L'Alguer L'últim bastió de la llengua catalana a Itàlia lluita per mantenir-la viva
CAT EXTERIOR,  EDUCATS,  LLENGÜA CATALANA,  PREMSA INTERNACIONAL

L’últim bastió de la llengua catalana a Itàlia lluita per mantenir-la viva. The New York Times. Traducció de Projecte TransMate

The New York Times

Els primers catalans van arribar a Sardenya al segle XIV, quan van salpar tropes de la costa oriental del que ara és Espanya com a part d’una expansió per la Mediterrània.

L’Alguer, Itàlia.

Després que un aixecament matés les forces aquarterades en aquest port septentrional de l’illa, el rei Pere IV va expulsar molts dels nadius. En el seu lloc, va poblar l’Alguer principalment amb convictes, prostitutes i altres indesitjables, molts d’ells catalans.

Avui, l’Alguer és una anomalia lingüística. Aquesta pintoresca ciutat emmurallada és, de manera ben literal, l’últim bastió del català a Itàlia.

En una època en què la gent s’aferra cada vegada més fort a la identitat nacional, l’ús persistent del català a l’Alguer és un record de la manera en què les cultures mediterrànies s’han fusionat durant segles, fent de la identitat una cosa fluida.

Però mentre que la tradicional insularitat de l’Alguer ha contribuït a preservar el català, aquesta llengua fins i tot aquí lluita per sobreviure.

Només una quarta part dels 43.000 habitants de l’Alguer parlen català com a llengua principal, segons funcionaris locals. Amb prou feines es parla entre els joves i a penes s’ensenya a les escoles. Fa gairebé un segle quasi tothom parlava català, segons un cens del 1921.

“Pots organitzar conferències, publicar llibres i fer moltes altres coses, però parlar és l’única cosa que manté realment una llengua viva”, deia Sara Alivesi, una periodista que escriu per al grup editorial que hi ha al darrere de l’única publicació online en català.

“La trista realitat és que crec que la gent d’aquí té altres maldecaps i no valoren el llenguatge com una característica realment única de la nostra ciutat”, va dir Alivesi.

Després que el 1720 Sardenya caigués en mans de la Casa de Savoia, amb capital a Torí, va acabar formant part del que és la Itàlia actual i la llengua catalana va desaparèixer virtualment de l’illa.

Actualment, el català no tan sols queda eclipsat per l’italià, sinó que també ha de competir pel reconeixement amb un grapat de llengües i dialectes, entre altres la llengua autòctona dominant, el sard.

El català rarament se sent pels carrers de l’Alguer, tot i que hi ha molts rètols escrits en aquest llenguatge. Els restaurants també anuncien alguns dels seus plats com a catalans, incloent-hi una versió local de la paella.

El declivi de la llengua aquí contrasta amb el seu estatus a la Península Ibèrica, on ha vist una revifalla des de finals dels anys 70, quan amb el retorn d’Espanya a la democràcia va acabar una prohibició sobre el català imposada durant la dictadura de Francisco Franco.

La prohibició de Franco no va extingir el llenguatge. De fet, l’ús privat del català va esdevenir una forma de resistència silenciosa a la dictadura. A Itàlia, mentrestant, l’ús del català no estava ni prohibit ni fomentat.

El 1999, Itàlia va aprovar una llei per defensar 12 llengües minoritàries històriques, incloent-hi el català. Però els funcionaris locals es planyen que això no ha ajudat a eixamplar l’ús del llenguatge, particularment dins del centralitzadíssim sistema educatiu d’Itàlia.

“El sistema educatiu italià durant molt temps ha escampat la idea que no és útil i potser és desorientador ensenyar aquesta llengua juntament amb l’italià”, va dir Joan-Elies Adell, que dirigeix l’oficina del govern regional català a l’Alguer, amb la tasca de promoure la cultura catalana.

“Pot ser més difícil vèncer una idea semblant que no pas l’opressió”, comentava Adell, l’oficina del qual té una pila de llibres de text catalans sense utilitzar.

“Els llibres no s’han perdut i encara podrien ser utilitzats, en qualsevol moment en què el català s’ensenyi més aquí”, va afegir.

Com a part d’una prova pilot estatal, algunes escoles de l’Alguer ara ofereixen classes en català. Tres associacions fan classes de català setmanals a uns 150 adults, però van a càrrec de voluntaris i funcionen només la meitat de l’any.

El senyor Adell va observar que alguns escolars continuaven estudiant a Barcelona, la principal ciutat de Catalunya. Però va reconèixer que, perquè el català estigui protegit, “cal que la gent comenci a entendre que corren el risc de perdre un tresor cultural únic”.

Els experts, però, semblaven pessimistes sobre el futur del català a l’Alguer, i sobre la manera en què les autoritats italianes han actuat amb les llengües minoritàries en general.

“Durant un cert temps ho van fer veure, perquè era políticament correcte dir que volies fomentar les llengües”, segons Francesco Ballone, un lingüista local que té un doctorat en fonètica aplicada per la Universitat Autònoma de Barcelona. “Ara, aquell període s’ha acabat”.

Tot i així, alguns encara tenen l’esperança de revifar el caliu del llenguatge.

Claudia Crabuzza, de 41 anys, una cantant de l’Alguer, va dir que no parlava català amb la seva parella ni amb els seus tres fills. Però va decidir publicar el seu últim àlbum aquest any en català, i hi va guanyar un dels premis musicals més prestigiosos d’Itàlia. Va gravar les seves cançons a Catalunya, amb músics procedents d’aquesta regió del nord-est d’Espanya.

Aprendre català, esperava, la portaria en un viatge cultural i personal a les seves arrels.

“Com molta altra gent de la meva generació, vaig tenir avis que parlaven català, però la transmissió familiar del llenguatge va quedar trencada quan els meus pares em van parlar en italià”, va dir Crabuzza.

“Però jo sabia que duia el català molt endins, com un tresor digne de fer l’esforç de redescobrir”, deia, i afegia que el català li permetia “expressar els meus sentiments d’una manera diferent i probablement més íntima que utilitzant l’italià”.

Però pocs semblen compartir la passió de Crabuzza per redescobrir la seva identitat catalana.

Encara que no s’ensenyi català als infants a l’escola, alguns podrien aprendre’l de persones grans com Gavino Monte, de 80 anys, que es manté en forma anant en bicicleta per la ciutat cada matí.

El senyor Monte va dir que parlava només alguerès, que és com els habitants anomenen el seu dialecte del català, amb els seus cinc nets.

“Hauria de continuar sent la llengua de la nostra família”, va dir.


Article traduït per Miquel Santos segons el meu millor coneixement de l’anglès.
Article translated by Miquel Santos to the best of my knowledge of English.


Font: The New York Times @nytimes

https://www.nytimes.com/2016/11/21/world/europe/catalan-italy-alghero.html

Autor: Raphael Minder @RaphaelMinder
Data de publicació:  21 de novembre de 2016
Font de la imatge: Alessandro Grassani for The New York Times


 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Sí, és clar, a ComuniCATs també fem servir galetes, carquinyolis, neules... Les tenim amb o sense gluten, de xocolata, farina d'espelta..., boníssimes totes. Si les vols clica! Benvinguda! Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca