L’activista per la independència catalana, exiliada política a Escòcia. Financial Times
La casa llogada que la Clara Ponsatí té a St. Andrews és força diferent del seu pis ple d’art a Barcelona, però corre el risc de ser detinguda si torna allà.
Article traduït per AnnA (@annuskaodena)
“Tant de bo poguéssim fer això al meu pis a Barcelona”, diu la Clara Ponsatí mentre em mostra la seva casa llogada, poc moblada, en una zona poc coneguda de l’est de la regió escocesa de Fife.
De totes maneres, una visita al pis ple d’art al modern districte de Gràcia de Barcelona és impensable. Les autoritats espanyoles volen detenir Ponsatí, ex consellera d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, pel seu paper en el fallit intent d’independència de la regió l’any passat. Tornar a la seva llar real l’exposaria a càrrecs de “revolta violenta” i malversació de fons públics que podrien resultar en dècades de presó en cas d’una condemna.
Així doncs, Ponsatí és una exiliada política i la seva llar per ara és aquesta casa adossada de còdols grisos a prop de St. Andrews i la seva antiga universitat. Ponsatí era directora de l’Escola d’Economia i Finances del centre universitari quan se li va demanar que s’unís al govern independentista català, l’estiu de 2017, durant un dels seus viatges habituals a Barcelona.
Els líders catalans planejaven celebrar una votació sobre la separació d’Espanya tot i l’oposició de Madrid. Els col·legis electorals eren necessaris perquè la votació continués endavant, però la participació en l’organització del referèndum era legalment arriscada. Ponsatí, partidària de la independència catalana des de fa molt de temps, era plenament conscient sobre el seu paper principal com a consellera d’Ensenyament. “Sabia que necessitaven a algú que no vacil·lés a obrir les escoles per al referèndum”, diu la Clara, asseguda en una butaca reclinable d’Ikea després de preparar-nos un exquisit cafè a la seva cuina espaiosa però insípida.
Ponsatí va sentir una “obligació moral” de contribuir a la causa per la independència. “Vaig acceptar en calent”, diu. Va ser una decisió fatídica per la Clara Ponsatí, que abans havia pensat que el seu rol a St. Andrews seria una “última aventura abans de la jubilació”. Ha gaudit d’una carrera acadèmica impressionant, amb temporades a la Universitat de Califòrnia, a San Diego i a la Universitat de Georgetown.
Però Ponsatí, que va ser criada en una família de “creences catalanes i republicanes fermes”, sempre havia somiat amb la independència d’Espanya. Va ser educada en una escola que va trencar les normes ensenyant en català a mesura que Madrid disminuïa la repressió del català.
La llengua sempre ha estat un tema delicat en la història de les relacions entre l’Estat espanyol i Catalunya. Mentre que la regió de 7,5 milions d’habitants és la potència econòmica d’Espanya i gaudeix de poders substancials en ensenyament, benestar i manteniment de l’ordre, molts catalans associen el govern de Madrid amb la repressió passada de la seva cultura i amb polítiques fiscals espoliadores. Però les enquestes d’opinió suggereixen que la majoria s’oposa a la independència i parlar de secessió enrabia a molts espanyols que comparteixen la postura de la Constitució que diu que la unitat de la nació espanyola és indivisible.
Els tribunals espanyols van dictaminar que el referèndum era il·legal i Madrid va enviar a milers de policies nacionals i guàrdies civils, però no van poder aturar a més de 2 milions de persones que van votar. Els organitzadors van dir que el 90 per cent donava suport a la secessió, encara que amb una participació de només el 43 per cent, el resultat difícilment va ser decisiu. Carles Puigdemont, el president català, va emetre finalment una declaració unilateral d’independència, però Madrid va imposar el control directe sobre el govern de Catalunya i alts càrrecs del govern regional van ser detinguts.
En retrospectiva, Ponsatí és crítica amb l’enfocament i fracàs dels seus col·legues a l’hora de preparar-se per la forta reacció de Madrid. “Vaig pensar que estàvem més preparats”, diu ella. “Van ser ingenus”. Va sentir que l’empenta s’havia perdut després del referèndum i la caòtica declaració d’independència no va ajudar la causa.
Ponsatí va tornar a Escòcia i va ser rebuda amb una càtedra d’economia per la Universitat de St. Andrews, un model d’ensenyament a la vora del Mar del Nord durant més de sis segles.
No obstant això, la seva aventura política no havia acabat. Al març, un jutge espanyol va emetre euroordres d’arrest per a Ponsatí, juntament amb Puigdemont i altres ex consellers catalans que havien marxat d’Espanya.
Ella es mostra mordaç sobre l’acusació que va desviar fons públics per pagar el referèndum, insisteix que les despenses es van cobrir amb donacions privades. Pel que fa al càrrec de rebel·lió violenta, va ser l’Estat espanyol qui estava disposat a utilitzar la força per intentar aturar el referèndum, diu ella.
Es fa difícil imaginar la Clara Ponsatí com una revolucionària violenta. Ella no l’única que sospita dels motius darrere dels càrrecs. Una declaració de la Universitat de St. Andrews deia que “hi ha arguments legítims per creure que la Clara està sent atacada pel fet de defensar les seves creences polítiques”.
Com era d’esperar s’ha guanyat la solidaritat dels partidaris de la independència escocesa. Els membres del Partit Nacional escocès van ovacionar a Ponsatí al congrés de primavera.
Els últims mesos han portat altres bones notícies per l’acadèmica exiliada. Al juliol, un tribunal alemany va rebutjar l’extradició de Puigdemont sobre el càrrec més greu contra ell, en considerar que l’anterior president català “no era cap ‘líder intel·lectual’ d’actes de violència”. A continuació, Espanya va retirar les euroordres contra ella i els altres ex consellers catalans. Però les ordres es podrien reactivar en el futur i Ponsatí encara pot ser detinguda si torna a Espanya.
De moment, això implica haver de suportar el paper de les parets a la casa llogada. “És terrible!”, diu quan tracto delicadament d’esbrinar si va ser ella qui va triar els motius florals grisos a la sala d’estar o l’estampat de pell de serp al rebedor. Resulta que a la Ponsatí “no li interessa la decoració”, però el paper de les parets gairebé la va dissuadir de llogar la casa.
Ponsatí encara enyora el pis universitari que abans podia fer servir, una propietat d’època a la pintoresca costa de St. Andrews. Però aquesta casa té més espai per a convidats i és fàcil arribar en cotxe fins a la ciutat universitària gaudint d’un bonic paisatge.
“Em sento temporal aquí”, diu la Clara. No hi ha manera de saber quan podrà tornar a Barcelona, però la sensació de separació queda mitigada pel fet que ja havia viscut a Escòcia abans de la seva incursió en política.
Les conseqüències del referèndum de l’any passat encara no estan clares. Els partits que recolzen la independència segueixen governant a Catalunya després d’unes eleccions que va restaurar el govern regional, però Espanya ara està governada per un govern minoritari al càrrec de Pedro Sánchez del Partit Socialista.
Sánchez sembla conciliatori, proposant un nou referèndum que podria oferir una major autonomia per a la regió. Però Ponsatí és pessimista que hi haurà cap canvi, dient que el govern espanyol és “molt feble”. “Les expectatives d’una major flexibilitat no tenen fonament”, diu. I l’actual President de Catalunya, Quim Torra, continua demandant la plena independència.
Li pregunto a Ponsatí, experta en negociació i mediació, si la seva investigació ofereix algun altre camí per recórrer. Un document sobre la teoria de la guerra que va publicar el 2012 va detectar que entre contendents racionals “les propostes de negociació que són rebutjades inicialment poden ser acceptades a la llarga després de diversos períodes de confrontació”. Això sona prometedor, dic.
Ponsatí assenyala que el seu treball anterior és teòric i les seves aplicacions pràctiques són limitades. La qüestió clau, diu ella, és que l’Estatut constitucional de Catalunya s’ha de tractar pacíficament i democràticament. La resolució requerirà un altre referèndum.
Tampoc, insisteix Ponsatí, no és possible acordar res mentre els líders catalans continuen a la presó a Espanya. “Si els ostatges no són alliberats, no hi ha res a discutir”, diu.
Els problemes de l’últim any només han reforçat la seva convicció que Catalunya estaria millor fora d’Espanya. “Tenim gent a la presó perquè van organitzar un referèndum”, diu. “Si això no és una raó per la independència, llavors, què diantres ho és?”
Cosa predilecta
Ponsatí assenyala la catifa de color taronja-marró a la seva sala d’estar, l’única cosa valuosa del seu estimat pis a Barcelona. Va heretar una desena part del pis barceloní del seu avi, un conegut artista, i va comprar les altres nou parts a membres de la família. Ara renovat, el pis està decorat amb les obres del seu avi. Allí hi viu el seu fill, però evidentment ella ho enyora. “Em transporta a la meva infància”, diu.
Article traduït per AnnA (@annuskaodena) segons el meu millor coneixement de l’anglès.
Article translated by AnnA (@annuskaodena) to the best of my knowledge of English.
Font: Financial Times @FT
Autor: Mure Dickie @MureDickie
Data de publicació: 30 novembre de 2018