Llengua catalana, identitat i independència. Oxford University Press. Traducció de Projecte TransMate
La crisi política per la sobirania catalana continua sense remetre, amb una participació rècord a les eleccions del 21 de desembre per substituir el parlament català que Espanya va suspendre després del malmenat referèndum d’independència de l’1 d’octubre.
Article traduït per Projecte TransMate
Els mateixos partits independentistes que havien conformat el govern destituït van tornar a guanyar una majoria d’escons en un significatiu càstig al govern espanyol, que havia declarat il·legal el referèndum i empresonat els dirigents cívics i càrrecs electes acusant-los de sedició i rebel·lió. El primer ministre espanyol Mariano Rajoy va errar el càlcul en creure que la inestabilitat política i econòmica resultant soscavaria el suport a la independència. Aquest error es deu en part a una estesa incapacitat per entendre plenament la naturalesa de la identitat i la societat catalana.
Per explicar la tenacitat del suport català a la independència, els mitjans de comunicació internacionals solen assenyalar el llenguatge i la cultura diferenciats de Catalunya. En la mesura en què això evoca un nacionalisme provincià, emocionalment vinculat a la llengua materna, no capta prou bé la dinàmica lingüística de la identitat catalana ni del moviment sobiranista. Fins i tot la butlleta de sufragi del referèndum prohibit era multilingüe.
Els mitjans de comunicació majoritaris comparen el moviment català al Brèxit, als seguidors de Trump, al Front Nacional francès, etc. i assumeixen que és reaccionari i nativista. Però de fet és una coalició de forces que va des de l’extrema esquerra fins al centredreta, principalment europeistes, enfrontades a la dreta governant del Partit Popular espanyol. Entendre la complexitat de la llengua i identitat catalana és una clau per entendre la sorprenent amplitud de les forces independentistes.
Si la identitat catalana ve marcada per la llengua, no està reservada als parlants nadius; també inclou els nombrosos parlants de català com a segona llengua.
La majoria de la població és d’origen immigrant, principalment del sud d’Espanya. Com a resultat, menys d’un terç de la població parla català com a primera llengua, mentre que més de la meitat consideren el castellà la seva llengua materna. La majoria de gent que ara sap parlar català el va aprendre fora de casa.
El suport a la sobirania és més fort entre els parlants nadius de català, però s’emporta també una part considerable dels altres grups d’origen lingüístic.
Només un 30% de votants parlen català com a primera llengua, però el 47.5% van votar per un partit independentista. Un 55% són parlants d’espanyol com a primera llengua, però només un 43,5% van votar partits antiindependentistes que donessin suport a la suspensió del govern català.
Per ser una llengua històricament minoritzada, el català s’ha guanyat una acceptació considerable com a llengua pública des que Catalunya va recuperar l’autonomia política el 1979.
Aquest canvi ha implicat un desplaçament en els fonaments ideològics de l’autoritat i identitat lingüística. Catalunya ara s’articula al voltant de forces capdavanteres independentistes d’una manera alhora singular (amb la llengua catalana com a marca distintiva) i socialment i lingüísticament oberta i pluralista, amb el català com a llengua comuna entre parlants de moltes llengües maternes Per la seva banda, la demanda de sobirania catalana s’ha mobilitzat conscientment no pas al voltant d’un nativisme xenòfob sinó al voltant de la inclusió social. En els meus estudis etnogràfics a la zona de Barcelona, he trobat que això és consistent amb les perspectives sobre llenguatge que ara es troben en les vides privades així com en l’esfera pública.
La política lingüística catalana, especialment en l’educació, ha trencat una forma tradicional d’autenticitat lingüística catalana que la limitava als parlants nadius i feia difícil a la gent d’origen immigrant sentir que podien assumir-la. Per a molts, l’autèntica identitat catalana és concebuda actualment no pas com una cosa donada per naixement o per llengua materna, sinó com una elecció personal, allò que un decideix esdevenir, incloent-hi la tria de llengua.
Aquest vincle flexible, construït per un mateix, entre identitat i llenguatge apareix en la comprensió dels individus de les seves pròpies vides.
Per exemple, vaig tornar a entrevistar participants del meu estudi etnogràfic de 1987 en un institut de la zona de Barcelona 20 anys més tard, el 2007. Fills d’immigrants espanyols de classe treballadora que als catorze anys havien funcionat socialment com a monolingües espanyols explicaven com en l’etapa de la joventut havien deixat enrere la seva resistència a un món catalanoparlant i ara es trobaven a gust com a bilingües.
Quan madures, “obres la ment” i fins i tot pots esdevenir “orgullosíssim de ser català i de parlar-lo”; abandones “la mentalitat tancada” i “la ximpleria de no parlar català, si vius a Catalunya” explicaven Adela, Rosario, i José Luis respectivament. Després dels anys polaritzadors de l’adolescència, “els teus prejudicis desapareixen” gradualment, i pots utilitzar el català més fàcilment, va dir Elena, que es descrivia a si mateixa com algú que havia sortit d’un entorn “absolutament castellà [espanyol]” que va convertir en un xoc la seva entrada en una escola de secundària.
No tots els descendents d’immigrants espanyols hi estan d’acord, i les eleccions mostraven que la polarització creix. Però aquests entrevistats i altres com ells experimentaven que començar a parlar català era un senyal del seu creixement personal, i n’estaven orgullosos.
Aquesta formulació oberta, mirant endavant, i fins i tot agradosa, de llengua i identitat com a múltiple, més que no pas com un monòlit reaccionari, essencialista, sosté la idea de sobirania catalana per a molts seguidors. En la mesura en què el govern central espanyol s’entesta a no entendre-ho, genera una simpatia més gran per la independència. Tal com em va escriure Elena el setembre sobre la crisi:
Des que el Partit Popular ha governat a Espanya, el sentiment nacionalista català ha esdevingut un moviment de masses.
Ens sentim denigrats i no estimats per la resta d’Espanya. Jo vaig néixer a Catalunya de pares andalusos que van emigrar el 1966. Sempre m’he sentit catalana i espanyola, però això està canviant, i em fa mal. No està bé… perquè la societat catalana és molt oberta, i sempre s’ha basat en el respecte i la solidaritat.
Afligida per la violència policial contra els votants el primer d’octubre, aquesta filla d’immigrants andalusos de classe treballadora em va tornar a escriure: “La meva opinió està al costat de la meva nació: Catalunya”.
Espanya ha de reconèixer que la seva és una veu catalana, i que n’hi ha d’altres de semblants.
Kathryn Woolard és professora emèrita i professora d’investigació en antropologia a la Universitat de California, San Diego. És membre de l’Acadèmia Americana d’Arts i Ciències i guanyadora del Premi Internacional Ramon Llull 2016. El seu darrer llibre, Singular and Plural; Ideologies of Linguistic Authority in 21st Century Catalonia, va guanyar el Premi Edward Sapir 2017 de la Societat d’Antropologia Lingüística.
Traducció de Projecte TransMate segons el meu millor coneixement de l’anglès.
Traducció de Projecte TransMate to my very best knowledge of English.
Font original: Oxford University Press
Autora: Kathryn Woolard
Data de publicació: 18 de gener de 2018
Font de la imatge: Promoció de Plataforma per la Llengua by Kippelboy. CC-BY-3.0 via Wikimedia Commons