Obra d’art. NewCo Shift

NewCo Shift header 300x102 - Obra d’art. NewCo Shift

Les societats antigues donaven per fet que les habilitats es transmetrien de generació en generació.

Article traduït per AnnA (@annuskaodena)

NewCo Shift 300x208 - Obra d’art. NewCo Shift

Desenvolupar el talent de cadascú com a artista o artesà depenia de la comprensió i el seguiment dels principis dels mestres anteriors. L’art i l’artesania potser suggereixen una forma de vida que es va esvair amb el naixement de la societat industrial, però això és erroni. El futur del treball pot semblar-se a la història del treball, i això es deu a les tecnologies més noves i avançades.

El sistema corporatiu es transforma en un laberint de tasques fragmentades i feines a curt termini. Encara que l’era moderna es descriu sovint com una economia de competències, la majoria de les empreses tenen un enfocament a curt termini, el que per a un treballador significa que, quan acumula experiència, sovint perd valor institucional.

Des de la Revolució industrial del segle XVIII, les màquines de treball han estat considerades una amenaça per al treballador humà. Aquesta amenaça, fins ara, ha sigut principalment física. Les màquines mai no estan cansades, però la gent sovint ho està. Les màquines sempre són ràpides, però les persones ho són poques vegades, i les màquines mai no es queixen de les llargues hores ni dels salaris baixos.

Els ordinadors són les noves màquines, però són màquines d’un tipus molt diferent. Els ordinadors segueixen una lògica que és molt diferent de les màquines d’una fàbrica industrial. Els ordinadors fan les coses de la mateixa manera com ho farien un artista o un artesà.

El sistema encara predominant del món industrial es basa en la producció massiva i en les economies d’escala. Com més idèntiques siguin les coses, més barates són de copiar. La fabricació digital basada en ordinador no funciona d’aquesta manera. No utilitza motlles ni escaiola. Sense aquests, no és necessari repetir la mateixa forma. Cada peça pot ser única, una obra d’art. Com diu Mario Carpo: “La repetició ja no estalvia diners i les variacions ja no costen més diners”. Això significa que el cost marginal de producció és sempre el mateix. Abans quelcom gran era millor en el món industrial, però ara ja no. Un petit taller pot competir amb la fàbrica més gran. La producció no es veu afectada per la mida. El que està sorgint condueix a una societat de costos marginals plans, una economia sense escala, una economia de mida humana.

El repte més gran per a un treballador en aquest nou entorn és pensar com un artista, al mateix temps que aprofita les noves tecnologies. L’artista es converteix en el símbol de la humanitat a l’hora de desenvolupar el creixent valor econòmic de personalització i variació. No és un joc de suma zero entre homes defectuosos i màquines perfectes. Les màquines proposen i creen potencials en comptes d’agafar el control.

Els canvis socials són enormes. La màquina moderna canvia la manera com entenem les habilitats i l’aprenentatge. Una habilitat sempre ha estat, i sempre serà, una pràctica entrenada. Els algorismes moderns d’aprenentatge automàtic (AI) poden aprendre de l’experiència molt, molt ràpidament perquè el codi es desenvolupa a través de la retroalimentació de dades. El perill rau en què la gent pugui deixar que les màquines facin l’aprenentatge sense participar-hi. La gent pot optar per complir com espectadors passius i consumidors d’intel·ligència artificial i la seva capacitat d’expansió. Per això, l’aprenentatge ha de canviar: no passa primer per l’educació i després troba la feina corresponent, sinó que treballa primer i després troba l’aprenentatge adequat corresponent. S’abusa la tecnologia moderna si impedeix als seus usuaris una formació pràctica.

Què passa si, doncs, el futur del treball humà no es troba a les xarxes, ni eixams autoorganitzats? Què passa si no se suposa que hem de seguir l’exemple d’una bandada d’aus? I què passa si fins i tot el lloc de treball és més important del que pensem?

El taller, l’estudi, era la casa de l’artista. La gent dormia, menjava i criava els seus fills als mateixos llocs on treballaven. El taller no tenia res a veure amb l’oficina moderna. El treball i la vida eren el mateix i es barrejaven de manera molt directa. Era un lloc que unia la família, els amics i la feina.
I no era massa democràtic. En un taller, les habilitats del mestre li donaven el dret a liderar, i el benefici d’aprendre d’aquestes mateixes habilitats va crear l’obediència dels aprenents. En l’artesania i l’art hi ha un superior que estableix les regles i, al mateix temps, ajuda els altres a comprendre el pensament darrere d’aquestes regles. El treball sempre és aprenentatge i la relació d’aprenentatge més important és entre el mestre i l’aprenent. És una relació jeràrquica que no es qüestiona. El mestre disposa els termes de treball que altres fan sota la seva direcció. S’espera que l’aprenent absorbeixi i copiï la lliçó del mestre. Aprendre mitjançant la demostració suposa que la imitació es pot produir i es produirà. L’aprenent està per aprendre i copiar fins que trobi la seva pròpia veu, el seu propi estil.

És un món de Homo Faber (l’home que fa o fabrica), l’home com el seu propi creador. L’home com a creador de la vida evoluciona a través de pràctiques quotidianes i sovint mundanes. El treball crea una història en desenvolupament en què cada projecte és com un capítol de la vida que al final té sentit. Seguint aquesta manera de pensar, la gent pot veure que les seves vides representen molt més que una sèrie aleatòria d’ocupacions desconnectades, fins i tot en l’economia actual. Aquest discurs sostenible de vegades s’anomena passió o vocació, és a dir, una acumulació gradual d’habilitats i una convicció cada vegada més gran que això és el que jo havia de fer.

La nostra societat classifica a la gent segons la idea que com millor ets en alguna cosa, menys gent com tu hi ha. Però la capacitat de fer la teva feina ben feta és compartida de manera bastant equitativa entre els éssers humans. Mai no farem exactament les mateixes coses, per això no hi hauria d’haver les mateixes mesures educatives homogènies o d’altra índole per a tothom. El treball és cada vegada més circumstancial i contextual. La motivació i el sentit de la transcendència seran molt més importants que el talent.

La investigació contemporània posa de manifest els papers que l’emoció i l’empatia juguen a les empreses. Les influències subjectives de l’aprenentatge i la cultura també s’entenen bé. Aquests fenòmens estan més relacionats amb l’ètica i l’estètica que amb tot el que és purament racional i quantificable. Aquesta és una altra raó per la qual l’art i l’artesania ens poden proporcionar una perspectiva valuosa a través de la qual el treball postindustrial tecnològic es pot entendre millor.
L’orgull en el treball personal es troba al centre de l’art i l’artesania com la recompensa més gran. La Il·lustració creia que tothom té la capacitat de fer una bona feina. Avui tenim les eines per recolzar un renaixement del treball centrat en l’ésser humà: per a tothom.


Article traduït per AnnA (@annuskaodena) segons el meu millor coneixement de l’anglès.
Article translated by AnnA (@annuskaodena) to the best of my knowledge of English.

Font: NewCo Shift @NewCo 
Crèdits: Mario Carpo, Piero Formica, Richard Sennett
Data de publicació: 24 de febrer de 2018
Font de la imatge 1: Esko Kilpi

Work of Art


 

Puntuació dels lectors
vots0 mitjana0

Leave a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.