Comunicats

Comunicació Alternativa Territorial

The Nation - Armenia
CAT EXTERIOR PREMSA INTERNACIONAL

La revolució armènia: una llum vacil·lant en una Europa que s’enfosqueix. The Nation. Projecte TransMate

The Nation

Aquesta és la primera insurrecció en un estat postsoviètic que va esclatar legítimament als carrers, lliure de la influència de forces externes.

Article traduït per Projecte TransMate

Diumenge vinent, 9 de desembre, s’espera que els armenis consolidin encara més la seva única i desconegudíssima revolució de vellut. Aquell dia, s’espera que l’aliança del primer ministre interí Nikol Pashinyan, “El meu pas”, guanyi una àmplia majoria de govern al parlament del país.

Tot i que amb prou feines se n’ha parlat, per no dir gens, a la majoria de mitjans de comunicació occidentals, durant els últims set mesos, Armènia, un país sense sortida al mar, amb només 3 milions d’habitants, ha parpellejat com una petita llum d’esperança i canvi democràtic progressista en una Europa cada vegada més enfosquida per forces autoritàries i dictatorials —especialment a la major part d’estats del bloc exsoviètic de l’Europa de l’est.

Aquesta és una revolució única en tots els sentits. És la primera revolució plena en un estat postsoviètic que va esclatar legítimament als carrers, lliure de la influència de forces externes, sigui de l’OTAN, de la Unió Europea, dels Estats Units, o, ni tan sols de l’aliat i germà gran d’Armènia, Rússia. Tal com sosté Anna Ohanyan a Foreign Policy, la revolució armènia té molt més en comú amb les transicions democràtiques de Llatinoamèrica als anys 80 que amb les “revolucions acolorides” d’Ucraïna i la veïna Geòrgia, “conduïdes per elits reformistes… generalment recolzades per actors externs,” com ara la Unió Europea i els Estats Units.

I va arribar sense que ningú sabés d’on. És cert que durant si fa no fa l’última dècada hi ha hagut protestes creixents però políticament limitades a Armènia al voltant de temes relacionats amb les dones, l’entorn, l’atur i àrees relacionades. Però el que alguns anomenen un “règim híbrid”, amb domini d’una oligarquia corrupta amb un vernís de democràcia, ho mantenia tot en sordina a través del seu instrument primari, el Partit Republicà.

A començament d’aquest any, dubto que hi hagués 10 persones a Armènia que pensessin que hi pogués haver una revolució només uns mesos més tard. Tal com es podria haver predit, la sublevació va ser provocada realment per l’arrogància descarada dels oligarques. Des d’unes eleccions no massa legítimes el 2008, el dirigent republicà Serzh Sargsyan ha complert dos mandats de cinc anys com a president altament impopular. Abans de deixar el càrrec, però, els republicans van empescar-se un canvi constitucional que transferia poder executiu del president al primer ministre. I tan aviat com el mandat de Sargsyan acabava, els republicans van nominar-lo com a primer ministre, despertant temors que s’estaria al poder durant tota la vida.

L’antic activista polític Nikol Pashinyan, un modest però summament carismàtic periodista de 43 anys, algú que ha estat a la presó pel seu activisme, no va esperar assegut que això passés. Membre del Parlament i líder d’un minúscul partit d’oposició sense cap ideologia clara, Pashinyan va anunciar que no acceptaria aquesta transferència de poder, i el 31 de març va iniciar una marxa de protesta des de la seva ciutat natal cap a la capital Erevan, a 180 km. Va començar la caminada amb tot just uns quants seguidors. En els 17 dies que va trigar a arribar a Erevan, les seves files s’havien ampliat en milers. Més endavant en desenes de milers. Més endavant, al mig de la capital, en més de 100.000, mentre armenis corrents bloquejaven els carrers de manera no-violenta i paralitzaven el país uns quants dies amb el que era essencialment una vaga general.

Enfrontat a una situació sense esperança, Sargsyan va dimitir el 23 d’abril. Poc després, en el que es podria anomenar una ratxa de realisme màgic, la majoria republicana al Parlament nomenava Pashinyan (habitualment conegut com a Nikol) com a primer ministre interí. No era un acte de generositat ni d’oportunisme, sinó més aviat de realisme. Els republicans sabien que era o bé empassar-s’ho o bé afrontar una versió moderna de l’assalt a la Bastilla.

Pashinyan és el primer dirigent armeni dels temps moderns que ni és un oligarca ni està al costat dels oligarques. Es plany del govern antidemocràtic i de la injustícia social, i sovint es passeja pels carrers vestit amb texans, un suèter folgat i una gorra empolsinada per parlar amb qui sigui.

Però Pashinyan s’ha trobat en una situació precària com a primer ministre interí. No té majoria de govern, ni cap partit polític de debò, i podria ser destituït amb una simple moció de censura. Però té una cosa més important: un autèntic suport popular massiu. Quan Pashinyan s’obria pas entre les normes electorals bizantines d’Armènia per arribar finalment a les eleccions anticipades previstes per a diumenge, va tenir dues oportunitats per posar a prova el seu sorprenent múscul polític. A finals de setembre, quan es van celebrar eleccions municipals —les primeres eleccions autènticament lliures en dècades— la seva llista de candidats va aconseguir més del 80 per cent dels vots. Una setmana més tard, quan els republicans van intentar aprovar una llei que feia més difícils les promeses eleccions anticipades, tot el que li va caldre a Pashinyan va ser fer per Facebook una crida a la mobilització; al cap d’una hora, desenes de milers es van presentar a les portes del Parlament, i la moció de sabotatge va morir d’una mort tranquil·la.

Mancat d’una majoria parlamentària durant el seu primer semestre al càrrec, Pashinyan va utilitzar poders executius per fer els canvis que va poder. Diversos càrrecs i alts càrrecs van ser arrestats acusats de corrupció. Es van donar alguns subsidis a petits agricultors. I amb l’únic moviment que fins ara ha inquietat Moscou —ni que fos lleugerament— va arrestar l’expresident Robert Kocharyan pel seu paper en la mort de 10 persones en les protestes de 2008. Kocharyan va ser alliberat més tard, però encara s’enfronta a un possible judici.

En qualsevol cas, els armenis van rebre el missatge que les intencions de Pashinyan eren serioses; la seva popularitat, almenys de moment, és enorme. Un sondeig d’opinió li donava un 98% de quota de preferència. He anat a Armènia en diverses ocasions en els últims anys, i en cada ocasió la depressió col·lectiva era palpable. Però en la meva última visita, aquest octubre, era al contrari. Una onada visible i tangible d’optimisme, una sensació de futur, havia amarat la població. I cap alenada de militarisme ni repressió ha acompanyat la revolució. De fet, hi ha hagut expansió, no pas retracció, de normes democràtiques i constitucionals —un fet revolucionari per si mateix a l’Armènia d’avui.

Les eleccions de diumenge haurien de ser una victòria contundent per a Pashinyan i els seus aliats. Però encara hi ha moltes coses que cal retallar i implementar, i tota aquesta bona voluntat de què gaudeix podria ser el prefaci del desencís massiu. Pashinyan s’enfronta, entre altres coses, a l’escassedat de recursos, una frontera tancada amb Turquia; una frontera tancada amb l’Azerbaijan, quan el conflicte enquistat de la disputa pel Nagorno-Karabakh entra a la seva quarta dècada; i per la seva dependència econòmica i militar de Rússia, Pashinyan també s’enfronta a un assumpte molt més espinós: què significa exactament revolució en un lloc com Armènia? Set dècades de dominació soviètica fan que qualsevol cosa que s’associï a la paraula socialisme resulti més que sospitosa. I tres dècades de suposat capitalisme de mercat lliure també han estat un fracàs. Què significa exactament una revolució democràtica en aquesta regió el 2018? Si els vells models no funcionen, què funcionarà?

Vaig rebre algunes respostes d’un dels consellers més brillants de Pashinyan. Educat a Mònaco i especialitzat en finances, i en algun moment restaurador, Eduard Aghajanyan ara és el cap de gabinet de Pashinyan. I té 30 anys, una dada significativa dels canvis que tenen lloc a Armènia. (L’entrevista ha estat editada per qüestions de claredat i llargada.)

ENTREVISTA

MARC COOPER: el seu govern va arribar al poder aquest maig gràcies a una protesta popular no-violenta, però fins ara heu governat sense una majoria parlamentària, una cosa que teniu el projecte d’aconseguir en les eleccions anticipades de desembre. Quin serà el resultat més important?

EDUARD AGHAJANYAN: Esperem aconseguir un entorn més estable. Si parlem d’inversors, parlem a llarg termini. La gent necessita tenir estabilitat. Necessita certesa. L’escena política ara mateix és força tensa, i l’anomenada contrarevolució, i la gent que representa la contrarevolució, òbviament està fent tant com pot per tornar enrere.

MC: Els oligarques a qui anomeneu la contrarevolució tenen 25 anys d’història governant Armènia i un poder econòmic enorme. Esteu preocupats perquè d’alguna manera puguin tornar al poder?

EA: No tenim cap preocupació en aquest sentit, perquè ens ha dut al poder la gent. Tenim el mandat de la gent, i ara sabem segur que la gent es manté ferma amb la resolució final de la revolució que va començar a l’abril. Tota la gent que ha format part de la revolució, que és més o menys el 80 per cent de la població, són molt conscients que aquest procés culminarà amb les eleccions.

MC: He estat abans en situacions conflictives com aquesta, però aquesta és única, tant pel seu passat com per la manera com va arribar. Per tant és difícil de fer comparacions. Però com podeu no estar preocupats que les forces econòmiques de l’oligarquia o bé construeixin una oposició política que sigui una amenaça seriosa per a vosaltres, o bé sabotegin els vostres plans?

EA: Quan parlem dels oligarques que hem tingut els últims 20-25 anys, parlem de gent que han gaudit del privilegi de no pagar impostos, però això és un concepte del tot equivocat. Per què? Perquè estaran molt millor quan tornin a estar sota l’imperi de la llei. Perquè no és que hagin tingut el privilegi de no pagar impostos; senzillament pagaven impostos en forma de suborns, més que no pas aportacions al pressupost del país. Això creava una situació política i social poc saludable i injusta. La idea ara és separar els negocis de la política. Així els negocis ja no pagaran impostos (suborns) a un polític determinat. Això és un delicte, tant el que paga com el que rep.

MC: Així doncs dieu que l’antic règim barrejava els oligarques econòmics amb la classe política?

EA: Exactament. Hi havia una imbricació criminal. Ho feien principalment manipulant les eleccions, i ara ja no ho hauran de fer.

MC: Així doncs dieu que, almenys a mig termini, els objectius de la revolució podrien ser compatibles amb alguns d’aquests interessos econòmics més amplis? Hi pot haver coexistència?

EA: I tant que sí. No sé si heu sentit que la nostra revolució ha estat anomenada la revolució de l’amor i la solidaritat i altres coses. I de fet és un cas únic en què de fet vam sortir d’una situació que existia des de feia gairebé 30 anys. El govern senzillament es menjava el país des de dins; podeu imaginar com afecta això els interessos de molta gent. Podeu imaginar si en pot ser de perillós això per a aquella gent,

MC: L’última vegada que vaig ser aquí, quan parlava amb amics, deia: “Sabeu, de debò que m’encanten els armenis, però tothom està tan refotudament deprimit! Es nota al carrer.” Hi havia una certa desesperança.

EA: Exactament. I el que ha fet aquesta revolució ha estat que poguéssim trencar aquell odi, realment odiàvem… no ens agradàvem.

MC: Això ja ve a ser una victòria invisible en certa manera, oi? Vull dir, és un canvi molt significatiu però no pas immediatament material. Parleu d’un canvi de mentalitat.

EA: Exactament. Tenim experiència; hem estat en política… jo personalment hi he estat 10 anys, i el primer ministre hi ha estat tota la seva vida. El que ens hem adonat és que tots els intents anteriors de canvi van fracassar principalment perquè estaven basats en l’odi, basats a parlar només de la part negativa. Però aquesta vegada ignoràvem completament els individus; estaven fora del joc.

MC: Però el principal eslògan durant els 11 dies d’alçament era Merjir Serjin, que vol dir “Digueu no a Serzh.” Vull dir que la revolució semblava molt centrada a expulsar l’expresident Serzh Sargsyan, que segons dèieu volia constituir-se en primer ministre vitalici.

EA: Aquell eslògan no era sobre una persona; anava de tot un sistema, que quedava simbolitzat per aquesta persona. Però la gent no estava interessada de debò en aquest polític o aquell polític. Era més sobre nosaltres.

MC: Una vida millor.

EA: Sí, anava més sobre una vida millor, anava més aviat de recuperar la nostra dignitat personal, suposo, recuperar els nostres drets, recuperar la confiança en nosaltres mateixos. El sorprenent va ser que aquest esclat d’energia positiva vingués dels estudiants. Havíem cregut que no podíem esperar res dels estudiants, perquè l’anterior govern es va assegurar de polititzar totes les universitats d’Armènia. Tenien aquests cossos universitaris semipolítics que eren…

MC: Amenaçadors?

EA: No pas amenaçadors, de fet. Senzillament manipulats. El sistema venia a ser com el de la Unió Soviètica, si vols dedicar-te a la política.

MC: Havies d’afiliar-te al partit.

EA: Exactament. El Partit Republicà era l’única manera d’arribar a dalt. I així és com ho feien. Així doncs òbviament en aquesta mena d’atmosfera, és molt difícil trobar llibertat d’expressió i altres coses. I a la pràctica ens trobem estudiants lliurepensadors disposats a lluitar pels seus drets, va resultar que ja hi eren, senzillament no havíem traspassat les portes per accedir a ells. Van resultar ser al capdavant de la revolució.

MC: Una de les coses estranyes d’Armènia és que aquest deu ser el país menys ideològic que he vist mai en ma vida, almenys de cara a l’exterior. La ideologia ho és tot al voltant nostre, però ideologia significa molt poc aquí, per totes les raons que sabem. En els últims 100 anys, heu passat per aquestes dues experiències increïblement traumàtiques: els 70 anys de dominació soviètica, i després gairebé tres dècades d’alguna cosa que es feia dir mercat lliure, que no era lliure. Per això teniu el camp obert, perquè ja sabeu que les dues grans idees que corren per allà fora —comunisme i capitalisme neoliberal— estan desacreditades. Així doncs, com s’entén ideològicament aquesta revolució? Perquè quan escoltaves els discursos de Nikol Pashinyan, des d’un punt de vista de l’Europa occidental, tenien un to clarament socialdemocràtic. Però no crec que estigueu còmodes qualificant-ho explícitament de socialdemocràcia.

EA: En el principal document de la plataforma, no tenim cap ideologia. I quan estàvem en el procés de crear i constituir un partit polític, se’ns va fer força sovint aquesta pregunta per part de periodistes diferents. La resposta que Nikol Pashinyan donava en aquell moment era que negàvem totes les ideologies, negàvem tots els ismes, senzillament basant-nos en el fet que cap ha funcionat fins ara.

MC: Això és demostrable. Però certament reconeixeu que totes les institucions polítiques i socials tenen una base ideològica de facto, fins i tot si no es reconeix.

EA: Tinc una explicació més profunda per a aquesta idea de negar qualsevol ideologia. Bàsicament, qualsevol ideologia em sembla utòpica. Té molt sentit que qualsevol ideologia, o aferrar-se a qualsevol ideologia, no sembli intel·ligent, oi? Ho hem vist en tots els països, bàsicament, començant pels Estats Units. Agafeu els Estats Units de 2008, amb la crisi financera global: es van gastar milers de milions de dòlars en rescats [per part de la Reserva Federal], i això… si llegeixes els llibres de Milton Friedman, que se suposa que és el pare de l’economia de lliure mercat, això no s’hauria de permetre, oi? El sistema que ha predicat mercat lliure per tot el món durant l’últim mig segle ha fet una cosa que la Unió Soviètica, o ni tan sols un sistema socialista, no hauria permès.

Agafeu el cas de l’anomenada segona escola d’economia, que estava basada en l’obra de John Maynard Keynes. Abans de la gran depressió, ell havia estat un defensor acèrrim de l’economia de lliure mercat. Era un gran admirador d’Adam Smith. En aquell moment era molt valorat en el món econòmic. Llavors va arribar el gran crack, i és quan va tenir lloc la seva obra més inventiva i revisionista. S’oposava completament a les idees que havia predicat abans. Tothom l’acusava de no tenir principis, perquè simplement havia canviat d’opinió basant-se en la realitat objectiva. I la seva famosa resposta era, sembla: “Quan els fets canvien, jo canvio d’opinió.” Quan els fets canvien, quan la realitat canvia, canvies d’ideologia. Aferrar-se cegament a una ideologia no té sentit. Potser serem el primer país a no tenir cap ideologia en termes d’economia o política. Però si ara mateix hagués de definir-me, em sembla que diria que anem cap a una socialdemocràcia. Perquè m’imagino que tindrem un sistema d’impostos que serà progressiu i que dedicarà més despesa a les necessitats de la gent.

MC: Tot i entendre el que ha dit vostè sobre el rebuig d’ideologies fixes, assumeixo que aquest govern o aquest moviment sí que té de fet una sèrie de principis, que és diferent d’un full totalment en blanc. Els principis a què, pel que entenc, s’adhereix la vostra revolució són: més democràcia, més transparència, més igualtat, i lluitar contra la corrupció.

EA: Exactament.

MC: Aquesta és la part que sona una mica socialdemòcrata. Sembla una conclusió previsible que la vostra aliança “El meu pas” guanyi una àmplia majoria de govern el 9 de desembre. Però la gent diu que la part més difícil de qualsevol revolució és després de guanyar. Quin serà el vostre primer gran repte quan aconseguiu tot el poder?

EA: Primer cal trobar algun paper productiu per a aquelles forces polítiques més petites que encara estan perdudes, amb les quals no tenim contacte. Crec que després de les eleccions s’adonaran realment de la nova realitat i l’acceptaran.

MC: Això podria trigar molt temps. En la vostra agenda immediata, em sembla que el repte més gran serà l’econòmic, la terrible desigualtat econòmica. És un problema global, però aquí a Armènia és molt agut, com sabeu. I us enfronteu a algunes estructures econòmiques temibles i molt atrinxerades.

EA: Sí, ja ho sé.

MC: Amb la mena de recursos que Armènia no té, i amb les estructures econòmiques que hi ha instal·lades, com comenceu a fer-hi impacte? La vostra estratègia és de redistribució, és d’augment de les inversions, totes dues coses? Vull dir que, valga’m Déu, si jo fos el primer ministre, agafaria el primer avió cap a Geòrgia.

EA: La redistribució és una cosa que seria de gran ajuda. La taxació és central en aquest aspecte, tot i que Nikol ha parlat d’aplanar l’impost. No serà fàcil. Perquè com sabeu, compto que oficialment un 30% o més de la població d’Armènia és pobra. Això no és només una catàstrofe humanitària o demogràfica; ha esdevingut una qüestió de seguretat nacional. Per tant aquesta és evidentment la nostra prioritat. Hem de reduir dramàticament la pobresa, tan ràpid com sigui possible.

Quan pensem estratègicament, hi ha àrees que absorbiran molts recursos de l’estat. La primera serà educació; si tenim un sistema adequat, la mainada d’aquelles famílies pobres tindrà ple accés a l’educació. Això evidentment ajudarà en el mig/llarg termini. Parlem sobre d’aquí a 10, 15, 20 anys.

No sé si ho sabeu, però Armènia és molt potent en tecnologies de la informació. Això es podria considerar una part de l’educació, però parlem també d’invertir en producció de programari; aquesta també és una enorme prioritat per a nosaltres. Què més tenim? Aquesta és la meva part preferida: invertirem molt en zones que no estan desenvolupades. Descentralitzarem l’economia d’Armènia. Ara mateix, aproximadament un 80 per cent del potencial econòmic està centralitzat a Erevan, i això és absurd. Hi ha tants llocs bonics aquí! M’encanta la segona ciutat més gran, Gyumri; té alguna cosa molt especial. Així doncs estaria molt content si d’aquí a 10 o 20 anys l’economia es descentralitzés de debò. Aquells llocs tenen un enorme potencial per al turisme, per tant el turisme és una altra prioritat. Però ja sabeu que tot això de què parlo implica una enorme infraestructura que cal desenvolupar.

I una cosa més, que era una cosa que jo intentava entendre en el llarg termini: de què es tracta Armènia? Per a què és Armènia? Com justifiquem l’existència d’Armènia? Vaig organitzar una discussió sobre això amb amics meus, gent d’entorns diferents, i vam preguntar: què cal canviar? I què hem de dir al món sobre nosaltres? Bàsicament, pensem que Armènia hauria de ser percebuda com una llar per tots els armenis que han fugit del país, començant des de 1915, i durant l’època soviètica a més de la postsoviètica. El nostre principal problema des dels segles passats és la despoblació. Hi ha aproximadament tres vegades més armenis a la diàspora que a Armènia.

Especialment els últims 30 anys, hi ha hagut un fort debat entre aquells que van fugir del país i la gent que s’hi va quedar, que han acusat els que van marxar d’antipatriòtics. Així que bàsicament, el nostre objectiu és construir un país i un clima que digui això és casa vostra. I què implica això? Què vol dir llar per a algú? Seguretat, comoditat, llibertat, respecte i oportunitats. I crec que aquesta és la nostra autèntica visió d’Armènia: Armènia com a llar.


Article traduït per Miquel Santos segons el meu millor coneixement de l’anglès.
Article translated by Miquel Santos to the best of my knowledge of English.


Font: The Nation @thenation https://www.thenation.com

https://www.thenation.com/article/armenia-revolution-elections/?utm_source=twitter&utm_medium=socialflow

Autor: Marc Cooper
Data de publicació: 7 de desembre de 2018


 

LEAVE A RESPONSE

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Sí, és clar, a ComuniCATs també fem servir galetes, carquinyolis, neules... Les tenim amb o sense gluten, de xocolata, farina d'espelta..., boníssimes totes. Si les vols clica! Benvinguda! Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca