Hannah Arendt, Eichmann i la banalitat del mal. Xavier F. Domènech (@xavidomenech99)
Xavier F. Domènech (@xavidomenech99)
Hannah Arendt, Eichmann i la banalitat del mal.
… la terrible banalitat del mal, allí on les paraules i el pensament esdevenen completament impotents.
– Hannah Arendt (Eichmann in Jerusalem)
1.- La banalitat del mal.
Ja fa segles que el mal va deixar de ser considerat una “excepcionalitat” per pasar a formar part de la naturalesa humana. La ciència atribueix als “gens egoístes” el fonament de les manifestacions del mal, i ens mostra un èsser humà fràgil davant la pulsió gairebé irresistible de poseir, de dominar, d’acumular riqueses i poder. Coneixem perfectament l’odi, el resentiment, el rancor, la crueltat, la “inhumanitat” i a quantes expressions de la perversitat poden conduir. Podem ser agressius, cruels, injustos i, només la por al càstig, o a la reacció dels perjudicats pels nostres actes, ens inhibeixen d’executar accions perverses.
Ens seria molt difícil trobar algú que es consideri una “mala persona”, en general es culpabilitza socialment molt més la indecisió a l’hora d’executar un acte corrupte, o la falta d’habilitat o perspicàcia quan el resultat final és el fracás.
També ens seria molt difícil trobar algú que no hagi desitjat ferventment provocar un dany concret o l’eliminació física d’un enemic. Generalment aquests tipus de desitg no provoquen sentiment de culpa perqué som conscients que no sortirà de la imaginació ni es concretará en una acció real. Però possiblement serien molts els que deixarien d’existir o patirien greus danys si aquestes imaginacions es puguéssin fer realitat prement un simple botó i tinguèssim la seguretat que mai ningú sabria que hem estat nosaltres els “executors”
Els sentiments de culpabilitat que provoca qualsevol manifestació del mal són mínimes. gairebé inexistents. Per això, l’èsser humà a l’hora de reprimir el mal, no ha tingut mai confiança en l’efectivitat pràctica dels sentiments de culpa. Quan es van organitzar les primeres societats, no van dubtar en incloure càstigs severs i sovint desproporcionats amb la finalitat de dissuadir a tots aquell que intentèssin provocar danys als altres o a les seves propietats.
Per tant, només ens quedaria concloure que l’expressió del mal és una decisió banal quan l’incentiu és massa atractiu i la probabilitat de ser descobert i castigat és mínima.
2.- Hanna Arendt i la banalitat extrema.
L’any 1963, The New Yorker va publicar en cinc entregues l’obra Eichmann in Jerusalem: A Report on the Banality of Evil. de Hannah Arendt, un estudi sobre la personalitat d’Adolf Eichmann i la naturalesa dels actes d’extermini massiu en els que va participar i pels quals va ser condemnat a mort i executat.
Arendt descobreix, entre el desconcert i la naturalitat, que aquell personatge que va tenir sota el seu control tota la maquinària que va fer possible la “solució final” (Endlössung), no era altra cosa que un subordinat, un simple funcionari disciplinat i eficient, totalment indiferent davant la tragèdia a la que va contribuir d’una manera decissiva; un home fosc i d’aparença irelllevant que només tenia un principi i una preocupació: la lleialtat als seus superiors i el correcte compliment de les ordres que d’ells rebia. Hannah Arendt no va trobar ni rastre d’alló que esperava trobar: en lloc del monstre, del genocida, del criminal, del psicòpata, va trobar un homenet relativament aclaparat per l’enrenou que comportava el procés judicial al que estava sotmés, però amb una actitud de total distançament i insensibilitat envers els actes que havia comés. Un altre cop, la banalitat del mal.
3.- Hanna Arendt i el mal radical.
Aquesta experiència provoca un “xoc” a Arendt, i es veu obligada a replantejar-se totes les seves opinions anteriors. “Ara estic convençuda que el mal mai pot ser radical, només extrem, i que no té cap profunditat, ni cap dimensió diabólica, malgrat es pugui extendre per tot el mòn i devastar-lo. Quan el pensament arriba al mal no hi troba res, no hi ha res. Aquesta és la banalitat. Només el bé te profunditat i pot ser radical”.
El concepte “mal radical” prové de Kant i fa referència a “una propensió de la voluntat a desatendre els imperatius morals de la raó”. Arendt queda impactada per la manifesta superficialitat de l’actitud d’Eichmann, que feia impossible vincular la maldat dels seus actes amb qualsevol motivació profunda,
Arendt es troba davant un criminal convicte gairebé ridícul tancat dins una urna de vidre i envoltat de jutges, advocats i militars. Allí, Adolf Eichmann no era més que “un home mínim”.
Un “homé mínim” que tot just tenia estudis elementals, que es va integrar en el partit nacionalsocialista, no per convicció ni per afinitat ideològica, sinó per inèrcia i un cert oportunisme. Inexplicablement, sense cap formació rellevant, arriba a formar part dels “serveis especials” de les SS. Allí, i per ordre dels seus superiors, va llegir el primer llibre seriós de la seva vida; “Der Judenstaat” de Theodor Herzl, el pare del sionisme modern. I d’allí dedueix la necessitat, sense discusió possible, d’una solució, en principi política, al “problema jueu”.
Algú va descobrir que Eichmann tenia certa capacitat organitzativa i un sentit de la disciplina que acostumava a portar fins al límit. I va arribar el seu moment. A l’estiu de 1941, en plena guerra, el III Reich decideix aplicar la “solució final” i ordena a les SS l’extermini dels jueus. Eichmann es converteix en un dels màxims responsables de les deportacions forçades. Possiblement mai va tenir el valor (o l’oportunitat) de matar algú amb les seves pròpies mans, però sabia perfectament, que als jueus que ordenava deportar a Treblinka o a Auschwitz, no els esperava altra cosa que la mort, sovint després de patir un infern espantós. Tot el sistema de de trasllat de persones cap els camps d’extermini és organitzat amb eficàcia i amb minuciositat extrema per Adolf Eichmann.
Arendt no pot més que sentir-se impresionada per la desproporció entre la brutalitat desmesurada dels crims i la indiferència i superficialitat d’un personatge que, davant el tribunal que el jutja, esgrimeix que no ha fet altra cosa que la seva feina, sense cap sentiment de culpabilitat. Eichmann, possiblement aconsellat pels seus advocats, ja que no era una persona que acostumava a justificar els seus actes amb arguments massa sofisticats, afirma en el judici que “durant tota la meva vida m’he guiat pels preceptes morals de Kant” i en resposta a la perplexitat del jutge explica: “Em refereixo, a propòsit de Kant, que el principi de la meva voluntat sempre ha de ser aquell que es pugui convertir en principi general de la llei”. Eichmann només s’hagués sentit culpable si no hagués executat les ordres rebudes d’enviar a la mort a milions de persones o no ho hagués fet amb la dil·ligència requerida.
“En un dels interrogatoris – escriu Arendt – va declarar que no hauria dubtat a enviar a la cambra de gas al seu propi pare, si així li haguèssin ordenat; ell es veia com un “executor”, però volia mostrar-se com un “idealista”. En la seves paraules, l’horror, deixava de ser espantós per convertir-se en quelcom gairebé còmic”.
4.- L’horror de la normalitat.
Arribats a aquest punt, Arendt és conscient que aquesta “normalitat” és més espantosa que totes les barbàries que s’han perpetrat a l’história de l’humanitat perque comporta, que aquests tipus de criminals, per exagerat que sigui l’odi que li desperta una determinada col.lectivitat o l’espècie humana en general, executa els seus crims en unes circumstàncies que fan impossible saber si “és o no conscient que està fent mal” . És l’absència total de pensament el que permet convertir-se en un criminal disposat a desencadenar horrors inimaginables.
La seva actitud està guiada per una peculiaritat comú a molts altres casos de “servidors de la barbàrie”: La incapacitat absoluta de considerar un altre punt de vista diferente del seu, la incapacitat de registrar diferències entre el bé i el mal”. La banalitat de mal. El mal no ha de tenir necessariament unes dimensions colpidores, no cal que sigui impressionant, ni tan sols inoblidable, pot concretar-se en aconteixements i actituds que el pensament registrará com completament buits, sense contingut, sense profunditat. Espais on no hi ha res.
Hannah Arendt va plantejar la banalitat del mal en el seu llibre, però, evidentment, no va crear res que no existís. El mal no ha deixat de ser banal ni un sol dia en la história de la humanitat. Hannah Arendt es va limitar a mostrar un fet que pot commocionar al lector, però no per la seva excepcionalitat, sinó per tot el contrari.
Xavier F. Domènech (@xavidomenech99)
Bibliografien
– Eichmann in Jerusalem. Ein Bericht von der Banalität des Bösen. Hannah Arendt – Gespräche mit Hannah Arendt. . Adelbert Reif.
– Hannah Arendt: Das Böse ist immer nur extrem, aber niemals radikal. 25 ausgewählte Texte.
– Hannah Arendt. Leben, Werk und Zeit. Elisabeth Young-Bruehl