Per què el turisme mata Barcelona. The Guardian. Traducció de Projecte TransMate
Barcelona, una de les destinacions més agradables d’Europa fa tot just dues dècades ara està tan congestionada que ha esdevingut un parc temàtic turístic i va perdent el caràcter que la va fer tan popular
Són les nou d’un matí calorós d’agost i els bitllets programats per visitar l’emblemàtica basílica de la Sagrada Família de Barcelona ja estan exhaurits. Fa només uns anys podies presentar-t’hi i fer potser mitja hora de cua per entrar, però amb els nombres estratosfèrics de visitants a la ciutat (uns 30 milions l’any passat) tot aquell que se la jugui probablement sortirà decebut.
Els que tenen bitllets es diverteixen a la cua fent-se selfies davant de l’ornamentada Façana de la Nativitat del temple. Grups de turistes s’arrengleren darrere de guies que branden piruletes. Venedors de carrer despleguen els seus articles a la vorera –ulleres de sol piratejades i records carrinclons-, fins que una patrulla de policia fortament armada els fa fora d’allà. A les parades de la plaça pots comprar peluixos, cendrers de Gaudí i bufandes del Barça.
L’obra mestra d’Antoni Gaudí es va començar el 1882 i compten que estarà acabada el 2026. L’obra l’havien de finançar pecadors penitents – però hi ha més turistes que penedits aquests dies (és el destí més popular de la ciutat, amb 4,5 milions de visitants el 2016), i per tant els turistes paguen la factura.
A Casa Batlló, l’edifici de pisos de Gaudí a l’atrafegat Passeig Gràcia, la cua serpenteja per la cantonada, i això que és la cua per a la gent que ha comprat per endavant els bitllets a 28,50 €. S’esperen darrere d’un senyal que diu “Eviteu les cues”. La dona de la porta diu que l’espera per a la gent amb bitllets és d’uns 20 minuts. Després d’una pausa arronsa les espatlles: “Entesos, potser més aviat 40”.
Barcelona continua sent una ciutat bonica, una de les més atractives d’Europa, arrupida entre les muntanyes i el mar, amb un clima meravellós i gran profusió d’arquitectura i història.
Estava orgullosa de la qualitat del seu disseny i se la considerava la capital de la distinció a finals del segle XX. Ben diferent d’ara: un dia rondant per les patums turístiques revela que ha esdevingut la llar de la carrincloneria, amb la paraula màgica Barcelona impresa en qualsevol enderga, des de barrets de palla i ossos de peluix fins a tovalloles de platja i tasses de cafè. Per no parlar de tota mena d’animalons de ceràmica fets amb el trencadís gaudinià de fragments de rajoles.
Les Rambles són el carrer més famós de Barcelona, però per als veïns va esdevenir fa temps el menys estimat, tan concorregut que és virtualment intransitable nou mesos de l’any.
Des del moment que es va crear al segle XVIII, Les Rambles va esdevenir un lloc on els rics podien lluir el seu refinament i els pobres podien fer bullícia i tothom podia respirar, fora de les muralles de l’atapeïda ciutat medieval. No va ser mai chic, certament, sempre va ser un lloc una mica exòtic i marginal, però ara no hi ha res més que botigues de souvenirs, intercalades amb McDonald’s i restaurants tronats que serveixen kebabs i paella d’un to groc crom llampant.
A totes hores, homes joves us conviden sotto voce a una “cafeteria” estil Amsterdam. Això és nou. De nit hi ha prostitutes, cap novetat, excepte que ara la majoria de les dones són víctimes del tràfic.
L’any passat es va designar un consorci que proposés un pla per tornar a atreure els veïns a Les Rambles. Han fet moltes consultes i s’espera que aviat es publiquin detalls del pla, però la seva tasca troba molts entrebancs.
“Les Rambles són sobretot un negoci”, diu Fermín Villar, president d’Amics de Les Rambles, que representa els interessos residencials i comercials del carrer. “Cada any més de 100 milions de persones es passegen per aquest carrer. Imagineu, si cadascun s’hi gasta ni que sigui un euro”.
Itziar González, l’arquitecta que encapçala el simposi, diu que la primera tasca és convèncer la gent que Les Rambles es poden salvar. “No es tracta només de canviar coses”, diu, “es tracta de canviar mentalitats”.
És dubtós, però, que el mercat de queviures de la Boqueria, a Les Rambles, es pugui salvar. Temps enrere una meca per a cuiners i gormands, on podies comprar de tot des de tòfones a insectes comestibles, els paradistes es van sotmetent d’un en un a la força major del turisme, i el peix fresc, la carn i les verdures deixen pas a barres de sucs i àpats assortits per endur. La mateixa raó per visitar la Boqueria, fins i tot com a turista, aviat deixarà d’existir.
Barcelona és una de les ciutats més densament poblades d’Europa, amb pocs espais oberts. I així, quan es va obrir la façana marítima de la Barceloneta a temps per als Jocs Olímpics de 1992, es va donar un respir a la ciutat, tal com havien fet Les Rambles dos segles enrere. Va esdevenir el lloc nou per pasear, per fer el tomb del vespre o del diumenge tan característic de la vida espanyola.
Però la Barceloneta ha esdevingut una altra zona prohibida per als veïns a mesura que ha degenerat en una mena de Lloret de Mar urbà. Ajaieu-vos a l’atapeïda platja i cada pocs minuts un venedor us oferirà cervesa o aigua o un mojito, un massatge, un tatuatge de henna i a vegades herba. Els rickshaws infesten el moll mentre joves descamisats passen brunzint amb patinets elèctrics.
El més trist de tot això és que la ciutat perd ràpidament la seva identitat i esdevé com qualsevol altre lloc. S’ha encunyat una nova paraula per descriure aquest procés aparentment imparable: parquetematización, el procés de convertir-se en un parc temàtic. Barcelona ha esdevingut una imitació de si mateixa.
Traducció de Projecte TransMate segons el meu millor coneixement de l’anglès.
Traducció de Projecte TransMate to the best of my knowledge of English.
Font: The Guardian @guardian
Autor: Stephen Burgen @stephenburgen
Data de publicació: 30 d’agost de 2018
Imatges: Paola de Grenet