L'últim que necessita Catalunya
CAT EXTERIOR,  PREMSA INTERNACIONAL

L’últim que necessita Catalunya és més autonomia. Politico

Politico

La constitució imperfecta d’Espanya és la base de la crisi catalana.

Article traduït per AnnA (@annuskaodena)

L'últim que necessita Catalunya és més autonomia
Font de la imatge: Omer Messinger/EFE via EPA

Les negociacions són com els matrimonis. És bastant senzill d’entrar-hi, però mai se sap com acabaran, fins que sigui massa tard per fer-hi res al respecte.

Després que un tribunal alemany desestimés les acusacions de rebel·lió de Madrid contra l’anterior president català Carles Puigdemont, la pressió ha augmentat sobre el govern espanyol per negociar amb els seus homòlegs catalans.

Encara no està clar si Espanya mai acceptarà participar en aquestes converses, però s’han proposat diversos mediadors internacionals. Si mai els ofereixen aquesta la feina, haurien d’estar al corrent de les dificultats. La mediació a Catalunya no és tan simple com sembla.

Per a molts observadors exteriors, la situació és un trencaclosques fàcil de resoldre. Només cal oferir als catalans més autonomia a canvi de renunciar als seus esforços per aconseguir la independència. Però això seria un greu error. L’autonomia no és la solució; és part del problema.

La Constitució espanyola de 1978 ja va atorgar a Catalunya un grau considerable d’autonomia administrativa i política. Alhora, però, va definir Espanya com una entitat unitària governada des de Madrid, amb poders centrals que romanen en ple control de les palanques claus de l’estat.

Donar més d’aquesta mateixa autonomia a Catalunya només agreujarà les tensions.

Aquesta contradicció ha donat lloc a un estira-i-arronsa de 40 anys entre la recentralització i la descentralització de les forces polítiques que ha fet que tot el sistema constitucional no funcioni i finalment hagi esclatat en la crisi catalana recent. Donar més d’aquesta mateixa autonomia a Catalunya només agreujarà les tensions.

La majoria dels partits polítics a Espanya, tant de dreta com d’esquerra, estan fortament vinculats al projecte centenari de construir un estat unitari centralitzat emmirallat amb França. Qualsevol concessió obtinguda per Catalunya seria percebut com un pas intolerable en la direcció equivocada. Gràcies al suport d’una majoria demogràfica al país, aquests partits podrien bloquejar o neutralitzar qualsevol avenç d’autonomia que els catalans puguin aconseguir sobre el paper.

Al mateix temps, un augment de l’autonomia administrativa o financera no complaurà a la majoria dels catalans. Molts se sentirien amargament decebuts que la seva lluita els hagi tornat a la mateixa gàbia de la qual estaven tractant d’escapar. Percebrien les concessions d’Espanya com una mostra de fragilitat, mentre l’estat central i la majoria demogràfica majoritàriament hostil que representa romanguin amb el control.

I així, l’estira-i-arronsa continuaria. En uns anys, Europa s’enfrontaria a una altra crisi catalana, aquest cop deteriorat pel ressentiment i la frustració acumulats per ambdós costats.

Per resoldre el problema català, cal que els mediadors s’allunyin de les solucions ràpides. Un acord estable requerirà que ambdues parts perdin. L’important és que aquestes derrotes siguin acceptables per a la majoria de la població tant a Catalunya com a tot Espanya.

Com hauria de ser aquest acord?

Al meu entendre, Espanya haurà d’acceptar que Catalunya té dret a l’autodeterminació, mentre que Catalunya haurà d’acceptar que aquest dret requerirà una majoria reforçada d’almenys el 55% en un referéndum que pugui ser exercit de manera efectiva.

Els mediadors hauran de pressionar a ambdues parts perquè acceptin un acord sobre aquest punt clau. Això trencaria el principi fonamental d’una Espanya unitària, però permetria preservar la integritat territorial de l’estat espanyol. Els nacionalistes espanyols i catalans es quedarien llepant-se les seves ferides. Però ambdues parts haurien de començar a treballar en la creació d’institucions federals o confederals que puguin articular, en la pràctica, la nova disposició de l’estat.

Això no serà una tasca senzilla. El seu èxit dependrà de molts detalls. I un mediador potencial haurà d’assegurar-se que totes les parts implicades continuïn negociant de bona fe, cosa que mai no s’hauria de donar per fet.

Sense negociacions, probablement serem testimonis d’una creixent espiral de repressió i resistència.

Però, finalment, hauria de ser possible establir un acord constitucional que posi fi a la situació d’estira-i-arronsa, amb el repartiment dels poders de l’estat en lloc de concentrar-los al centre. La majoria dels catalans se sentirien còmodes amb una solució que els reconegui com un tema polític rellevant i que impedeixi que l’estat central pugui interferir en el seu autogovern. I la majoria dels espanyols també podrien donar suport a aquesta solució, sempre que garanteixi els fluxos fiscals interregionals i que faci que la sortida de Catalunya sigui un escenari prou improbable.

Els mediadors internacionals podrien donar-se copets a l’esquena i anar-se’n cap a casa amb la satisfacció d’una feina ben feta.

Si tot això sembla massa optimista, probablement ho és. Com en totes les històries de matrimoni, moltes coses poden sortir malament en qualsevol moment. Per començar, és poc probable que Espanya accepti compartir la sobirania entre les seves parts integrants llevat que l’obliguin a fer-ho.

Però l’alternativa és segurament menys atractiva per a gairebé tothom. Sense negociacions, és probable que siguem testimonis d’una espiral creixent de repressió i resistència, que només pot conduir a la inestabilitat, l’estancament, la ruptura i la confrontació violenta. Al final, els mediadors internacionals poden arribar a convertir-se en pacificadors, i haver de tenir cura d’una solució de dos estats.

Això pot semblar desgavellat. Però la història ens mostra que la línia entre les paraules i les guerres és delicada, gairebé invisible. La negociació política és l’únic instrument que tenim per evitar aquest perill. La mediació es torna indispensable quan les parts no poden o no volen resoldre els seus desacords pel seu compte.

Europa finalment ha despertat a la necessitat d’intervenir per ajudar a resoldre el conflicte entre Espanya i Catalunya. Això són bones notícies; no només per a Espanya, sinó per al conjunt del projecte europeu. Però qualsevol intent de mediació s’ha d’emprendre amb plena consciència de les complexitats i els desafiaments que hi ha per davant. En aquest punt, un mal acord podria ser pitjor que un divorci absolut.

Ignasi Ribó (@seliestel) és un escriptor català i professor a la Universitat Mae Fah Luang. És autor del llibre “Hàbitat: La Nació Ecopolítica” (2012).

Aquest article s’ha actualitzat per aclarir l’opinió de l’autor sobre quina mena de majoria es necessita en un referèndum sobre la independència.


Article traduït per AnnA (@annuskaodena) segons el meu millor coneixement de l’anglès.
Article translated by AnnA (@annuskaodena) to my very best knowledge of English.


Font original: POLITICO EU

https://www.politico.eu/article/catalonia-independence-spain-carles-puigdemont-the-last-thing-needs-is-more-autonomy/

Autor: IGNASI RIBÓ
Data de publicació: 20 abril 2018
Font de la imatge: Omer Messinger/EFE via EPA


 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Sí, és clar, a ComuniCATs també fem servir galetes, carquinyolis, neules... Les tenim amb o sense gluten, de xocolata, farina d'espelta..., boníssimes totes. Si les vols clica! Benvinguda! Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca