Quan es va iniciar el judici dels encarregats d’organitzar el referèndum de Catalunya i de declarar la seva independència, les imatges dels dotze dirigents catalans en els bancs del Tribunal Suprem d’Espanya semblaven irreals. L’espectacle va ser tan impactant que el veterà comentarista polític Inaki Gabilondo va demanar un “minut de silenci” i un “període de dol” per marcar aquest “gran fracàs col·lectiu de la política”.

No obstant això, malgrat els errors d’ambdues parts que van conduir a aquest col·lapse polític, els càrrecs i les possibles sentències de presó són qualsevol cosa menys irreals.

Els processats podrien ser acusats de rebel·lió, sedició, malversació de fons públics, organització criminal i desobediència per tres parts: el fiscal, l’advocacia de l’estat i l’acusació popular del partit d’extrema dreta Vox. Cadascuna de les parts s’ha centrat en diferents càrrecs i exigeix sentències diferents.

El judici de Catalunya

El fet que una acusació particular s’hagi unit a la fiscalia i al fiscal general subratlla que aquest no és un judici ordinari. Es tracta, sobretot, d’un judici en el qual s’examinen dos punts de vista sobre la democràcia.

El primer dia del procediment van sorgir dos enfocaments molt diferents: un centrat en els arguments jurídics i l’altre en els arguments polítics. No obstant això, fins i tot els arguments jurídics i tècnics estan entrellaçats amb la política. El càrrec de la fiscalia que els acusats van dur a terme una “estratègia perfectament planificada, sistemàtica i organitzada per trencar l’ordre constitucional i aconseguir la independència de Catalunya” denota una visió de la democràcia basada en l’ordre constitucional i l’Estat de Dret.

El significat mateix de la democràcia està, per tant, en joc: els acusats, tot i que no es tracta d’un bloc homogeni, tendeixen a veure la democràcia no només com un estat de dret, sinó també com el dret a decidir i el dret a la llibertat d’expressió. L’Estat espanyol ha emmarcat el conflicte en termes legals, equiparant la democràcia amb l’estat de dret.

Aquesta disputa entre el deure de respectar un ordenament jurídic existent i el dret democràtic a decidir és un conflicte sobre la legitimitat i sobre on resideix en última instància l’autoritat política.

La transició d’Espanya a la democràcia

També enllaça amb idees sobre la transició d’Espanya a la democràcia després de la mort del dictador Francisco Franco en 1975 i una sèrie del que podríem anomenar “oportunitats perdudes” per resoldre la qüestió catalana.

Dir que la transició va deixar assumptes pendents no s’ha d’interpretar com una crítica al procés original que, en molts sentits, va ser un esdeveniment miraculós tenint en compte la fortalesa dels militars i dels franquistes de renom de llavors.

No es tracta tant de criticar els pactes originals de l’època com de criticar la incapacitat de les elits polítiques per anar més enllà. Els pactes acordats durant la transició, inclosa la Constitució de 1978, no haurien de considerar inamovibles. Simplement reflecteixen el que era possible en aquell moment. Com a tals, haurien de ser objecte de modificació, però això no ha succeït a Espanya.

Assumptes pendents

El fet que hi hagi àrees d’assumptes pendents -com el tractament del passat i la reforma del Senat i del sistema electoral- té molt a veure amb el fet que molts líders polítics a Espanya consideren intocable la Constitució de 1978. Només s’ha modificat dues vegades i cada vegada a causa de les pressions de la Unió Europea. Això és absurd. Molts joves, no només a Catalunya, sinó a tot l’Estat espanyol, consideren que la Constitució no els representa i no reflecteix les múltiples formes en què ha canviat la societat espanyola des de 1978.

Aquests assumptes pendents també apunten a diferents interpretacions de la transició original. Per a alguns, la transició va representar el tancament, mentre que per a altres va representar només el primer pas en el camí cap a una major democràcia.

La manca de lideratge polític en aquest àmbit és una de les raons de l’actual estancament sobre Catalunya, els efectes tenen un cost polític enorme i, per a molts, un cost personal incalculable. De fet, ja hi haurà temps per lamentar-ho.

Descàrrec de responsabilitat: Els punts de vista i opinions expressats aquí són els de l’autor i no reflecteixen necessàriament la posició editorial de The Globe Post.

Article traduït per AnnA @annuskaodena
Article translated by AnnA @annuskaodena

Font: The Globe Post @TGlobePost 

Autora: Georgina Blakeley

Professora Titular de Política a The Open University @OpenUniversity, Anglaterra. Ha publicat extensament sobre aspectes de la política espanyola com ara la memòria històrica, la democràcia i la democratització.

Data de publicació: 28 de febrer de 2019