Comunicats

Comunicació Alternativa Territorial

Quim Monzó
CAT EXTERIOR PREMSA INTERNACIONAL

La paradoxa catalana, 1a part – Escriptors, editors i traductors sobre la literatura d’una llengua sense estat. LA Review of Books

LA Review of Books

Azareen Van der Vliet Oloomi @avandervliet entrevista a Quim Monzó @QuimMonzo

Entrevista traduïda per AnnA @annuskaodena

Quim Monzó

Al llarg de L’ÚLTIMA DÈCADA, editorials com New York Review Books, Open Letter, Archipelago i Dalkey Archive, que des de fa temps se situen a l’avantguarda en la difusió de la literatura mundial en anglès, han començat a publicar amb gran èxit l’obra de grans autors catalans. Els traductors Mary Ann Newman i Peter Roland Bush han donat vida a la literatura de Quim Monzó, Josep Pla, Mercè Rodoreda i Josep Maria de Sagarra en anglès.

Com algú que la seva estima pels escriptors catalans sovint em porta a Barcelona, València i les Illes Balears, em pregunto sobre les històries ocultes que han atret als traductors i editors dels Estats Units a la llengua i la literatura catalanes. Quins són els contextos personals, històrics i culturals que permeten als traductors fer que un text estranger cobri vida en la llengua anglesa? I el procés de traducció d’aquests autors catalans ha estat també un acte d’autotraducció, de lectura del jo a contracorrent? Més enllà de la vida del traductor, el que m’intriga és l’esperit conservacionista que inspira la literatura i la llengua catalanes contemporànies. Davant la censura i la repressió cultural de la dictadura franquista, els estudiosos, intel·lectuals i escriptors han preservat i promogut la cultura catalana mitjançant la documentació de la història de la llengua catalana i de la producció literària. Com influeix aquest esperit de preservació en els escriptors catalans, els seus editors, traductors i editors als Estats Units? Com podrien influir les actuals tensions polítiques i econòmiques d’Europa a les tendències de la traducció en els anys vinents? I com influeixen les traduccions en la circulació d’idees a través de les fronteres nacionals i en la canonització de les grans obres literàries en el futur? Les entrevistes que es presenten en aquesta sèrie exploren les implicacions sociopolítiques i personals de l’escriptura en una llengua sense estat, així com reflexionar sobre les complexes relacions entre la llengua, la identitat, la comunitat, el nacionalisme i la formació de la nació a Catalunya i als Estats Units.

La següent entrevista amb el cèlebre Quim Monzó dóna el tret de sortida a la sèrie. Monzó, escriptor de ficció, assagista, periodista, bromista literari i personatge de ficció que apareix en diverses ocasions a la meva novel·la Call Me Zebra, ha estat a l’avantguarda de la literatura catalana des dels anys setanta. Guanyador del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes de 2018, el premi literari més prestigiós de Catalunya, Monzó utilitza un surrealisme visionari que sempre ve subratllat per un humor brutal sobre el nostre empresonament col·lectiu en la vida i en el llenguatge. Cinc de les seves novel·les – Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury (Ballantine Books), La magnitud de la tragèdia (Peter Owen Publishers), Benzina, Guadalajara, i Mil cretins (Open Letter) – han estat traduïdes a l’anglès per Mary Ann Newman i Peter Roland Bush. Vaig conèixer Quim Monzó a Nova York el 2010. Aquesta va ser la primera i última vegada que el vaig veure.

AZAREEN VAN DER VLIET OLOOMI: En Quim, vas ser convidat a pronunciar el discurs d’obertura de la Fira del Llibre de Frankfurt de 2007, any en què es va exhibir la cultura i la literatura catalanes. Encara que el teu discurs segueix la mateixa lògica que alguns dels teus contes més importants, es llegeix més com un meta-discurs subversiu i subtilment polític que com una història. En el discurs, l’autor fa una referència conscient al discurs i al seu autor, Quim Monzó, que es troba perplex per la tasca d’haver d’escriure el discurs en primera instància. L’energia propulsora del discurs s’alimenta amb l’ansietat que l’autor experimenta com a resultat de pertànyer a una nació sense estat. “La literatura catalana és,” diu, “una literatura sense estat”. Donada la censura, la privació de drets i els efectes pertorbadors d’un Estat espanyol centralitzat amb una ideologia lingüística singular, creus que les acrobàcies mentals que l’autor realitza en el procés de redacció del discurs són l’única línia lògica que es pot seguir en el panorama polític actual?

QUIM MONZÓ: En general, els discursos acostumen a ser una gran molèstia, un avorriment. El públic tendeix a adormir-se a la cadira, especialment si (com va ser el cas de la Fira del Llibre de Frankfurt d’aquell any) la majoria de les persones que hi assisteixen són polítics o gent de la indústria editorial que, per molt literaris que siguin, tenen poc interès en el ritual de les cerimònies d’obertura. Mai he pronunciat un discurs polític o un sermó. Mai he donat lliçons a la gent sobre el que haurien de fer o pensar. Ni tan sols sabria per on començar.

Per això vaig fer el que m’agrada fer: explicar una història, una anècdota. A la història que vaig explicar jo era el protagonista: un escriptor que ha estat assignat per pronunciar el discurs d’obertura a la Fira del Llibre de Frankfurt. En general, els escriptors tendeixen a emmascarar els seus sentiments, a ocultar-los dins la seva ficció. El panorama polític actual és un món a part del de 2007 i, en canvi, jo ara continuaria escrivint un discurs amb la mateixa línia argumental. Si vols comunicar una idea, has de fer alguna cosa per cridar l’atenció del públic, perquè t’escolti. Un discurs pedagògic sempre encoratja a l’audiència a rebutjar-te.

Quan vaig acabar de pronunciar el discurs, em vaig sorprendre gratament perquè una dona que treballava per a la Fira del Llibre se’m va apropar i em va dir: “Tant de bo tots els discursos d’obertura fossin com el teu. Normalment hem d’escoltar a un ancià insípid que murmura el seu discurs i que se sosté sense vida al pedestal; sempre estem aquí asseguts avorrits a més no poder, preocupats que se’ns mori”.

El discurs conclou amb dubtes. L’escriptor es pregunta si els oients hauran pres nota del seu discurs i si ho interpretaran malament. Es pregunta si el discurs tindrà cap efecte. Potser, reflexiona, podria destacar el fet que alguns dels primers tractats europeus sobre medicina, dietètica, filosofia, cirurgia o gastronomia van ser escrits en català. Però, replica, de què serviran tots aquests fets? Aquesta reflexió em va fer pensar en la narrativa en què les nacions colonitzades han recorregut amb freqüència per defensar la seva humanitat contra la lògica de l’imperi. Penses en Catalunya com una nació colonitzada? Com creus que una Catalunya independent influiria en el paisatge literari?

No gaudeixo parlant de política, però òbviament el que dius és cert. Tot el que ha passat a Catalunya en els últims anys és conseqüència del descontentament col·lectiu. Cada dia que passa la nostra situació lingüística i cultural s’assembla més a la d’Occitània, on l’occità no és més que una pinzellada decorativa dins un quadre més gran.

N’hi ha que pensen que estem seguint els passos d’Irlanda, una República Independent on l’irlandès perdura, però per seguir els seus passos primer hauríem de ser independents. Podria mentir i improvisar un discurs apassionat on declaro que tard o d’hora ho aconseguirem, però sóc pessimista per naturalesa i veig les coses com són. Em sap greu.

Si estiguessis limitat a llegir un sol llibre durant la resta de la teva vida, quin llibre seria?

Disculpa, però aquesta és una pregunta terrible. Per què hauria de destacar un llibre quan hi ha centenars de milers de llibres interessants en el món? Especialment perquè cada llibre interessant ens porta a un altre i així successivament. Què he de dir? Molloy de Samuel Beckett? Tres tristes tigres de Guillermo Cabrera Infante? El procés de Kafka? Quin dels llibres d’Adolfo Bioy Casares hauria de triar? I què hi ha de Boris Vian? O Italo Calvino? Preguntes com aquesta haurien d’estar prohibides!

Tu mateix t’has sustentat amb la traducció al català d’alguns grans escriptors anglòfons, com Mary Shelley, John Barth i Arthur Miller. Com vas decidir quines obres o quins autors traduir?

Al començament, traduïa llibres que els editors m’assignaven. Vaig gaudir de la feina i dels llibres que vaig acceptar. Posteriorment, jo mateix vaig triar als autors: John Barth, Dorothy Parker, Ray Bradbury, Truman Capote, Donald Barthelme, Roald Dahl, J. D. Salinger, i altres.

Alguna vegada has robat un llibre? Si és així, què vas sentir?

Quan era adolescent, vaig robar molts llibres. Mai em vaig sentir culpable. Més tard, com a adult, quan em vaig poder permetre comprar tots els llibres que volia, vaig abandonar l’hàbit de robar-los. Avui dia, els adolescents no roben llibres, no els interessa tant la literatura.

Mary Ann Newman i Peter Bush han traduït cinc de les seves novel·les a l’anglès: Mil cretins, Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury, Benzina, La magnitud de la tragèdia i Guadalajara. En què es va diferenciar el procés de treball amb cada traductor? Vau col·laborar estretament? Quin llibre li va fer més il·lusió veure sortir a la venda als Estats Units?

Conec la Mary Ann Newman des de finals dels 70. Som bons amics i cada vegada que ha traduït un llibre meu, hem parlat per telèfon i per correu electrònic sobre com resoldre aquest o aquell paràgraf. Vaig conèixer a Peter Bush dècades després, però sempre hem estat en contacte quan ell ha treballat en qualsevol traducció d’un llibre meu.

El pitjor que pot passar quan el teu llibre està sent traduït és que el traductor es negui a consultar-te. Després de tot, tot aquell que tradueix té dubtes a l’hora de desxifrar les intencions d’un autor en una frase determinada. Si l’autor és mort, el traductor no pot fer-hi res, però si l’autor és viu, jo diria que a la majoria dels autors els agradaria que la traducció fos un procés col·laboratiu.

Alguna vegada has imaginat despertar un dia sense l’obsessió maniàtica d’escriure?

No, no encara!

T’identifiques amb els teus llibres que han estat traduïts al castellà de manera diferent als llibres que han estat traduïts al francès, alemany, anglès, etc.?

Tinc per costum llegir els llibres que s’han traduït a les llengües que parlo o entenc -espanyol, italià, anglès, francès, portuguès- i mai deixen de sorprendre’m. De vegades, en llegir-los, tinc la impressió que no vaig ser jo qui va escriure el llibre i que el sentit de la distància m’ofereix una nova perspectiva.

Si un llibre meu es tradueix a una llengua que no parlo, simplement el contemplo. Fa uns quatre anys van traduir Benzina al malai i l’únic que vaig poder fer va ser admirar els caràcters de l’alfabet.

Com et vas sentir en trobar-te amb els teus dobles literaris a Call Me Zebra? Et vas identificar més amb Quim Monzó el crític literari que amb Quim Monzó l’escriptor, o viceversa?

He sortit com a personatge en diversos llibres, però el fet de tenir dues personalitats diferents a Call Me Zebra va ser bastant suggerent i em va permetre veure que la meva vida real, on només tinc una personalitat única, és força avorrida.

Creus que la traducció de textos catalans a altres llengües europees ha ajudat a situar la realitat de la lluita catalana al continent, o dubtaries a assignar aquest nivell d’influència política a la literatura?

Tot ajuda, però en la meva humil opinió, el propòsit de la literatura no ha de ser polític i es limita als límits del text.


Entrevista traduïda per AnnA @annuskaodena
Interview translated by AnnA @annuskaodena


Font: LA Review of Books LARB Books @LARBBooks

Autora: Azareen Van der Vliet Oloomi @avandervliet

És l’autora de les aclamades novel·les Fra Keeler i Call Me Zebra, seleccionades per al premi PEN Open Book Award

http://www.azareenvandervlietoloomi.com/call-me-zebra

Data de publicació: 1 de març de 2019



 

LEAVE A RESPONSE

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Sí, és clar, a ComuniCATs també fem servir galetes, carquinyolis, neules... Les tenim amb o sense gluten, de xocolata, farina d'espelta..., boníssimes totes. Si les vols clica! Benvinguda! Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca