M’avorreixo
L’avorriment com a eina per a la creativitat.
Autor: Paco Santero
La catedràtica de la Facultat d’Educació de la UB Maria Rosa Buxarrais defensa que “avorrir-se és un dret dels infants i és una emoció humana legítima”.
Som en un moment en què les xarxes i les plataformes multimèdia ens ofereixen infinitat d’opcions per a l’entreteniment. Una àmplia oferta per a totes les edats amb un simple clic.
En una societat en què el ritme del nostre dia a dia tendeix a l’acceleració i la manca de temps, l’estimulació constant a la que es veuen sotmesos els nens, amb jornades maratonianes de col.legi i activitats extraescolars, i el fet de tenir diversions de tota mena a la carta dins de la comoditat de la llar els hi resta el ja poc temps de què disposen per a la creativitat.
És en els més petits de casa que vull enfocar la meva reflexió: fer servir l’avorriment com a eina per activar i exercitar la creativitat.
A gairebé la totalitat de les llars del nostre país, existeix la lluita entre pares i fills per limitar el temps d’esbargiment amb aparells electrònics i digitals. És en aquest moment que els nostres fills ens formulen la temuda pregunta: “I ara què faig? M’avorreixo.”
Com a pare, he posat a prova la resposta: “Doncs no passa res si t’avorreixes una estona.”
No pas per treure’m de sobre la meva responsabilitat paterna, si no per intentar motivar i activar la seva creativitat.
És quan estem avorrits que el cervell comença a buscar fórmules per a distreure’s. Si aquest entreteniment l’activem mitjançant una connexió a la xarxa, el cervell deixa de treballar i es dedica a consumir continguts que ja vénen fets.
Hem de provocar un efecte que contraresti l’avorriment amb la imaginació: forçar a crear un joc nou, amb normes pensades per als nens, que es posin a la pell d’un personatge per viure una gran aventura, que donin forma amb paper i llapis als seus somnis i pensaments, que transformin una capsa, cartrons, llaunes o ampolles buides en una nau interestel·lar.
És el fet típic de què, per més bona que sigui la joguina, serà la capsa i l’embolcall allò que el tindrà jugant tot el dia.
“Quan deia que les criatures i els joves s’han d’avorrir, es revoltaven perquè em deien que es propicia l’apatia. Ara l’avorriment està ben vist”.
Enric Prats @EnricPrats – Professor de Pedagogia (Universitat de Barcelona)
Arran d’aquestes declaracions, podríem fer un breu esment al sistema educatiu SLOW PARENTING (a internet trobareu diferents articles i estudis sobre aquest sistema).
Us deixo a continuació un petit extracte de l’article de Trinitat Gilbert al diaria ARA.
“SLOW PARENTING un sistema alternatiu d’educaciò que trenca amb la rapidesa i l’estimulació constant de la societat competitiva. A la pràctica, vol dir que el ritme el marca el nen i no l’adult i que es gaudeix del temps lliure no planificat ni estructurat, fins i tot amb moments d’avorriment. La recomanació que sempre faig als pares és que la millor extraescolar que poden donar als seus fills és jugar, crear i imaginar amb ells i que tinguin el seu moment dolç compartit durant el dia”, argumenta la psicòloga infantil Marta Selva.”
Amb aquesta reflexió, no vull pas llençar per terra el món digital i les xarxes, de cap de les maneres; és més, les plataformes tecnològiques ens donen infinitats de medis per a la creació artística, comunicativa o pedagògica. Però si abans no hem somiat i fet un esborrany amb paper i llapis, de res ens serviran les tecnologies.
Són els més petits de casa els qui tenen majors possibilitats de caure en hàbits poc recomanables dins del món interactiu digital.
És bo que no oblidem i fomenten que un llençol pot ser la capa d’un rei o un superheroi, que una capsa pot ser el cotxe més ràpid del circuit o l’amagatall secret del drac i que tant s’hi val si es vol ser príncep o princesa, l’important és agafar la roba i les sabates dels pares.
Deixar que el nen s’avorreixi una mica, provocarà que comenci a triar opcions per crear allò que el farà passar l’estona i el farà treballar la creativitat i l’enginy.