Jordi Cuixart: Sóc un pres polític, segrestat per Espanya. The National
Exclusiva – Des de fa un any, estic tancat en una cel·la i miro el cel a través dels barrots. Des de fa un any, he vist el meu fill de 18 mesos només unes hores al mes. Des de fa un any, no tinc mòbil ni accés a Internet. Des de fa un any, segueixo el que està passant a la meva empresa des de lluny. Des de fa un any, estic detingut sense dret a fiança i fins i tot sense una data del judici per haver defensat els drets fonamentals en qualsevol democràcia, com la llibertat d’expressió i el dret a reunió i a protestar. Des de fa un any, sóc un pres polític, un ostatge en poder del govern espanyol.
Carta traduïda per AnnA (@annuskaodena)
Jordi Cuixart només veu el seu fill de 18 mesos durant unes hores cada mes
¿Si Espanya és una democràcia, com és possible això? ¿Com hi poden haver presos polítics si la dictadura franquista suposadament va acabar fa més de 40 anys?
No hi ha cap resposta senzilla. Espanya té un enorme problema polític amb Catalunya, però és incapaç d’enfrontar-s’hi de l’única manera possible en les democràcies modernes, amb una solució política. En lloc d’això, intenten resoldre-ho amb la policia i els jutges, sense adonar-se que això només empitjora el problema.
Si el 80% de les persones diuen que volen votar sobre el seu futur polític en un referèndum, com és el cas de Catalunya, realment no poden pretendre no sentir la crida.
Quan el Canadà i el Regne Unit van sentir aquesta crida van decidir negociar referèndums amb Quebec i Escòcia.
Quan més de dos milions de catalans es presenten per votar, com va passar el dia 1 d’octubre de l’any passat, no pots enviar a la policia espanyola per colpejar als ciutadans pacífics. I si vols ser considerat un país amb estat de dret, no pots enviar a persones innocents a la presó ni a l’exili, com passa ara a Espanya.
Quan vaig ser detingut fa un any, em van acusar de sedició per pujar a sobre d’un cotxe de la policia espanyola (amb el permís dels policies) al·legant que ho havia fet per provocar el setge i la violència per part dels manifestants summament pacífics que jo intentava dispersar a Barcelona.
Quan van sortir a la llum vídeos d’aquell dia que mostraven que jo estava demanant als manifestants pacífics que marxessin cap a casa, el govern espanyol va canviar els càrrecs de sedició a rebel·lió. Ara m’acusen d’incitar a la gent a participar en el referèndum de l’1 d’octubre i a instar-los a bloquejar la policia espanyola quan intentaven entrar violentament als col·legis electorals per aturar la votació.
Ambdós càrrecs són falsos i no hi ha cap mena de prova. És una farsa. Quan el meu judici comenci, serà molt difícil mantenir el càrrec actual de rebel·lió, i si em condemnen, apel·larem al sistema de justícia de la Unió Europea.
Espanya ja ha vist que ni Alemanya, ni Escòcia, ni Bèlgica han concedit les seves peticions d’ordres de detenció europees per extradir als membres electes del govern català que van escapar per buscar protecció de càrrecs similars, ja que els jutges d’aquests països ja van veure que els càrrecs no tenien fonament segons la legislació espanyola.
¿És Espanya l’únic país que no vol veure que l’única violència que es va cometre a Catalunya va ser la dels seus propis policies que colpejaven votants pacífics a tot Catalunya, una violència que es va mostrar a la televisió i va sortir a les portades dels diaris arreu del món? ¿És tan difícil d’entendre que les paperetes i les urnes no són armes perilloses en una democràcia?
Espanya va agafar un camí perillós fa alguns anys: el camí de reduir progressivament els drets humans individuals i col·lectius fins al punt en què ara s’ha arribat a límits intolerables. La Unió Europea s’està concentrant en Polònia i Hongria en aquest sentit, però també seria bo observar amb una mirada més crítica el progressiu dèficit democràtic d’Espanya.
Des de fa un temps, no només es persegueix els catalans independentistes per exercir els seus drets bàsics, sinó que Espanya també ha tancat pàgines web i diaris, i fins i tot ha condemnat a cantants i titellaires pels seus treballs artístics.
La “crisi de Catalunya” fa massa temps que es troba estancada. És un problema polític urgent que necessita una solució política. Hi ha set líders independentistes que han marxat a l’exili, inclòs el President català Carles Puigdemont, i nou de nosaltres estem empresonats, retinguts sense fiança ni judici.
Polítics estrangers de totes les tendències polítiques, guanyadors del Premi Nobel de la Pau, Amnistia Internacional i Human Rights Watch han criticat la situació, han demanat negociacions i que ens alliberin.
Atès que cap progrés sembla possible amb el govern espanyol, potser és el moment de la mediació internacional on la mateixa UE o un govern europeu hi tenen un paper.
Simplement no està bé a l’Espanya del segle XXI, o en qualsevol lloc d’Europa, que hi hagi presos polítics com jo.
Carta traduïda per AnnA (@annuskaodena) segons el meu millor coneixement de l’anglès.
Letter translated by AnnA (@annuskaodena) to the best of my knowledge of English.
Font: The National @ScotNational
Autor: Jordi Cuixart @jcuixart
Data de publicació: 19 d’octubre de 2018
Font de la imatge: The National
