Impressions de la República Catalana. Patrick Jackson @patrickgjackson. Medium. Traducció de Projecte TransMate
Del 24 fins al 28 d’octubre de 2018, vaig ser a Catalunya, Espanya, treballant en un reportatge de vídeo sobre l’estat de la crisi per la independència. Aquestes són algunes observacions personals que no reflecteixen les opinions dels meus patrons, BBC News.
Patrick Jackson @patrickgjackson
Traducció de Projecte TransMate
Entrant a la pintoresca placeta del Vi, on hi ha l’ajuntament de Girona, aquest humit vespre d’octubre, et criden l’atenció dues grans pancartes a la paret d’altres edificis. “Visca la República Catalana!” crida una. L’altra senzillament declara: “Som una república”. Totes dues estan escrites en català, igual que el nom dels carrers i de les empreses per on has passat venint de l’estació de tren. A part dels edificis ocasionals del govern central, l’únic espanyol que veies era a les bústies.
Venint amb tren de la ciutat global de Barcelona, sents que has entrat en territori català. “Ara entres al Derry lliure” són les grans paraules pintades que et venen al cap, sorgint des del passat d’una paret acabada en timpà d’un altre racó d’Europa, Irlanda del Nord, on la paraula republicanisme també era sinònim de nacionalisme. Per sort a Catalunya, encara es tracta d’una crisi, no pas d’un conflicte.
És el 27 d’octubre i ha passat un any des que els nacionalistes van ser expulsats dels càrrecs de la regió per les autoritats espanyoles per haver-se declarat un estat separat. Així i tot, la república que oficialment va durar unes hores (segons, diuen alguns) no se n’ha anat. Ha quedat en el cor de molta gent. En aquest racó del nord-est del jardí del Regne d’Espanya, el separatisme ha arrelat.
La sorpresa a Girona seria no veure una mostra d’esperit separatista —es tracta, al capdavall, de la ciutat de Carles Puigdemont, on va fer d’alcalde abans de saltar al cim de la política catalana i conduir la temptativa secessionista de l’any passat. No, la sorpresa va arribar un parell de dies abans, molt més a prop de Barcelona, a la ciutat marítima de Mataró, una població de classe treballadora famosa per donar a Espanya la seva primera línia ferroviària (fins a Barcelona) i coneguda en altres temps per la seva indústria tèxtil. Amb una gran comunitat de treballadors amb forts vincles amb altres regions d’Espanya, és un nucli difícil per als partits separatistes en èpoques electorals.
Però entreu caminant a Mataró des de la façana marítima i ràpidament distingireu unes quantes banderes estelades del moviment independentista voleiant des de les teulades o penjades als balcons. Al centre de la ciutat, et trobes un autèntic santuari a Puigdemont i la causa separatista al carrer Pujol. Una pancarta celebrant “Puigdemont, el nostre president” domina el panorama. Continua caminant i et trobaràs un cartell en català que diu “No hi ha independència sense desobediència”.
Tira endavant i, aixecant els ulls, veus pisos elegants on onegen més estelades. Mires avall i trobaràs pulcrament escrit amb plantilla a les voreres el nom de Puigdemont i els altres líders separatistes catalans ara a l’exili o a la presó, recordats arreu amb llaços grocs lligats als balcons, o imatges de llaços grocs, petites i grans. Mires cap a una altra banda i veus un bloc de pisos amb estelades. Aquests carrers pacífics respiren desafiament cap a Espanya.
Per a la gent que va venir a aquesta ciutat a treballar procedent de regions com Andalusia, ben bé al sud d’Espanya, pot semblar una mica l’alè glaçat de la polarització.
Els mateixos separatistes estan nerviosos. T’has passat molts dies abans de venir aquí maldant per concertar una entrevista amb algun representant d’un dels ubics Comitès per la Defensa de la República, el solemne nom donat als grups de veïns que van defensar els col·legis electorals durant el referèndum d’independència de l’any passat, quan la policia espanyola va intentar tancar-los.
T’adones que la gent té por de parlar francament. S’han fet detencions teatrals per delictes contra l’ordre públic com ara tallar carreteres o vies de tren. La gent encara surt en grups per anar a marxes i manifestacions, en nombres segurs, però de prop són cautelosos.
Al centre de Barcelona, se’t pot perdonar que pensis que aquesta tensió no existeix. A la cafeteria tradicional, t’espremen un suc de taronja, t’omplen un llonguet amb pernil i et preparen el cafè del matí com a qualsevol altre lloc d’Espanya. Senzillament et serveixen, després d’aquella senyora agradable que assaboreix el seu panet i una beguda calenta en una taula, mirant divertida, sens dubte, l’espectacle de l’estranger corpulent del taulell.
Estàs feliç aquí dintre, enmig de l’aire carregat, en un matí fred, fent els teus plans individuals per a aquell dia en una de les ciutats més grans d’Europa. Et permets alçar confiadament les celles pensant en els cafès nord-americans que hi ha per tot el carrer, que aviat s’ompliran de gom a gom d’estrangers com tu, però incomprensiblement menjant pastís de pastanaga i bevent en gerres, i llavors t’espaviles i et dius que, en un sentit molt real, Barcelona pertany al món, aquell món que va i ve pel cor medieval de la ciutat en un Segway, quan no s’escarrassa per guanyar-se la vida al metro venent foteses sobre una manta.
Llibertat, frivolitat, eternitat. Beu el que vulguis, on vulguis, amb qui vulguis. És Barcelona, una ciutat oberta.
En la calor de la primera tarda a la metròpoli, uns dies abans que s’espatlli el temps, un espai et sorprèn i et fa mirar i temptejar sota els peus, després fins als genolls, exactament com si t’haguessis ficat en una riba fangosa. Un prat sota un penya-segat amb unes quantes pedres escampades. Però no hi ha cap riu i no es veu gens de vida a part d’unes diminutes papallones rabents. Ets en un fossar. Almenys 1.700 víctimes dels botxins de Franco van ser abocades i cremades aquí amb calç viva, al fons d’una pedrera, d’amagat de les tombes i creus ornades i dels camins del Cementiri de Montjuïc.
Les pedres han resultat ser làpides. En examinar-ho de més a prop, es pot veure que les columnes de l’entrada estan atapeïdes de noms gravats. Aquest lloc és la cicatriu perdurable de la guerra civil, la destinació final del nacionalisme, fanatisme, intolerància. Un camp de la mort conservat en el dol, sí, però segurament també com un missatge a la gent d’aquesta part del món que la ideologia incontrolada finalment mata. El camí a Montjuïc va ser, sens dubte, empedrat de bones intencions alguns dies.
Tens set, l’ampolla és buida i t’atures a la font de prop de la sortida del cementiri. L’aigua omple l’ampolla tèrbola com llet i, alarmat, t’esperes. T’esperes i et preguntes si és segur beure’n, i llavors el líquid es torna cristal·lí i alegrement assacies la set abans de pujar a l’autobús que torna retrunyint cap a la terra dels vius, on hi ha pancartes però no barricades, por però no desesperació, una crisi però no un conflicte.
Patrick Jackson @patrickgjackson
Font: Medium @medium
Autor: Patrick Jackson @patrickgjackson [email protected]
Data de publicació: 2 de novembre de 2018