades en aquesta vida, agradarem a uns i a d’altres no, hem d’acceptar-ho sempre i aprendre’n, aprendre a no tractar mai a ningú com ells ho fan amb nosaltres. Vull que els nens creixin amb més valors que aquesta gent.

Un dels pocs aspectes positius de tot això, és la quantitat d’accions i gent brillant que he conegut. Els fills/es, parelles, germanes i germans, cunyats i nebots,… dels presos i preses, per mi, uns altres herois.

Jo sí sé el que passen, el que pateixen, les seves pors, els seus moments… en tot aquest temps no he pogut llegir ni escoltar res dels seus fills/es perquè em desmunto.
Jo sóc incapaç de dir que no a res que em demani algú dels seus. Vaig on s’hagi d’anar i faig el que s’hagi de fer. El que sigui.

A vegades, com a filla d’en Jami Matamala em demanen que participi a actes i sopars grocs, ja en porto molts i he hagut d’aprendre a parlar en públic malgrat el mal de panxa i nervis que passo els dies previs. No m’agrada, no estic còmode parlant davant la gent, però no puc negar-m’hi. Si el meu testimoni pot ajudar, sempre ho faré.

Em molesta una mica, la veritat, el concepte que s’ha venut del meu pare, com si fos un gran empresari i mecenes de tot. Nosaltres tenim una petita empresa familiar on hi treballem tots.  El meu pare treballa tots els dies de l’any quan cal, i sempre és el primer a arribar al despatx i l’últim a marxar-ne. És el millor exemple per a tots els treballadors. Ara ja fa més d’un any que no podem comptar amb ell, el seu despatx és buit.

Quan va fer els 60 anys, ho vam celebrar amb família, com sempre hem fet, amb uns macarrons cuinats per ell, a casa seva. Estic contenta perquè va ser l’últim aniversari que vam passar amb ell tots junts, i li vàrem regalar un llibre amb un recull de cartes dels seus amics, amigues i família. Crec que va ser el millor regal que podíem fer-li, sense saber que als pocs mesos, hauríem d’aprendre a viure sense ell.

Als actes que vaig, això és tot el que explico.

Explico, que el meu pare ha pres una decisió molt important pel bé del país i per ajudar al seu amic, el President Puigdemont.
Explico, que ha posat per davant de la seva família i de la seva única empresa, la feina pel país.
Explico, que a risc de perdre el poc que té, s’ha quedat a Bèlgica amb un únic objectiu.
Explico, que ha decidit no conviure amb la seva dona, no veure a diari els seus fills, néts i amics, per ajudar a aconseguir una única fita.
I explico, i m’enfado, perquè no puc entendre que hi hagi disputes entre partits i que no es vagi a la una.

Els polítics, tots, viviu de la política, és la vostra feina, lícita i complicada com tantes altes i el meu pare també en tenia una, que ja no pot fer. Ell no ha promès res a ningú, ell no té cap responsabilitat davant el poble de Catalunya més enllà del seu amor al nostre país.

Ho ha deixat tot, assumeix el risc de perdre-ho… no podeu, tots els polítics deixar la vostra feina particular dins d’un partit per fer una feina col·lectiva per a tots els catalans i catalanes que us hem votat per implementar la República?

De debò voleu que em cregui jo, la filla d’un dels homes més altruistes d’aquest procés que, a la vostra edat, amb la vostra cultura i coneixements, no sou capaços de fer un front comú a Espanya?? Busqueu una entesa entre els vostres partits, si us plau!!
De debò no veieu que ens exterminaran? Que ells sí van a la una contra nosaltres.

 

Us suplico a totes i tots que trobeu la fórmula per anar units, que us poseu a la pell del meu pare el dia que va prendre aquesta decisió, i que tingueu el coratge de posar la nostra República davant de tot, sobretot davant del vostre partit.

 

Amb tot el meu amor i respecte, Neus Matamala.


Publicat originalment al blog personal de Neus Matamala


UNITAT

Cartell de Pol Molina @PolMolina7  per Carteles x la Rep. @CartelesxRep

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Sí, és clar, a ComuniCATs també fem servir galetes, carquinyolis, neules... Les tenim amb o sense gluten, de xocolata, farina d'espelta..., boníssimes totes. Si les vols clica! Benvinguda! Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca