COMUNICATS

Tertúlia amb Rafael Pous i Jordi Cabré. Organitzada per Birres per la República i ANC Pla de l’Estany

Crònica de Dew

Aquest és el hashtag més adient aquests dies al territori català. Perquè les pluges no frenen a les persones que treballen desinteressadament per la República Catalana. Cada setmana hi han conferenciants, advocats, escriptors, etc., que fan quilòmetres, els seus dies lliures, per explicar als ciutadans d’arreu com està la situació del nostre país i fer-la entendre millor. En aquest cas van ser Rafael Pous i Jordi Cabré els que es van traslladar el passat dissabte 17/11/18 a la Vila de Banyoles, al Pla de l’Estany, a fer una esperada tertúlia. Va ser un plaer escoltar-los. Gràcies a ells i als organitzadors: Birres per la República i l’ANC Pla de l’Estany.


RAFAEL POUS:

“Hi ha dos escenaris que podem contemplar per assolir la Independència:

Un escenari podria ser el causat per una crisi tan greu que obligués a algú a forçar un referèndum. Aquí poden passar dues coses: una, molt poc probable, seria pactar un Referèndum amb l’Estat espanyol. Davant de la constatació que l’Estat espanyol no està disposat ni a seure en una taula, el dret Internacional ja ens dóna dret a la secessió. El dret internacional és molt favorable a la negociació, és lògic: l’únic que vol evitar són les guerres. El dret internacional diu que si un seu a taula i l’altre no, automàticament el que seu a taula té la raó. Simplificant molt però ve a dir això.

I l’altre escenari és apel·lar directament a la Causa Justa, sense esperar una intervenció exterior. La Causa Justa és una cosa molt greu. Que la comunitat internacional reconegui “Causa Justa” a la secessió, per separar-te, ja és una raó addicional. Una nació ja té dret a l’autodeterminació pel fet de ser-ho. I nosaltres som una nació reconeguda per tothom. Fins i tot el Ministre Borrell ho va reconèixer a la BBC: som una nació. Rapidament, en Margallo (que és més llest que el Borrell) va dir: “Ep! atenció! que els hi acabes de reconèixer el Dret a l’autodeterminació a la BBC!”. I de seguida va rectificar, dient que volia dir una nació cultural.

Si a més del dret a l’autodeterminació com a nació, a sobre tenim causa justa, no és que diguem que ens han escatimat 5.000 €, això no és causa justa. Però estar en un país on la justícia no funciona, pitjor, on la justícia funciona en contra teu, saltant-se les lleis, on no hi ha justícia sinó venjança, quina causa justa pot haver-hi més que aquesta? On tens nou innocents a la presó, que eren els segons i tercers del Govern, sense acusar, en presó preventiva? Amb el president d’aquest govern, lliure, a Bèlgica, on l’únic tribunal que de moment s’ho ha mirat, Alemanya, ha dit que no hi ha ni rebel·lió ni sedició. Vol dir que, aquesta, és una justícia que no funciona. És una causa justa claríssima.

Podem argumentar davant qualsevol instància que l’estat espanyol té una justícia especial pels catalans, que pensem d’una certa manera. Una justícia d’enemic, una justícia diferent. Nosaltres no podem viure a un país així, tenim dret a marxar.

Tots pensàvem que aquesta tardor seria més calenta i ha sigut una mica tèbia. No ha sigut tan calenta com volíem, potser ens estem reagrupant, potser la temperatura pujarà en un altre moment. Però ha d’haver-hi un moment d’embranzida, d’indignació. Els catalans som molt pacients. El seny, la rauxa… Quasi sempre estem en l’estat seny. Però som gent que quan ens indignem, ens indignem molt. La gran força dels catalans és la indignació, sobre tot davant la injustícia. I per això hi ha molta gent que està apostant per les sentències com “el moment”.

Hem de reconèixer que l’estratègia d’esperar les sentències té molts perills. Entre altres perquè l’estat espanyol no és tonto, té moltes maneres de jugar amb les sentències; pot endarrerir les, espaiar-les, absoldre a un primer, després castigar més als altres. Ho sabem, que no hi ha justícia ni res, és una pura estratègia. Curiosament, la nostra esperança és que els jutges vagin per lliure, com en el cas d’en Quim Forn, que hauria d’estar al carrer. L’estat es va retirar però el jutge i la fiscalia es va agafar a Vox i en Quim Forn segueix a la presó. No estan per fer justícia, estan “per salvar la pàtria”.

Parlem una mica de la e-República.

La idea que té en Puigdemont de La República Catalana és la d’una República Digital. “La República que farem serà una república del SXXI.”

Gràcies a la tecnologia la República de Catalunya tindrà el poder real, no només en el paper sinó realment en mans de la gent. Que ho està sabent comunicar millor o pitjor, això és discutible. Però no tingueu cap dubte que això es farà. Si la República catalana ja de per si és una cosa atractiva, si és una democràcia de veritat, on la gent puguem opinar molt més sovint, encara és més atractiva. I ho és, potser, per persones, per les quals el motiu que ha fet que s’apuntin a la idea de república és aquest nou concepte de modernitat i futur.

Una altra de les bases imprescindibles per aconseguir la República Catalana és el coneixement i pràctica de la no violència. Ens hem de formar, llegint, agrupant-nos, fent xarxa, participant en tertúlies, als CDR, etc. Jo recomano que seguim l’exemple de la CUP.  La CUP és un fenòmen que s’estudiarà en un futur. Per la seva estructura, de moviment i renovació de dirigents. Convida a la idea que tots podem ser líders, el mateix nom ho diu: Candidatura d’Unitat Popular. Aquest és el camí que els ciutadans hem de seguir per empoderar-nos i acompanyar als polítics sent crítics i actius en el camí fins a assolir la independència i la República.

Per acabar, nosaltres creiem que no hem de resistir, resistir és inevitable però si només resistim anirem reculant. Hem d’avançar, hem de fer passos endavant. Estem veient que per avançar, els partits, no estan ajudant molt. Per tant, com a poble ens hem d’organitzar. I ho estem fent, d’una forma que és admirable. Potser quan ets a dins no te n’adones, però la gent que s’ho mira des de fora, realment ho admira molt. Gent que ho veu des de Finlàndia, Madrid, etc. El que està passant aquí, on passa més al món? Jo no ho conec.

Hem de fer que aquesta “crisi tèbia” que Europa té a “carpeta tancada” no ho sigui. No parar de demostrar que no deixarem mai la idea de la independència. No deixar que pensin que ens aturarem, amb tocs d’atenció, siguin els que siguin. No està malament que vulguem entrar al Congrés o fem demostracions que potser no són del gust de tothom. Hi ha moltes maneres, com la que proposa ara l’ANC de Consum Responsable. No hem de parar de deixar ben clar que nosaltres ja vam declarar la Independència i no pararem fins a aconseguir-la.”


JORDI CABRÉ

La visió de Jordi Cabré és una visió en clau de relat. Com s’estan relacionant l’argument i els protagonistes d’aquest moment històric que estem vivint. Una visió pausada però clara de com hem de construir l’estratègia, el relat. Connectar els fets passats amb un full de ruta coherent pel futur. Tot ha de ser real pero sobretot, ha de ser versemblant. I hem de tenir clars els danys, sense enganyar-nos per seguir endavant.

-“El moviment popular, més enllà dels partits polítics representa el cavall, la força. Aquesta força penso que no s’ha perdut, pot ser que s’hagi fet mal a una pota però aquesta força encara hi és. El que sí que pot estar passant, i penso que encara passa i em preocupa perquè fa un any que no es corregeix, és que l’entesa entre el genet i el cavall no acaba de tornar a funcionar. No acaba de connectar com havia connectat. Com a genet s’entén els partits polítics, els líders, la cúpula de l’estat major, la cúpula dels qui podem fer saltar la guspira perquè tot pugui succeir. En qualsevol cas, el cavall aguanta. Si algun resum podem fer abans d’acabar és que el cavall ha d’aguantar i s’ha de ser molt exigent i modest i tenir molta força, fins i tot bruta.

Però el relat que hem de seguir ha de ser un relat que tingui molta coherència. Que en un moment donat, torni a trobar la manera de saltar aquest mur. A una cursa de genets si t’acostes massa a la paret, te la fots i si estàs massa lluny de la paret no la saltes. Segurament, ens hem posat massa a prop de la paret. En un altre tipus de símil, el que vam aconseguir la tardor passada és arribar on no ens pensàvem que arribaríem, i nosaltres mateixos tampoc. Molt a prop de la bandera. Entre el seu exèrcit i el nostre, nosaltres hem posat una avantguarda molt potent, com mai. Una mica el dilema del MHP President Puigdemont aquella nit del 26 era dir: “Escolta, jo que estic tant a prop ara de fer una cosa que no havíem provat mai, que té els seus riscos i per a la qual segurament no estem preparats psicològicament ni fins i tot en estructures d’estat, etc. Però sí que em sento amb el deure moral de què una cosa que no havia fet ni Macià, ni Companys ni ningú, intentar fer-la.”

El mandat hi és, això és una cosa inèdita a la història de Catalunya.

No havia passat mai que hi hagués un mandat explícit per implementar la independència de Catalunya. Que està passant? Doncs que tenim un cavall molt potent, amb una voluntat popular molt latent i molt evident. Majoritària, no majoritària…, jo penso que sí però no em deixen comprovar-ho. És molt majoritària però sí que és veritat que aquesta força sense un genet que li pugui dir cap a on anem, què estem fent i quina força tenim. I si realment val la pena anar amb tu o si anem amb aquell altre, per raons de militància, etc. Això és un desconcert i confio que aviat ens en sortirem.

Però el tema del relat no es pot perdre, no podem ser un país que mira malament que el 27 d’octubre d’enguany diversos CDR estiguessin davant del Parlament intentant entrar. No podem mirar malament això, això no és violència. Això és el mínim que pot passar a un país que ha intentat votar, que se li ha pegat i que ara té vides a la presó. Polítics votats a la presó. Això és el mínim. No vol dir que jo estigui ara aplaudint que ara tot s’ha de fer d’aquesta manera i que tot ha de ser molt conflictiu.

Què menys, que al cap d’un any d’aquests fets, la gent digui, escolteu! Un toc d’atenció, ens posem davant les portes del Parlament i si feu el préssec acabarem entrant.

Jo penso que ja està bé. Això manté el relat. Fins i tot als polítics els hi convé. Perquè manté l’atenció i manté la coherència. Un relat ha de ser una cosa que no només sigui veritat, si és veritat millor, però sobretot ha de ser versemblant.

Si van enviar la policia l’1 d’octubre de l’any passat, va ser perquè es van creure de debò que anàvem a ser independents. Si el Mariano Rajoy anava dient tota l’estona, “No proclamen, no proclamen” és perquè realment creien que això anava de veritat. Al capdavall una declaració d’Independència és una declaració històrica, són paraules, no té valor jurídic. És un “no t’estimo”, no és: “estem signant els papers de separació”. I això té unes conseqüències espectaculars, sempre. Un abans i un després. Amb l’estat Espanyol hem arribat a un abans i un després, en termes de relat no hi ha tornada. Una altra cosa és que ara puguem estar descansant tots dos. Passat això a veure com ho fem per marxar. Potser hem demostrat que no tenim encara ni la força ni el talent per marxar. El que si hem fet és omplir-nos de raons i declarar-ho, que és un fet importantíssim.

Quan abans deia que el nostre exèrcit havia arribat gairebé a tocar de la bandera, volia dir això. Els hi hem dit que hem arribat fins aquí i sobretot fins al fons. Hem fet mal. Mentre arribem al fons, és possible que la rereguarda, les coses com han estat sempre, el sistema de partits, l’economia, la forma de relacionar-nos de tota la vida, TV3, el nostre imaginari col·lectiu s’hagi sentit una mica ressentit.

Quan tu avances tant, pot ser que hagis de cuidar una mica tot el que va quedant una mica enrere.

Crec que ens pot estar passant això, ni prou força per aconseguir la bandera encara, ni prou bondat per a estar segurs d’acabar-ho de fer.

El relat s’aguanta si passen coses com aquesta del Parlament. Quan un país declara la independència, que torno a dir que és un text històric que a Catalunya no ha passat mai; no vol dir que la tingui, no vol dir que la tingui efectiva, no l’ha comprat. No vol dir que la permetin però sí que l’ha declarada. La declaració d’independència és un text impecable i ha de ser realitat, material i tangible, sense presons.

La Causa Justa ja la tenim. No només ens van pegar per anar a votar sinó que a més a més ens han empresonat. I justament com saben que ja la tenim, i ho saben perquè se’n van adonar ells mateixos el dia 1 d’octubre, que ens estaven afavorint una causa justa. Ho van veure i van veure també com el tema judicial se’ls hi va escapar de les mans. I com la UE i diversos països els hi deien “Nois, això? No ho heu d’arreglar d’alguna manera?” Com han vist tot això, el que han fet és posar al PSOE, que és el seu alfil. Ara, “calma, bons aliments i veurem si trobem la via del mig”. Fa dos anys, molts pensàvem: “com és que Espanya no juga la carta de marejar-nos amb una reforma constitucional? Això apaivaga el moviment independentista i ens mareja. És una carta, la del “poli bo” que normalment als espanyols els hi ha sortit bé. Ara, està jugant aquesta carta.

La reunió d’ahir d’en Quim Torra amb altres líders polítics i el PSC per molt incomprensible que sigui, que ho és, a nivell d’imatge és un desastre… Sí que és veritat que guarda una certa lògica. És aquesta zona grisa, aquest intent de diàleg, aquests bons aliments, aquest “poli bo” que té l’estat espanyol, que a Catalunya té forma de PSC la que volen desencallar. Preguntes com: “Fins on vols arribar? Què tens tu? El poli dolent ja sabem quines cartes juga, tu que ets el poli bo quines cartes tens?” El que estan fent és intentar despullar les cartes del “poli bo”.

Les cartes del poli bo penso que són molt poques i que són mentida. La prova que són molt poques és el Miquel Iceta dient l’altre dia: “Tot anirà bé si renuncieu a la llibertat i a la Generalitat en general”. Reconeixent que són presos polítics i que el problema és aquest, i reconeixent que anàvem bé. Que la unilateralitat anava bé i feia mal. I aquí és on arribem al punt de la bandera. No perquè sigui una revolució bona sinó perquè és una revolució bona acompanyada de molta gent. D’una gran massa de gent, imparable. Com apuntava a la reflexió, si l’actitud la mantens.

Si el vèrtex de la piràmide és actiu i té idees, és creatiu, i és agosarat i posa una “maleïda” placa de la declaració de la independència o coses així. Si fa gestos que puguin ser contundents i no abaixa el to, la base respon. Si no, el cavall acaba dient que “la revolució la facis tu, jo no haig d’acceptar un genet que no creu en el que farem.”

L’Iceta ens venia a dir això, que la línia que havíem seguit era la bona. “Ens vau fotre tios, ens vau fotre…”

Ara, el que intenten fer és guanyar temps. Intenten que durant aquest temps on ens prometran reforma constitucional. Potser algú, com podria ser un Pablo Iglesias, declarativament, mai com a decisió política, podria arribar a dir: “Potser sí que un referèndum seria bona idea”. Gran declaració, aquests sí que són bons… L’altre dient: ”Referèndum no, però potser si una consulta no vinculant”. O “una consulta a tota Espanya” o “un estatut”. Tot declaratiu però res efectiu. Però està bé que vagin desgranant les seves possibilitats.

Hi ha algú a Espanya, que intenti arreglar-ho? Sincerament, deixant de banda si guanyen o perden vots, algú pensa si ho ha d’arreglar Espanya o no? Si hi ha algú que pensi que és pot arreglar Espanya. Primera: ha de renunciar a guanyar vots. Segona, ha de tenir en compte que arreglar Espanya és un mandat europeu. Europa els hi ha dit: “Arregleu això, vosaltres mateixos ho heu d’arreglar”. I com tenen aquestes cartes dolentes, el que intenten és guanyar temps a veure si nosaltres ens desactivem. L’estratègia del PP davant d’aquesta partida d’escacs va ser: “Tu jugues amb cavalls i fins i tot amb els alfils. Però davant d’aquesta partida que estic perden el que faig és trencar el taulell, trenco el pont”. L’estratègia del PSOE és una altra, davant de la teva jugada, que continues tenint cavall i continues tenint alfils, el que faig es no moure res. no moure peça.

Fins aquí la via pactada. La via no pactada, que és la que penso que és més probable, demana, com ha apuntat també en Rafael, un cavall fort. Necessitem un cavall molt fort, molt crític amb els partits, molt creatiu. No sé si en forma de primàries o en forma de militants dins dels partits molt crítics amb els seus partits.

Lideratge. Penso que la gent està donant mostres de “xup xup” importants. No es volen empassar un altre relat que no sigui el de l’Autodeterminació. No se l’empassaran. No passarem per humiliacions que no siguin reconèixer, de dalt a baix tota la tardor passada.

La tardor passada vam fer un referèndum, ens vam autodeterminar i vam declarar la Independència.

Si la Independència que es va declarar el dia 27 d’octubre no es basava en un referèndum homologat internacionalment, no passa res. Perquè si vam declarar la independència el dia 27, va ser per Causa Justa. Perquè no ens van deixar votar, això és una causa justa: no deixar-te votar. Una altra cosa és que, com som catalans i volíem fer les coses ordenadament i a sobre vam tenir por, vam dir, fins aquí arribo, més enllà no, perquè no em sento prou acompanyat, perquè estic en fals i perquè segurament, a nivell internacional no em sento prou reconegut.

Doncs bé, es tracta d’acumular prou forces perquè la pròxima vegada puguem tornar a fer-ho o tornar a revalidar-ho, tornar a refrendar el que vam fer i no anar a la presó.


Una de les vies és, intentar arrasar a les eleccions oficials que es presentaran pròximament. Intentar arrasar a les europees, que són un plebiscit vàlid, oficial. Intentar-ho també a les municipals, que els partits independentistes obtinguin un bon resultat, en forma de nous partits. Els partits han de fer una renovació interna important, tots ells. Al mateix partit d’en Puigdemont ja s’ho plantegen, amb la Crida. Ja veuen que les fórmules antigues no funcionen. Hem de renovar les eines que teníem. I buscar “aquell moment” en què la declaració d’independència torni a activar-se. Aquella, no una de nova, aquella.

Si jo sóc un líder independentista, la via política seria: si arraso a les europees del mes de maig, aprofitaria aquell èxit electoral per reactivar la declaració d’independència del 27 d’octubre. Com ja va passar el 21D, ja hauria d’haver-se fet aleshores, aquest resultat hipotètic del mes de maig seria una revàlida, oficial i comptada de la declaració d’independència del 27 d’octubre.

El programa electoral no hauria de parlar de referèndums pactats, potser com a opció B, però la primera, el pla A, hauria de ser: “Si em voteu, reactivo la declaració d’Independència”. I no només això, si som més del 50%, si resulta que ens podem comptar tant a les municipals com a les europees i això és un plebiscit, jo ho reactivo i demano reconeixements internacionals. Aquí, si durant aquests mesos hem demostrat que el govern espanyol no es mou, que tot és paraula i paraula, jo crec que aconseguiríem més d’una simpatia internacional, com ja teníem el 27 d’octubre.


Crònica de DewComuniCATs.cat de la Tertúlia organitzada per Birres per la República i ANC Pla de l’Estany. 17/11/2018

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Sí, és clar, a ComuniCATs també fem servir galetes, carquinyolis, neules... Les tenim amb o sense gluten, de xocolata, farina d'espelta..., boníssimes totes. Si les vols clica! Benvinguda! Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca