Rajoy ja no hi és. Podrà Pedro Sánchez abordar la corrupció que arrasa Espanya? The Guardian
Després d’anys d’escàndols i confusió dirigits pels conservadors, el nou president ha de mostrar que la socialdemocràcia encara té influència.
Article traduït per AnnA (@annuskaodena)
La sorpresa a Espanya no és que el president, Mariano Rajoy, ja no hi sigui, sinó que hagi durat tant. El seu partit conservador, Partit Popular (PP), ha estat implicat fins al coll en escàndols de corrupció durant anys. Hi ha hagut tants personatges clau del partit involucrats que es fa impossible destriar els corruptes. El partit en si mateix feia pudor de putrefacció.
D’alguna manera, però, els esdeveniments van conspirar per mantenir a Rajoy al poder. Va ser només quan la seva policia va començar a colpejar als ciutadans als carrers de Catalunya que la resta del món es va adonar del que això realment podria significar. La pitjor part del seu llegat ha estat la restricció dels drets fonamentals i el seu poder de decisió sobre una força policial que ara pot, fins i tot, multar les persones per fer fotografies dels presumptes abusos.
Rajoy va transformar el Tribunal Constitucional no només en un àrbitre del bé i del mal, sinó també en un cooperador per a la implementació del reglament, i va provocar una perillosa combinació de política i justícia oberta a l’abús. Convertint els tribunals en una arma, va transformar els problemes polítics, inclosos els de Catalunya, en problemes jurídics. Va ser una renúncia a la responsabilitat i el lideratge.
Els èxits de Rajoy, però, expliquen el perquè al nou president socialista d’Espanya, Pedro Sánchez, ara li resultarà tan difícil governar. La capacitat del seu predecessor d’aferrar-se al poder tenia tant a veure amb el caos de l’esquerra com amb la seva pròpia sorprenent tenacitat, encara que discreta.
El conflicte entre la socialdemocràcia i els seus aspirants d’esquerres, representats per Podemos, ha sigut tan hostil com el conflicte entre l’esquerra i la dreta. Seran capaços ara de treballar junts? Tot això es complica encara més veient l’alegria amb què els nacionalistes de tota mena han destruït gran part de les afinitats que uneixen Espanya.
Sánchez és l’emoció immediata d’una bèstia política d’altra banda moribunda: la socialdemocràcia europea. Ell també pot ser la seva última esperança. Té l’atractiu d’imatge de Justin Trudeau o d’Emmanuel Macron, i la mateixa capacitat d’atraure una bona part del centre.
No obstant això, Sánchez encara té al davant un camí bastant més difícil per recórrer que qualsevol dels altres dos herois, del que finalment pot convertir-se en un nou consens centrista. Molts votants encara recorden que va ser el partit de Sánchez, sota el mandat del President José Luis Rodríguez Zapatero, el primer a sacrificar el benestar dels espanyols del carrer a l’altar de l’austeritat de la zona euro.
Amb el suport de Rajoy, van canviar la Constitució, convertint el control pressupostari rigorós en un mandat absolut, i imposant una devaluació interna desastrosa basada en retallades laborals i salarials. Com a resultat, Espanya és ara el país d’Europa amb més desigualtat, fins i tot per sobre del Regne Unit. Els canvis introduïts a la Constitució són una prova que un document que els polítics espanyols sovint afirmen que és intocable es pot alterar en un tancar i obrir d’ulls, però només si Angela Merkel així ho desitja.
Malgrat tot, també hi ha esperança a Espanya. Perquè l’art de la política segueix viu i prosperant. Mentre Itàlia es regira i Gran Bretanya s’esquinça amb el Brèxit, fins i tot l’esquerra suposadament radical de Podemos és plena d’idees i solucions polítiques pràctiques als problemes quotidians. També és el país on, tot i la gran afluència d’immigrants a principis de segle, la immigració no és un problema. Si no fos per la bogeria a Catalunya, de fet, Espanya podria presumir que aquest és el lloc on els polítics han tractat més intensament d’evitar la deriva cínica cap a la demagògia.
Tanmateix, sempre hi ha hagut un gran buit en l’orgullosa història que els espanyols expliquen sobre la transició a la democràcia posterior a la dictadura. Aquest buit s’anomena corrupció. Va acabar amb l’hegemonia socialista de Felipe González a la dècada dels noranta, ha destruït l’era dretana de Rajoy i ha danyat irremeiablement la reputació del seu antecessor al PP, José María Aznar.
Massa sovint els polítics confonen el poder públic amb la propietat personal. El sistema judicial és tan lent que, quan els que roben fons públics són finalment detinguts, es triga una dècada o més a portar els casos a judici. L’últim clau en el taüt de Rajoy, per exemple, va ser la sentència preliminar en un cas que va trigar nou anys a provar que el seu partit rebia suborns sistemàticament.
Fins i tot la versió espanyola de la crisi financera mundial, on només ara l’economia està tornant al nivell de fa una dècada, es va veure agreujada pels bancs d’estalvi, controlats políticament, que van injectar aire extra a una bombolla immobiliària excessivament inflada. Molts dels polítics involucrats també es van omplir les butxaques pel camí.
El parlament fraccionat que ara ha de governar Espanya hauria de ser capaç, en teoria, d’abordar els elements sistèmics de la corrupció insistint en una major transparència, dinamitzant el sistema judicial i augmentant les sancions.
Fins i tot si el seu govern només aguanta uns mesos al poder, aquest podria ser el gran llegat de Sánchez al seu país. La socialdemocràcia té un peu a la tomba. Si no pot aportar solucions a la corrupció política d’Espanya, Sánchez corre el risc d’enterrar-la per sempre.
• Giles Tremlett és l’autor de Ghosts of Spain i Caterina d’Aragó
Article traduït per AnnA (@annuskaodena) segons el meu millor coneixement de l’anglès.
Article translated by AnnA (@annuskaodena) to the best of my knowledge of English.
Font: The Guardian @guardian
Autor: Giles Tremlett @gilestremlett
Data de publicació: 1 de juny de 2018
Font de la imatge: Pierre-Philippe Marcou/AFP/Getty Images