La paradoxa catalana, 6a part – Kathleen McNerney. LA Review of Books
Anomeneu-la Víctor: Caterina Albert i la tradició catalana de dones radicals
Conversa traduïda per Projecte TransMate
Durant molt temps, Caterina Albert, una de les escriptores més radicals, rigoroses i sofisticades de Catalunya, va ser coneguda com Víctor Català. Com les germanes Brontë, publicava les novel·les, poemes i obres de teatre amb un pseudònim masculí. Descendent d’una família catalana intel·lectual, terratinents de L’Escala, va gaudir d’una amplíssima educació i va ser una defensora vehement de les escriptores.
Els seus papers ara estan custodiats pel Departament de Cultura de l’Ajuntament de L’Escala. La seva vida i obra es van veure marcades per l’agitació política i social: les Guerres Carlistes, la Guerra Hispano-Americana, la restauració de la monarquia constitucional, la restauració i caiguda de la República Espanyola, la “Setmana Tràgica” de Barcelona, el posterior ascens del feixisme.
Kathleen McNerney és traductora de Caterina Albert, a més d’una traductora dedicada gairebé exclusivament a escriptores de Catalunya. La seva obra captura la vivacitat del català, la seva musicalitat i les fluctuacions regionals, i el seu compromís amb les intel·lectuals és incomparable. Hi he parlat sobre la vida a Barcelona el 1974, el darrer any de la dictadura de Franco; sobre la marginació d’autores catalanes; i les classes de català clandestines organitzades per dones intel·lectuals durant el règim de Franco.
AZAREEN VAN DER VLIET OLOOMI: Pots descriure la teva primera trobada amb la literatura catalana i amb Catalunya? Quan vas viatjar per primera vegada a Catalunya, i què vas descobrir?
KATHLEEN MCNERNEY: Vaig tenir esment per primera vegada de Catalunya quan era una estudiant universitària especialitzant-me en espanyol i francès, i de la llengua més endavant com a estudiant llicenciada. En un curs de filologia, ens van demanar de transformar paraules en llatí vulgar a les llengües romàniques, amb el català al final de la columna. Vaig preguntar al meu professor, i va dir que era una llengua morta. Això em va dur a la biblioteca, i vaig trobar-hi uns quants llibres en i sobre el català, i va començar la recerca.
Mentrestant, en un curs de literatura, jo anava trobant notes a peu de pàgina sobre poesia dient que diversos poemes de l’Edat Daurada que estudiàvem estaven influïts pel poeta del segle XV Ausiàs March. Cap de les notes oferia més informació. Un dels llibres que vaig trobar a la biblioteca era una col·lecció de poesia de March, i un altre un bon diccionari, i la tesi va començar. Vaig agafar-me un semestre lliure i vaig anar a Barcelona, on vaig trobar que el català no tenia res de mort, fins i tot després de segles de repressió, i llavors va començar l’afiliació política. Vaig passar-hi la major part del 1974, mentre el dictador encara era viu, tot just viu, i la repressió havia disminuït fins a cert punt, tot i que les últimes execucions de Franco van ser només setmanes abans de la seva mort el 1975. I allí era jo, enganxada a Barcelona, a Catalunya i a la seva llengua i cultura.
Quan vas començar a traduir literatura catalana?
En el moment de la meva tesi, no hi havia cap traducció de l’obra d’Ausiàs March a l’anglès, i traduïa tota la poesia que citava d’ell. Quan el 1980 vaig començar a ensenyar a la West Virginia University, em van demanar de traduir un assaig de Fernando Alegría de l’espanyol a l’anglès, i ho vaig fer. M’ho vaig passar bé, però també em vaig adonar que hi ha molta gent que pot traduir de l’espanyol a l’anglès, i no vaig no continuar.
Uns anys més tard, vaig conèixer l’escriptora mallorquina Maria Antònia Oliver Cabrer, que acabava de tornar de la Fira del Llibre de Frankfurt. Hi havia conegut un editor a qui agradava la seva obra i volia fer-la traduir a l’anglès. Així van començar les meves traduccions de les seves novel·les, a més d’una amistat deliciosa que dura fins avui. Vaig seguir amb traduccions de contes i poemes d’altres escriptors catalans, principalment dones, ja que els meus interessos em duien en aquella direcció i complementaven el meu treball acadèmic sobre escriptores.
Ets una estudiosa de les literatures llatinoamericana, castellana i francesa, però bona part de la teva obra se centra en autores catalanes. Què et va atreure específicament de la seva obra?
A més del que ja he explicat, trobava que la seva literatura era comparable amb, si no superior a, les escriptores “canòniques” que havia estudiat, primer en la llicenciatura i després com a estudiosa en desenvolupament. Algunes de les millors, com ara Mercè Rodoreda i especialment Caterina Albert, eren virtualment desconegudes fora de Catalunya, a causa de la seva doble marginació, com a dones i com a catalanes.
Una vegada més, molta gent pot escriure bé i ho fa sobre les literatures llatinoamericana, castellana i francesa, però no tant sobre la catalana i encara menys sobre dones catalanes, per això vaig creure que podia fer una aportació valuosa posant aquestes grans escriptores a l’abast del món angloparlant. Les dues que he esmentat i altres es poden comparar o contrastar fructíferament amb les seves contemporànies d’altres països, com Virginia Woolf.
En la teva introducció a Ànimes mudes i altres contes, escrius que l’estudi de la literatura catalana suscita qüestions interessants en relació a “conceptes de nació, consciència nacional, i literatura nacional.” Pots definir i ampliar algunes d’aquestes qüestions? Com seria, segons el teu punt de vista, una representació precisa i justa del cànon literari de la Península Ibèrica?
L’Europa occidental (i moltes altres parts del món) té una certa quantitat de nacions sense estat, amb poca o gens de representació en els cànons literaris. El factor lingüístic fa difícil per a aquestes cultures minoritzades aconseguir que es llegeixin de manera justa, o simplement que es llegeixin. Mentre que en les arts visuals, la llengua no és un factor, i crec que podem dir que Gaudí en arquitectura, Dalí i Miró en pintura, per exemple, formen part dels cànons en els seus camps. Amb la literatura, els “elaboradors de cànons” o bé han d’aprendre una altra llengua o bé han de dependre de traduccions.
A Espanya, dues de les tres llengües minoritzades, el gallec i el català, tenen arrels llatines, per tant els parlants d’espanyol podrien aprendre-les fàcilment, però malauradament han mostrat poc interès a fer-ho. Queda la possibilitat de traducció. En contrast, el portuguès té una representació al cànon ibèric, almenys en part perquè hi ha una nació reconeguda al darrere.
Des del punt de vista dels mateixos escriptors, a molts els han demanat per què no escriuen en castellà. La resposta generalment és que, tot i que parlen castellà, no és la seva llengua natal, i més enllà del comprensible desig d’expressar-se en la pròpia llengua, volen preservar i fomentar la seva cultura. Un paral·lelisme interessant és el cas de la poeta gal·lesa Menna Elfyn, que escriu en gal·lès i no tradueix la seva obra a l’anglès perquè vol ser coneguda com una poeta gal·lesa, no pas anglesa.
Finalment, cal ajustar tots els cànons per incloure més escriptores; el seu oblit remunta als principis de l’escriptura, que, en les llengües romàniques, comença aproximadament al segle XI. I, contràriament a la creença popular, les dones no van començar a escriure al segle XIX, sinó molt més enrere!
On situes l’obra de Caterina Albert en la història de la llengua i literatura catalana?
Definitivament al capdamunt. La seva prosa no té res a envejar a cap altra, comparable al conegudíssim escriptor Josep Pla, i a l’esmentada Mercè Rodoreda. La llarga vida d’Albert abraça tot el ressorgiment del català com a llengua escrita després d’un llarg període de publicacions escasses. També reflecteix la manca d’ensenyament en la llengua, que es va “normalitzar” durant la seva vida.
Quins elements estilístics comparteix Caterina Albert amb altres escriptors? La seva obra sovint em recorda Anton Txékhov, per exemple, i Emilia Pardo Bazán.
Manifesta una voluntat real d’experimentar amb estils i formes diferents: canvis en la veu narrativa, distanciament del narrador dels protagonistes, descripcions impressionants de la natura en contrast amb situacions socials grotesques. Tant Pardo Bazán com Albert van ser considerades escriptores rurals malgrat l’enorme desplegament de tècniques i situacions i els estudis psicològics profunds dels personatges.
Pots descriure els Jocs Florals i la història de Caterina Albert amb la contesa literària? Quina era la política de gènere de l’època, i com va afectar la trajectòria d’Albert com a escriptora?
Els Jocs Florals eren una tradició medieval entre trobadors a la Provença i a Catalunya, però a causa dels gustos literaris canviants i l’afebliment del poder polític en aquestes àrees, van anar desapareixent i no es van reinstaurar fins a mitjan segle XIX. A Catalunya un poema, “Oda a la Pàtria,” publicat per Carles Aribau el 1833, va animar la gent a escriure en la pròpia llengua, i molta gent va reprendre el seu fervor patriòtic.
Els Jocs Florals van estimular aquest esforç amb premis i reconeixement per a l’autor. Aquestes conteses literàries tenien lloc en diversos escenaris de Catalunya, notablement Olot, una petita ciutat encantadora de la província de Girona, al nord de Barcelona i famosa pels seus volcans.
Olot no és gaire lluny de L’Escala, el lloc de naixement de Caterina Albert, i s’esperava que hi participés quan va guanyar dos premis el 1898, però la va desanimar la reacció al seu monòleg “La infanticida.” Sí, va guanyar el premi, però quan el jurat i altres van adonar-se que era d’una dona jove, es van escandalitzar. En les seves pròpies paraules, en una entrevista que va concedir molt temps després: “Consideraven inacceptable que jo escrivís sobre una infanticida. Però pot tenir límits l’obra d’un artista?
No crec que l’art es pugui restringir amb normes morals.” En qualsevol cas, Albert no va ansiar mai ser el centre de l’atenció, i no va anar a Olot, però la seva trajectòria com a escriptora no se’n va ressentir. Sempre sui generis, i amb la seva pròpia fortuna, va continuar escrivint, ignorant els estils predominants dels seus dies, especialment el “Noucentisme,” que trobava estret i constrenyidor.
Quan va començar Caterina Albert a utilitzar el pseudònim masculí Víctor Català? Va abandonar mai aquest pseudònim?
Precisament a l’època dels Jocs Florals d’Olot de 1898. El nom és pres d’una novel·la que no va acabar mai, i té implicacions tant masculines com patriòtiques. Va continuar publicant amb aquest nom, tot i que alguns crítics (Gabriel Ferrater i Marta Pessarrodona) utilitzen constantment el seu nom de naixença, i val la pena recordar quantes escriptores d’aquell període feien servir noms masculins: la seva pròpia contemporània catalana Felip Palma [Palmira Ventós i Cullell], les germanes Brontë, George Eliot i George Sand, etc.
Hi ha moltes grans escriptores a Catalunya, com la poeta Carolina Coronado, Josepa Massanés i Dolors Monserdà. Quines característiques tenien en comú, si és que en tenien?
Carolina Coronado no és de fet una poeta catalana, però va ser una de les dones que es va dedicar a comprometre’s i promocionar l’obra de les seves companyes escriptores i pensadores. La mentoria pràctica d’altres escriptores forma una mena de cadena: Massanés i Monserdà eren totes dues intel·lectuals feministes a Barcelona, una generació a part, i Monserdà va escriure sobre Massanés, la seva mentora; Monserdà per la seva banda va ser estudiada i lloada per Carme Karr i Maria Aurèlia Capmany. Aquestes escriptores utilitzaven un ventall de gèneres per promoure la seva causa: assaigs, novel·les, poesia i drama.
Evocaven Catalunya, expressaven sensibilitats religioses i familiars, i a vegades crítica política i social. En un elogi de Monserdà, la més prolífica del grup, Albert es planyia que l’obra de Monserdà havia estat subestimada. Tot això indica un arrelament en la seva literatura, una recerca d’avantpassades, un intent d’esquivar el patriarcat.
Qui eren les intel·lectuals més importants a Barcelona, i com es comunicaven i relacionaven entre elles?
Albert tenia correspondència personal amb Monserdà a més de Roser Matheu, una poeta i bibliògrafa especialitzada en l’estudi d’escriptores catalanes. També intercanviava cartes amb Maria Domènech i Maria Antònia Salvà. Va mantenir amistat amb Aurora Bertrana, que li va dedicar dos llibres. Altres intel·lectuals feministes destacades del dia, a més de les esmentades, inclourien Maria del Pilar Maspons, que va escriure sobre la pèrdua de l’autonomia catalana com a resultat de la Guerra de Successió espanyola, a més de llibres de poesia i folklore.
També hi havia un moviment feminista intel·lectual a Mallorca, encapçalat per Manuela de los Herreros, que es va fer molt coneguda a Barcelona per la seva tasca en serveis socials, entre ells la protecció d’infants i l’abolició de l’esclavatge femení. El 1909, Francesca Bonnemaison va fundar l’Institut d’Estudis de la Dona i va donar un palau a Barcelona com a biblioteca per a dones, que encara està en ús.
També hauríem de recordar que Caterina Albert va mantenir un pis a Barcelona durant molts anys, i rarament es perdia la temporada de representacions teatrals. Segurament coneixia algunes de les seves contemporànies instal·lades a la ciutat, tant si hi mantenia correspondència com si no.
La documentació i recuperació de la història literària catalana sovint prioritza escriptors masculins. Què es fa per commemorar i promoure l’obra d’aquestes importants escriptores?
El 1994, l’Associació de Llengües Modernes va publicar Minories dobles d’Espanya: guia bio-bibliogràfica d’escriptores dels països català, gallec, i basc. És un exemple d’obres dedicades a recuperar escriptores, tant als Estats Units com a l’Estat espanyol. Queda molta feina per fer; el fet que moltes dones publiquessin només en publicacions periòdiques, perquè era més fàcil d’entrar així al món literari, fa més difícil recuperar ara la seva obra, ja que bona part no està disponible en forma de llibre. L’obra escrita en convents també és de difícil accés, però els convents van obrint lentament els seus arxius als estudiosos. Molts professors d’universitat inclouen ara dones en la seva programació i escriuen sobre dones en els seus llibres i articles acadèmics, a totes dues bandes de l’Atlàntic.
Pots parlar de les classes de català clandestines organitzades per dones intel·lectuals durant el règim de Franco?
El cas més conegut és el de Maria Aurèlia Capmany, una escriptora, política i figura molt estimada a Barcelona. Feia classes a casa seva, i la seva alumna més famosa era Montserrat Roig, novel·lista, periodista i figura influent en l’escena política i literària de Barcelona fins a la seva mort prematura el 1991. L’Institut d’Estudis Catalans també oferia classes de llengua i literatura catalana. Quan jo vaig estudiar-hi el 1974, era diguem-ne semiclandestí. Tothom ho sabia, i ningú els molestava. A Mallorca, la lingüista/filòloga Aina Moll Marquès feia un paper similar.
La vida de Caterina Albert va estar marcada per una sèrie de commocions polítiques. Albert venia d’una família d’elit, catalanista i acomodada, i casa seva va ser saquejada per soldats antifeixistes als anys 30. Quines eren les dinàmiques polítiques d’aquesta situació, i amb qui s’identificava o alineava políticament la família d’Albert?
La família Albert era terratinent en una zona rural, conservadora del nord-est de Catalunya, no gaire lluny de la frontera francesa. El pare de Caterina va estar intensament involucrat en alguns dels conflictes del segle XIX, principalment com a catalanista i liberal enfrontat als carlistes, extremament conservadors, i altres. Caterina era més aviat apolítica — no pas una feminista declarada—, tot i que la seva obra mostra simpatia pels tràngols de les dones. Era d’allò més apassionada per la llibertat artística. Sens dubte tenia por dels extrems de l’esquerra, que incloïen cremes d’esglésies i convents, però al mateix temps detestava la supressió per part de la dreta de la llengua i cultura catalanes.
Es va mantenir distant de la política pura i dura, guardant les paraules i obres per a creacions artístiques. Anhelava una societat catalana de persones llegides, versades en la seva pròpia cultura, i era un flagell per a aquells que criticaven que els escriptors intentessin fomentar la cultura sense un públic sòlid educat en català. Crec que estaria contenta amb el nivell de cultura avui a les escoles catalanes, i horroritzada pels intents continuats de la dreta de suprimir un cop més el català.
Alguns dels papers i manuscrits de Caterina Albert es van perdre quan casa seva va ser saquejada. Es van recuperar mai? On estan arxivats ara els papers?
No, no es van recuperar; entre els objectes perduts hi havia dos capítols més de la seva obra més coneguda, Solitud, i la seva col·lecció de peces de les ruïnes properes d’Empúries. Durant anys, els seus papers i pintures van ser guardats per la família Albert a L’Escala, però fa poc va ser lliurat tot a l’Ajuntament, el Departament de Cultura del qual en té cura.
Caterina Albert era considerada una escriptora radical, experimental? Com va respondre, abraçant-lo o rebutjant-lo, al projecte de normalització de la gramàtica i la llengua catalana de l’època, i a l’estètica Noucentista que va propiciar?
Se la considerava experimental, i la criticaven per ser massa tenebrosa en alguns dels seus contes rurals, a més de no adherir-se a l’estètica noucentista, que trobava massa restrictiva. La majoria ara l’anomenaria modernista en el sentit més ampli. Li costava acceptar que li diguessin com havia d’escriure aquells que intentaven normalitzar el català, i certament és sui generis en els seus estils diversos i la seva imitació del parlar rústic, que coneixia molt bé.
Retablo és l’única obra de Caterina Albert publicada en castellà. Tot i els llargs períodes de silenci durant els quals no va publicar cap obra, Albert va continuar publicant en català durant la dictadura de Franco. Com va aconseguir-ho malgrat les opressives lleis de censura contra l’ús i difusió del català?
La censura sempre és desigual, depenent com depèn dels capricis d’una àmplia gamma de censors. Sempre m’ha estranyat que Cervantes no fos penjat per escriure el capítol sis de Don Quixote, amb la sessió de crema de llibres apuntant clarament cap a la Inquisició. En qualsevol cas, uns quants editors petits i alguns diaris van continuar treballant en català tan bé com podien, i molts catalans publicaven la seva obra des de l’exili a Mèxic o a l’Argentina. En el cas d’Albert, moltes de les seves obres es van publicar abans o després de la dictadura de Franco, però Editorial Selecta va publicar una primera versió de les seves Obres completes el 1951, i una versió revisada va aparèixer el 1972, totes dues durant la censura en alguna forma.
Caterina Albert és del poble costaner de L’Escala, a la Costa Brava. S’ha convertit casa seva en una casa museu?
La casa on va créixer encara pertany i és utilitzada per la família Albert. Una amiga íntima va deixar en herència una caseta de platja a Caterina Albert, i va servir durant molt temps com una mena de casa/museu, amb membres de la família que se n’ocupaven. Però, tal com ja he dit, totes les seves obres han trobat ara una casa al Departament de Cultura de l’Ajuntament de L’Escala.
Quin és el teu lloc favorit a Catalunya? Hi tornes gaire sovint?
Barcelona i els voltants. M’agrada molt caminar pels carrers de la ciutat i tenir una xarxa d’amics a totes les zones catalanoparlants, incloent-hi Mallorca, Alacant i València. Hi vaig cada any, a vegades dos cops, i tinc moltes ganes de passar un mes a Andorra, a la Residència Faber, aquesta tardor.
Conversa traduïda per Projecte TransMate
Font: LA Review of Books LARB Books @LARBBooks
Autora: Azareen Van der Vliet Oloomi @avandervliet
Autora de Call Me Zebra, ambientat parcialment a Catalunya
http://www.azareenvandervlietoloomi.com/call-me-zebra
Data de publicació: 17 de novembre de 2019