La crisi catalana, un any després. Foreign Affairs
Traducció de Projecte TransMate
Es pot resoldre l’atzucac de la independència?
Aquest mes fa un any que els catalans van votar separar-se d’Espanya i crear la República de Catalunya. Tot i que el 90% dels votants van donar suport a la independència, només el govern català i els que hi van votar a favor es van prendre seriosament els resultats. Madrid va declarar el referèndum il·legal, basant-se en una sentència del Tribunal Constitucional, mentre que la Unió Europea i la resta de la comunitat internacional, incloent-hi els Estats Units, van ignorar els resultats. I potser el més important, el gruix d’aquells que s’oposaven a la independència catalana va boicotejar la votació, negant efectivament al referèndum qualsevol legitimitat. Aquests contratemps no van dissuadir els separatistes catalans de declarar la independència poques setmanes després de la votació, el 28 d’octubre, donant peu a Madrid a anul·lar l’estatut d’autonomia de Catalunya, processar els que van autoritzar el referèndum i convocar noves eleccions a la regió.
Tot i l’arribada de dirigents polítics nous a Barcelona i a Madrid, Catalunya ha continuat en un atzucac polític des de l’intent d’independència avortat. La coalició separatista de partits va conservar el poder en les eleccions regionals del desembre passat, però va rebre només el 47% dels vots. De fet, el partit que va rebre més vots va ser Ciudadanos, un adversari fervent de la independència catalana. El juny, un nou primer ministre espanyol, el líder del Partit Socialista Obrer (PSOE), Pedro Sánchez, va jurar el càrrec, i va comprometre’s a trobar una sortida a l’actual punt mort a Catalunya. Però es manté ferm en la seva oposició a la independència, igual que el seu antecessor conservador, Mariano Rajoy, del Partit Popular (PP). L’única concessió de Sánchez als separatistes va ser permetre el trasllat de 12 polítics catalans processats per rebel·lió a presons de Catalunya.
Això no vol pas dir que no hagi passat res important a Catalunya des del referèndum. De fet, han passat moltes coses. I tot i que bona part dels fets posteriors assenyalen que la independència de Catalunya continua sent una lluita quixotesca, també hi ha besllums d’esperança que es pugui resoldre la crisi.
Cap sortida
L’obstacle més gran dels separatistes catalans ha estat i continua sent l’absència d’una ruta viable cap a la independència. Ningú vol veure una repetició del referèndum il·legal de l’any passat, que va acabar amb violència als carrers de Barcelona i altres ciutats catalanes després que Rajoy desplegués la Guàrdia Civil per impedir a la gent votar i es desencadenés una fugida massiva d’empreses catalanes a altres regions d’Espanya. Un pla del nou primer ministre de Catalunya, Quim Torra, per convèncer l’administració Sánchez d’autoritzar un referèndum apadrinat per l’estat aquesta tardor quedarà ben aviat en no-res.
Mentrestant, el dèbil control de Sánchez sobre els ressorts del poder posa a prova la seva capacitat de promulgar lleis. Per expulsar Rajoy, via moció de censura, Sánchez va aconseguir ajuntar el suport del partit populista d’esquerra Podemos i els partits separatistes-nacionalistes de Catalunya i el País Basc amb una majoria pelada: 180 de 350 escons. No és cap sorpresa que Sánchez s’hagi hagut d’escarrassar per aprovar alguna cosa al parlament. Fins ara, el seu èxit legislatiu més significatiu és una votació per exhumar i traslladar les restes del General Francisco Franco d’El Valle de Los Caídos, el tendenciós memorial de Franco a la Guerra Civil espanyola. Però aquesta era una votació popular entre la gent, i el parlament ja havia aprovat l’any passat l’exhumació en una resolució no vinculant.
Una complicació és que els catalans estan molt dividits sobre la qüestió de la independència. Una enquesta encarregada pel govern català el juliol passat mostrava que el 46,7% dels catalans volia la independència, mentre que el 44,9% volia continuar a Espanya. Aquesta esquerda representa un gran repte per a la coalició independentista. Tot i que alguns, com ara Torra, creuen que el govern català hauria de continuar pressionant unilateralment per la independència, d’altres no n’estan pas tan segurs, i creuen en la necessitat d’eixamplar el suport a la independència. “Si un separatista és tan ingenu o estúpid de creure que pot imposar la independència al 50% de catalans que no són separatistes, és clar que s’equivoquen,” va dir Joan Tardà, membre del parlament espanyol per Esquerra Republicana de Catalunya, o ERC, un dels partits del govern separatista de Torra.
L’absència d’un camí viable cap a la independència i les divisions a l’interior de la coalició separatista es van mostrar vívidament l’11 de Setembre, quan els catalans van celebrar La Diada, la festa nacional de Catalunya, que commemora la caiguda de Barcelona durant la Guerra de Successió espanyola de 1714. Abans de la celebració, els líders separatistes van fer declaracions públiques clarament antagòniques. Torra es va comprometre a fer efectiva la independència unilateral declarada pel president català Carles Puigdemont l’octubre passat, amb l’argument que: “Tenim una majoria social a favor de la independència.” Aquesta declaració contrastava vivament amb la cautelosa declaració feta pel dirigent d’ERC Oriol Junqueras, un dels líders separatistes actualment a la presó. Aquest deia a una cadena de televisió catalana: “No hi ha cap drecera cap a la independència; només s’hi pot arribar a través d’un referèndum acordat amb l’estat espanyol.”
Igual de visibles eren les divisions polítiques profundes a l’interior de Catalunya. Tradicionalment, la Diada atreu tots els grups polítics importants de Catalunya a Barcelona per celebrar la identitat catalana. Aquest any, però, només els partits independentistes, liderats per Junts per Catalunya, es van manifestar, desfilant per “fer la República Catalana” per l’Avinguda Diagonal, una artèria que travessa Barcelona. Els partits unionistes —el Partit Socialista Català, Ciudadanos i el PP— van boicotejar tots la desfilada. En els seus propis actes per la Diada, els líders unionistes van blasmar durament els separatistes per utilitzar un esdeveniment associat amb orgull local per dividir els catalans.
Besllums d’esperança?
Enmig de l’atzucac, però, hi ha besllums d’esperança. Malgrat tots els posicionaments polítics dels darrers 12 mesos, alguna aparença de normalitat ha tornat a Catalunya. Madrid va aixecar el control directe sobre la regió després de les eleccions de desembre, el turisme ha revifat i la fugida d’empreses s’ha alentit. El mèrit de bona parat d’això s’atribueix a una millora en les relacions entre Madrid i Barcelona. La relació entre Rajoy i Puigdemont, que vaig caracteritzar l’any passat com un xoc entre un espanyol dur i un màrtir català, era francament tòxica. Durant mesos, tots dos líders parlaven sense parar esment en l’altre, sinó més aviat en les seves bases polítiques: els nacionalistes espanyols, en el cas de Rajoy, i els separatistes catalans en el cas de Puigdemont. Això va permetre que el que començava com una disputa pel desig de Catalunya de més autonomia de Madrid culminés en la crisi constitucional més gran d’Espanya en l’era postfranquista. En canvi, Torra i Sánchez semblen fer un esforç per subratllar la importància del diàleg.
Més important, sembla haver-hi una solució política en l’horitzó. Sánchez ha proposat un referèndum sobre un nou estatut d’autonomia respecte a Madrid que, si l’aproven els catalans i el parlament espanyol, augmentaria la capacitat d’autogovern de Catalunya. “És un referèndum d’autonomia, no pas d’autodeterminació,” ha dit Sánchez. Tot i que els detalls del nou estatut encara no es coneixen, s’espera que inclogui més control de Catalunya sobre les seves finances. Si Sánchez tingués èxit a tirar endavant aquest referèndum, estaria molt ben situat per a les properes eleccions generals, previstes per abans del 2020. Però hi ha obstacles significatius, i és per això que tots dos bàndols aborden la proposta amb una cautela extrema.
Per a Sánchez, els riscs inclouen l’antagonisme del PP i de Cuidadanos, tots dos contraris a donar més autonomia a Catalunya. També podria alterar altres comunitats rebels d’Espanya, com ara els bascos, que molt raonablement conclourien que es premia els catalans pel seu mal comportament. Finalment, això podria forçar un debat sobre l’esmena de la Constitució espanyola per permetre un sistema federal en què totes les regions tinguessin el mateix nivell d’autonomia de l’administració central. Un altre obstacle és la sentència de 2010 del Tribunal Constitucional, segons el qual un referèndum previ sobre l’autonomia catalana, aprovat el 2006 pel 73% dels votants catalans, violava la Constitució espanyola, entre d’altres coses, per fer referència a Catalunya com “una nació”. Presumiblement, l’administració Sánchez s’assegurarà que qualsevol referèndum futur sobre l’autonomia catalana passi la revisió constitucional abans de presentar-lo als votants.
Torra afronta riscs encara més alts, i és per això que ja ha desestimat la proposta. Un nou estatut d’autonomia podria enterrar definitivament el somni de la independència catalana. El suport a la independència cau considerablement entre els votants catalans quan les enquestes inclouen l’opció d’aconseguir més autonomia de Madrid. La perspectiva d’un referèndum d’autonomia més aviat ha enfortit la resolució de Torra de garantir un referèndum d’independència. La setmana passada, Torra va pronunciar un ultimàtum a l’administració Sánchez: si el primer ministre no aprova un referèndum d’independència, els separatistes catalans retiraran el seu suport al parlament nacional. Això, en teoria, podria fer caure el govern Sánchez. Però l’ala més moderada del moviment separatista, liderada per ERC, va deixar clar que no estava disposada a participar en les tàctiques maldestres de Torra. Això ha deixat la coalició de Torra a punt del col·lapse, amb tots dos bàndols intentant eludir la culpa del malaguanyat projecte d’independència.
Que Sánchez i Torra, dos polítics molt febles al capdavant de coalicions de govern fracturadíssimes, puguin superar els riscs polítics i fer alguna cosa per acabar amb l’actual impàs a Catalunya és molt dubtós. Però un any després que la crisi esclatés seriosament, sembla que hi ha, almenys per part de Madrid, una nova voluntat de fer gestos constructius i conciliadors. Només això representa un contrast nítid als discursos altisonants a què ens tenen acostumats tots dos bàndols i podria aplanar el camí cap a una entesa.
Sobre l’autor:
Omar G. Encarnación és professor d’estudis polítics al Bard College. És autor de Democràcia sense justícia a Espanya: la política de l’oblit.
Article traduït per Miquel Santos segons el meu millor coneixement de l’anglès.
Article translated by Miquel Santos to the best of my knowledge of English.
Font: Foreign Affairs @ForeignAffairs
Autor: Omar G. Encarnación
Data de publicació: 8 d’octubre de 2018
Font de la imatge 1: ALBERT GEA / REUTERS