Foto 1_Passàvem gana. SmithsonianFolklife
CAT EXTERIOR,  MEMÒRIA,  PREMSA INTERNACIONAL

“Passàvem gana, coi!” Viatge d’una immigrant a Catalunya. Smithsonian Folklife. Traducció de Projecte TransMate

SmithsonianFolklife Catalonia

 

Maria Àngels Córdoba m’explica la seva història en un català segur, però quan vol posar èmfasi en un sentiment, com aquests empipadors rau-raus de gana, es passa ràpidament al castellà.

“Al matí, preníem una mica de café con leche… bé, era marró, però no era cafè… i sopitas, llesques de pa del dia abans. Per dinar, cigrons, olives, blat de moro i raïm. Mentrestant els señoritos posseïen muntanyes, boscos, rierols, rius, fins i tot viles senceres, però no pagaven a l’hora els salaris del dia.

El meu pare protestava: tenia cinc fills per alimentar i un de camí. Treballava dia i nit i tot i així quedava a deure el pa del dia. No volia anar-se’n. Havia estat destinat a Catalunya durant la Guerra Civil, i no volia tornar a Catalunya… però a Catalunya hi havia feina i pagaven regularment cada setmana. Al final, ens en vam anar.”

El 1963, quan la Maria Àngels va marxar de Salinas, Córdoba, cap a Navàs, Catalunya, tenia tretze anys. Del que no es va adonar fins que va intentar pujar al tren amb el matalàs de la família a l’esquena era que el seu viatge era un de ben corrent. Tan freqüent, de fet, que entre principis dels anys 50 i 1975, la població de Catalunya va augmentar en 2.222.812 persones. A Maria Àngels se la considera una immigrant, tot i que era una espanyola que es traslladava a una altra part d’Espanya.

Font de la imatge 2: Smithsonian. Museu d’història de la Immigració de Catalunya
El tren ple a l’estació de Móra la Nova a la dècada dels seixanta. / Font de la imatge: Museu d’història de la Immigració de Catalunya @MuseuImmigracio

“El nostre tren venia de Granada, i anava ple de gom a gom de gent i pertinences de tota mena. L’aire era espès. Vam empènyer per pujar-hi. L’àvia i la mama, rodones com una síndria, anaven assegudes. La mainada ens apinyàvem sobre els matalassos del passadís. Va ser divertit!” diu la Maria Àngels, amb un aire alhora emocionat i trist.

Van trigar dos dies ben bons a arribar a Catalunya. Avui es triga mig dia. Van compartir jocs, històries, menjar i somnis.

Llavors, “vaig veure el mar! Era tan gran i blau. Em feia mal als ulls de mirar-me’l.” El mar era, per a la Maria Àngels, la promesa de coses bones.

A Navàs la Maria Àngels va anar a escola durant un mes, però aviat va trobar feina en una fàbrica a l’Ametlla de Merola. Recorda les riallades de les adolescents que treballaven al seu costat. Va ser allí, ofegat entre el soroll de la maquinària tèxtil, que es va adonar que el seu director, el senyor Ton, parlava una altra llengua.

Li va donar una ordre, i la Maria Àngels va quedar astorada. Va demanar un aclariment en espanyol, però ell va respondre en català. Ella va descobrir més endavant que no entenia l’espanyol. Estava segura que la farien fora. Però, en el que ella interpreta com un acte de consideració, el senyor Ton s’hi va apropar i, parlant a poc a poc, li va ensenyar el que li havia demanat que fes. Així és com va començar a aprendre català.

Mentre la Maria Àngels rebia classes de llengua del senyor Ton, altres immigrants andalusos que, com ella, van escapar de la gana o de la persecució política, no tenien tanta sort. Com que l’onada d’immigració dels anys 50 va tenir lloc durant el règim dictatorial de Francisco Franco, molts catalans van malinterpretar l’arribada de 100.000 andalusos cada any com un intent d’esborrar la identitat catalana, segons Imma Boj, directora del Museu d’Història de la Immigració a Catalunya.

Franco va declarar il·legals aquests immigrants, i molts fins i tot van ser deportats. Molts immigrants es van sentir no tan sols desarrelats sinó també rebutjats per molts catalans, ja que la seva presència es va veure com una forma d’ocupació política.

Foto 3_Passàvem gana Smithsonian
Maria Àngels (dreta) amb les seves amigues durant un descans davant de la fàbrica de l’Ametlla de Merola. / Font de la imatge: Maria Àngels

Mentrestant, la família de la Maria Àngels es va moure tant per Catalunya com ho havia fet per Andalusia, buscant un lloc on establir-se. “Érem com caragols”, bromeja, perquè s’enduien les pertinences d’una casa a una altra. “Ens vam estar a Navàs cinc anys, però llavors ens vam traslladar a Ribes de Freser. Allà sonava la sirena per cridar els treballadors a la fàbrica. Els diumenges d’hivern anàvem al cinema, i a l’estiu, pujàvem al Taga. La vida havia canviat.

“Un bon dia, el director de la fàbrica Tolrà de Castellar del Vallès va venir a Ribes. Buscava famílies grans, i així doncs els Pérez, els Pinilla, els Gallardo, els Jurado i els Córdoba es van traslladar a Castellar. Ens van donar un pis nou per viure-hi i tots vam començar a treballar a la fàbrica Tolrà”.

Fundada el 1856, la fàbrica tèxtil Tolrà va aprofitar el paisatge rugós de Castellar del Vallès instal·lant dues turbines hidràuliques al riu Ripoll per generar energia per moure els telers. Els telers tenien molt renom per dues raons: 1) la qualitat del producte, amb un teixit d’un blanc brillant que guanyava premis internacionals, i 2) la qualitat de vida dels treballadors.

Els administradors van crear una guarderia i unes quantes escoles per als fills dels treballadors. Donaven als treballadors vacances regulars i una pensió de jubilació abans que fos obligatori per llei. Van construir allotjaments, serveis de bugaderia, una església, una cafeteria, un camp de futbol, un teatre i un supermercat. El patronat Tolrà és un exemple paradigmàtic de com es van comportar les indústries catalanes en el segle dinou i el vint.

Foto 4_Passàvem gana. Smithsonian
La maquinària tèxtil pesada dels telers de Tolrà a la dècada dels seixanta. / Font de la imatge: Arxiu d’Història de Castellar

“A Tolrà, el meu pare va continuar sent un treballador no qualificat, però jo no. Jo treballava a l’equip de recuperació, n’érem tres. Els productes químics amb què treballàvem eren tan perillosos que una vegada vaig veure desaparèixer un gat en caure, accidentalment, en un dels tancs. Però quins teixits produíem! Avui dia no hi ha res semblant, ben res”, explica enyorosa la Maria Àngels, recordant com Tolrà va tancar els telers el 1995.

“Va ser allà on vaig conèixer en Jordi, un atractiu mestre industrial. Llavors tot van ser presses a aprendre bé el català. Però, fixa’t, en Jordi m’hi va ajudar!” bromeja.

Segons la geògrafa Anna Cabré, Catalunya va ser pionera en un model nou de creixement de la població, amb la immigració més que no pas la procreació en el seu nucli. Entre 1787 i 1887, Catalunya va passar de tenir la fertilitat més alta per parella d’Espanya a la més baixa. Aquesta transició va aplanar el camí per a la transformació capitalista de l’economia catalana. La indústria oferia oportunitats de feina temptadores i salaris més alts, just allò que buscaven els immigrants.

Així doncs a finals del segle dinou, els immigrants van començar a arribar de l’Aragó, València i les Illes Balears. A la primera dècada del segle XX, arribaven de Múrcia, Alacant i Almeria, i als anys 50 d’Andalusia. Cap al 1975, el 38,4 per cent de la població catalana havia nascut fora del territori català.

Tal com era corrent a Catalunya als anys 70, la Maria Àngels va plegar de treballar quan va quedar embarassada de la seva primera filla. A la sala d’estar de casa seva té una pintura de la casa de Salinas que el seu pare va vendre per comprar els bitllets de tren, però no hi ha tornat mai. Li agradaria, però mai va tenir prou temps ni diners. Sigui com sigui, va trobar un lloc on establir-se i dir-ne casa fa molt de temps.

Meritxell Martín-Pardo és adjunta de recerca per a Catalunya a l’Smithsonian Folklife Festival 2018. Va estudiar filosofia a la Universitat Autònoma de Barcelona i va obtenir un doctorat en estudis religiosos per la Universitat de Virgínia.


Traducció de Projecte TransMate segons el meu millor coneixement de l’anglès.
Traducció de Projecte TransMate to the best of my knowledge of English.


Font: Smithsonian Folklife @SmithsonianFolk

https://festival.si.edu/blog/my-goodness-we-were-hungry-an-immigrants-voyage-to-catalonia

Autora: Meritxell Martín-Pardo
Data de publicació: 26 de febrer 2018


 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Sí, és clar, a ComuniCATs també fem servir galetes, carquinyolis, neules... Les tenim amb o sense gluten, de xocolata, farina d'espelta..., boníssimes totes. Si les vols clica! Benvinguda! Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca