Què passa al cervell d’un infant quan li llegim una història? NPR
“Vull la ‘Rínxols d’Or i els tres óssos’!”
Article traduït per AnnA (@annuskaodena)
Avui en dia, els pares, els cuidadors i els professors tenen moltes opcions a l’hora de complir les sol·licituds dels infants. Podeu llegir un llibre il·lustrat, posar dibuixos animats, reproduir un audiollibre o fins i tot preguntar a l’Alexa (Amazon Echo).
Un estudi publicat recentment dóna una visió del que pot passar dins dels cervells dels infants en cadascuna d’aquestes situacions. I, l’autor principal de l’estudi, el Dr. John Hutton, diu que hi ha un aparent “efecte Rínxols d’Or”: alguns tipus de narració de contes poden ser “massa freds” per als nens, mentre que altres són “massa intensos”. I, per descomptat, alguns són “perfectes”.
Hutton és investigador i pediatre a l’hospital infantil de Cincinnati i té un interès especial en “l’alfabetització emergent“: el procés d’aprendre a llegir.
Per a l’estudi, 27 infants de al voltant dels 4 anys van ser examinats en una màquina de ressonància magnètica funcional (fRMI). Se’ls van mostrar històries en tres formats: només àudio; les pàgines il·lustrades d’un llibre de contes amb una veu en off; i dibuixos animats. Les tres provenien de la pàgina web de l’autor canadenc Robert Munsch.
Mentre els nens prestaven atenció a les històries, l’aparell de ressonància magnètica escanejava l’activitat dins d’algunes xarxes cerebrals, i la connectivitat entre les xarxes.
“Vam començar amb una idea en ment sobre quins factors podrien influenciar les xarxes cerebrals amb les històries“, explica Hutton. Una era el llenguatge. Una altra, la percepció visual. La tercera, les imatges visuals. La quarta era la xarxa en mode predeterminat, que Hutton anomena “el seient de l’ànima, la reflexió interna – la manera com una cosa t’importa.“
La xarxa en mode predeterminat (DFN, per les sigles en anglès) inclou regions del cervell que semblen més actives quan algú no es concentra activament en una tasca mental designada que tingui en compte el món exterior.
Pel que fa a “l’efecte Rínxols d’Or” de Hutton, això és el que els investigadors han descobert:
En el format de tan sols àudio (massa fred): les xarxes del llenguatge es van activar, però es mostrava menys connectivitat en general. “Hi havia més evidència que els nens estaven esforçant-se per comprendre”.
En el format d’animació (massa intens): hi va haver molta activitat a les xarxes de percepció visual i auditiva, però no gaire connectivitat entre les diverses xarxes cerebrals. “La xarxa lingüística feia un esforç per seguir la història“, diu Hutton. “La nostra interpretació era que l’animació feia tota la feina per a l’infant. Invertien el màxim d’energia només en esbrinar el significat“. La comprensió de la història per part dels nens va ser en aquest format la pitjor.
El format d’il·lustració va resultar el que Hutton va anomenar “perfecte”. Quan els nens podien veure il·lustracions, l’activitat de la xarxa lingüística va disminuir una mica en comparació amb el format d’àudio. En lloc de parar atenció només a les paraules, diu Hutton, la comprensió dels nens de la història es veia “recolzada” amb l’ús d’imatges com a pistes.
“Doneu-los una imatge i ja tenen una base sobre la qual treballar“, explica. “Amb l’animació tot s’aboca sobre ells alhora i no els hi demana cap esforç“.
I el que és més important, en el format de llibre il·lustrat, els investigadors van veure una connectivitat augmentada entre totes les xarxes que estaven observant: entre la percepció visual, les imatges, el mode predeterminat i el llenguatge.
“Per als infants de 3 a 5 anys, les imatges i les xarxes en mode predeterminat maduren tard i necessiten pràctica per a integrar-se amb la resta del cervell“, explica Hutton. “Amb l’animació, és possible que es perdi una oportunitat de desenvolupar-les“.
Quan llegim als nostres fills, estan fent més feina del que sembla. “És aquest múscul que estan desenvolupant el que dóna vida a les imatges en les seves ments“.
La preocupació d’Hutton és que a llarg termini, “els nens que estan exposats a massa animació corren el risc de desenvolupar una integració insuficient“.
Aclaparats per les exigències del processament del llenguatge, sense prou pràctica, també poden ser menys hàbils en la formació d’imatges mentals basades en el que llegeixen, reflexionant bastant menys sobre el contingut d’una història. Aquest és l’estereotip d’un “lector reticent” el cervell del qual no està prou versat per treure el màxim profit d’un llibre.
Una nota interessant és que, a causa de les limitacions d’un equip de ressonància magnètica, que envolta i immobilitza el cos, el format de conte il·lustrat no era en realitat tan agradable com llegir a la falda del pare o la mare. “Mancaven la unió emocional i la proximitat física”, diu Hutton. I també en els intercanvis coneguts com a “lectura dialògica”, on els cuidadors assenyalen paraules específiques o estimulen als nens a “mostrar-me el gat”? en una imatge, per exemple. “Aquesta és una capa completament diferent“, de lectura de construcció, diu Hutton.
En un món ideal, sempre estaries allà per llegir-li al teu fill. Els resultats d’aquest petit estudi preliminar també suggereixen que, quan els pares recorren a dispositius electrònics per a nens petits, haurien de decantar-se per la versió més simplificada d’un llibre electrònic narrat i il·lustrat, a diferència de només àudio o animació.
Article traduït per AnnA (@annuskaodena) segons el meu millor coneixement de l’anglès.
Article translated by AnnA (@annuskaodena) to the best of my knowledge of English.
Font: npr @NPR via @Edu21_cat
Autora: Anya Kamenetz @anya1anya
Data de publicació: 24 de maig 2018
Font de la imatge: LA Johnson/NPR