Espanya els va acceptar com a migrants, però els menysprea com a venedors ambulants. The New York Times
BARCELONA, Espanya — En caps de setmana assolellats, dotzenes de venedors ambulants s’arrengleren al passeig marítim de Barcelona, oferint articles com ara ulleres de sol pretesament d’autor, roba i altres foteses, generalment falsificades.
Article traduït per Miquel Santos
Venda de mercaderies a La Rambla de Barcelona
Els venedors, coneguts com a manters, són l’exemple perfecte d’un dilema que tenen les autoritats: una cosa és debatre si permetem més immigrants a la Unió Europea, però tot una altra decidir què es fa amb ells quan arriben.
La majoria de manters són emigrants de l’Àfrica qui sovint han arriscat la vida fugint de la violència o la pobresa. Però quan arriben a la Unió Europea molts troben que obtenir una feina regular sense els papers que cal és gairebé impossible, especialment en països amb un alt índex d’atur com Espanya.
Els venedors es coneixen com manters, perquè distribueixen els seus productes en llençols de tela que poden doblegar-se fàcilment com una bossa improvisada
Per guanyar-se la vida, molts ingressen en les files creixents de venedors ambulants. Barcelona s’ha convertit en un punt de trobada per a manters, anomenats així per la pràctica d’estendre els articles sobre borrasses que es poden plegar fàcilment en una bossa improvisada.
Els venedors ambulants, que sovint aborden els turistes a les platges o passeigs de la ciutat, han esdevingut un tema de debat cada vegada més viu a Espanya, i episodis amb manters han desembocat ocasionalment en violència.
En les últimes setmanes, un tribunal va sentenciar un manter a quatre mesos i mig a la presó i una multa de 3.500 euros per lesions a un oficial de policia durant un control a Cambrils, un centre turístic al sud de Barcelona. El manter va clavar unes quantes puntades a l’oficial, que havia posat el peu sobre la borrassa de mercaderia per impedir al venedor que fugís.
També el mes passat, un turista nord-americà, José Bravo, va ser hospitalitzat a Barcelona amb lesions al cap després que, segons va dir, fos atacat durant una batussa amb un venedor ambulant.
Lamine Sarr, esquerra i Lamine Bathily al seu taller de roba. Són dos dels fundadors de Top Manta, una línia de roba creada per una associació de manters
Els manters diuen que se’ls utilitza com a pilota política, i s’han queixat d’excessos policials. Fa poc un sindicat format per venedors va fer una crida a les autoritats a descriminalitzar la seva activitat de venda ambulant. Els venedors han topat amb les autoritats en altres llocs d’Espanya, incloent-hi Madrid el març passat, quan les protestes van acabar amb violència després que un venedor senegalès morís d’un atac de cor després d’un control policial.
Pensant en les eleccions municipals de Barcelona i altres ciutats l’any que ve, els polítics de l’oposició han utilitzat les tensions amb els manters per acusar l’alcaldessa d’esquerra de Barcelona, Ada Colau, de fracàs a l’hora de mantenir la llei i l’ordre a la ciutat.
Els venedors ambulants han trobat en Barcelona una base relativament bona, en gran part perquè la ciutat té molts turistes disposats a comprar ulleres de sol i bosses falsificades. Però molta gent s’oposa a la presència dels venedors; els botiguers expressen una frustració particular, dient que els manters se’ls emporten els clients.
“És terrible tenir aquesta competència il·legal”, va dir Carlos Servidio, amb una parada al mercat que ven cinturons de cuir i bosses manufacturades al seu taller de Rubí, una ciutat a tocar de Barcelona. Nascut a l’Argentina, Servidio va arribar a Barcelona fa 30 anys.
Immigrants africans esmorzant al terrat d’una fàbrica abandonada a Barcelona
“No vull criminalitzar aquests africans, perquè ja sé el que és ser un emigrant i haver de començar una nova vida”, va dir. “Però les autoritats han de decidir si hauria de pagar impostos tothom… o ningú.”
La policia i altres autoritats s’han donat la culpa entre ells per permetre l’ascens vertiginós de la venda ambulant. A l’agost, un sindicat que representa les forces policials de Barcelona va acusar l’administració Colau d’advertir manters sobre les actuacions policials planejades.
Ningú no sap segur la dimensió de la xarxa de manters de Barcelona. Les estimacions varien des d’uns quants centenars fins a gairebé 3.000, segons una associació de botiguers que es va formar per protestar contra la venda ambulant il·legal. L’ajuntament va dir que no tenia dades oficials.
Segons Parvati Nair, director de l’Institut Universitari sobre Globalització, Cultura i Mobilitat de l’ONU, amb seu a Barcelona, l’absència de xifres era un problema. “Els venedors ambulants formen part d’una economia informal invisible legalment i políticament” ha dit. “Però si almenys poguéssim treballar amb dades exactes, podríem proposar polítiques millors per a aquestes persones.”
Babacar Diop, del Senegal, ven productes com a part del projecte cooperatiu de Barcelona per aconseguir que els venedors immigrants ho operin dins els mercats oficials d’artesanies
Els venedors ambulants que operen il·legalment poden enfrontar-se a presó si els enxampen repetidament, però una enquesta d’opinió publicada a l’abril pel diari El Mundo indicava que la major part d’espanyols volen que la policia multi els manters més que no pas detenir-los.
El juliol, l’alcaldessa d’esquerra de Madrid, Manuela Carmena, va introduir un permís de residència per a immigrants indocumentats que dona accés a la sanitat i altres serveis públics bàsics. Polítics de l’oposició han avisat que aquestes mesures podrien encoratjar més immigració il·legal i exacerbar el problema dels manters, però Carmena ha replicat que no s’hauria de condemnar a l’ostracisme els venedors ambulants.
“Madrid és una ciutat molt gran on hi ha activitats irregulars que no haurien de tenir lloc, però el fet que hi hagi un cert nombre de persones venent irregularment no es troba ni de bon tros entre els problemes principals”, va declarar als periodistes el mes passat.
Barcelona va introduir l’any passat un projecte de cooperativa destinat a ajudar els venedors a deixar els carrers i vendre articles en mercats d’artesania oficials. El projecte té la intenció de permetre als venedors guanyar diners i obtenir finalment permisos de treball.
La marca de moda Diambaar és una iniciativa barcelonina que té com a objectiu ajudar els immigrants indocumentats a afrontar una vida millor
Babacar Diop, del Senegal, es trobava entre els 15 venedors triats per començar la cooperativa. Va arribar a Espanya fa una dècada i va acabar dedicant-se a la venda ambulant després de passar durant uns quants anys per diverses feines esporàdiques, entre d’altres treballar de guàrdia de seguretat en una obra.
“Em pensava que Espanya em donaria diners i estabilitat, però la realitat no era aquesta”, deia Diop, de 38 anys. La cooperativa, va dir, era “una oportunitat per deixar de córrer riscos pels carrers, on sempre intentes fugir de la policia”.
Al districte barceloní de Sant Roc, dotzenes de migrants indocumentats viuen en una fàbrica abandonada, dormint en matalassos al voltant d’estufes de llenya per no passar fred.
Els que acaben d’arribar i es dediquen a la venda ambulant a Barcelona normalment comencen amb l’ajuda d’un manter establert. El contacte generalment presta prou diners per comprar mercaderia falsificada d’un dels magatzems de la ciutat propera de Badalona.
Barcelona té molts turistes disposats a comprar ulleres de sol de ganga i bosses falsificades
Un vespre fa poc, Samba Diallo, de 28 anys, es va aventurar a vendre els seus articles pel centre de Barcelona. Esquivant les taules d’una terrassa de cafè, portava dues escultures de fusta d’elefants i una gran bossa de tela penjada a l’espatlla, plena de braçalets i altres foteses. Es va dirigir a una taula ocupada per tres dones vestides amb elegància; quan van veure que se’ls apropava, dues van aferrar les bosses i li van fer senyals que se n’anés.
Com molts altres venedors ambulants, Diallo no tenia intenció de venir a Barcelona quan va decidir emigrar a Europa. Va travessar des de Líbia fins a Itàlia i va passar cinc anys en diferents ciutats italianes. Va dir que s’havia traslladat a Barcelona després que uns amics l’informessin que “els espanyols són més amables amb els immigrants africans que la gent d’Itàlia”. Però al cap d’uns mesos, afegia, “no estic pas tan segur que aquí sigui gaire millor”.
En una altra taula, Diallo va encetar una conversa amb una família holandesa i el pare va agafar l’escultura de l’elefant i s’hi va fer una foto amb ell.
El turista holandès explicava més tard que li havia agradat l’elefant, però que el preocupava comprar aquell objecte voluminós per les restriccions d’equipatge de la línia aèria de baix cost.
Diallo no va trobar ni un sol comprador aquell vespre. “És difícil que la gent confiï en tu sent africà… i avui tampoc tenia la sort de costat”, va comentar. “Però almenys he fet feliç algú amb una foto de record.”
Article traduït per Miquel Santos segons el meu millor coneixement de l’anglès.
Article translated by Miquel Santos to the best of my knowledge of English.
Font: The New York Times @nytimes
Autor: Raphael Minder @RaphaelMinder
Data de publicació: 2 de setembre de 2018
Imatges: Samuel Aranda per The New York Times
