Hannah Arendt, Eichmann i la banalitat del mal. Xavier F. Domènech (@xavidomenech99)

Xavier F. Domènech (@xavidomenech99)

Hannah Arendt, Eichmann i la banalitat del mal.  

… la terrible banalitat del mal, allí on les paraules i el  pensament esdevenen completament impotents. 

 – Hannah Arendt (Eichmann in Jerusalem) 

1.- La banalitat del mal.  

 Ja fa segles que el mal va deixar de ser considerat una  “excepcionalitat” per pasar a formar part de la naturalesa  humana. La ciència atribueix als “gens egoístes” el fonament  de les manifestacions del mal, i ens mostra un èsser humà fràgil  davant la pulsió gairebé irresistible de poseir, de dominar,  d’acumular riqueses i poder. Coneixem perfectament l’odi, el  resentiment, el rancor, la crueltat, la “inhumanitat” i a quantes  expressions de la perversitat poden conduir. Podem ser  agressius, cruels, injustos i, només la por al càstig, o a la reacció  dels perjudicats pels nostres actes, ens inhibeixen d’executar  accions perverses. 

 Ens seria molt difícil trobar algú que es consideri una “mala  persona”, en general es culpabilitza socialment molt més la  indecisió a l’hora d’executar un acte corrupte, o la falta  d’habilitat o perspicàcia quan el resultat final és el fracás.  

 També ens seria molt difícil trobar algú que no hagi desitjat  ferventment provocar un dany concret o l’eliminació física d’un  enemic. Generalment aquests tipus de desitg no provoquen sentiment de culpa perqué som conscients que no sortirà de  la imaginació ni es concretará en una acció real. Però  possiblement serien molts els que deixarien d’existir o patirien  greus danys si aquestes imaginacions es puguéssin fer realitat  prement un simple botó i tinguèssim la seguretat que mai  ningú sabria que hem estat nosaltres els “executors” 

 Els sentiments de culpabilitat que provoca qualsevol  manifestació del mal són mínimes. gairebé inexistents. Per això,  l’èsser humà a l’hora de reprimir el mal, no ha tingut mai  confiança en l’efectivitat pràctica dels sentiments de culpa.  Quan es van organitzar les primeres societats, no van dubtar  en incloure càstigs severs i sovint desproporcionats amb la  finalitat de dissuadir a tots aquell que intentèssin provocar  danys als altres o a les seves propietats. 

 Per tant, només ens quedaria concloure que l’expressió del  mal és una decisió banal quan l’incentiu és massa atractiu i la  probabilitat de ser descobert i castigat és mínima. 

2.- Hanna Arendt i la banalitat extrema.  

 L’any 1963, The New Yorker va publicar en cinc entregues  l’obra Eichmann in Jerusalem: A Report on the Banality of Evil.  de Hannah Arendt, un estudi sobre la personalitat d’Adolf  Eichmann i la naturalesa dels actes d’extermini massiu en els  que va participar i pels quals va ser condemnat a mort i  executat.  

 Arendt descobreix, entre el desconcert i la naturalitat, que  aquell personatge que va tenir sota el seu control tota la  maquinària que va fer possible la “solució final” (Endlössung), no era altra cosa que un subordinat, un simple funcionari  disciplinat i eficient, totalment indiferent davant la tragèdia a la  que va contribuir d’una manera decissiva; un home fosc i  d’aparença irelllevant que només tenia un principi i una  preocupació: la lleialtat als seus superiors i el correcte  compliment de les ordres que d’ells rebia. Hannah Arendt no  va trobar ni rastre d’alló que esperava trobar: en lloc del  monstre, del genocida, del criminal, del psicòpata, va trobar un homenet relativament aclaparat per l’enrenou que comportava  el procés judicial al que estava sotmés, però amb una actitud  de total distançament i insensibilitat envers els actes que havia  comés. Un altre cop, la banalitat del mal. 

3.- Hanna Arendt i el mal radical. 

 Aquesta experiència provoca un “xoc” a Arendt, i es veu  obligada a replantejar-se totes les seves opinions anteriors.  “Ara estic convençuda que el mal mai pot ser radical, només  extrem, i que no té cap profunditat, ni cap dimensió diabólica,  malgrat es pugui extendre per tot el mòn i devastar-lo. Quan  el pensament arriba al mal no hi troba res, no hi ha res. Aquesta  és la banalitat. Només el bé te profunditat i pot ser radical”.  

 El concepte “mal radical” prové de Kant i fa referència a  “una propensió de la voluntat a desatendre els imperatius  morals de la raó”. Arendt queda impactada per la manifesta  superficialitat de l’actitud d’Eichmann, que feia impossible  vincular la maldat dels seus actes amb qualsevol motivació  profunda, 

Arendt es troba davant un criminal convicte gairebé ridícul  tancat dins una urna de vidre i envoltat de jutges, advocats i  militars. Allí, Adolf Eichmann no era més que “un home mínim”.  

 Un “homé mínim” que tot just tenia estudis elementals, que  es va integrar en el partit nacionalsocialista, no per convicció  ni per afinitat ideològica, sinó per inèrcia i un cert oportunisme.  Inexplicablement, sense cap formació rellevant, arriba a formar  part dels “serveis especials” de les SS. Allí, i per ordre dels seus  superiors, va llegir el primer llibre seriós de la seva vida; “Der  Judenstaat” de Theodor Herzl, el pare del sionisme modern. I  d’allí dedueix la necessitat, sense discusió possible, d’una  solució, en principi política, al “problema jueu”. 

 Algú va descobrir que Eichmann tenia certa capacitat  organitzativa i un sentit de la disciplina que acostumava a  portar fins al límit. I va arribar el seu moment. A l’estiu de 1941,  en plena guerra, el III Reich decideix aplicar la “solució final” i  ordena a les SS l’extermini dels jueus. Eichmann es converteix  en un dels màxims responsables de les deportacions forçades.  Possiblement mai va tenir el valor (o l’oportunitat) de matar  algú amb les seves pròpies mans, però sabia perfectament,  que als jueus que ordenava deportar a Treblinka o a Auschwitz,  no els esperava altra cosa que la mort, sovint després de patir  un infern espantós. Tot el sistema de de trasllat de persones  cap els camps d’extermini és organitzat amb eficàcia i amb  minuciositat extrema per Adolf Eichmann.  

 Arendt no pot més que sentir-se impresionada per la  desproporció entre la brutalitat desmesurada dels crims i la  indiferència i superficialitat d’un personatge que, davant el  tribunal que el jutja, esgrimeix que no ha fet altra cosa que la seva feina, sense cap sentiment de culpabilitat. Eichmann,  possiblement aconsellat pels seus advocats, ja que no era una  persona que acostumava a justificar els seus actes amb  arguments massa sofisticats, afirma en el judici que “durant  tota la meva vida m’he guiat pels preceptes morals de Kant” i  en resposta a la perplexitat del jutge explica: “Em refereixo, a  propòsit de Kant, que el principi de la meva voluntat sempre  ha de ser aquell que es pugui convertir en principi general de  la llei”. Eichmann només s’hagués sentit culpable si no hagués  executat les ordres rebudes d’enviar a la mort a milions de  persones o no ho hagués fet amb la dil·ligència requerida. 

 “En un dels interrogatoris – escriu Arendt – va declarar que  no hauria dubtat a enviar a la cambra de gas al seu propi pare,  si així li haguèssin ordenat; ell es veia com un “executor”, però  volia mostrar-se com un “idealista”. En la seves paraules,  l’horror, deixava de ser espantós per convertir-se en quelcom  gairebé còmic”.  

4.- L’horror de la normalitat.  

 Arribats a aquest punt, Arendt és conscient que aquesta  “normalitat” és més espantosa que totes les barbàries que  s’han perpetrat a l’história de l’humanitat perque comporta,  que aquests tipus de criminals, per exagerat que sigui l’odi que  li desperta una determinada col.lectivitat o l’espècie humana  en general, executa els seus crims en unes circumstàncies que  fan impossible saber si “és o no conscient que està fent mal” .  És l’absència total de pensament el que permet convertir-se en  un criminal disposat a desencadenar horrors inimaginables.

La  seva actitud està guiada per una peculiaritat comú a molts altres casos de “servidors de la barbàrie”: La incapacitat  absoluta de considerar un altre punt de vista diferente del seu,  la incapacitat de registrar diferències entre el bé i el mal”. La  banalitat de mal. El mal no ha de tenir necessariament unes  dimensions colpidores, no cal que sigui impressionant, ni tan  sols inoblidable, pot concretar-se en aconteixements i actituds  que el pensament registrará com completament buits, sense  contingut, sense profunditat. Espais on no hi ha res.  

 Hannah Arendt va plantejar la banalitat del mal en el seu  llibre, però, evidentment, no va crear res que no existís. El mal  no ha deixat de ser banal ni un sol dia en la história de la  humanitat. Hannah Arendt es va limitar a mostrar un fet que  pot commocionar al lector, però no per la seva excepcionalitat,  sinó per tot el contrari.  

Xavier F. Domènech (@xavidomenech99)

Bibliografien  


– Eichmann in Jerusalem. Ein Bericht von der Banalität des Bösen. Hannah Arendt  – Gespräche mit Hannah Arendt. . Adelbert Reif.  

 – Hannah Arendt: Das Böse ist immer nur extrem, aber niemals radikal. 25  ausgewählte Texte.  

 – Hannah Arendt. Leben, Werk und Zeit. Elisabeth Young-Bruehl