Pèrdua monumental: Azerbaidjan i ‘el pitjor genocidi cultural del segle XXI’. The Guardian
Un nou informe condemnatori detalla un intent per part d’Azerbaidjan d’esborrar el seu patrimoni cultural armeni, incloent-hi la destrucció de desenes de milers d’antigues talles de pedra protegides per la Unesco
Article traduït per Projecte TransMate
Perduts per sempre, alguns dels milers de khachkar de Djulfa, aproximadament del segle XVI, fotografiats als 70 abans de la seva destrucció. La campanya de neteja cultural més vasta fins ara del segle XXI potser no ha tingut lloc a Síria, com podríeu imaginar, sinó en una part força ignorada de l’altiplà transcaucàsic.
Segons un extens informe publicat el febrer a la revista d’art Hyperallergic, el govern azerbaidjanès ha dut a terme, en els últims 30 anys, una eliminació sistemàtica del patrimoni històric armeni. Aquesta destrucció oficial, tot i que dissimulada, d’artefactes culturals i religiosos depassa la voladura de Palmira per part d’Estat Islàmic, segons els autors de l’informe, Simon Maghakyan i Sarah Pickman.
Maghakyan, un analista, activista i conferenciant sobre ciència política amb seu a Denver, ho etiqueta com “el genocidi cultural més gran del segle XXI”. Va créixer amb històries sobre el seu pare visitant un lloc bonic i misteriós anomenat Djulfa. Situat a l’enclavament azerbaidjanès de Nakhtxivan, a les ribes del riu Araxes, era la seu d’una necròpolis medieval, el cementiri armeni antic més gran del món. Durant segles els visitants, des d’Alexandre de Rhodes fins a William Ouseley, havien advertit de l’esplendor d’aquell lloc remot.
En el seu punt àlgid, el cementiri comptava amb uns 10.000 khachkar, o pedra-creus alçades, les primeres remuntant-se al segle VI. Exclusives de les tradicions funeràries armènies, aquestes altes esteles característiques de pedra d’un vermell rosat i grogues representen creus, escenes figuratives i símbols, i amb uns relleus summament decoratius. Cap al temps que els soviètics van formalitzar les regions autònomes de l’Alt Karabagh i Nakhtxivan, el 1920, després de dècades de saqueig, quedaven menys de 3.000 khachkar. Posteriors episodis de vandalisme van dur la Unesco a ordenar el 2000 que es protegissin els monuments.
Però això va tenir poc efecte. El 15 de desembre de 2005, el prelat de l’església armènia del nord de l’Iran, el bisbe Nshan Topouzian, va filmar, des de l’altra banda del riu a l’Iran, l’exèrcit azerbaidjanès devastant metòdicament amb malls tot el que quedava de Djulfa. Els soldats carregaven la runa en camions i ho abocaven a l’Araxes.
La filmació es pot trobar en una pel·lícula de 2006 titulada Les noves llàgrimes d’Araxes, penjada a YouTube, dirigida per Maghakyan i amb guió de Pickman. És esgarrifós. Una recerca per satèl·lit mostra que, el 2003, el paisatge desigual i texturitzat estava puntejat amb múltiples petites estructures. El 2009, és aplanat i buit.
El govern azerbaidjanès ha negat repetidament als inspectors internacionals l’entrada al lloc, no ha respost a peticions per contrastar la informació, tampoc d’aquest article, i ha negat que els armenis hagin viscut mai a Nakhtxivan. Aquestes tàctiques d’obstrucció dificulten la verificació independent, però la quantitat descomunal d’evidència forense que presenten Maghakyan i Pickman constitueix una argumentació prou sòlida per, almenys, no descoratjar-se. El seu punt de vista és que els dramàtics fets de Djulfa marcaven l’etapa final d’una campanya més àmplia per despullar Nakhtxivan del seu passat originari, armeni i cristià.
Subratllant la poca atenció internacional que s’ha parat en aquesta història, la major part del material en què es basa aquest informe va ser recollit, no pas per organismes oficials sinó per gent particular que, com Maghakyan i Pickman, han actuat pagant-se ells els costos.
L’investigador local Argam Ayvazyan, ara exiliat a Armènia, va fotografiar 89 esglésies armènies, 5.840 khachkar i 22.000 làpides entre 1964 i 1987, que segons l’informe han desaparegut en la seva totalitat. Un escocès anomenat Steven Sim va viatjar per un caprici a l’est de Turquia el 1984 i en els últims 35 anys ha fet més de 80.000 diapositives i fotografies documentant patrimoni armeni antic a tota la regió: “Era el lloc remot més proper a la Gran Bretanya, en aquell moment, on sortia barat de viatjar,” diu. Des d’aleshores hi ha tornat regularment, i ha acumulat un biblioteca de 1.000 toms, amb molts llibres d’Ayvazyan, principalment sobre arquitectura armènia.
L’exresponsable del tresor nacional d’Azerbaidjan Akram Aylisli, mentrestant, ha viscut sota arrest domiciliari virtual des del 2013, quan va publicar escrits crítics amb les actuacions del seu govern. Primer va protestar contra el que anomenava “vandalisme pervers” en un telegrama de 1997 al president de país. “Aquesta actuació insensata,” escrivia, “serà percebuda per la comunitat mundial com una manifestació de manca de respecte als valors religiosos i morals.”
Sim assenyala que l’informe d’Hyperallergic no explica adequadament el valor artístic del que s’ha perdut. L’arquitectura armènia és única, diu, enganyosament mínima en aparença, però altament sofisticada estructuralment i construïda per resistir la volatilitat sísmica del terreny. Descriu les diminutes esglésies més com una escultura que com un edifici; estructures d’un sol volum coronades per una cúpula que semblen emmotllades en pedra. Els khachkar, mentrestant, són regionals, el significat de la iconografia i el simbolisme que mostren es perden en el temps. Aquesta pèrdua és més punyent amb la destrucció de les pedra-creus de Djulfa, que descrivien escenes de la vida medieval quotidiana, gent que anava a cavall, que duien gerres d’aigua, o feien pícnics en jardins, amb el menjar parat en catifes, i estranys animals mítics, entre ells una bèstia de peülla amb quatre potes i dos cossos, un sol cap i ales. “He vist milers de khachkar a tot Armènia,” diu Sim, “i només n’he vist un amb aquest animal de dos cossos i un sol cap. Però a Djulfa el tenien tots.”
El món va reconèixer legítimament la destrucció de Palmira per part d’Estat Islàmic com un crim de guerra, una pèrdua immensa per al poble sirià i la humanitat en general. Maghakyan espera que, tant armenis com azerbaidjanesos, vegin el que ha passat a Nakhtxivan com un crim contra tots, comès per un règim despietat. L’historiador azerbaidjanès que va actuar de corevisor de l’article, però desitjava restar en l’anonimat a causa de temors per la seva seguretat, va dir a Maghakyan que l’informe era “per a tots nosaltres, indistintament del grup ètnic i la religió”, però especialment per als azerbaidjanesos que no havien perdut ni lliurat la seva consciència.
Article traduït per Projecte TransMate
Article translated by Projecte TransMate
Font: The Guardian @guardian
Autora: Dale Berning Sawa @dlaebe
Data de publicació: 1 de març de 2019
(Traducció) – Pèrdua monumental: Azerbaidjan i ‘el pitjor genocidi cultural del segle XXI’
📰 Publicat a The Guardian @guardian per Dale Berning Sawa @dlaebe
✍️ Traduït per Projecte TransMate
➡️ https://t.co/3RqEh8M62d pic.twitter.com/kEwCQOE2Gm
— Col·lectiu Comunicats.cat (@comuni_cats) March 8, 2019