Més enllà dels titulars, la cultura catalana té una llarga història de vitalitat i capacitat de permanència. Smithsonian.com. Traducció de Projecte TransMate
La regió autònoma espanyola de Catalunya té un paper central en l’Smithsonian Folklife Festival d’aquest estiu
Malgrat més de mil anys de canvis polítics constants a la regió, Catalunya ha mantingut durant molt temps la seva pròpia i única tradició cultural i lingüística. Situada al nord-est de la Península Ibèrica, al costat del Mar Mediterrani i els Pirineus, Catalunya és una regió autònoma d’Espanya. És una terra amb moltes facetes contradictòries: està unida políticament amb el govern espanyol de Madrid, compartint les seves lleis, la renda i les infraestructures, però al mateix temps manté una vibrant identitat regional.
Les tradicions catalanes, incloent-hi els seus festivals, esports, dansa i llengua, tenen una llarga història de rellevància cultural a la regió. Però amb els anys, els moviments polítics repressius, com ara la dictadura al segle XX del general Francisco Franco, han convertit la pràctica d’aquestes tradicions en polèmica i fins i tot perillosa. Organitzacions no-governamentals que malden per protegir la cultura regional catalana fins i tot quan esdevé polititzada fan una tasca enorme per mantenir viva la identitat catalana. La seva tasca és especialment important en el moment actual, en què la pressió reviscolada de Catalunya per la independència ha provocat un augment en la tensió entre els ciutadans de la regió i el govern central espanyol de Madrid.
Aquest mes, dotzenes d’artesans, músics, xefs, etc. vindran a Washington, D.C. per fer d’aparador de la cultura catalana al Folklife Festival anual de l’Smithsonian al National Mall. L’exposició de deu dies “Catalunya: Tradició i Creativitat des de la Mediterrània” inclourà actuacions de dansa, demostracions de castellers catalans, tallers amb artesans i fins i tot castells de focs tradicionals, i té l’objectiu de recrear la tradició catalana de viure amb harmonia als espais públics.
Segons Michael Atwood Mason, director del Centre Smithsonian per a l’Herència Cultural i Folklòrica, el protagonisme de Catalunya en el Festival d’aquest any transcendeix la controvèrsia política de la regió per mostrar una cultura veritablement rica i preciosa. “Històricament, la identitat catalana ha estat sotmesa a tota mena de pressions de fora; això remunta a centenars d’anys enrere“, diu Mason, responsable del programa de Catalunya juntament amb Cristina Díaz-Carrera i David Ibáñez. “Al festival, anem més enllà dels titulars, més enllà de l’estira-i-arronsa polític per parlar de la manera com la gent conviuen, la manera en què comparteixen l’espai públic”, segons Mason.
La història política de la regió arrenca del període medieval, però el caràcter únic de la identitat cultural catalana, i la seva tenacitat fins i tot davant la repressió, ha persistit durant segles. Tot seguit, després de converses amb Mason i Joan Ramon Resina, professor de Cultures Ibèriques i Llatinoamericanes a la Universitat de Stanford, responem quatre preguntes importants sobre el context històric i cultural de Catalunya.
Quan va emergir Catalunya per primera vegada?
La primera organització política al territori de Catalunya, diu Resina, va començar durant l’Imperi Romà. Els romans van conquerir Catalunya de les tribus nadiues i van centralitzar el seu poder regional a Tarraco, avui Tarragona, per allà el 220 aC. Als habitants de Catalunya se’ls va concedir la ciutadania romana, i sota la dominació romana, les infraestructures i l’agricultura de la regió van prosperar.
Cap al final de l’Imperi Romà, altres grups van venir de l’est a prendre control de Catalunya; els visigots van dominar la zona des del segle V al VIII, i després l’Imperi Franc en expansió sota Carlemany es va annexionar bona part del territori. Al final del segle VIII, Carlemany va fundar els primers comtats catalans, concentrats en fortaleses al límit d’una Península Ibèrica dominada pels musulmans. Amb el temps, aquests comtats van esdevenir ciutats i centres de poder, que es van unificar el 1162 amb el nom de Catalunya. Un d’aquests comtats era Barcelona, que va convertir-se en un pol polític fort malgrat la seva dependència feudal cap a l’emperador central europeu.
Segons Resina, el domini imperial canviant sobre Catalunya durant l’etapa final de l’antiguitat i la primeria de l’Edat Mitjana subratlla l’actual sentiment de diferència dels catalans respecte a la resta d’Espanya. “Sobre els orígens de Catalunya, cal dir que no van tenir ben res a veure amb els de la zona occidental de la Península Ibèrica”, diu, insistint en les forces del centre i l’est d’Europa que van incorporar Catalunya al seu reialme com un territori a l’extrem occidental.
Després de la mort de Carlemany, els comtes designats per l’imperi per sotmetre Catalunya van esdevenir cada vegada més independents del poder centralitzat. La regió va formar finalment una confederació amb el regne veí d’Aragó. I quan la Reina Isabel de Castella i el rei Ferran d’Aragó es van casar el 1469, les regions de la Península Ibèrica van començar a moure’s cap a una Espanya unificada.
Catalunya, segons Resina, va continuar sent un territori tangencial d’Espanya fins i tot després del casament. “En aquell moment, l’imperi espanyol englobava molts altres territoris: a Amèrica i a Europa amb Itàlia i els Països Baixos, i Catalunya era tot just un territori més tal com ho eren els Països Baixos”, diu.
Per què els catalans es veuen com a independents d’Espanya?
La identitat de Catalunya va continuar sent distinta d’altres regions d’Espanya, amb la seva llengua i història diferents, però diversos intents tant d’assimilar la regió com de donar-li la independència han avançat i reculat amb els anys. Mentre l’imperi espanyol guanyava poder i influència durant el segle XVI i principis del XVII, Catalunya va conservar les seves pròpies institucions polítiques separades. Resina observa que en aquell moment, Catalunya no era governada per lleis castellanes, i el rei d’Espanya havia de negociar cada any amb les corts catalanes per rebre els impostos de la regió.
Tanmateix, al segle XVIII, nous enrenous polítics al territori van dur a un augment de les pressions unificadores. Els Habsburg d’Àustria i els Borbons de França van lluitar pel control de la monarquia espanyola, i amb el seu suport als Habsburg, Catalunya va acabar apostant pel cavall perdedor. Després que el setge de Barcelona acabés el 1714, els Borbons van unificar els territoris espanyols dispars sota el rei Felip V, van prohibir les institucions polítiques catalanes i van intentar eliminar la llengua catalana del govern, la literatura i la cultura. Tot i que l’economia catalana va prosperar, la seva llengua i cultura van esdevenir tema de controvèrsia política per primera vegada.
“El domini borbònic ofereix una clau de per què Espanya encara avui és una nació problemàtica que no pot cohesionar-se“, diu Resina. “Tot allò que ve després té la base en el període de sotmetiment per la força militar d’aquests pobles, sobretot els catalans. Així doncs es revolten cada dos per tres, però els temes subjacents no es van resoldre mai”.
Què va passar després de la Guerra Civil espanyola?
La pauta de Catalunya donant suport al bàndol perdedor en una guerra, i pagant-ho caríssim, va continuar quan forces feixistes dretanes sota la direcció del general Francisco Franco van alçar-se per usurpar el govern republicà constituït el 1936. El govern republicà havia tractat favorablement Catalunya, atorgant-li un estatus semiautònom el 1931, i Catalunya va esdevenir un bastió de l’esquerra durant els sagnants tres anys de conflicte. Quan els feixistes van derrotar els republicans i van instal·lar Franco com a dictador espanyol el 1939, el govern nacionalista va intentar unificar Espanya i castigar Catalunya per la seva oposició durant la guerra, eliminant del tot la llengua i la cultura catalana.
Catalunya no estava sola en el seu estatus de perseguida sota el règim feixista espanyol. L’intent per part de Franco d’unificar Espanya sota una identitat nacionalista va derivar en hostilitat cap a Catalunya i el País Basc, els estatuts d’autonomia de les quals ell va revocar abans que la guerra s’hagués acabat. L’intent dels feixistes de transformar Espanya, d’un país amb una diversitat regional incomparable en un estat-nació culturalment més homogeni, va derivar en una repressió i una violència deplorables en algunes de les regions autònomes espanyoles.
“Molts catalans es van adaptar ràpidament al règim franquista, però com a catalans, en termes de la seva llengua, cultura i història, van patir una forta repressió”, segons Resina.
“La repressió va anar tan lluny que va englobar no tan sols la llengua mateixa, sinó també tots i cadascun dels aspectes menors de la cultura catalana: música, cançó, referències culturals, noms de persones, escriptors i compositors. Es va fer taula rasa de tal com era Catalunya abans de la guerra”.
Els anys de més repressió de la dictadura, des de la perspectiva catalana, es van produir al començament del règim de Franco. A principis dels 40, moltes figures culturals significatives se’n van anar a l’exili, i els civils podien ser castigats per parlar el seu català matern en espais públics. Resina explica un cas excepcionalment greu en què un oficial militar va demanar indicacions a un català, i quan l’home va respondre en català, l’oficial li va disparar un tret al cap.
“La repressió va ser brutal i extrema fins que els aliats van guanyar la guerra a Europa contra Hitler i Mussolini”, segons Resina. “En aquell punt, Franco es va adonar que: “Ara poden venir per mi.”
Acabada la segona Guerra Mundial, Franco va començar gradualment a afluixar la seva repressió contra la cultura catalana. Als anys 60, l’estat havia començat a permetre publicacions en català, i la música i el teatre catalans començaven un moderat ressorgiment malgrat la censura persistent. La transició final del país cap a la democràcia a finals dels anys 70 va contribuir a la reconstrucció de la cultura catalana, però el procés va continuar sent lent i gradual.
Com recuperen avui els catalans la seva llengua i cultura úniques?
Els últims anys han portat una nova onada de recuperació cultural catalana, i la regió intenta reclamar la seva identitat individual després de dècades de repressió. Segons Michael Mason, les associacions locals han unit diverses comunitats de catalans amb l’objectiu comú de protegir el llenguatge i les tradicions que han definit la regió durant segles.
“Si anaves a un restaurant de Barcelona fa 15 anys, t’haurien parlat primer en castellà. Ara, primer et parlen en català. Hi ha una sensació real que la gent ha guanyat una mica més de seguretat en la seva catalanitat”, segons Mason. “Hi ha un esforç conscient perquè la gent mantingui el seu sentit de qui són.”
A més de la recuperació del català, que ara és la llengua primària que s’ensenya a la majoria d’escoles públiques, les organitzacions locals han revifat tradicions prèviament reprimides com ara festes tradicionals amb menjar català i actuacions de dansa, balls de màscares i fins i tot els castellers típics de la regió. Aquesta última tradició és tot un espectacle, amb equips de més de cent catalans que s’enfilen uns sobre els altres per construir una torre humana, o castell.
Mentre que les tradicions que les organitzacions intenten recuperar han tingut presència durant centenars d’anys, Catalunya té un aspecte molt diferent de tal com era en el passat. La regió es fa dir “país d’acollida“, una noció a què fa honor tenaçment fins i tot en vista de les migracions globals massives. Els immigrants de la regió constituïen tan sols el 3% de la població el 2000, però han crescut en els últims anys fins a aproximadament el 14% el 2017.
Mason diu que la demografia canviant de Catalunya de fet ha reforçat els esforços per recuperar la cultura catalana, ja que aquestes organitzacions culturals allarguen la mà directament als immigrants en la recerca de nous membres. “Incorporar nouvinguts en aquestes associacions o ONGs d’orientació cultural és una estratègia que tenen per assegurar-se que els nouvinguts no estan aïllats d’altres catalans,” diu. “Ha estat un vehicle major d’integració social“.
A mesura que la població de Catalunya canvia, la seva situació política també continua sent fluida. Després d’un controvertit referèndum l’octubre de 2017, en què els catalans van votar en favor de la independència tot i que el govern espanyol havia declarat il·legal la votació, la regió ha estat embolicada en una pugna constitucional amb el govern espanyol pel seu dret a separar-se. Vuit mesos més tard, encara estan en un atzucac constitucional amb Madrid, amb un govern acabat d’elegir fa poc que ha promès continuar la lluita.
Si la història és cap indicatiu, els temps polítics tumultuosos són a Catalunya els més amenaçadors per a la preservació de la cultura catalana. Però el compromís provat de Catalunya en els últims anys de promoure activament la seva llengua i cultura en els espais públics projecta una llum optimista sobre el seu futur cultural.
L’Smithsonian Folklife Festival té lloc al National Mall de Washington, D.C., des del 27 de juny fins a l’1 de juliol i des del 4 de juliol fins al 8 de juliol de 2018.
Els programes destacats són “Catalunya: Tradició i Creativitat des de la Mediterrània” i “Armènia: Creant una Llar“.
Traducció de Projecte TransMate segons el meu millor coneixement de l’anglès.
Traducció de Projecte TransMate to the best of my knowledge of English.
Font: Smithsonian.com @SmithsonianMag
Autora: Kate Keller
Data de publicació: 25 de juny de 2018
Font de la imatge 1: Pere Toda/Ajuntament de Valls
Font de la imatge 2: Servicios Editoriales Georama
Font de la imatge 3: Joan Farré
Font de la imatge 4: Carlos Pérez de Rozas/Wikimedia Commons