Republicanisme irlandès i Catalunya. The Red Pen
Els valors i els principis del republicanisme irlandès reafirmen que els republicans haurien de donar suport al poble català en la seva lluita.
Article traduït per AnnA (@annuskaodena)
Ajuntament de Dublín / Font: The Red Pen (Trinity College Dublin)
A primers de novembre, els regidors de la ciutat de Dublín van votar a favor de penjar l’Estelada, la bandera nacional de la proclamada República Catalana, a l’ajuntament de Dublín durant un mes. La votació es va fer exactament un mes després que el regidor del Sinn Féin, Chris Andrews, prengués la iniciativa escalant l’ajuntament i hissant la bandera ell mateix. Va descriure les seves accions com un acte de solidaritat amb la lluita per la independència a Catalunya.
La moció per fer volar l’Estelada haurà de ser ratificada per l’ajuntament en ple en una data posterior, i s’han plantejat preguntes sobre perquè l’estat constitucional de Catalunya ha provocat una reacció dins la política irlandesa. La resposta és que la lluita catalana reflecteix la lluita històrica per la independència a Irlanda. A més, els valors i els principis del republicanisme irlandès no només es corresponen amb el reclam de nacionalitat de Catalunya, també corroboren positivament que els republicans han de donar suport al poble català en la seva lluita.
Encara que existeixen moltes diferències entre les històries d’Irlanda i Catalunya, també hi ha paral·lelismes importants. Ambdues nacions han estat marcades per una història d’opressió i una repressió violenta de la dissidència. Les lleis penals que s’aplicaven a Irlanda des de finals del segle XVII van ser dissenyades per desallotjar una gran part de la població catòlica d’Irlanda. De la mateixa manera, el rei Felip V va abolir l’autonomia de Catalunya i va suprimir la llengua catalana després del setge de Barcelona l’any 1714. L’autonomia de Catalunya i la cultura van tornar a patir una greu repressió sota el règim feixista de Franco al llarg de la meitat del segle XX. La violència recentment perpetrada per la Policia Nacional i la Guàrdia Civil contra els catalans és un recordatori esgarrifós de l’època de la Policia Reial de l’Ulster, quan els seus oficials van actuar de manera similar contra civils innocents durant els disturbis. No obstant això, el paral·lelisme més important entre les històries de Catalunya i Irlanda és el seu reclam democràtic de nacionalitat.
En les eleccions generals de 1918, el Sinn Féin va rebre el 47% del vot nacional a Irlanda, aconseguint 73 dels 105 escons a Dáil Éireann (cambra baixa del parlament). Aquests resultats van donar el mandat al primer Dáil, declarat il·legal per les autoritats britàniques, per a la declaració d’independència d’Irlanda (Forógra na Saoirse), el 1919. L’1 d’octubre del 2017, 2,2 milions de catalans, el 43% de tots els votants registrats a Catalunya, van votar per una majoria del 92% a favor de la independència i l’establiment d’una República Catalana, malgrat l’amenaça de violència per part de la policia espanyola. Aquesta votació va ser declarada il·legal per les autoritats espanyoles. L’endemà, el president de Catalunya, Carles Puigdemont, va declarar que Catalunya “s’havia guanyat el dret a ser un estat independent en forma de república”. El 27 d’octubre, la Declaració d’independència de Catalunya va ser ratificada per una majoria de 70 de 135 diputats al Parlament de Catalunya. Aquesta declaració va ser suspesa posteriorment pel Tribunal Constitucional d’Espanya, i el Parlament de Catalunya es va dissoldre amb l’aplicació de l’article 155.
Les similituds entre el naixement de la República d’Irlanda, fa gairebé un segle, i la lluita actual per la independència a Catalunya són tan fortes que és difícil creure que el cap de govern de la República d’Irlanda i líder del gabinet irlandès, Leo Varadkar, es negui a reconèixer el resultat del referèndum d’independència, optant al contrari per donar suport a la posició del govern espanyol. En canvi, el president del Sinn Féin, Gerry Adams, ha parlat en suport del dret a l’autodeterminació del poble català i la seva lluita per la independència, afirmant que “el govern irlandès hauria de ser capdavanter en la defensa del dret dels catalans a decidir el seu propi futur”. De fet, alguns polítics del Sinn Féin, inclosos els eurodiputats Lynn Boylan, Martina Anderson i TD Eoin Ó Broin, van viatjar a Catalunya com a observadors el dia del referèndum. La pregunta continua sent: perquè els polítics irlandesos han mostrat tant d’interès en Catalunya?
El republicanisme irlandès és una ideologia que va estar, i continua estant, al cor de la lluita per la independència i l’alliberament nacional d’Irlanda. Va sorgir de la brutal opressió que els irlandesos van patir a mans de l’Imperi Britànic, donant lloc a una sèrie de partits republicans, el més gran dels quals és Sinn Féin. Els valors i els principis del republicanisme es poden aplicar a la situació actual a Catalunya. Un d’aquests principis és l’internacionalisme. Tot i que molts polítics del Dáil miren cap endins, negant-se fins i tot a defensar els ciutadans al nord de la frontera amb Irlanda, els republicans han expressat constantment la seva solidaritat amb els oprimits que lluiten per la llibertat arreu del món.
L’autodeterminació i la democràcia també són fonamentals per al republicanisme. La democràcia no pot prosperar a les nacions oprimides. La disfunció política i la manca de representació que existeix al nord és resultat del domini britànic. De la mateixa manera, als ciutadans de Catalunya se’ls hi ha negat el seu dret a l’autodeterminació. Els republicans haurien de ser tan sincers i clars en el seu suport a la independència catalana com ho són per a la unitat irlandesa.
Alguns han criticat aquest posicionament, reclamant que és incompatible recolzar la unitat nacional a Irlanda i alhora la partició a Espanya. Aquesta afirmació provoca desconcert sobre l’alliberament nacional. En l’actualitat, Catalunya s’assembla a Irlanda abans de la separació. Encara que Catalunya mai va ser colonitzada sota l’Imperi Britànic com ho va ser Irlanda, als ciutadans catalans se’ls hi han negat els drets i les llibertats plenes històriques. Els republicans recolzen l’alliberament nacional de Catalunya amb el mateix esperit amb què van recolzar l’alliberament nacional d’Irlanda abans de la divisió. Una comparació més precisa amb la Irlanda actual, dividida en dues jurisdiccions, seria equivalent a què Catalunya aconseguís la seva independència mentre Barcelona i els territoris del voltant romadrien sota el domini espanyol. Aquest resultat és tan poc atractiu per als republicans com la divisió a Irlanda.
La sobirania popular és un altre factor important, encara que sovint passat per alt, del republicanisme modern adaptable tant a Irlanda com a Catalunya. L’esperit democràtic del republicanisme es fonamenta en la seva reivindicació que l’autoritat d’un estat prové del consentiment del seu poble. La República d’Irlanda és, com el seu nom indica, una república amb un cap d’estat (Uachtarán na hÉireann) elegit democràticament. Una Catalunya independent també seria una república amb el seu propi president electe. El Regne Unit i Espanya són dues monarquies constitucionals.
Encara que la majoria dels actuals monarques són poc més que figures representatives, la seva autoritat no és irrellevant. Per exemple, el Nord, com totes les zones del Regne Unit, està obligat a contribuir a la subvenció sobirana, la font de finançament públic de la monarquia britànica. Els diputats es veuen obligats a prometre lleialtat a la Reina abans de prendre possessió dels seus escons a Westminster. Aquesta és una de les raons per les quals els diputats del Sinn Féin se n’abstenen, optant per representar els seus electors a nivell local.
Fa poc, el rei Felip VI d’Espanya va demostrar que no representa el poble de Catalunya. En el seu discurs davant la nació després del referèndum d’independència, va condemnar els seus organitzadors, afirmant que havien “trencat els principis democràtics de l’imperi de la llei”. Parlar de “principis democràtics” és irònic quan ho fa un cap d’Estat que mai ha rebut un sol vot. Tanmateix, l’aspecte més rellevant del discurs va ser el que va ometre. El rei Felip no va condemnar ni una sola vegada les accions violentes de la policia espanyola ni va reconèixer el mal que van causar. De la mateixa manera que els republicans irlandesos van voler alliberar Irlanda dels poders excessius i abusius de la monarquia britànica, hauríem de recolzar la lluita de Catalunya per formar la seva pròpia república independent i democràtica lliure de l’autoritat de la monarquia espanyola.
Al seu discurs a Cork, el 21 de gener de 1885, el republicà irlandès Charles Stewart Parnell va afirmar amb valentia: “Cap home té dret a posar límits a l’avenç d’una nació. Ningú té dret a dir al seu país: “Fins aquí has arribat i no pots anar més enllà”. Aquestes paraules són tan certes avui com fa més d’un segle, no només en el context d’Irlanda, sinó també a Catalunya i arreu del món on els oprimits lluiten per l’alliberament nacional. Mentre els governs i la Unió Europea tanquen els ulls, la responsabilitat de continuar amb el llegat heretat avui recau sobre els republicans a Irlanda, així com el donar suport a la població de Catalunya en aquests moments difícils.
Article traduït per AnnA (@annuskaodena) segons el meu millor coneixement de l’anglès.
Article translated by AnnA (@annuskaodena) to my very best knowledge of English.
Font: The Red Pen (Trinity College Dublin)
Autor: CORMAC BEGLEY
Publicat el 30 de Novembre de 2017
