Presentació de CAT Memòria – “Memòria gràfica geolocalitzada de l’1O, un dia que mai oblidarem”
Aquest passat dissabte, vam assistir a la presentació de CAT Memòria – “Memòria gràfica geolocalitzada de l’1O, un dia que mai oblidarem” (@CAT_memoria), al Casinet d’Hostafrancs de Barcelona.
En Joan Lopez Graupera (@jlgraupera), l’Albert i en Jim Kennedy (@jimkennedy) van exposar el projecte en sí, i la Carmina Altesa (@AltesaAmils) ens va mostrar la metodologia i el treball d’anàlisi i geolocalització: autèntica orfebreria; necessàriament, precís. Tot seguit, van participar el mosso d’esquadra en excedència David Torrents (@torrents_d), l’Àlex, membre de l’Associació d’afectats 1O (@Afectats1O / http://www.afectats1o.cat), la Liz Castro (@lizcastro) i la Dra. Núria Pujol-Moix (@npujolmoix).
Molts dels qui vam viure i patir l’atac de les FCSE l’u d’octubre del 2017 no vam poder accedir a la informació sobre què estava passant al país fins la nit o els dies posteriors. Tan sols disposàvem de la vivència personal i, posteriorment, vam provar de fer-nos una composició de lloc sobre què havia passat, en molts casos adolorits, en xoc, però amb l’orgull d’haver votat encara que fos en el darrer moment. La informació era poca, fragmentària, poc acurada. Entre xarxes i televisions, es va produir una mena de guerra d’imatges que conformava un trencaclosques.
El Joan i l’Albert van començar a desenvolupar en paral·lel, sense conèixer-se, mapes per situar les agressions, en un context de Fake News i de commoció personal. A través de les xarxes, van veure la tasca comuna que estaven realitzant i es van coordinar per dur a terme un projecte únic. Aquesta, la del voluntarisme i la coordinació, és una de les claus de moltes iniciatives que s’han desenvolupat a les xarxes.
A la web del projecte, podeu comprovar en què s’ha convertit aquell embrió: un treball majúscul que inclou el mapa amb la geolocalització (https://catmemoria.cat/poble-a-poble/), estadístiques, dades i molta més informació, com material gràfic i testimonis. Un autèntic tresor d’informació, indispensable, perquè com estem veient en el context del judici, o en les declaracions dels ministres Dastis i Borrell, l’estat espanyol pretén opacar, ocultar el que va fer. Però va succeir i CAT Memòria, entre d’altres iniciatives, s’ha proposat que quedi documentat: així, ens van presentar el seu projecte juntament amb diversos vídeos. No podem deixar d’esmentar el silenci i l’emoció que ens van produir. La violència contra un poble pacífic i decidit que va votar.
La Carmina Altesa es va incorporar al projecte amb posterioritat. Ens exposa l’impacte emocional que va sentir a l’Escola Nostra Llar de Sabadell, barrejat amb l’orgull, amb el “No tinc por”, que la va dur a recavar informació sobre totes les poblacions on es van produir atacs de les FCSE. A través d’una presentació amb imatges, ens mostra la tasca que realitza per tal d’identificar i geolocalitzar de manera inequívoca els punts concrets. A Twitter, va publicar la seva anàlisi inicial de com havia actuat l’estat: el 25% de les accions es van produir en poblacions amb menys de 500 habitants; el 62%, amb menys de 2000; i el 71%, per sota de 4.000. I la primera pregunta que li va sorgir a la vista de les dades ja es respon sola: volien aturar així el referèndum?
A banda de documentar els atacs, han començat a identificar també tots els punts de votació, uns 2.300. Una tasca ingent. La web del projecte esdevé una denúncia permanent, i un homenatge també a la Catalunya petita, als pobles, als barris obrers, sense oblidar la Catalunya “gran” que també va partir-ho. Val a dir que en el projecte estan documentant els vídeos dels “A por ellos” que es van donar en diversos punts d’Espanya.
En Jim Kennedy, que va parlar en català tot just per segona vegada, ens va exposar la seva tasca de traducció a l’anglès dels textos del projecte, i l’impacte del que es va produir aquell 1 d’octubre. Se’l va entendre perfectament i darrere les seves ulleres vam entrellucar una personalitat intel·ligent, molt observadora i forta; la de l’irlandès català que ens acompanya en aquest viatge democràtic. Aquell dia tot va canviar: l’impuls per la independència es va palesar en els actes de la gent, participant-hi, valenta, unida.
És interessant, de cara a entendre com actuem a les xarxes, que en els primers moments es va produir un esclat d’imatges i vídeos, de missatges, en alguns casos amb una ubicació errònia o no determinada. Han hagut de dur a terme un procés d’anàlisi acurat, de recerca, en especial a Twitter pel seu sistema de cerca, però també a YouTube, Facebook, Instagram, premsa digital i a gràcies a les aportacions d’usuaris. A partir d’aquestes fonts i amb el treball posterior d’anàlisi han anat confegint el mapa, en un treball minuciós fins a aconseguir una geolocalització acurada amb les coordenades GPS exactes.
La Liz Castro també hi era l’1O. Ens recorda la presència de milers de periodistes, observadors internacionals, voluntaris estrangers. Teníem l’atenció del món centrada en un procés pacífic i democràtic. I, de sobte, es va desencadenar la repressió policial. La presència de totes aquestes persones va permetre que la informació s’escampés arreu del món, mostrant la nostra determinació: vam anar a votar i ho vam fer. I va quedar ben palès que tota la violència va venir d’una banda, la de l’estat espanyol, deixant al descobert la seva manca de democràcia. Amb tot, no ho vam saber aprofitar; la UE va actuar com el que és, un club d’estats, i nosaltres vam parpellejar, no vam acabar de defensar la declaració d’independència, vam fer una concessió a Espanya i d’aquí el que s’ha produït posteriorment.
Enfront les declaracions, per exemple, del ministre Dastis el 22/10, titllant el que havia passat de Fake News, la tasca d’aquest projecte és fonamental: fonts verificades, la realitat, la veritat. Tan sols des de la raó, des del dret a decidir aconseguirem guanyar.
En David Torrents, mosso en excedència, va ser interpel·lat sobre les càrregues, la gestió de les accions policials l’1O, el 155, també sobre el 17A. No són preguntes senzilles. El coordinador del dispositiu va ser el coronel Pérez de los Cobos. De seguida es va palesar en les càrregues de la policia nacional i la guàrdia civil la divergència respecte als protocols dels mossos d‘esquadra: ús de pilotes de goma (vetat pel Parlament), de gasos lacrimògens, cops a les parts superiors del cos, arrossegaments, puntades de peu…
Ell va haver d’anar a Sabadell, com a mosso en servei, i en provar d’accedir al lloc de les càrregues va rebre dos cops de defensa, tot i identificar-se com a membre de la policia catalana. No va aconseguir que identifiquessin l’autor dels cops. Era manifest que les càrregues van ser desproporcionades, actuant en molts casos sobre les parts superiors del cos. Globalment, els cossos policials tot i els atacs van quedar desbordats; el referèndum era impossible d’aturar.
El 17A va ser un exemple d’autoorganització. Vam actuar com un estat, en l’acció policial i també comunicativa. I això l’estat no ho perdona, per això tenim encausats el Conseller Forn i el Major Trapero. Vol que qüestionem el cos del mossos, tot i que du a terme una tasca molt eficient d’ordre públic. La BRIMO és un dels reductes dels que se saben impunes, per la qual cosa caldria tenir cura de no buscar l’enfrontament amb ells. Darrerament, sembla que els CDR ho han entès en les seves accions.
Tenim, doncs, el 17A, amb l’elogi popular i del món a l’acció de la policia catalana contra el terrorisme. I posteriorment l’estat planteja el 20S, generant una forta tensió a la seu de la CUP al llarg de 12h, sense ordre judicial; també al departament d’Economia. La reacció de la gent va impedir el que pretenia l’estat, i tot i això proven d’encaixar la violència, la rebel·lió que pretenien incentivar, però que no van aconseguir generar.
Veiem la impunitat dels arrencallaços, dels propis cossos policials, a d’altres àmbits públics també, com a Ensenyament: se senten recolzats per desobeir allò que es va votar al Parlament.
El David ha estat en contacte amb el Javi Martínez, el pare del nen que va morir en l’atemptat del 17A a Les Rambles de Barcelona. Ens va explicar, molt emocionat, com van visitar el mosàic de Miró i com en Javi li va dir que la sang vesada pel seu fill ho va ser per aturar la independència de Catalunya. L’estat espanyol, tard o d’hora, haurà de donar moltes explicacions respecte a Es Satty i l’atemptat.
Tot seguit, va parlar l’Àlex de Dosrius, de l’Associació d’Afectats 1O. Explica que des del Maresme semblava que la policia actuaria tan sols a la capital, però cap a migdia va arribar la guàrdia civil al poble, en formació militar, començant a colpejar a la gent que participava a la votació. I, amb tot, el relat posterior de l’estat i els seus mitjans de comunicació ha estat negar els ferits. És per això que es van organitzar en Associació. Han documentat els casos, elaborat informes, participen a la Taula de l’Oficina de Drets Civils i Polítics, també han exposat el cas en el Parlament europeu.
És fonamental que el testimoniatge no quedi en l’oblit, per això la tasca de CAT Memòria és tan rellevant. Exposa un vessant important: el del suport als afectats. També palesa el fet que molts dels agredits, individualment, han retirat les denúncies, queden invisibilitzats, mentre que a través de plataformes s’aconsegueix mantenir les denúncies, posar en comú allò patit, participar en concentracions d’acompanyament. I en aquesta línia s’han pogut articular les demandes territorialment, amb col·lectius d’advocats i grups de suport.
La Dra. Núria Pujol-Moix ha elaborat un estudi sobre les persones ferides l’1O, publicat a Vilaweb i traduït posteriorment al castellà i l’anglès.
La Nuri, com li agrada que l’anomenin, és una metgessa de Sant Pau ja jubilada, professora emèrita de la UAB que es dedica encara a la recerca. Ha fet moltes publicacions acadèmiques al llarg de la seva carrera. L’1O va anar a votar al Mas Casanovas i va poder veure la brutalitat policial; després també a la televisió. I això la va conduir a fer-se moltes preguntes.
Va llegir l’informe del CatSalut del 19/10, però el va trobar poc detallat, per exemple en la precisió en les franges d’edats de les persones agredides. Va decidir, doncs, tirar endavant el seu estudi i va contactar amb el Col·legi de Metges i a través d’ell amb el CatSalut, per així disposar de les dades: edats, sexe, regions sanitàries i diagnòstics. Les va agrupar i així va poder dur a terme l’estudi publicat en premsa.
Les dades tan sols se cenyeixen al període de l’1 al 4 d’octubre de 2017, de manera que mancaria informació posterior, important, per posar un exemple, per a casos com les alteracions psicològiques produïdes pels atacs. Puntualitza, perquè es rellevant de cara a la solidesa de l’estudi, que la base de dades del CatSalut està blindada: un cop introduït el diagnòstic per part del facultatiu, no es pot modificar, atès que la informació queda protegida.
De seguida es va adonar que, per àrees territorials, a les Terres de l’Ebre van haver-hi proporcionalment molts més ferits. I això, juntament amb altres aspectes, ho va poder contrastar amb el treball que havia realitzat la Carmina. És manifest que van atacar més a llocs petits, la qual cosa contrasta absolutament amb la resolució judicial d’impedir el referèndum. Si atenem a les edats, 78 persones majors de 65 anys van haver de ser ateses (13 de les quals superaven els 79 anys), també una nena i un nen que va patir un desmai.
Si atenem al nombre de persones ateses, 1066, s’observa que el nombre de diagnòstics, 1145, és superior, la qual cosa palesa casos de polilesionats. Tampoc s’haurien de negligir els trastorns per impacte emocional, que no han pogut quedar ben estudiats atès que en ocasions es manifesten amb posterioritat.
L’àrea del cos que hauria d’haver rebut l’acció de la policia seria el tren inferior, però a l’estudi queda clar que tan sols es va produir en un 20% dels casos (cames i glutis); el 80% de les agressions, doncs, es van produir en el tren superior: tòrax, abdomen, braços i cap. Això i les contusions múltiples són una expressió de brutalitat. També les lesions a la cara: ull, nas, boca; més de 60. També es van produir fractures i ferides.
La Dra. Pujol-Moix va quedar molt sorpresa pel gran nombre de traumatismes cranioencefàlics: se n’han documentat 34. No es tracta de simples contusions, si no de cops o sacsejades molt fortes que fan que el cervell es mogui dins el crani.
El nombre de FCSE atesos pels dispositius públics tan sols van ser 12. L’estat va parlar d’un nombre superior als 400 lesionats, i els informes presentats en darrer terme per la fiscalia n’inclou 93, un bon nombre del quals no queden objectivats per informes mèdics.
La pregunta d’una de les assistents ens serveix per cloure aquest text: “Per a que serveix CAT Memòria?”. Si recordem tot el que han exposat els diferents participants a la presentació, veiem que serveix per a documentar, per a desemmascarar la mentida, per a homenatjar també les persones que van rebre les agressions de les FCSE de l’estat espanyol. Per tant, entenem que és una iniciativa fonamental, que a més es caracteritza perquè neix de la iniciativa voluntària de particulars, de persones que van viure l’1O i es van plantejar preguntes. El projecte hi dóna resposta.
I va aparèixer una urna… I les butlletes, a les quals ens van proposar que hi escriguéssim un mot que reflectís el que vam sentir l’1O. I vam votar.
Tanquem la crònica convençuts que l’”A por ellos” i les seves accions i efectes no quedaran impunes i seran jutjats. El visionat de diversos vídeos al llarg de la presentació ens va impactar, emocionar, indignar, però per sobre de tot ens va donar força per seguir endavant.
Casinet d’Hostafrancs, Barcelona, 02/03/2019
Crònica d’Albert (@dites_dites) de la presentació de CAT Memòria – “Memòria gràfica geolocalitzada de l’1O, un dia que mai oblidarem”
https://catmemoria.cat