The Telegraph - Foto 2 - Homenatge als caiguts de Catalunya, 80 anys després
CAT EXTERIOR,  PREMSA INTERNACIONAL

Homenatge als caiguts de Catalunya, 80 anys després. The Telegraph

The Telegraph

Article traduït per AnnA (@annuskaodena)

The Telegraph - Foto 1 - Homenatge als caiguts de Catalunya, 80 anys després
El casc antic de Corbera, destruït pels bombardejos nacionalistes. Franco va deixar les ruïnes com un advertiment del que els seus oponents podrien esperar. / Dreamstime

Al lloc on va pronunciar els seus vots de matrimoni fa 13 anys, Rachel Ritchie fulleja el seu àlbum de noces, mostrant-me fotos d’ella i del seu marit, Gerard Amorós, i dels seus convidats. Un portava uns Lederhosen (calçons de cuir, típics d’Àustria), un altre una camisa hawaiana. “Va ser un casament una mica estrany i boig”, diu amb un somriure.

El més estrany de tot va ser el lloc: una cova ampla i profunda, com una gola de llop, que s’obre en un vessant fora del poble de La Bisbal de Falset, a les muntanyes verdes catalanes del nord-est d’Espanya. És un santuari a Santa Llúcia, patrona dels cecs. També va ser un hospital de campanya.

Aquí, durant la Batalla de l’Ebre, la més sagnant de la Guerra Civil espanyola, es van anar portant les víctimes, es van avaluar amb un sistema de triatge (ara estàndard en els departaments d’urgències) i, alguns d’ells, es van salvar amb algunes de les primeres transfusions de sang. Els pacients incloïen membres de les Brigades Internacionals: voluntaris de Gran Bretanya, Irlanda, els Estats Units i altres països que s’havien inscrit en la lluita contra el feixisme. Algunes infermeres també eren britàniques. Tres generacions després, els seus compatriotes ajuden els habitants locals a mantenir viva la memòria del que va passar allà.

The Telegraph - Foto 2 - Homenatge als caiguts de Catalunya, 80 anys després
L’Ebre i la ciutat de Tortosa / Timeout

Rachel, de Hest Bank, a prop de Morecambe, al comtat de Lancashire, ha viscut a Catalunya durant 21 anys, i actualment es dedica al negoci de rutes de vi, gastronomia i història fetes a mida des de Falset. Va visitar La Bisbal de Falset per primera vegada, a finals dels anys noranta, amb la Universitat de Barcelona mentre feia un treball de recerca sobre la Guerra Civil. Allà va conèixer la historiadora Angela Jackson, que investigava la història de l’hospital de la cova (que explica en el seu llibre “Beyond the Battlefield“) i que va presentar la Rachel a l’home amb qui acabaria casant-se. Ambdues dones van ser membres fundadors de No Jubilem La Memòria, una organització dedicada a la història de la Segona República i la Guerra Civil.

Què en pensen els veïns de la participació de persones estrangeres? “Ens veuen com imparcials”, diu la Rachel. Quan la gent ens parla, no pensen: ‘Amb qui estic parlant? Què feia la seva família? De quin bàndol eren?”

Vuitanta anys després de l’esclat de la Guerra Civil el 17 de juliol de 1936, aquestes qüestions, per a molta gent a Espanya, encara són rellevants. Després de la mort de Franco l’any 1975 i el final de la Dictadura, un “pacte d’oblit” va silenciar el passat en favor d’una democràcia encara fràgil. Es va denegar a molta gent l’oportunitat de trobar, enterrar, plorar els morts, i sobretot de commemorar-los.

Des de principis d’aquest segle, però, s’ha produït un moviment popular dedicat a la “recuperació de la memòria històrica“, que ha portat a l’excavació de fosses comunes i a rutes que uneixen llocs relacionats amb la batalla, les atrocitats o la repressió. Catalunya es troba “quilòmetres per endavant de la resta d’Espanya” en aquest procés, segons Alan Warren, un altre britànic immigrat.

Alan, que va ensenyar anglès i arqueologia a la vella Universitat de Newport, es va traslladar a Barcelona el 2008 i dirigeix rutes de la Guerra Civil per a visitants i locals. Alguns van venir inicialment perquè tenien parents que van lluitar a la Batalla de l’Ebre. Alguns han tornat per explorar més la Terra Alta, la zona més empobrida de Catalunya econòmicament, però no escènicament, sens dubte: un paisatge espectacular de pics de pedra descoberts, pendents elevades i valls ocultes que produeixen olives, vi i oli d’oliva.

Vaig passar un parell de dies amb l’Alan, contemplant escenes de la batalla, incloent-hi la Cota 705 o la Punta Alta, que té un monument als voluntaris britànics i irlandesos del costat republicà, un lloc de comandament nacionalista i llocs que formen part del Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre (Comebe).

The Telegraph - Foto 3 - Homenatge als caiguts de Catalunya, 80 anys després
Cota 705 Monument a la Pau / La sonrisa de los cipreses

La Cota 705 (altitud en metres) és un mirador, amb vista al camp. Però és un mirador on la sang vessada és inseparable de la bellesa escènica. Des d’allí mirem cap a la Cota 565 o Punta del Pebrer. “Imagineu-ho a la nit”, va dir l’Alan, “il·luminat com una tempesta de cuques de llum amb tots els rifles disparant”.

A Corbera d’Ebre, al nord de la Cota 705, ens trobem amb Josep Maria Solé i Sabaté, un historiador de la Universitat de Barcelona, autor de més d’una dotzena de llibres sobre la guerra i coordinador dels monuments commemoratius de la Batalla de l’Ebre. El seu interès és molt més que acadèmic: el seu pare va lluitar al bàndol dels republicans, a una part de l’anomenada “Lleva del biberó“, que fins i tot reclutava nois de 16 anys.

“El meu pare no es va considerar mai un heroi”, em va dir. “Al llarg de la seva vida, sempre va pensar en ell mateix com un supervivent de l’Ebre”.

El cap de setmana anterior, va dir, hi havia hagut una projecció local d’una nova pel·lícula, “L’Ebre: Del bressol a la batalla” (vídeo a l’enllaç). A un veterà de l’audiència, Pere Godall, li van preguntar si estava ben feta, si era rigorosa. Va dir que la realitat va ser molt pitjor.

Corbera és un poble nou. El Poble Vell, sobre el turó de la Muntera, va ser destruït pels bombardejos nacionalistes i Franco va deixar-hi les runes com una advertència del que els seus adversaris podrien esperar.

És un lloc inquietant de cases convertides en pols, les poques parets que queden dempeus crivellades amb foc de metralladora. És un lloc, també, on 25 artistes han pres part en un “Abecedari de la Llibertat“, les lletres del qual es troben mentre vagues pels carrers. Fora de l’església de Sant Pere, on les orenetes s’apleguen sota el campanar, hi ha una T gegant de formigó inscrita amb la paraula TERROR. A l’interior, l’església s’ha restaurat parcialment, i s’hi va posar un terra nou de rajoles, però les seves parets estan foradades i esquerdades. On abans hi havia el sostre ara hi ha una membrana de plàstic transparent, creant un espai ple de llum per a esdeveniments i exposicions que promouen la pau.

Els agricultors, caminants i visitants dels llocs de la Batalla de l’Ebre encara troben ossos. Alguns els porten a un ossari al Memorial de les Camposines, a prop del poble de la Fatarella, al nord de Corbera. Als visitants que busquen les restes dels seus familiars se’ls anima a què proporcionin una mostra d’ADN en cas que es pugui trobar una coincidència.

Davant d’un turó sota una antiga trinxera, els graons baixen a una zona de grava amb plaques que mostren els noms de soldats d’ambdós bàndols que “han desaparegut”. Arreu hi ha flors, fotografies i cartes deixades per membres de les famílies. Una nota escrita a un avi comença: “No vaig poder arribar a conèixer-te…”

Miravet, un poble a la vora del riu que els republicans van capturar dels nacionalistes i després van perdre una altra vegada, és un lloc que t’atrauria encara que tinguessis poc interès per la història militar. Les seves cases s’enfilen a un penya-segat sobre el riu Ebre; el castell del turó té unes vistes magnífiques.

The Telegraph - Foto 4 - Homenatge als caiguts de Catalunya, 80 anys després
Miravet / Viquipèdia

Les primeres restes del castell daten del segle II aC, l’època dels ibers. Va ser ocupat successivament pels musulmans, un comte català, els cavallers templers i hospitalers, i després, en diferents moments, tant per forces liberals com carlines durant les guerres carlines del 1800. “Sempre la guerra!”, va dir el Josep mentre jo traçava aquesta història en un panell de paret.

Les preocupacions actuals, segons els mitjans de comunicació locals, són menys sagnants. Quan ja marxàvem, un altaveu va emetre una de les cançons que posen els catalans en peu per la Sardana, el seu ball nacional. Després es van sentir anuncis, intercalats amb més música: el doctor vindria entre les 16.30 h i les 18.30h, els caçadors podien caçar senglars el diumenge, i la policia advertia que dos estranys anaven de porta en porta tractant de desempallegar-se de cert ciment dubtós.

La carretera cap al sud de Miravet a Tortosa té moltes corbes, però està en millors condicions que les utilitzades per Ernest Hemingway, que va viatjar des de Barcelona el 1938 per cobrir la Batalla de l’Ebre. El 15 d’abril va informar:

“Sobre nosaltres, a dalt del cel sense núvols, flota rere flota de bombarders rugia sobre Tortosa. Quan van deixar caure el tro sobtat de les seves càrregues, la petita ciutat a l’Ebre va desaparèixer en un núvol groc de pols. La pols mai es va assentar, ja que van arribar més bombarders i, finalment, va quedar-se com una boira groga a la vall de l’Ebre”.

The Telegraph - Foto 5 - Homenatge als caiguts de Catalunya, 80 anys després
Hemingway (amb el bigoti i les ulleres) i altres corresponsals de guerra a Espanya / The Irish Times

L’any passat, el que va ser el refugi aeri més gran de Tortosa, dissenyat per a 400 persones, es va obrir al públic i el nom del carrer on es troba es va canviar a carrer de Hemingway. Van establir “La Ruta Hemingway”, un passeig entre el refugi i un pont sobre el riu Ebre que encara té cicatrius de la guerra. Entre tots dos, Andreu Caralt, periodista, i Maite Hernández, antropòloga especialitzada en drets humans, parlen tant sobre la carrera de Hemingway com el clima social, polític i cultural dels anys trenta Tortosa.

Em vaig unir a ells en una ruta, seguint passadissos que encara fan olor d’humitat i de ranci, que durant els primers anys després de la guerra van produir una bona collita de bolets per a un comerciant del mercat, però que ara són menys claustrofòbics i estan millor il·luminats. Van apagar els llums i vam escoltar un enregistrament que transmetia alguns dels sons, i una mica de la por que va omplir aquest espai: una sirena, uns peus que corren, una respiració pesada, un nadó plorant, una veu que entonava l’oració del Senyor, una mare plorant i, en la distància, explosions.

Una altra parada va ser en un dels bonics edificis d’art nouveau de Tortosa. Aquest, amb flors d’origen egipci a la façana, va ser dissenyat per Josep Maria Vaquer per a dos germans, ambdós cirurgians i va ser utilitzat com a clínica. Secundino Sabaté Barjua era afí als nacionalistes, el seu germà Primitivo, als republicans. Quan les tropes franquistes van arribar a la ciutat, Secundino es va quedar, però Primitivo va fugir cap al nord fins a Figueres. Quan va acabar la guerra, i Franco va prometre que aquells que no tinguessin sang a les mans podrien tornar a casa, Primitivo va tornar a Tortosa. Va ser detingut, interrogat i, encara que es van presentar supliques en nom seu per part de nacionalistes destacats, va ser executat per un escamot d’afusellament.


Article traduït per AnnA (@annuskaodena) segons el meu millor coneixement de l’anglès.
Article translated by AnnA (@annuskaodena) to the best of my knowledge of English.


Font: The Telegraph @Telegraph

https://www.telegraph.co.uk/travel/destinations/europe/spain/catalonia/articles/spanish-civil-war-homage-to-the-fallen-of-catalonia/?WT.mc_id=tmg_share_tw

Autor: Michael Kerr @kerraway 
Data de publicació: 17 de juliol de 2016
Font de la imatge 1: Dreamstime
Font de la imatge 2: Timeout
Font de la imatge 3: NITO – FOTOLIA
Font de la imatge 4: Viquipèdia
Font de la imatge 5: The Irish Times


 

Catalana. Londinenca. Republicana. Llicenciada en Filologia Anglogermànica. Traductora i correctora. Estimo les llengües i els llibres. Estimo la meva terra, Catalunya

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Sí, és clar, a ComuniCATs també fem servir galetes, carquinyolis, neules... Les tenim amb o sense gluten, de xocolata, farina d'espelta..., boníssimes totes. Si les vols clica! Benvinguda! Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca