Un any després del referèndum català, la lluita continua. The National
Avui marca el primer aniversari de l’important referèndum d’independència a Catalunya de l’1 d’octubre de 2017. Quin balanç podem fer del referèndum 1-O i dels esdeveniments que s’han desenvolupat des d’ençà a l’estat espanyol?
Article traduït per AnnA (@annuskaodena)
Tal com jo i el meu company, Chris Bambery, vam escriure en el nostre llibre, Catalonia Reborn, l’1-O va representar molt més que una lluita per l’autodeterminació en un racó d’Espanya. Al contrari, la revolució popular catalana és només una de les claus d’una crisi més àmplia del règim espanyol malaltís i espectacularment corrupte que va succeir a la dictadura franquista. Quan Franco va morir el 1975, els seus partidaris van crear una aparença de democràcia únicament. Es tracta d’un front darrera el qual l’antiga oligarquia franquista i els seus hereus literalment van robar bona part dels actius financers de l’estat pel seu ús personal, mentre imposaven una constitució fraudulenta que els va concedir immunitat legal pels delictes que van cometre durant 40 anys de dictadura.
Fins avui, l’Estat espanyol manté una Guàrdia Civil paramilitar, que es troba en una caserna d’estil militar, per protegir-se de la seva mateixa gent. L’any passat, el dia del referèndum, aquesta elit paramilitar es va desplegar contra civils desarmats que intentaven votar a les escoles locals i els centres cívics. L’1 d’octubre no hi va haver cap altra amenaça a l’ordre civil que la dels Guàrdies Civils armats fins les dents, fent destrosses mentre entraven als col·legis electorals i donant garrotades als civils amb les porres, incloent-hi els ancians, i disparant gasos lacrimògens.
Unes 844 persones van demanar atenció mèdica després d’aquest motí policial. Com a observador oficial aquell dia, puc donar fe de la determinació assossegada dels que van votar, estesin a favor o en contra de la independència, i de la seva reticència enfront la provocació policial.
Fins ara, el Govern espanyol, el Ministeri de l’Interior i les autoritats judicials han refusat considerar qualsevol investigació pública sobre l’excés de força utilitzat per la Guàrdia Civil i la Policia Nacional durant el referèndum de l’any passat. Ben al contrari, aquest cap de setmana es va produir una manifestació pública molt provocativa a Barcelona, convocada pels sindicats policials espanyols per “honorar” als oficials de la Guàrdia Civil que van participar en l’operatiu a les seus electorals. Per entendre-ho, imagineu que la policia britànica es manifestés obertament, per exemple, per oposar-se a una investigació pública sobre la tragèdia de Hillsborough i elogiessin les accions dels seus companys, recolzats pel Partit Nacional Britànic.
Des del 1-O, el Deep State neofranquista ha fet tot el possible per evitar el diàleg amb els catalans. En lloc d’això, ha utilitzat la màxima repressió per decapitar políticament la cúpula catalana llegítima. Aquest mes més de 20 polítics i representants civils catalans seran jutjats per “rebel·lió”. La pena podria ser de 25 anys de presó. Un escàndol que inclou Carme Forcadell, anterior Presidenta del Parlament de Catalunya, pel delicte de permetre un debat parlamentari sobre la celebració del referèndum de l’1-O.
Centenars més de representants elegits i ciutadans comuns estan acusats de delictes relacionats amb les consultes d’independència de 2014 i 2017, com ara onejar la senyera catalana o cantar rap amb lletres que no són del gust de l’Estat. Si aquesta magnitud de repressió estigués succeint, per exemple, a Hongria, la Comissió Europea hauria intervingut fa temps. Però amb un Brexit imminent, Brussel·les i Berlín s’estimen més fes els ulls grossos. A més, els bancs públics espanyols deuen una fortuna a Alemanya, així que no esperin que la senyora Merkel faci res mentre Madrid continua desviant impostos des de l’auge econòmic de Catalunya per pagar el deute a Berlín.
Qualsevol demòcrata autèntic s’adona que l’obsessió de l’Estat espanyol per aixafar el dret d’autodeterminació del poble català només pot conduir a una crisi política permanent. Especialment perquè els esdeveniments a la regió basca s’encaminen en la mateixa direcció. Durant la major part de l’interval des de la mort de Franco, la política basca va estar enverinada per la violenta confrontació entre l’organització terrorista d’ETA i Madrid. Això va dividir profundament el moviment independentista basc entre les seves seccions conservadores i radicals, una divisió que Madrid va utilitzar amb finalitats pròpies. En els dies previs al referèndum de l’1-O de Catalunya, Madrid va oferir diners extres al Govern conservador basc, per evitar que recolzessin als catalans.
Però amb la desaparició d’ETA, hi ha una aliança tàcita que creix entre catalans i bascos que podria forçar un canvi en la Constitució espanyola a favor de permetre el dret d’autodeterminació per ambdues nacions.
Aquesta amenaça existencial podria explicar els extrems absurds als quals l’oligarquia espanyola està disposada a arribar per tal de protegir els seus interessos. Però la repressió no funciona. Per començar, el moviment popular català no mostra cap senyal d’esgotament: més d’un milió de manifestants van sortir als carrers de Barcelona l’11 de setembre per celebrar la Diada Nacional de Catalunya i protestar pel continuat empresonament dels dirigents independentistes.
En segon lloc, la corrupció endèmica del deteriorat Estat espanyol ha enxampat finalment al Partit Popular (PP), la principal “casa política” dels antics franquistes. Al juny passat, el govern del PP, liderat per Mariano Rajoy, es va desplomar després d’un important judici per corrupció, posant al capdavant del Govern el Partit Socialista, en minoria, liderat per Pedro Sánchez. Aquest govern depèn dels vots dels catalans i bascos. Com a resultat, es va aixecar el control directe de Madrid a Catalunya i es va restaurar un govern català amb Quim Torra com a President. Sánchez continua la seva oposició a la independència catalana, però ha fet alguna menció sobre una possible reforma generosa de la Constitució espanyola. El diàleg és ara teòricament possible sempre que primer es posin en llibertat els presos polítics.
No obstant això, Sánchez està jugant un joc enrevessat. El seu govern socialista es nega a retirar els càrrecs contra els dirigents catalans empresonats, citant la reticència a interferir en el procés judicial. El més probable és que Sánchez no estigui disposat a rebre acusacions de que esta sotmès políticament als catalans, per no perdre suport electoral envers Ciudadanos, el partit unionista de dretes. El mes passat, el govern socialista va presentar la seva pròpia campanya legal per impedir que el govern de Catalunya tornés a obrir les seus diplomàtiques a Europa, inclòs el Regne Unit.
Mentrestant, Ciudadanos intenta conquistar els votants espanyols de classe mitja que estan farts de la corrupció del PP neofranquista. En un gir estrambòtic, el partit ha proposat a Manuel Valls, l’ex Primer Ministre socialista de França durant el govern del President François Hollande, com a candidat a l’alcaldia de Barcelona en les crucials eleccions de l’any vinent. Amb la proposta de Valls, Ciutadans espera atreure els votants contraris a la independència de Sánchez i dels partits pro-catalans. Desafortunadament, els partits catalans mostren divisió sobre el candidat que s’haurà d’enfrontar a Valls, fet que podria donar als unionistes espanyols una victòria propagandística.
Per als escocesos i demòcrates d’arreu, la fortalesa i el coratge del poble català davant la repressió constant és a la vegada extraordinària i humil. Com a conseqüència d’aquesta resistència popular, l’autodeterminació de Catalunya continua sobre la taula, encara que, com a Escòcia, el procés sigui més llarg i més tàctic del que podríem desitjar. Tot i així, ja comencen a aparèixer greus esquerdes a l’edifici de l’estat neofranquista.
Pel que fa a la pròxima etapa de la lluita, el simulacre de judicis d’aquest mes ha de ser el centre d’una tremenda onada de solidaritat internacional. Els presos polítics catalans creuen que seran declarats culpables, però estan convençuts que una apel·lació als tribunals europeus els pot alliberar finalment, de la mateixa manera com els tribunals europeus van retirar les roïns ordres d’extradició emeses per l’Estat espanyol contra l’expresident Puigdemont i la mateixa Clara Ponsatí.
Però no podem confiar només en aquesta estratègia. Hem de mantenir el govern socialista espanyol sota una intensa pressió internacional per a que alliberi els presos polítics – o els concedeixi l’amnistia si se’ls condemna. Actualment, hi ha algú que escolti dins el Partit Laborista de Jeremy Corbyn?
Article traduït per AnnA (@annuskaodena) segons el meu millor coneixement de l’anglès.
Article translated by AnnA (@annuskaodena) to the best of my knowledge of English.
Font: The National @ScotNational
http://thenational.scot/news/16951378.one-year-on-from-catalan-referendum-the-fight-goes-on/
Autor: George Kerevan @GeorgeKerevan
Data de publicació: 1 d’octubre 2018