The Guardian - La Retirada_1
CAT EXTERIOR,  PREMSA INTERNACIONAL

Els refugiats de Franco, encara perseguits pel passat: ‘Vam passar fred, gana i por’. The Guardian. Projecte TransMate

The-Guardian

Mig milió de persones van fugir d’Espanya el 1939, només per acabar internats durant anys en camps brutals a França. Els supervivents expliquen ara el patiment de la Retirada, fa 80 anys.

Fa 80 anys d’una de les pitjors, i menys conegudes, crisis de refugiats a Europa, però els records de la Retirada encara són vívids per a Madeleine Morena. La seva família es trobava entre els 500.000 espanyols que van fugir a França pels Pirineus orientals quan Barcelona va caure en mans de forces de Franco, prop del final de la Guerra Civil espanyola, el 26 de gener de 1939, desencadenant un dels èxodes més grans dels temps moderns.

Fotos i documents fílmics mostren la visió increïble de mig milió de persones aglomerant-se cap a les ciutats frontereres de Puigcerdà, a Espanya, i Prats de Molló i El Pertús a França, dones i infants, combatents republicans armats, membres de les Brigades Internacionals. El diari local francès L’Indépendant descrivia “una inquietant cohort de civils, soldats armats, vehicles i animals”.

“Tenia sis anys quan va caure Barcelona,” diu Morena, parlant al poble de Vinçà, arrecerat als contraforts dels Pirineus. “El pare i l’oncle eren combatents republicans, per tant vam haver de fugir del poble, prop de la frontera francesa. Vaig marxar amb la mare, un germà, una tieta i els avis. L’avi estava furiós, deia: ‘Per què ens n’hem d’anar? No he fet res mal fet.’ Tothom tenia pànic i jo estava molt espantada. Sabíem que estàvem en perill. Vam agafar només roba i unes quantes pertinences. Jo duia la meva nina.

“Les carreteres es van acabar prop de França i vam haver de passar caminant per Coll d’Ares. Feia un fred implacable i hi havia neu. Vam haver d’abandonar les pertinences, no podíem portar-les. Vam trobar una cabana on dormir. El propietari va venir. Va resultar que era un parent llunyà i al matí se’m va posar sobre les espatlles i vam entrar a França.”

The Guardian - La Retirada_2

Nombrosos actes commemoraran el 80è aniversari de la Retirada, que va acabar el 13 de febrer de 1939 quan l’exèrcit de Franco va arribar a la frontera francesa. Hi haurà exposicions de fotos a la platja d’Argelers, exposicions als pobles prop dels antics camps, conferències, actuacions, i un web nou. Però durant molts anys hi ha hagut silenci i refús. “La història de la Retirada és una obra en curs,” diu Agnès Sajaloli, directora d’un memorial a Rivesaltes, prop de Perpinyà, que va ser un camp d’internament des d’on es van enviar milers de persones a la mort. “Encara no en coneixem els detalls. Tots els implicats tenien una història diferent.”

Quan els refugiats van arribar a França la rebuda oficial va ser hostil. Les autoritats franceses van obrir les fronteres fins que les tropes de Franco, perseguint els republicans, van arribar a El Pertús. Però estaven del tot desprevingudes pel que fa a nombres: no hi havia cap provisió, cap mesura sanitària, i cap aixopluc de l’aspre temps muntanyenc, per a uns refugiats extenuats i desmoralitzats. Se’ls donava una barra de pa cada cinc persones i una tasseta d’aigua a les tres de la tarda, res més.

A Prats de Molló, on va arribar la família de Morena, molts infants van morir com a resultat del fred. Els soldats anaven desarmats i als refugiats se’ls tancava en cledes i després se’ls dispersava entre els camps. Els francesos se servien de soldats senegalesos per fer-ho. La família de Morena va ser traslladada a un centre de detenció proper, mentre combatents i nois de més de 14 anys eren transportats a camps oberts precipitadament a les planes inhòspites del voltant de Perpinyà. “Els van tractar pitjor que presoners de guerra,” diu l’historiador de la Guerra Civil espanyola David Wingeate Pike. “Els van tractar com criminals.” Els camps més notoris eren a les platges d’Argelers, Sant Cebrià del Rosselló i El Barcarès, propensos a patir ventades, tempestes enutjoses de sorra i temperatures molt extremes. “Aquests camps a la platja eren llocs terribles,” diu Helen Graham, professora d’història espanyola al Royal Holloway, de la Universitat de Londres. “Hi havia només sorra i filferrades. No tenien cap més aixopluc que tendes. Hi havia un problema d’aigua fresca, no hi havia enlloc on rentar-se ni lavabos, el mar havia de servir per a tot. La gent que arribava aquí ja estava malalta, i van tenir un problema immediat amb la disenteria i la febre tifoidea. En van morir molts.”

Cap refugiat era alliberat a no ser que poguessin obtenir “apadrinament” d’una persona vàlida de fora. Però la premsa de dretes esperonava l’hostilitat local, afirmant que la major part d’interns eren criminals o comunistes sediciosos, i se’n burlaven per queixar-se de les provisions.

Els camps encara hi eren quan va esclatar la segona Guerra Mundial a la tardor de 1939, i quan França va caure el 1940, i llavors es van convertir en part de l’aparell del règim col·laboracionista de Vichy. Això va portar 50.000 presoners més a la zona, principalment jueus i altres anomenats indesitjables: gitanos, gais i comunistes. Per fer front a aquesta afluència, els presoners espanyols van ser utilitzats com a peons per convertir 600 acres de casernes a Rivesaltes en un camp d’internament. Sajaloli diu: “Rivesaltes es va convertir en un camp on grups diferents de persones condemnades a l’ostracisme eren retingudes en condicions brutals. Més de 2.000 jueus van ser enviats a camps de la mort des d’aquí.”

Antonio de la Fuente y Ferraz, de 89 anys, és un altre supervivent amb records encara vívids. Fill d’un combatent republicà, tenia nou anys quan la seva família va fugir de Puigcerdà cap a França el febrer de 1939. Durant els quatre anys següents va passar per set camps d’internament diferents. Rivesaltes “era el pitjor de tots”, diu: “La meva família hi va passar gairebé dos anys en condicions terribles. La meva àvia hi va morir. El pitjor era que no sabíem on eren el pare i l’oncle. Vam passar fred i gana, i sobretot teníem por. Vam veure que deportaven els jueus a Alemanya, però no sabíem què passava.”

El camp commemoratiu de Rivesaltes no va obrir fins el 2015. “Vam tenir una lluita de 20 anys per crear-lo,” diu Sajaloli. “L’alcalde volia aterrar les casernes amb bulldozers.” Però amb pressió dels historiadors i Filles et Fils de Républicains Espagnols et fils d’exodus d’Espagne, les casernes abandonades es van conservar i ara proporcionen un marc inquietant per a un museu que és el focus d’un dolorós despertar de la memòria.

Gairebé 200.000 refugiats van tornar a Espanya, després que els francesos els hi animessin i Franco mentís descaradament dient que serien ben rebuts. Els que es van quedar van patir molt, traslladats entre camps o utilitzats com a treball forçat. Els combatents republicans que va escapar-se es van unir a la resistència. Altres, com la família de Morena, van patir grans privacions, però finalment van ser absorbits per la regió local, modelant la seva història i identitat des d’aleshores. Però mentre Franco vivia, no van poder tornar mai a casa. És una idea que 80 anys més tard encara la fa plorar: “Els meus pares no van tornar a veure mai Espanya.”

La Retirada

26 de gener de 1939

Barcelona, últim bastió dels republicans espanyols a Catalunya, cau en mans de les tropes feixistes de Franco, desencadenant un èxode de combatents republicans i les seves famílies.

27-28 gener

França obre la frontera a refugiats: dones, infants i els ferits.

30 gener

França obre un camp d’internament a la platja d’Argelers.

5-9 febrer

França accepta l’exèrcit en retirada, confiscant armes i vehicles.

9 febrer

L’exèrcit de Franco, perseguint refugiats, arriba a la frontera.

De l’11 febrer endavant

S’obren camps a tot els Pirineus Orientals i zones veïnes. A mitjan març albergaran un quart de milió de refugiats.

13 de febrer

Els últims refugiats travessen la frontera, ara finalment tancada, posant fi a la Retirada.

The Guardian - La Retirada_3
Refugiats espanyols, principalment republicans i membres de les Brigades Internacionals, vigilats per tropes franceses en un camp a la platja d’Argelers el 1939. Fotografia: Keystone-France/Gamma-Keystone via Getty Images

• Aquest article es va esmenar el 12 de febrer de 2019 per aclarir que, quan Barcelona va caure el gener de 1939, era l’últim bastió republicà a Catalunya. El gener de 1939 els republicans encara conservaven Madrid, València i Alacant. Madrid va caure en mans de Franco el 28 de març, i la Guerra Civil espanyola va finalitzar l’1 d’abril de 1939.


Projecte TransMate

Article traduït per Miquel Santos 
Article translated by Miquel Santos


Font: The Guardian (The Observer) @guardian

https://www.theguardian.com/world/2019/feb/09/franco-spain-refugees-haunted-by-the-past-retirada?CMP=share_btn_tw

Autors: Ros Coward
Data de publicació: 9 de febrer de 2019


 

Catalana. Londinenca. Republicana. Llicenciada en Filologia Anglogermànica. Traductora i correctora. Estimo les llengües i els llibres. Estimo la meva terra, Catalunya

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Sí, és clar, a ComuniCATs també fem servir galetes, carquinyolis, neules... Les tenim amb o sense gluten, de xocolata, farina d'espelta..., boníssimes totes. Si les vols clica! Benvinguda! Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca