Hi ha moltes maneres de controlar el discurs (o d’intentar-ho) que es fan servir a twitter. Bel Olid (@BelOlid)

Fils Twitter. Bel Olid (@BelOlid)

Hi ha moltes maneres de controlar el discurs (o d’intentar-ho) que es fan servir a twitter. La menys refinada és l’insult: “si t’insulto prou pel que dius, potser t’espantaràs i deixaràs de dir-ho, o potser m’insultaràs tu també i serà una manera de distreure del tema”.

Una altra és fer veure que x ha dit una cosa que no ha dit. Per exemple, jo dic “el 98% dels delictes violents els cometen homes” i algú altre diu “no és veritat que tots els homes siguin violents”. Ja, ja ho sé, només faltaria, i no ho he dit, això.

També es pot apuntar a la manera com es diuen les coses, en comptes del missatge. Això va des de deslegitimar un missatge perquè la persona que l’emet està enfadada (segurament, amb raó) fins a parlar de les faltes ortogràfiques que ha comès, en comptes de la qüestió en si.

També es pot apuntar a la manera com es diuen les coses, en comptes del missatge.

Això va des de deslegitimar un missatge perquè la persona que l’emet està enfadada (segurament, amb raó) fins a parlar de les faltes ortogràfiques que ha comès, en comptes de la qüestió en si.

És bastant desagradable que, com passa per aquí de vegades, algú estigui parlant d’experiències personals doloroses que són exemples de racisme o masclisme, i un racista o un masclista assenyalin que el missatge no està ben escrit.

D’acord, però si t’importa més l’ortografia que els atacs racistes o masclistes, això vol dir unes quantes coses.

Una altra manera de desviar l’atenció és que, quan x parla de z, se li exigeixi que parli de w.

El típic “però d’això no en dius res”. En primer lloc, potser sí que n’ha dit alguna cosa en algun moment. Però és que resulta que ara vol parlar de z, no de w.

A més, qui li exigeix a x que parli de w, no ho fa tant perquè li interessi enormement w com perquè no li interessa gens z.

Per exemple, jo parlo de violència masclista en el nostre context i algú diu “del masclisme a no sé quin país no en dius res”.

Sol ser algú que no ha mogut un dit en sa vida contra el masclisme enlloc, i que treu el tema d’un altre país perquè no vol parlar del masclisme d’aquí.

També hi ha la tècnica d’intentar invalidar dades més que demostrades concentrant-se en les excepcions. “La majoria de persones que s’agafen dies de feina per cuidar la canalla són dones” respost amb un “a casa ho faig jo, que soc l’home”. Enhorabona! Però no va sobre tu.

O d’exigir que es desmenteixi un argument contrari. Si jo dic A i tu dius que no, que B, qui ha de demostrar B ets tu. Jo no tinc perquè desmuntar B (en tot cas, el que hauré de fer és demostrar és A).

També és freqüent a les xarxes exigir resposta o exigir que es tractin determinats temes.

Recordem que per a la majoria twitter és un passatemps, no una feina.

Parlaré del que em doni la gana quan em doni la gana amb qui em doni la gana.

Només faltaria.

I aquí, arribem al cap del carrer. Un cop, després d’una afirmació que vaig fer que no li va agradar, un senyor em va dir: “És que tu no pots venir aquí a dir el que et doni la gana”. Però resulta que sí que puc.

Per a qui ha tingut sempre el monopoli del discurs públic és dur que hi hagi altres veus. N’hi ha que no se’n saben avenir, que siguem unes quantes les que diem el que ens dona la gana, i només això, sinó que hi hagi qui ens escolti i li interessi (aquí és on els fa mal).

Segueixo molts comptes de persones que pertanyen a col·lectius ignorats sistemàticament pels mitjans. Diuen coses que incomoden molta gent “benpensant”. Espero que no callin, perquè llegir-los m’ajuda a créixer, a replantejar-me, a descobrir.

Tant de bo les tècniques barroeres dels trolls no les facin callar mai. I gràcies a l’univers pel botó de silenciar. Si t’enerva el que dic, te’l recomano. Perquè tant de dret tinc jo a dir el que em doni la gana com tu a no sentir-ho (i viceversa).

Bel Olid (@BelOlid)

Bel Olid s’ha dedicat a la docència, a la traducció i a l’escriptura, i ha assumit, a vegades, responsabilitats institucionals.

VIquipèdia