A finals del segle XX, hi va haver una campanya molt satisfactòria a Catalunya per a conscienciar que som un sol poble. El seu lema: Som 6 milions (“Hi ha sis milions de nosaltres”)

Article traduït per AnnA (@annuskaodena)

Pocs anys més tard, just després del canvi de mil·lenni, la xifra ja era incorrecta. Llavors ja érem set milions i mig. En aquest breu període, més d’un milió de persones d’arreu del món van arribar a Catalunya, i amb elles, van portar les seves llengües.

Als anys seixanta, Catalunya va experimentar una afluència d’immigrants que van canviar la seva composició demogràfica i lingüística radicalment. Davant d’aquest nou augment demogràfic, alguns temien que el català no pogués resistir una segona onada de migració. Vàrem començar a tractar als nouvinguts com no voldríem que ens tractin a nosaltres: ignorant o negant la seva identitat.

Tot i que ens molestava que els altres ens tractessin “d’espanyols” arreu del món i que donessin per suposat que la nostra llengua era el castellà, no ens comportàvem tampoc de manera diferent. Vàrem suposar que els marroquins, el grup més gran, tots parlaven àrab. Amb els pakistanesos, vàrem donar per fet que la seva llengua era l’urdú. Vàrem pensar que tots els llatinoamericans eren castellanoparlants. I fins i tot esperàvem que els immigrants parlessin idiomes inexistents, com ara el “nigerià” o el “senegalès”.

Aquesta negació d’aquestes altres llengües es va veure agreujada pel comportament més característic dels parlants de llengües minoritàries: dirigir-se als estranys o estrangers en la llengua dominant, en aquest cas el castellà. És l’amenaça més evident per a la supervivència de la llengua catalana, però continua sent un comportament habitual entre els parlants nadius.

Davant d’aquests fets: la negació de la diversitat, per una banda, i la negació de la llengua pròpia, per una altra, el Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) de la Universitat de Barcelona va començar un inventari de totes les llengües que es parlen a Catalunya. El nostre projecte tenia dos objectius bàsics: difondre la gran diversitat lingüística a Catalunya i el seu valor, i generar un corrent de reciprocitat que contribuís a revitalitzar el català i les altres llengües parlades pels catalans.

Com a resultat, hem identificat més de 300 llengües parlades pels catalans, a més d’una gran quantitat d’activitats cíviques relacionades amb el llenguatge. Durant el procés, vam conèixer molta gent amb històries sorprenents:

• Dos parlants de Kalaallisut (groenlandès) que no es coneixien
• Una família que va venir de Mongòlia el 2001, els primers de 117 mongols que viuen a Catalunya el 2017
• Un grup d’egipcis que van dir que parlaven Copte (antiga llengua egípcia utilitzada principalment a l’església)
• Iranians que van jurar que parlaven Persa fins que van seguir un procés d’identificació amb el català i van reclamar l’Àzeri com la seva primera llengua
• Peruans que, a través del català, “van descobrir” les llengües nadiues del seu país
• Els parlants de Tamang i Sikkimese que van utilitzar el català per augmentar la consciència de les seves llengües, ambdues llengües sinotibetanes parlades al Nepal
• Un parlant de Pulaar del Senegal, que va dir que, ja que no podia lluitar per la seva llengua al seu país, ho faria pel català a Catalunya

A més de les activitats de GELA, moltes ciutats, biblioteques, escoles i altres organitzacions van emprendre inventaris lingüístics com una manera d’obtenir més informació sobre els nouvinguts. La informació sobre aquestes llengües va començar a formar part del coneixement cultural general dels catalans. El millor resum d’aquest procés prové d’un bolivià: “Si dic a Madrid que parlo el Quítxua, ningú em fa cas. Si ho dic a Barcelona, tothom em fa preguntes”.

Pel que fa al nostre segon objectiu de revitalitzar l’ús del català, cal dir que ha aconseguit ser una de les poques llengües no estatals a Europa en augmentar considerablement el nombre de parlants nous. Les escoles han jugat un paper important en aquesta revitalització, ensenyant el català com a segona llengua. A més, el Consorci per a la Normalització Lingüística, que compta amb milers d’estudiants adults en els seus cursos de català, ha assegurat que el català es parla ara amb accents de tot el món.

Com he dit anteriorment, un dels problemes que tenim a l’hora de revitalitzar la llengua és que els catalans no la fem servir quan parlem amb algú que no pensem que és d’aquí. La paradoxa és que quan aquesta altra persona parla català, la llengua és una manera de proporcionar-los la ciutadania sense papers. Ens agrada creure que si parles català, ets català. En general, aquest reconeixement té un poder enorme quan es tracta de generar reciprocitat. Així doncs, malgrat els temors que moltes llengües entrants tinguin un impacte negatiu sobre el català, la supervivència de la llengua depèn en realitat d’aquests nous parlants.

Aquí a Catalunya, la llengua és un signe d’identitat, i també es pot transmetre i afegir a altres identitats. És l’element més cohesiu d’aquesta societat diversa.

Maria Carme Junyent és professora del Departament de Lingüística General de la Universitat de Barcelona. També és una de les fundadores del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA), associat amb Smithsonian en el nostre projecte de “Sostenibilitat de llengües minoritàries a Europa”.

Article traduït per AnnA (@annuskaodena) segons el meu millor coneixement de l’anglès.
Article translated by AnnA (@annuskaodena) to the best of my knowledge of English.

Font: SmithsonianFolklife @SmithsonianFolk

https://festival.si.edu/blog/a-multilingual-catalonia

Autor: Maria Carme Junyent @CarmeJunyent via @UniBarcelona
Data de publicació: 14 de maig 2018