La pilota a mà a Catalunya: passat i futur
Aquest esport antiquíssim, que solem vincular a Euskadi, Navarra i Castella, té una presencia de molts anys a Catalunya; també al País Valencià, amb modalitats ben diferenciades.
Autor: Albert (@HaedusCrabittu)
La pilota a mà, també coneguda com a pilota basca, és un esport veritablement elemental: una paret, una pilota, les mans i les cames de dues o quatre persones. I poca cosa més; una indumentària que resulta particular pels pantalons blancs obligatoris i els colors vermell i blau que identifiquen a cadascun dels rivals. També duen l’anomenat “gerriko”, una mena de faixeta o cinturó d’aquests colors, en el qual se sol brodar l’escut del club.
Es tracta d’un esport força ritual i físicament exigent, atès que les pilotes pesen uns cent grams i són elaborades a partir d’un nucli amb capes de llana i fil i una coberta de cuir. El seu so és característic, per raó de la seva duresa; un peculiar esclat que no deixa d’hipnotitzar. S’anomenen de “toke”, tot i que n’hi ha de mixtes per als pelotaris més joves i també de més toves, anomenades “goxua”.
L’he descrit com a ritual, d’una banda, perquè els pelotaris han de tenir un bon control de la pilota i un gran respecte pel contrincant: són autèntics projectils i cal saber colpejar-la amb precisió. D’altra banda, per un seguit d’actes, que no tinc present que es donin en altres esports amb un cert grau de solemnitat, tret potser de en les arts marcials. Els jugadors desfilen amb l’àrbitre i se situen alineats per saludar al públic, sovint alçant el braç. Se saluden entre ells. En iniciar-se la partida amb la sacada inicial, el públic aplaudeix. El partit el guanya aquell pelotari o parella que arriba primer als vint-i-dos punts; precisament, arribats al punt vint-i-u, el sacador rep l’aplaudiment del públic. Un cop acaba el partit també s’aplaudeix als jugadors.
Aquest esport antiquíssim, que solem vincular a Euskadi, Navarra i Castella, té una presencia de molts anys a Catalunya; també al País Valencià, amb modalitats ben diferenciades: llargues, galotxa o raspall, que es desenvolupen al carrer, o respall i escala i corda, que es practiquen en el trinquet.
A Catalunya, ja teníem el Frontó Colom a la Rambla de Santa Mònica en el darrer quart del segle XIX. I també a la darreria d’aquest segle, obrien els frontons Terrasense o el Condal; i, a començament del segle XX, el Beti-Jai o el Principal Palace. I el 1929 el Novetats.
L’època daurada es va produir en el primer terç del segle XX, època del naixent Noucentisme. Amb el Novetats, un frontó perfectament equipat, que fins i tot disposava de llotges, s’incorpora a l’espectacle de la pilota l’alta societat barcelonina i l’aristocràcia. Sí, espectacle més que no pas esport; amb la presència del bo i millor dels pelotaris i “cestapuntistas”. Èpica, estètica, relacions socials i apostes.
I encara d’altres de posteriors, com el de Piscines i Esports, el Catalunya o el Sol y Sombra. Amb les Olimpíades de Barcelona, s’inauguren els frontons de Bac de Roda i la joia de la corona: els frontons de Vall d’Hebron, amb un frontó llarg de 54 m per al Jai-Alai; un de 36 m; i un trinquet.
A Catalunya, a banda de a Bac de Roda i la Vall d’Hebron, actualment es pràctica la pilota a Nafarren Etxea, a Horta; Club Natació Barcelona, a la Barceloneta; Pilotari de Santa Coloma de Gramenet; i el Club Natació Terrassa. En menor mesura, a Igualada. S’hi disputen els campionats de Catalunya de 4 i mig (una modalitat individual) i de Parelles. Les 12 hores de Pilota a Terrassa i a Santa Coloma. I el torneig de San Fermín a Nafarren Etxea i el de la Mercè al CN Barcelona.
La pilota, en les modalitats de mà, pala, Jai Alai s’ha vingut practicant ininterrompudament a Catalunya, però amb una davallada més que notòria conforme avançava el segle XX. Els darrers clubs esmentats l’han mantinguda viva i, actualment, l’han revifada, especialment a Nafarren Etxea, amb la creació d’una escola de pilota que compta amb desenes de nens i nenes; pelotaris masculins de categoria cadet, infantil, sènior de 1a, 2a i 3a, i fins i tot amb una categoria anomenada “social” en la que hi participen persones de més edat o d’un nivell menys avançat, generalment familiars i amics dels alumnes i dels pelotaris adults.
I el més important, al llarg dels darrers anys s’ha creat un grup de pilota a mà femení, que ve incorporant progressivament més dones a la pràctica d’aquest esport, també federades a la Federació Catalana de Pilota. Una expansió, la de la pilota femenina, que s’està produint també amb força al País Valencià, Euskadi, Navarra, Aragó i Madrid, i que es coordina periòdicament a través de trobades o competicions interterritorials.
Un esport, doncs, que està vivint un renaixement i que entronca amb un passat de gran presència i afició a Catalunya. Un esport que pot resultar molt exigent, però que al seu torn es pot practicar de manera més relaxada en la categoria social. Un esport de present i que hauria de rebre encara un major impuls en la República catalana; ja des de la base de l’esport escolar.