Tres nits amb els ciutadans de Girona. James McEnaney @MrMcEnaney openDemocracy
A l’altra banda de l’aigua s’enfila un núvol. Sembla brillar, il·luminat des de sota mentre s’expandeix en l’aire immòbil. Aviat se n’hi ajunta un altre, i després un altre, fins que es converteixen en un de sol: una massa enorme, d’un blanc grisós, davallant cap als carrers com l’alè del diable. A sota i al voltant, un crepiteig d’explosions enmig de la nit i tres nous solcs de gas blanc llisquen per l’escena, enfilant-se ràpidament abans que els projectils completin l’arc que els torna a terra. La bèstia de davant nostre inhala mentre s’enfila cada vegada més amunt i es dirigeix cap a la gent aglomerada a les ribes i a l’altra banda de l’aigua.
Article traduït per Projecte TransMate
La meva dona i jo som a Girona des de fa una mica més de vint-i-quatre hores. Vam venir amb expectatives senzilles: una mica de vi, de bon temps, i passar uns dies junts després de mesos esgotadors. Una petita pausa, reservada uns mesos abans per caprici, molt abans que Espanya decidís empresonar polítics fins a 13 anys per l’espantós delicte de permetre a la gent votar. Les sentències es van fer saber tres dies abans que arribéssim.
Totes i cada una de les parts de la ciutat semblen presentar alguna mena de símbol polític, amb sentiments prodemocràcia, proindependència i antifeixistes irradiant dels carrers. La bandera catalana, l’estelada, penja d’incomptables balcons; hi ha llaços grocs de protesta pintats a gairebé tots els senyals del carrer; pintades a voreres i parets denunciant la injustícia dels tribunals espanyols i cridant Mort al Rei; pancartes penjades del costat d’edificis, eslògans com ara l’autodeterminació és un dret, no un delicte; art de carrer reclamant llibertat i donant als passavolants la benvinguda a ‘la República de Catalunya’.
La nit abans –la primera de tres– havíem sortit a fer un tomb, passejant pels carrers antics de la ciutat vella abans de travessar el riu. Intrigats per la fragor d’una multitud en una o altra cantonada, aviat ens vam trobar aproximant-nos a una protesta a l’exterior de la ‘Subdelegació del Govern Espanyol a Girona’. Un petit grup de policia antidisturbis estava encarat a una gentada creixent, sobretot de joves, que s’havia format al cantó occidental de la Plaça de la Constitució, utilitzant una barricada de formigó que resseguia la carretera per alçar-se per damunt dels adversaris. A la carretera, en l’espai entre manifestants i policia, hi havia un jove que feia onejar la bandera de franges vermelles i grogues de Catalunya.
La plaça mateixa és un espai ample, obert i força buit, tret d’una petita estàtua d’una dona asseguda acompanyada d’una placa on es llegeix: “Durant el referèndum de l’U d’Octubre de 2017, la ciutadania de Girona va patir la brutal agressió de les forces de seguretat espanyoles quan exercia de manera lliure i pacífica el seu dret de vot. Aquesta plaça vol deixar testimoni d’admiració, memòria i record del digne comportament del poble i del seu coratge.” Ara, dos anys més tard, aquella mateixa gent havia tornat a la plaça per fer la mateixa reclamació.
Més tard, quan la meva dona dormia, vaig rondar pels carrerons envitricollats que baixen cap al riu, i vaig travessar un dels ponts. Sentia com continuava la protesta a fora de l’edifici del govern espanyol, no gaire lluny, i m’hi vaig sentir atret, però quan tot just m’hi barrejava, tota la concentració es va girar i va començar a córrer en direcció contrària, arrossegant-me també a mi. Fugíem de la policia espanyola, i les expressions i exhortacions del voltant em van deixar pocs dubtes que quedar enrere no era una opció.
La multitud es va dispersar i va començar a ficar-se per carrers estrets fins que finalment em vaig veure empès a la Plaça de la Independència. En el seu centre hi ha un monument amb un petit grup de lluitadors, un memorial a aquells que van defensar Girona, tot i que sense èxit, durant el setge de 1808. La més alta de les figures de pedra ara aferra un símbol modern, amb un fons negre, una estrella blanca i una creu blanca: la nova Bandera Negra de Catalunya.
Un cambrer, somrient però evidentment nerviós, em va servir un whisky (molt) llarg, que em vaig beure ràpidament abans de refer el camí cap al meu hotel per passar-hi la nit, amb el fragor de les protestes encara darrere meu.
L’endemà al matí, després d’esmorzar, vam sortir a explorar la muralla de la ciutat vella, les restes de la qual, reconstruïdes i restaurades, envolten el nord-est de la ciutat vella. Mentre resseguíem els cims de l’alterosa barrera, amb la ciutat estenent-se sota nostre, els sons d’una protesta nova, molt més gran, s’alçaven dels carrers.
Una vaga general havia estat convocada a tot Catalunya, amb marxes enormes encaminant-se cap a Barcelona des de ciutats de tota la regió, i en algun lloc d’allà baix, a la ciutat nova, a l’altra banda del riu, es formava una marxa local. Gairebé totes les botigues, cafès i bars estaven tancats, i molts anunciaven amb rètols als aparadors el seu suport tant a la vaga com als líders polítics empresonats.
Ens vam unir a les multituds que s’aplegaven en un dels carrers principals de la ciutat nova. La gent duia consignes polítiques al pit i a les galtes. Feien voleiar banderes per damunt del cap de la multitud o les duien com capes a les espatlles. Més de cent tractors ja havien ocupat el carrer, a punt per a una caravana posterior, engalanats amb ratlles vermelles i grogues.
Al costat nostre, una dona aixecava un rètol amb una imatge de Freddie Mercury i les paraules: “We want to vote free.” Tota l’escena, un carnaval brillant de compromís polític i protesta popular, era un potent record de la força de la gent corrent, i ens evocava records intensos de la nostra pròpia campanya d’independència d’Escòcia del 2014.
Sobre el terreny no es veia policia, però quan un helicòpter ens va passar per sobre, tres generacions de famílies van mirar al cel i van llançar una salva desafiadora de xiulets, burles i gestos amb una mà. El missatge a l’estat espanyol era evident.
Al vespre, una altra gran multitud s’havia aplegat, aquesta vegada escampant-se pels carrers amb arbres arrenglerats i per la rotonda de l’exterior dels tribunals locals. Incomptables converses diferents es fonien entre elles, s’alçaven i queien com ones, i de tant en tant una onada d’aplaudiments rítmics recorria la multitud. El desafiament de la multitud diürna encara hi era present, però s’hi havia afegit una nova capa de tensió, perquè quan la llum s’havia apagat la policia havia tornat, i ara contemplava una massa d’uns quants milers de catalans reclamant “llibertat presos polítics”.
No gaire més tard, van començar les explosions. A hores d’ara érem a l’exterior d’un restaurant de la Plaça de la Independència, tot just a una cantonada de les protestes, fàcilment audibles des d’allà. Al principi vam creure que els sons eren coets llançats per manifestants, però a mesura que l’ambient al voltant nostre canviava, i els ciutadans locals es posaven, visiblement, cada vegada més inquiets, es va fer clar que els responsables eren de fet els uniformats.
Petits grups van començar a passar-nos pel costat de la taula, tot separant-se de la multitud principal, però el soroll de la massa central de manifestants continuava creixent. Els nervis s’exasperaven, les mirades es feien més penetrants. I llavors, després d’una altra descàrrega de la policia, va arribar l’onada de pànic quan la gent va començar a inundar la plaça. El propietari del restaurant ens va demanar que ens traslladéssim cap a dins i, després que una nova tanda d’explosions ens fes passar una multitud encara més gran per davant, va abaixar una reixa metàl·lica davant de la porta principal. Vam entendre que la intenció d’això era protegir-nos, no pas dels manifestants, sinó de la policia.
Vam escapar durant una breu treva, travessant la plaça i un pont d’una correguda cap a la ciutat vella que, davant la nostra sorpresa, continuava relativament tranquil·la tot i els sons persistents del conflicte a l’altra banda del riu. Arrecerar-se en aquests carrers, o fins i tot tornar al nostre hotel, era probablement el pla més segur. Però aviat ens vam trobar travessant una vegada més l’aigua, seguint una petita aglomeració que després es va fusionar amb una protesta més gran, que tenia lloc sota les vies del tren elevat. Seguint les tàctiques adoptades a Barcelona, un gran contenidor havia estat incendiat i col·locat al mig de la carretera, formant una barricada contra una línia de policia que, tot i que restava amagada, era clarament el focus de l’atenció i, com era d’esperar, de la ràbia.
Ens vam obrir pas cap endavant, fent fotos però conscients que, en qualsevol moment, podíem haver de girar cua i córrer com jo havia fet la nit abans. Aquell moment va arribar al cap d’uns minuts, quan una línia de policia a la càrrega, amb els escuts aixecats i les porres desenfundades, empenyia endavant, forçant els catalans a recular cap al riu. La multitud es va dispersar en arribar a les ribes, la nostra secció travessant el pont mentre l’altra s’escampava per les ribes.
Des d’aquella posició vam ser testimonis de com trancorria la nit: els núvols sigil·losos de gas lacrimogen que irritaven els sinus, el flux i reflux dels resoluts manifestants, la cacofonia de consignes i cançons que lluitaven contra, i sovint ofegaven, les constants explosions de les armes de la policia. Finalment la policia va decidir retirar-se, desapareixent a les furgonetes i corrent cap a una altra part de la ciutat. La multitud, en resposta, corria endavant una vegada més, reclamant aquesta part de la seva ciutat mentre una altra onada de lírica catalana omplia l’aire.
A hores d’ara era quasi mitjanit i, amb una visita a Barcelona prevista per a l’endemà, vam decidir tornar a la ciutat vella mentre la turbulència darrere nostre començava a dissipar-se. Però quan pujàvem els esglaons de la catedral la violència va tornar de sobte. Vam creure per un moment que les protestes finalment havien arribat a la ciutat vella, però ràpidament ens vam adonar que eren onades de so que, de fet, xocaven contra les sòlides parets de la catedral abans d’escampar-se pels carrerons i carrers laterals del voltant.
Fos com fos que acabés aquesta nit particular, la batalla que lliurava aquesta gent semblava lluny d’acabar-se.
Ha passat una setmana, i assegut aquí escrivint sobre la meva breu estada a Girona, la imatge més clara que em ve al cap no és pas el núvol de gas lacrimogen aixecant-se per damunt dels carrers, ni la barricada cremant, ni les multituds que buscaven esperitades un recer; però tampoc ho són els carrers bonics i envitricollats de la ciutat vella, ni la vista des de les muralles de la ciutat o la imponent grandiositat de la catedral.
Era una cosa més senzilla: una bústia de correus al mig de la ciutat.
Alçant-se en el seu petit tros de terreny, exactament com qualsevol altra, amb la pintura d’un groc brillant irradiant a la claror del sol, mentre aquella multitud de totes les edats, victorejant, xiulant, rebel, desfila pel seu costat, reclamant llibertat, justícia i democràcia.
I allà, en lletres d’un negre nítid, han escrit: “Catalunya no es rendeix”.
James McEnaney @MrMcEnaney
Article traduït per Projecte TransMate
Article translated by Projecte TransMate
Font: openDemocracy@openDemocracy
Autor: James McEnaney @MrMcEnaney
Data de publicació: 28 d’octubre de 2019