Sóc un escriptor català - Irish Times
CAT EXTERIOR,  PREMSA INTERNACIONAL

Sóc un escriptor català i vull la independència del meu país. The Irish Times

THE IRISH TIMES

Espanya no és el lloc adient per a mi, diu Eduard Márquez, abans de la seva aparició al Festival Internacional de Literatura de Cúirt (Irlanda)

Article traduït per AnnA (@annuskaodena)

Sóc un escriptor català i vull la independència del meu país. Per què? Primer, perquè em sento català. No em sento alemany, o italià, o irlandès, o espanyol. Català. Em sembla que és fàcil d’entendre. És una qüestió emocional. Catalunya encarna la meva identitat: la meva família, els meus paisatges, els meus records, la meva llengua. Segon, perquè després dels esdeveniments dels últims mesos, ja no vull viure més en un país que no permet a la gent decidir sobre el seu futur, i que respon a les peticions de la gent que pensa diferent amb la violència de la policia i la repressió judicial. I aquí comença el problema polític i social i això necessita una mica d’explicació històrica.

A principis del segle XVIII, el Rei Carles II va morir sense descendència. La successió de la corona espanyola va originar una guerra en la qual la majoria dels països europeus hi va participar. A la península Ibèrica, les institucions de la Corona d’Aragó van donar suport a l’Arxiduc Carles d’Àustria, però Castella va optar per Felip de Borbó, el representant de la monarquia francesa. Els partidaris de l’arxiduc van ser derrotats a la batalla d’Almansa (1707) i els exèrcits borbònics van ocupar el País Valencià i el Regne d’Aragó. Felip V va abolir les institucions d’aquests regnes i va començar a reprimir les seves poblacions. El 1713, les monarquies europees van signar el Tractat d’Utrecht, que va acabar amb la guerra a Europa. Felip V va ser reconegut com el Rei d’Espanya, a canvi de concessions territorials i econòmiques. Malgrat tot, Catalunya va mantenir la seva resistència. Els catalans sabien que el Rei Felip V aboliria les constitucions i les institucions de Catalunya si envaïa el país. Barcelona va resistir el setge de l’exèrcit borbònic durant mesos, però finalment va caure derrotada l’11 de setembre de 1714. Aquest dia és el dia nacional de Catalunya. Un dia de derrota que va convertir-se en un dia de celebració. Per no oblidar. Crec que això explica molt sobre el nostre caràcter.

Durant dècades, la resistència política i cultural del poble català, sovint silenciosa i clandestina, ha sobreviscut a guerres i dictadures i lentament ha expandit la seva força social. Aquest moviment, pacient i pacífic, reforçat especialment per la lluita durant els quaranta anys de la dictadura del general Franco, ha crescut cada vegada més, especialment des del 2010, quan el Tribunal Constitucional, va eliminar parts de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya que el poble català havia votat i acceptat en el referèndum de 2006. Des de llavors, any rere any, la crida d’un referèndum per decidir el futur de Catalunya ha anat guanyant seguidors, però el govern espanyol no ha acceptat mai aquesta sol·licitud. L’única resposta ha estat sempre un “NO” rotund. “NO”, perquè teòricament la Constitució espanyola diu que no és possible. “NO”, perquè la unitat d’Espanya és inqüestionable. “NO”, perquè “NO”.

Llavors, com que el diàleg no era possible, el govern català va decidir organitzar un referèndum l’1 d’octubre del 2017. Més de 2 milions de persones van votar i van haver de defensar les urnes de la policia espanyola que tenia ordres de retirar-les. El resultat va ser clar: mes del 90% SI a favor de la independència i mes del 900 persones ferides. Les imatges de la violència policial es van escampar per tot el món, però el govern espanyol va negar els fets i va començar una campanya política i judicial en contra del moviment independentista.

Les conseqüències d’aquesta acció política han estat la dissolució del Parlament de Catalunya, el cessament del govern català i la convocatòria de noves eleccions el passat 21 de desembre. Aquell dia els partits a favor de la independència de Catalunya van tornar a guanyar les eleccions, però malgrat tot, el Tribunal Suprem espanyol, guiat pel govern espanyol en una nova demostració de la manca de separació de poders, no ha permès el nomenament d’un nou president de govern català.

En aquest moment, les conseqüències de l’acció judicial són nou persones empresonades a l’espera de judici (sis membres de l’antic govern català, la presidenta de l’anterior parlament i dos líders civils), set persones exiliades (a Bèlgica, Alemanya, Escòcia i Suïssa), més de dos-cents alts funcionaris de l’administració acomiadats i més de set-cents alcaldes processats. I tot en un context de creixent repressió contra la llibertat d’expressió i la criminalització dels moviments socials que defensen la causa republicana. Moviments socials que, sota el lema de la no-violència, lluiten contra la repressió política i judicial i busquen nous espais per al diàleg polític i social, però que, tanmateix, són acusats de dur a terme actes de terrorisme.

Per tant, crec que, en definitiva, l’opció de la independència ja és inqüestionable. Els fets dels últims mesos fan que sigui impossible tornar enrere. No podem tornar a ser una comunitat autònoma en un estat que no entén ni respecta les aspiracions emocionals, polítiques i culturals de més de dos milions dels seus ciutadans i pretén avançar com si res no hagués passat. Massa incomprensió, massa repressió, massa injustícia, massa dolor, massa aspiracions frustrades… Impossible. Necessitem un nou espai de convivència. I Espanya, en aquest moment, no és el lloc adient.

A més, estic convençut que aquest nou espai, lliure i independent, alliberat d’un estat immòbil i anacrònic, pot ser un bon laboratori, un bon camp de proves, per explorar noves estratègies per a una Europa dels pobles que, cada vegada més, necessita idees i projectes nous. Un espai més ambiciós políticament, més just socialment  i més enriquidor culturalment. I, en aquest sentit, Catalunya podria ser l’inici de la revolució més emocionant que Europa ha experimentat en els últims anys.

Eduard Márquez

Eduard Márquez (Barcelona, 1960) és un escriptor català i autor de llibres de poesia, contes infantils, contes i novel·les. Viu a Barcelona i és professor d’escriptura creativa a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. “La decisió de Brandes”, la novel·la que ha vingut a presentar al Festival de Cúirt, a Galway, el 26 d’abril a les 6 de la tarda i que va ser revisada per Eileen Battersby de The Irish Times, va guanyar tres premis (Premi Octavi Pellissa 2005, Premi de la Crítica 2006 i Premi Qwerty 2007) i ha estat traduït a l’anglès, francès, italià, espanyol i turc.


Article traduït per AnnA (@annuskaodena) segons el meu millor coneixement de l’anglès.
Article translated by AnnA (@annuskaodena) to my very best knowledge of English.


Font: The Irish Times

https://www.irishtimes.com/culture/books/i-am-a-catalan-writer-and-i-want-independence-for-my-country-1.3470951

Autor: Eduard Márquez
Data de publicació: 23 abril 2018
Font de la imatge: Reuters/Albert Gea


 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Sí, és clar, a ComuniCATs també fem servir galetes, carquinyolis, neules... Les tenim amb o sense gluten, de xocolata, farina d'espelta..., boníssimes totes. Si les vols clica! Benvinguda! Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca