No són les botellades és la mort de les festes majors com a concepte de tradició catalana. Marc Planagumà.
Originally tweeted by Marc Planagumà i Valls 🗳️ (@djkram) on 27/09/2021
No són les botellades és la mort de les festes majors com a concepte de tradició catalana i/o mediterrània i un altre símptoma de la degradació cultural que vivim.
No és nou, ha passat a totes les festes majors aquest estiu però quan passa a Barcelona s’amplifica.
El model ha sigut els següent: Actes per públic exclusivament familiar i algun concert amb entrades i cadires. Però, cap FESTA, enlloc.
El Covid no ha sigut el motiu, només la rematada final d’una tendència que ve de lluny. Parlo de dos exemples que he viscut d’aprop.
Dos festes majors icòniques de Catalunya (entre moltes d’altres):
Les festes majors d’Olot
akka Les Festes del Tura
i les festes majors de Mataró
akka Les Santes
Les 2 són festes que han viscut èpoques daurades on suposaven % important del PIB de la ciutat i un referent cultural tant intern com extern.
Aquestes èpoques ja han passat i ambdós casos el declivi ha vingut per la mateixa decisió: el control
Una forma de mesurar la maduresa d’una d’una societat és veure com civilitza el descontrol, és a dir com civilitza la festa i d’això en fa cultura.
Una societat lliure ha de permetre una festa lliure i això és llibertat de descontrol però per esdevenir societat, el descontrol no pot superar el límit del que persebem com a civilitzat. Just aquest equilibri és font de cultura.
El nostre concepte encestral de Festa Major a begut sempre d’aquest equilibri i li deu el seu èxit econòmic, social i cultural.
Però la fórmula fa temps que va ser entrar en declivi.
Sempre pel mateix motiu, posar control al descontrol enlloc de permetre a la cultura civilitzar el caos.
Tornem als exemples. Les Festes del Tura van ser declarades d’interès Nacional el 1996 en plena època daurada de les mateixes. Conegudes arreu, multiplicaven la població d’Olot i convertien la ciutat en una festa per tots.
La festa per tots era la joia de la corona. Significava que totes les edats gaudien i compartien el descontrol civilitzat que és la festa.
Evidentment la ciutat no era un lloc tranquil, net i ordenat aquells dies però era una font d’alegria, energia i cohesió, que el conjunt de la societat sabia mantenir dins dels límits de la civilització i el resultat n’era una cultura pròpia que la situava al món.
El desordre i els incidents dels dies de festa sempre ha sigut el flanc per on atacar el model i els asenyalats, els joves i les festes nocturnes.
Primer m’agradaria destacar un dels vicis catòlics que tenim com a societat. Creure que l’esbojarrament només és un pecat de joventut i un cop passat cal castrar aquesta pulsió i renegar-ne.
Quan la nostra història, coincidint amb la de societats occidentals, està plena d’exemples de com l’esbojarrament aplica a totes les edats i en genera grans beneficis creatius i culturals.
Per tant crec fermament que la culpabilització cap als joves és més una fòbia deguda a la castració dels adults que una causa justificada del seu comportament, que sempre serà enèrgic, però no disposa de quota de poder.
Així doncs la generació que sí que ha tingut quota de poder els últims anys (Boomers, X i ara começant els millennials) ha trencat l’equilibri de les festes majors per tactissisme electoral.
Venent “ordre” a canvi de vots a base de reduir, limitar i/o eliminar l’oci nocturn a les festes majors. Que ha anat perdent espai i pressupost any rera any fins arribar a aquest estiu post-confinament on han desaparegut a arreu.
Un cop desapareguda la festa també desapareix la cultura que m’antenia la civilització i el caos aflora sol.
Esclat que no pot parar l’ordre públic, ni pot ser domat per les propostes de cultura prefabricada i moralitzadora que desde fa anys els ajuntaments volen substituir la clàssica nit de festa.
L’altre exemple són les Santes, festes que van aconseguir un èxit massiu més tard però d’unes dimensions encara més grans degut a la gran població d’influència on es troba Mataró.
Les massificacions nocturnes es van tornar en un problema però enlloc d’acceptar la feinada de gestionar les incidències, perseguir els delictes i augmentar recursos destinats a la cultura sense tuteles van decidir el control intervencionista de la festa.
Aquest sempre ha sigut l’inici del declivi i mort de les festes majors. El control mata la festa, sense festa mor la cultura lliure, sense cultura no hi ha civilització i sense civilització es sembra el caos.
Els problemes d’ordre degut a les massificacions de la festa va ser degut al seu èxit, no és cosa de joves doncs, és cosa de tots, perquè es van massificar perquè hi anàvem tots.
Els adults amb quota de poder que es van castrar les seves ganes de festa a canvi de vots han deixat sols al joves que no tenen poder ni segurament criteri però encara no s’han corrumput.
Aquest estiu doncs hem vist des del poble més petit fins al cap i casal com culminava la progressiva mort del model cultural de festa major a casa nostra i les seves conseqüències.
Afegeixo que com a early millennial, junt amb la meva generació, som també còmplices de que el llegat de festa culturitzada que vam rebre hagi patit un greu retrocés els últims 20 anys i deixem el terreny herm per a les pròximes generacions.
Terreny herm que també afecta a l’oci nocturn privat que s’ha desculturitzat encara més notablement que el públic però on hi entren en joc altres motius socioeconòmics que mereixerien un altre fil.
Originally tweeted by Marc Planagumà i Valls 🗳️ (@djkram) on 27/09/2021