ELS CATALANS CONFORMEN UNA NACIÓ: UNA BREU HISTÒRIA DE CATALUNYA (I), (II), (III)
Els catalans conformen una nació: una breu història de Catalunya (I)
Una llengua, jurisprudència, institucions polítiques i tradicions socioculturals pròpies, tarannà comercial i industrial, un espai d’acollida per als nouvinguts, un sentit de nació de la majoria de ciutadans defensat mitjançant una resistència activa noviolenta i, per sobre de tot, de manera democràtica.
A l’extrem sud-oest d’Europa, trobem la península ibèrica, on s’hi ubiquen Portugal, Andorra, Espanya, Catalunya i l’enclavament de Gibraltar, territori britànic d’ultramar. Una situació excèntrica, doncs, amb els Pirineus i el mar Cantàbric al Nord, la Mediterrània a l’est i l’Atlàntic a l’oest. Un espai geogràfic singular que, tot i això, mai ha estat tancat des de l’antiguitat a l’entrada i pas d’elements humans de la resta d’Europa o d’Àfrica. Amb tot, la geologia interior és molt abrupta, mentre que la perifèria, en canvi, és oberta al mar, amb passos francs també a través dels Pirineus.
La Catalunya actual està situada a la zona nord-oriental de la península. Per una banda, ocupa part del vesant nord dels Pirineus i les valls i planes contigües, amb costa mediterrània també: és l’anomenada Catalunya Nord que va passar al regne de França per la signatura del Tractat dels Pirineus, el 1659. Per altra banda, dels Pirineus cap al sud, hi trobem la Catalunya actualment comunitat autònoma de l’estat espanyol. Està fragmentada, doncs, en pertànyer a dos estats. Caldria afegir que a l’estat d’Andorra la llengua oficial és el català i té dos caps d’estat alhora: el President de la República francesa i el Bisbe d’Urgell, diòcesi catalana.
Si atenem a la geografia humana, Catalunya ha estat un lloc de pas i d’intercanvi. Aquesta introducció ens permet exposar ja alguns apunts sobre la prehistòria d’aquest territori.
Entre un milió i vuit-cents mil anys enrere, hi ha presència de l’Homo antecessor. De fa 450.000 anys data l’home de Talteüll, a la Catalunya Nord actual. Hi ha força presència Neandertal en el Paleolític mitjà. I ja una rica cultura humana paleolítica.
En el neolític, trobem sepulcres de fossa, l’anomenada cultura cardial (conreu de blat i ordi i evidències dels primers ramats) i, cap al 6000 aC, construcció de dòlmens i restes que palesen una cultura megalítica. Datades entre el 3350 a 2950 aC, són de gran interès les mines de variscita de Can Tintorer, a Gavà: el conjunt de mines en galeria més extens i antic d’Europa i l’únic neolític. Esmentarem també la cultura dels camps d’urnes (arribada d’elements celtes), les edats del bronze i del ferro (cultura ibèrica, segles VI a I aC).
Aquesta prèvia pretén mostrar la ubicació territorial i donar pinzellades sobre la geografia, perquè resultava determinant per a la caracterització de les cultures humanes dels qui han viscut en aquests territoris, i també sobre la prehistòria per així entrar en la història.
Ja en el segle IX aC els fenicis es van establir a la península. En el segle VII aC s’inicien els contactes amb colonitzadors grecs foceus, també a la zona nord-est, on funden una factoria comercial al sud del golf de Roses que esdevindrà Empúries. Les relacions són d’intercanvi comercial i cultural. El 218 aC els romans arriben a la península i ocupen la ciutat d’Empúries; a partir d’aquí romanitzaran bona part de la península ibèrica a excepció, fins el segle I aC, del nord. Cal afegir que l’est peninsular va viure la segona guerra púnica, amb el pas d’Anníbal Barca, i batalles entre cartaginesos i romans. L’occident mediterrani va ser un objectiu estratègic romà de primer ordre. L’emperador August tindrà presència a Tàrraco, l’actual Tarragona, que esdevindrà la capital de la Hispania Citerior.
La llengua llatina s’imposà i es mesclà amb el substrat iber i algun que altre element celta. Amb el pas dels segles aniran desenvolupant-se les llengües romàniques, també anomenades neollatines. Una d’elles serà el català, i tot i que consten testimonis ja en el segle IX dC és en les Homilies d’Organyà, uns fragments de sermonaris del segle XII, el primer cop en què apareix escrit. La llengua catalana és un element que haurem de tenir en compte per a entendre la formació de Catalunya com a nació.
Retornant a la història, l’Imperi romà d’Occident perdé tota autoritat sobre els seus territoris en un llarg procés que ja s’havia iniciat en el segle IV dC i que finalitzà el 476 dC amb la deposició de Ròmul August. A cavall dels Pirineus, es creà el regne visigot de Tolosa el qual s’estengué, al sud d’aquesta cordillera, per la península ibèrica. Al segle VI la cort visigoda es va establir a Barcelona.
L’any 711 dC es produeix la invasió àrab de la península. Per al territori que ens ocupa, s’hi establiran durant quatre segles, no superant de manera mantinguda el territori situat al nord del riu Llobregat, a la província de Barcelona. En paral·lel, aproximadament a la zona de l’actual França es crea el regne germànic dels francs. Carlemany en serà el rei, i posteriorment emperador. Estableix punts perifèrics de defensa per assegurar les fronteres, un d’ells l’anomenada Marca Hispànica, ja en el segle VIII, que ocupa ben bé la meitat nord del territori de l’actual Catalunya, una marca que gaudia d’autonomia civil i militar.
Progressivament, en aquesta zona neixen les primeres unitats feudals i d’aquí els comtats: Barcelona, Girona, Empúries, Rosselló i Urgell-Cerdanya. Barcelona era el més potent, en ser una ciutat fortament emmurallada per la proximitat immediata als musulmans. El seu comte esdevé el “marquès”, l’administrador de la Marca. Aquest procés, amb l’arribada d’un contingent humà nombrós des del sud que enfortí els comtats, es tancà el 878 quan el comte de Barcelona Guifré el Pilós va reunir els cinc comtats i n’establí la successió hereditària. Reconquerí altres zones i repoblà els comtats d’Osona, Vic i Berguedà. Abans, però, l’any 826 Aissó ja va emprendre una revolta contra la imposició i el domini dels nobles francs sobre els comtats catalans.
Durant els segles X i XI queda consolidat el Comtat i amb Ramon Berenguer I (1035-1076) podem dir que comença a néixer una consciència de nació catalana. A l’oest es troba el regne d’Aragó, mentre que al centre de la península trobem el regne de Castella, bel·licós amb Catalunya i Aragó. Per evitar la disgregació del regne, el 1137 es celebra el matrimoni entre Peronella d’Aragó i Ramón Berenguer IV, comte de Barcelona. Durant sis segles, ambdós territoris aniran junts: Catalunya s’enforteix enfront dels reis francesos i l’Aragó evita la influència de Castella. Cal tenir clar que es tracta d’una unió dinàstica no pas territorial ni política.
Un paràgraf que ajuda a entendre la creació de Catalunya com a nació és el següent: “Des de quan es pot parlar de Catalunya? Quan comença la història dels catalans? Hi ha una dada objectiva: la primera vegada que una font històrica coneguda parla de Catalunya i de catalans és el 1114, quan un cronista pisà narra en vers l’atac naval emprès aleshores per naus italianes i del comte Ramon Berenguer III de Barcelona contra els musulmans de Mallorca. Per a Enric de Pisa, que així es deia el cronista, Ramon Berenguer III i els seus guerrers eren catalans i venien de Catalunya.” [Salrach i Marès, Josep M., et alii. Naixement de la nació catalana orígens i expansió segles IX-XIV. Enciclopèdia Catalana, 2017. Barcelona]. Tanmateix, en el segle XII, concretament el 1173, es compilen els Usatges de Barcelona, un recull de textos normatius en base al dret consuetudinari barceloní els quals esdevindran la base d’un dret propi català.
La següent fita de gran importància serà l’arribada al tron de Jaume I el Conqueridor (1213-76), nascut a Montpeller, format a l’Aragó i a Catalunya. Conquerirà les illes Balears i València, estenent el regne cap al sud i l’est. Precisament, la conquesta de València generarà enfrontaments amb els nobles aragonesos. Es veuen ja dues cultures: per una banda, zones interiors repoblades per aragonesos i regides pels seus furs i, per altra, la ciutat de València i tota la costa mediterrània, que es caracteritzarà per un tarannà comercial, artesà i per una agricultura no latifundista. La continuïtat de la reconquesta cap al sud i l’oest acabarà generant tensions amb el regne de Castella que es traduiran, més tard, en la Guerra dels dos Peres (1356-1375).
En aquest punt, la corona catalanoaragonesa esdevé un ens polític de primera magnitud. El fill de Jaume I, Pere II (Pere III d’Aragó), inicia una forta expansió catalana per tota la mediterrània. En anys posteriors es conquesta Sardenya i les tropes almogàvers, comandades per Roger de Flor, venceran els turcs a Anatòlia i acabaran conquerint els ducats d’Atenes i Neopàtria, a Grècia, que resten sota sobirania de la corona catalanoaragonesa.
És rellevant, a part de la llengua pròpia que hem esmentat, com s’ha conformat un perfil comercial molt potent, així com una indústria tèxtil ben sòlida. Hi ha també una jurisprudència pròpia, un dret català, com hem vist a partir dels Usatges. Es compila fins i tot un cos legal sobre navegació i comerç de gran importància a la mediterrània: Llibre del Consolat de Mar (1320-30).
Si seguim amb els fets, la segona meitat del segle XIV es produeix una important depressió econòmica, es produeixen onades de pestes que delmen les poblacions. El desgast de Catalunya serà important i la noblesa d’Aragó ho aprofita per ampliar privilegis. El rei Pere III va ser segrestat, però un cop lliure s’enfrontà i derrotà completament les tropes aragoneses. És en aquest context que sorgeixen les Corts Catalanes en les quals hi eren presents representants dels tres estaments socials principals: noblesa, església i burgesia. L’objectiu d’aquestes Corts, organisme considerat el model per excel·lència del parlament medieval, l’origen de les quals es troba en les Assemblees de Pau i Treva, era discutir, votar i aprovar la política reial.
El 1289, a Montsó, s’instaurà un organisme, en un principi de caràcter temporal, anomenat Diputació del General o bé Generalitat. La seva funció bàsica era recaptar els subsidis i tributs que el rei reclamava al mateix temps que es dedicava a vetllar pel compliment dels acords sorgits de les Corts. Igualment també controlava l’administració del Principat i restava sota l’autoritat simbòlica del diputat eclesiàstic de major rang. El considerat com el primer President de la Generalitat fou Berenguer de Cruïlles, bisbe de Girona (1359). La institució va ser restablerta en el segle XX i actualment la presideix el Molt Honorable President Joaquim Torra i Pla, el 131è president d’aquesta institució de govern de Catalunya.
A la darreria del segle XIV comença el declivi; es perden els ducats d’Atenes i Neopàtria. L’hereu de Joan el Caçador (1387-95), Martí I l’humà, mor el 1410 sense descendència i la corona catalanoaragonesa, a través de la celebració del Compromís de Casp, passarà a mans de Ferran d’Antequera, nascut a Castella, i inaugurarà la dinastia Trastàmara. Amb tot, restarà subjecte al decret de les Corts, que atorga a la Diputació del General el dret a defensar les constitucions, els usatges, els capítols de cort i altres lleis del Principat de Catalunya, i que confirma també a la Generalitat la fiscalitat i les atribucions econòmiques.
Mentre l’expansió mediterrània prèvia havia estat de caràcter comercial, Alfons IV el Magnànim, Trastàmara, assegura el domini aragonès a Còrsega i Sardenya, i conquereix Nàpols el 1443. És una expansió ja de caràcter militar i dinàstic i es consolida fins el segle XVIII. Aquestes accions comportaran la ruïna econòmica de Catalunya.
Amb el descobriment d’Amèrica per part de Cristòfor Colom el 1492, la monarquia hispànica, en un principi no va afavorir la participació catalana en l’empresa colonial, però amb el pas dels anys la dinàmica s’invertí a causa de la tasca privada desenvolupada per comerciants i indians catalans que gràcies a l’ímpetu comercial van poder acabar accedint-hi.
Els catalans conformen una nació: una breu història de Catalunya (II)
Una llengua, jurisprudència, institucions polítiques i tradicions socioculturals pròpies, tarannà comercial i industrial, un espai d’acollida per als nouvinguts, un sentit de nació de la majoria de ciutadans defensat mitjançant una resistència activa noviolenta i, per sobre de tot, de manera democràtica.
Autor: Albert @dites_dites
Ja en el segle XV, amb l’arribada al poder dels Reis Catòlics, Catalunya passà a formar part de la monarquia hispànica fins el 1641. Un any abans, en concret el 7 de juny de 1640, un nombrós grup de segadors es va revoltar contra les autoritats hispàniques. El motiu d’aquest aixecament fou, entre molts altres, el malestar ocasionat entre la població per la presència de tropes castellanes, la conseqüent despesa d’aquestes que corria a mans dels pagesos i també les tensions generades des de feia anys entre la monarquia hispànica i les institucions catalanes per la creació, per part del Comte-Duc d’Olivares, de la Unió d’Armes. En vista de la insurrecció que comportà la intervenció de l’exèrcit castellà, Pau Claris, president de la Generalitat d’aquell moment, va proclamar la República Catalana i alhora demanà ajut a França.
El conflicte finalitzà el 1652 i set anys més tard, a través de la firma del Tractat dels Pirineus entre Felip IV de Castella i Lluís XIV de França el qual suposava la fi de les hostilitats entre ambdós països en el context de la Guerra dels Trenta Anys, va implicar la partició de Catalunya. D’aquesta manera, els territoris del Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir i part de la Cerdanya van passar a mans franceses i la resta del Principat retornà al domini de la monarquia hispànica.
Ja des del segle XVI i fins a l’extinció de la dinastia dels Habsburg, la política d’aquesta consistí en la progressiva centralització de les institucions i el poder a Castella, tot descuidant la resta de territoris que conformaven la Monarquia Hispànica. Bona part dels monarques pràcticament mai van visitar la resta dels territoris de la corona.
A la mort de Carles II, el qual no deixà descendència, esclatà un conflicte per la successió de la corona, conegut com a Guerra de Successió Espanyola (1701-1714). Els pretendents al tron foren Felip de Borbó –duc d’Anjou– i Carles d’Habsburg –arxiduc d’Àustria–. La guerra finalitzà amb la caiguda de Barcelona l’11 de setembre de 1714, després d’un setge de quasi un any de durada. Malgrat la fervent resistència de la ciutat comtal i d’altres poblacions, com per exemple Cardona, les tropes borbòniques van guanyar la contesa successòria.
En els dies posteriors a la caiguda de Barcelona, les autoritats borbòniques van expedir diversos decrets a través dels quals s’abolien les institucions de govern i lleis de Catalunya tot suprimint-ne el sistema constitucional català per donar pas a un període en què el territori català quedaria ocupat i administrat pel capità general, el duc de Berwick. El 1716 es publicà el Reial Decret de Nova Planta que imposava una nova organització política i judicial de caire absolutista i influència castellanes. Així mateix, el català fou prohibit i l’única llengua oficial en tots els àmbits, especialment en el de l’administració, fou el castellà.
Amb l’arribada al poder dels Borbons, els monarques que varen succeir Felip V, es van dedicar a aplicar un seguit de polítiques absolutistes que amb Carles III quedarien maquillades sota la doctrina del despotisme il·lustrat amb la qual s’intentà combinar els postulats de la il·lustració amb el principis polítics absolutistes. Seguirà la imposició del castellà, en aquest cas en l’educació i es prohibirà qualsevol llengua que no sigui la castellana.
Amb l’esclat de la Revolució Francesa i el posterior Imperi Napoleònic, la monarquia espanyola es va veure immersa en la Guerra del Francès, ocasionada per la invasió de la península per part de les tropes napoleòniques. En resposta s’estengué a tota la península, Catalunya inclosa, un moviment de resistència contra l’exèrcit francès. Tanmateix, ja el 1812, Catalunya va esdevenir una província de l’Imperi i es va dividir en quatre departaments (Ter, Segre, Montserrat i Boques de l’Ebre). Un bon nombre de funcionaris francesos es van traslladar a Catalunya per reorganitzar-la políticament i jurídica i alhora per impulsar un seguit de reformes en diversos àmbits, prenent com a referència el model francès, per poder substituir les caduques estructures de l’Antic Règim.
Napoleó perdé la guerra i Ferran VII recuperà la corona espanyola tot reprenent, en detriment de la Constitució de Cadis del 1812, un model absolutista que implicava la concentració en la seva persona de tots els poders de l’Estat. Isabel II succeí a Ferran i el seu regnat es caracteritzà per l’adveniment d’una crisi política en el si de la monarquia que es sumà a les tupinades electorals, la corrupció els governs i les administracions, malgrat intentar dur a terme un procés de modernització del país a través, sobretot, de la construcció d’infraestructures ferroviàries.
Cap el 1860, Catalunya visqué una acceleració de la seva economia, especialment en la indústria, fet que es contraposava a la manca de poder polític el qual no podia exercir. Amb tot, juntament amb el moviment literari i cultural de la Renaixença, sorgí el catalanisme polític, el qual vehicularia el projecte polític de la burgesia catalana a partir de la segona meitat del segle XIX i part del XX.
Tanmateix, la Revolució liberal del 1868, coneguda com La Gloriosa, va desplaçar la reina Isabel del tron i va situar Amadeu de Savoia com a nou monarca espanyol. La inestabilitat política i econòmica del moment provocà la renuncia del rei al cap de només dos anys de regnat. Aquesta situació provocà l’adveniment de la Primera República (1873-1874).
La Primera República comptà amb la participació activa de diversos sectors republicans i nacionalistes catalans, fet que es traduí en les presidències d’Estanislau Figueras i Francesc Pi i Maragall, el qual intentà reconvertir la nova República envers un model federal. En el decurs d’aquests fets, Baldomer Lostau va proclamar l’Estat Català dins de la República Espanyola malgrat que el recorregut d’aquesta fos breu a causa de la inestabilitat política i la mala conjuntura econòmica.
Al final, el projecte republicà va fracassar i enmig del desconcert, a través d’un pronunciament militar, els borbons van tornar a regnar a Espanya. Amb Alfons XII, s’inaugurà un període anomenat la Restauració i que es caracteritzà per l’alternança en l’executiu del partit conservador i el liberal a través del sistema del torn pacífic, basat en el falsejament dels resultats electorals a través de tupinades.
Per la seva banda, a Catalunya es produí un ressorgiment polític i nacionalista encapçalat, sobretot, per la burgesia a través de la Lliga Regionalista. Igualment, també es van articular altres moviments catalanistes com els republicans i els revolucionaris, més implantats en sectors populars. Tanmateix, des de finals del XIX i principis del XX fins als anys trenta, Catalunya va viure un excepcional període de bonança econòmica el qual no es veié estroncat, a diferència d’Espanya, per la pèrdua de Cuba i Filipines el 1898.
El 1905, un grup d’oficials i soldats van assaltar, tot menystenint les més bàsiques i essencials garanties democràtiques i drets civils, la redacció del setmanari satíric “Cu-Cut” per la publicació d’unes caricatures que van considerar ofensives. Aquest fet propicià que per primera vegada totes les forces polítiques catalanistes s’unissin en una coalició, anomenada Solidaritat Catalana, per fer front als greuges provinents de Madrid.
El 1914, amb l’impuls de la Lliga Regionalista es creà la Mancomunitat de Catalunya, un organisme contemplat per la legislació espanyola que consistia en la suma de les quatre Diputacions catalanes. Presidida per Prat de la Riba, la Mancomunitat va permetre recuperar un cert marge d’actuació política a Catalunya que es traduí en notables èxits i reformes arreu del país. Es milloraren i s’ampliaren les principals infraestructures, es va establir un programa educatiu modern basat en els postulats de diversos pedagogs tant catalans com estrangers, es va millorar la productivitat i s’impulsà la modernització del camp, i es produí una eclosió de la cultura literària i artística catalana.
Malgrat aquesta bona conjuntura politicoeconòmica, és cert que les tensions entre obrers i patrons va anar en augment fins a desembocar en el fenomen del “pistolerisme”. Per fer front a les vagues i crides a l’aixecament del proletariat, la patronal va llogar pistolers per acabar amb els principals líders sindicals per així evitar l’esclat d’una revolució popular.
En aquest clima d’inestabilitat social juntament amb el projecte catalanista de la Mancomunitat que inquietava a Madrid, Miguel Primo de Rivera, capità general de Catalunya, va efectuar l’any 1923 un cop d’Estat el qual fou acceptat per Alfons XIII i també per determinats sectors de la burgesia catalana. Inspirat en certs elements del feixisme italià, com per exemple el corporativisme, Primo de Rivera va dissoldre les Corts i els partits polítics al mateix temps que declarà l’estat d’excepció. La repressió de la dictadura es dirigí, sobretot, envers el moviment obrer i qualsevol tipus d’expressió de catalanitat. El català fou prohibit en tots els àmbits públic, es va abolir la Mancomunitat i es va suspendre de forma sobtada la majoria de lleis i reformes empreses per aquesta.
Cap a principis dels anys trenta, la situació de la dictadura es va anar deteriorant tant per les conseqüències econòmiques derivades del crack borsari del 1929 com per la pèrdua de suports interns del règim. La connivència del monarca Alfons XIII amb el dictador significà, pocs anys més tard, la sentència de la corona espanyola. Després d’un breu període de transició anomenat la “dictablanda”, l’abril del 1931 es van celebrar eleccions municipals en què les forces republicanes d’arreu de l’Estat espanyol van guanyar a les principals capitals i ciutats importants. En vista de la situació, Alfons XIII va renunciar al tron i va marxar a l’exili i el 14 del mateix mes es va proclamar la Segona República Espanyola (1931-1939).
La situació de canvi de règim a Espanya va ser aprofitada per Francesc Macià, líder d’Esquerra Republicana, partit guanyador d’aquelles municipals a Catalunya, per proclamar la República Catalana dins de la Federació Ibèrica. El govern republicà espanyol, però, convencé a Macià per fer-se enrere i, en vista del Pacte de Sant Sebastià, recuperar la Generalitat i redactar un Estatut d’Autonomia.
El nou Estatut, redactat al santuari de Núria, fou aprovat per una àmplia majoria de la població catalana en referèndum però en passar a les Corts Espanyoles per a la seva aprovació definitiva, fou objecte de notables retallades i canvis en les seves disposicions.
El govern de la Generalitat, encapçalat pel President Macià, va haver de fer front per una banda a les reticències de cedir autonomia per part del govern central i per l’altra a la forta oposició de la Lliga Catalana i els sectors anarquistes. Amb tot, el govern va emprendre grans millores en el camp de l’educació.
Amb tot, les eleccions generals del 1933 van propiciar l’arribada al poder del Partit Radical, un partit reaccionari, populista, anticatalanista i amb tendències recentralitzadores. El nou govern va esdevenir bel·ligerant tant amb Catalunya com amb els moviments obrers, alhora que va paralitzar totes les reformes per modernitzar el país que s’havien emprès en la legislatura anterior. L’entrada al govern de tres ministres de la CEDA, partit de dretes ultraconservador, l’any 1934 va ser vist per la majoria dels sectors d’esquerra com un viratge envers el feixisme.
En vista de la situació, es produí un aixecament obrer generalitzat arreu de l’Estat espanyol i, a Catalunya, el President Companys va proclamar l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola. El govern central desplegà l’exèrcit a Barcelona tot decretant l’estat d’excepció i va empresonar el govern de la Generalitat al complert a més de suspendre l’Estatut del 1932. A Astúries, el govern radical-cedista va enviar la Legió, comandada pel general Franco, per reprimir amb extrema duresa i violència l’aixecament miner.
Aquest període d’inestabilitat va perjudicar al govern central que, afectat per diversos escàndols de corrupció, va adelantar els comicis. El febrer de 1936, el Front Popular, que agrupava tots els partits d’esquerres i també alguns de nacionalistes de l’Estat, va guanyar les eleccions enfront els partits de dretes. En els mesos posteriors es generà un clima de confrontació i inestabilitat entre les parts que esclatà amb el Cop d’Estat del 18 juliol el qual, en no triomfar en certes zones de l’Estat, va conduir el país a una Guerra Civil.
L’autoanomenat bàndol “nacional”, encapçalat per Francisco Franco, va comptar amb el suport militar de Hitler i Mussolini els quals van aprofitar el conflicte civil per provar noves armes i estratègies de guerra. El bàndol republicà, en canvi, només va rebre suport de la Unió Soviètica, França, en molta menor mesura i de les Brigades Internacionals, batallons de combatents vinguts d’una multitud de països del món. La guerra durà tres anys, fins el 1939, moment en què el govern republicà es rendí en no poder fer front als esforços de guerra.
Amb la derrota republicana s’instaurà un règim nacionalcatolicista i feixista encapçalat pel dictador Franco que emprengué una terrible i sanguinària repressió envers qualsevol element dissident. Des de les altes esferes del nou règim dictatorial es van ordenar les execucions de milers de persones, entre les quals destaca la del President Companys al castell de Montjuïc, a Barcelona, el 1940 esdevenint d’aquesta manera l’únic president de govern escollit democràticament executat a l’Europa del segle XX, a part de l’obertura de procediments de depuració contra càrrecs públics i de repressió envers la població civil, com per exemple el Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo.
L’any 1939, Franco firmà un decret que anul·lava totes les lleis aprovades pel Parlament i en el qual també es dissolien les institucions d’autogovern de Catalunya. Paral·lelament, es van prohibir tots els símbols catalans i el català va ser arraconat fins a esdevenir un llengua d’àmbit privat[1], que malgrat tot seguia essent perseguida com bé demostra la multa imposada a un civil “por hablar en dialecto catalán”.[2]
Durant el Franquisme, des de la postguerra fins l’“aperturismo”, es dugué a terme una persecució política i policial contra el catalanisme, l’independentisme i, en definitiva, qualsevol moviment social, cultural o nacionalista que suposés una amenaça per al règim nacionalcatòlic franquista. L’execució de civils i activistes, com per exemple en Salvador Puig Antich, l’any 1974, van esdevenir la màxima i cruel expressió de la darreria de la repressió franquista.
Enmig d’aquest context de repressió i control polític, social i ideològic van sorgir, en la clandestinitat, diverses associacions i projectes decidits a recuperar la cultura catalana. Des de la formació de professorat en llengua catalana o la fundació d’editorials, passant per la introducció d’obres prohibides o la recuperació de clàssics, fins a reivindicacions públiques amb els símbols de Catalunya. D’aquesta manera, es van fundar diverses entitats, tan culturals com polítiques, com Òmnium Cultural o l’Assemblea de Catalunya, que agrupaven tendències ben distintes entre si però amb uns determinats punts comuns, com per exemple fer front a la dictadura, reivindicar el catalanisme i recuperar l’autogovern i la cultura.
[1] Cronologia de la repressió del català: http://unilateral.cat/2016/09/20/cronologia-de-la-repressio-del-catala-des-de-1560-fins-a-2016/[2] Museu d’Història de Catalunya: https://twitter.com/mhistoriacat/status/1023945310756777986
Els catalans conformen una nació: una breu història de Catalunya (III)
Una llengua, jurisprudència, institucions polítiques i tradicions socioculturals pròpies, tarannà comercial i industrial, un espai d’acollida per als nouvinguts, un sentit de nació de la majoria de ciutadans defensat mitjançant una resistència activa noviolenta i, per sobre de tot, de manera democràtica.
Per Albert @dites_dites
Amb la mort de Franco s’inicià un període anomenat la Transició en què des de les altes esferes de poder de la dictadura, en conjunció amb bona part de les forces polítiques i culturals que anys abans havien estat contràries al règim s’anà desenvolupant la reconversió d’Espanya en una democràcia. El rei Joan Carles I esdevindria el nou Cap de l’Estat després de la mort del dictador, ja que Franco el va nomenar successor de forma directa. D’aquesta manera, a Espanya, a la fi del règim no es va celebrar un referèndum per decidir la forma política de l’Estat, fet que va reconèixer l’ex-president espanyol Adolfo Suárez[1], i la monarquia, nomenada a dit pel dictador Franco, va esdevenir automàticament la forma política d’Estat.
Malgrat l’aprovació de la Constitució del 1977, l’obertura de les Corts i la legalització de certs partits polítics, l’ombra de la dictadura fou allargada i influencià en aquest procés. Mostra d’això és l’intent de Cop d’Estat del 23 de febrer de 1981, encapçalat per certs sectors de l’exèrcit i la Guàrdia Civil, la impunitat policial en les massacres de Vitòria del 1976 (5 víctimes mortals) o la dels Sanfermines de 1978, la reconversió del Tribunal de Orden Público en l’Audiencia Nacional actual, la continuïtat de molts càrrecs polítics, militars i policials de la dictadura en la nova etapa democràtica o la promulgació de la Ley de Amnistía del 1977, a través de la qual s’indultaven els crims de la Guerra Civil i el Franquisme i els seus perpetradors.
Amb la Transició, el president de la Generalitat a l’exili Josep Tarradellas i el president espanyol Adolfo Suárez van acordar el restabliment de les institucions de govern catalanes i la creació d’un nou Estatut, el qual entrà en vigor el 1979 i reconeixia Catalunya com una autonomia de l’Estat Espanyol. Tanmateix, l’any 1982, es va aprovar la LOAPA, llei que preveia una transferència progressiva i limitada de competències de l’Estat a les autonomies, motiu pel qual CiU i el PNB, Partit Nacionalista Basc, van presentar recursos d’inconstitucionalitat.
Després dels governs socialistes de Felipe González, en el decurs dels quals es practicà terrorisme d’Estat a través dels G.A.L. i es perseguí l’independentisme de forma il·legal mitjançant detencions arbitraries i tortures ordenades pel jutge Baltasar Garzón en els mesos anteriors als Jocs Olímpics de Barcelona del 1992; el 1996 José María Aznar guanyaria les eleccions. Bona part dels anys 90, i fins el 2003, els governs català i espanyol, amb Jordi Pujol i Aznar al capdavant, van pactar de forma recurrent i CiU va recolzar els pressupostos i diverses polítiques del PP, fet que quedaria plasmat en els anomenats Pactes del Majestic.
Amb la victòria del PSOE liderat per Zapatero l’any 2004, un any més tard, el Parlament de Catalunya va aprovar la Proposta d’un Nou Estatut d’Autonomia. El nou redactat, que diferia de l’aprovat pel Parlament, fou ratificat en referèndum per la població catalana amb el 73,9% dels vots favorables. Poc després d’entrar en vigor, el Nou Estatut fou objecte de diversos recursos d’inconstitucionalitat, destacant el presentat pel Partit Popular juntament amb l’entrega de quatre milions de firmes per l’aprovació d’una no proposició de llei per celebrar un referèndum a tota Espanya sobre el Nou Estatut de Catalunya.
Quatre anys més tard, el 2010, el Tribunal Constitucional va resoldre el recurs en què considerava inconstitucionals 14 articles de l’Estatut, inclòs el preàmbul en què s’estipulava que Catalunya era una nació, malgrat que determinades parts d’alguns d’aquests fossin molt semblants als d’altres Estatuts, com per exemple el d’Andalusia. La reacció no es va fer esperar i el 10 de juny del mateix any es va convocar una de les majors manifestacions de la Història de Catalunya amb la participació a Barcelona d’entre 1,1 i 1,5 milions de persones sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”. La manifestació del 10-J marcà l’inici de les reivindicacions pel dret a l’autodeterminació del poble de Catalunya.
A partir d’aquí, davant la negativa d’un Pacte Fiscal per a Catalunya, va iniciar-se un procés polític i social per a que Catalunya esdevingui un Estat independent en el decurs del qual s’han efectuat diverses manifestacions, sobretot l’11 de setembre Diada Nacional de Catalunya, com “Catalunya, nou estat d’Europa” (2012), la Via Catalana cap a la Independència (2013), la Via (2014), la Via Lliure a la República Catalana (2015), A punt (2016), la Diada del Sí (2017) o la manifestació per la Llibertat dels Presos Polítics (2018). Amb el segon govern de la Generalitat, presidit per Artur Mas, i després de reivindicar repetidament un referèndum d’autodeterminació pactat amb el govern espanyol, es celebrà el 9 de novembre una consulta en què l’opció Sí a un Estat independent va guanyar amb 1’9 milions de vots. A causa d’aquesta consulta, Artur Mas, Joana Ortega, Irene Rigau i Francesc Homs són objecte d’un procés judicial en què se’ls acusa de desobediència i prevaricació.
A les eleccions del 2015, JxSí va guanyar les eleccions i juntament amb la CUP van emprendre un seguit de mesures, com la Llei de Transitorietat Jurídica, per dur a terme el procés cap a la Independència en un termini de 18 mesos. Enfront de la negativa del govern espanyol de Mariano Rajoy de negociar un referèndum o el reconeixement de Catalunya com a subjecte polític sobirà i les seguides amenaces d’aquest juntament amb les d’altres polítics i sectors socials espanyols, el govern de Carles Puigdemont va promulgar el 6 de setembre de 2017, a través de la Llei 19/2017 del referèndum d’autodeterminació de Catalunya, la celebració del referèndum l’1 d’octubre del mateix any. Un mes abans de la promulgació de la llei, el 17 d’agost, van tenir lloc els atemptats terroristes a Barcelona i Cambrils. A dia d’avui segueixen sense esclarir-se les relacions entre el cervell dels atemptats i el CNI, servei d’intel·ligència espanyol, ja que aquest n’era possiblement un confident.
En les setmanes anteriors a l’1 d’octubre, el govern espanyol va enviar a Catalunya, a través de la denominada “Operación Copérnico”, entre 6.000 i 8.000 agents antidisturbis de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil de diversos punts d’Espanya (acomiadats a les seves casernes per centenars de ciutadans al crit de “¡A por ellos!”[2]), els quals, el dia del referèndum, van intervenir amb extrema violència fent un ús desproporcionat de la força, emprant bales de goma (prohibides a Catalunya des del 2014) i gasos lacrimògens[3] fet que implicà desobeir i, per tant, saltar-se l’ordre de la magistrada del TSJC de no “afectar la normal convivencia ciudadana”[4]. Tanmateix, la Guàrdia Civil va procedir, també en les setmanes anteriors a la votació, a tirar endavant l’Operació Anubis, per ordre del jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona. “Es van registrar diferents seus del govern català i es van efectuar 15 detencions d’alts càrrecs, treballadors públics i responsables d’empreses col·laboradores en la preparació del referèndum.[1] Les forces de la Guàrdia Civil van escorcollar les conselleries d’Economia, Governació, Afers i Relacions Institucionals i Exteriors, i Treball, Afers Socials i Famílies, a més de les dependències vinculades [https://ca.wikipedia.org/wiki/Operaci%C3%B3_Anubis].”
L’1 d’octubre, milions de ciutadans van defensar els diversos centres de votació del territori, des de les primeres hores del dia, per permetre el ple exercici de votació. El cossos policials espanyols van clausurar de forma violenta, amb el resultat de 1.000 ferits (un dels quals per la pèrdua d’un ull per l’impacte d’una bala de goma[5] i un altre per patir un infart[6]), 92 punts de votació mentre que els Mossos d’Esquadra, sense alterar la convivència ni fer ús de la violència, més de 500[7]. La infraestructura informàtica va ser atacada al llarg del dia, tan per la Guàrdia Civil com per altres grups hacktivistes, però gràcies al cens universal 2.286.217 persones van poder votar.
El resultat final fou una victòria del Sí a la independència amb 2.044.038 vots enfront els 177.547 del No. El referèndum va comptar, a banda d’una Junta Electoral, amb la participació d’Observadors Internacionals que en dies posteriors van presentar les seves conclusions respecte al què es va viure en aquella jornada[8]. Igualment, el referèndum va ser promulgat de forma legal, malgrat la negativa del govern espanyol i el Tribunal Constitucional, ja que el dret a l’autodeterminació dels pobles n’és un de reconegut per les Nacions Unides i també per Espanya en ratificar el Pacte de Drets Civils i Polítics i el Pacte de Drets Econòmics, Socials i Culturals. Aquest fet comporta que Espanya hauria de permetre i vetllar pel lliure exercici d’aquest dret per part de la població catalana[9].
Cal recordar que l’extrema violència i força exercida per les FCSE contra civils pacífics, l’incompliment de l’auto del TSJC del 27 de setembre, les irregularitats en la cadena de comandament per donar les ordres d’actuació a Policia Nacional i la Guàrdia Civil, i el fet que aquest últim sigui un cos de naturalesa militar que en part depèn del Ministeri de Defensa són fets més que suficients per a que les autoritats de la Unió Europa haguessin aplicat l’article 7 del Tractat de Lisboa en vista de la violació, per part d’Espanya, dels valors esmentats en l’article 2 del mateix Tractat.
El 3 d’octubre i el 8 de novembre es van dur a terme dues aturades de país en què es tallaren les principals carreteres de Catalunya i estacions de ferrocarril, i on fins el 70% dels treballadors públics van exercir el seu dret a vaga. El vespre del dia 3 d’octubre, el rei Felipe VI va fer un discurs bel·ligerant en el qual secundava les accions repressives del govern espanyol i advertia als independentistes de les conseqüències de les seves decisions[10]. En vista dels resultats del referèndum i de la situació que vivia el país el 10 d’octubre el president Puigdemont va proclamar i acte seguit va suspendre la declaració d’Independència tot apel·lant a la mediació internacional per obrir un marc de negociació amb l’Estat espanyol. En vista de la negativa de l’executiu espanyol a encetar una negociació i en un dia en què alguns mitjans de comunicació van especular amb la convocatòria d’eleccions el Parlament de Catalunya va aprovar el 27 d’octubre la resolució que proclamava la República Catalana[11].
La resposta del govern espanyol es traduí en l’aplicació, a través del Senat, de l’article 155 que permetia a l’executiu “adoptar las medidas necesarias para obligar a aquélla [Comunidad Autónoma] al cumplimiento forzoso de dichas obligaciones”[12]. L’executiu espanyol va intervenir el govern de Catalunya tot cessant l’executiu català i dissolent el Parlament, fet que provocà la paralització d’inversions, la destitució del cap dels Mossos d’Esquadra el Major Josep Lluís Trapero (actualment a l’espera de judici per organització criminal i sedició[13]), el control per part de l’estat espanyol del funcionariat depenent de la Generalitat i la convocatòria d’eleccions pel 21 de desembre[14]. En declaracions posteriors, diversos polítics, com per exemple Marta Rovira, van fer públic que l’estat espanyol va amenaçar amb el desplegament de l’exèrcit i l’ús d’armes per controlar la població i fer front a possibles concentracions[15].
Des de l’àmbit judicial, l’Audiència Nacional en un principi i després el Tribunal Suprem, tot seguint les denúncies de la Fiscalia General de l’Estat van iniciar un procés penal en contra del govern català pels delictes de rebel·lió, sedició, malversació i desobediència[16]. La jutgessa Carmen Lamela i després el jutge Pablo Llarena van enviar a la presó els activistes Jordi Cuixart i Jordi Sánchez acusats de sedició per les concentracions del 20 de setembre (fet que s’ha demostrat fals, ja que ambdós activistes van col·laborar amb la policia[17]) a més del vicepresident Oriol Junqueras i el conseller Joaquim Forn i posteriorment els consellers Jordi Turull, Raül Romeva, Dolors Bassa i Josep Rull i la presidenta del Parlament Carme Forcadell. El president Puigdemont juntament amb els consellers Toni Comín, Meritxell Serret, Clara Ponsatí i Lluís Puig van exiliar-se a Bèlgica[18].
En les eleccions del 21 de desembre, en les quals es van produir algunes incidències amb sobres que ja tenien dins paperetes de C’s o problemes en el vot exterior[19], els independentistes van guanyar les eleccions amb 2’08 milions de vots i 70 diputats[20]. El 17 de maig, després del veto del Tribunal Constitucional a la investidura de Carles Puigdemont[21] i les investidures fallides de Jordi Sánchez i Jordi Turull, Quim Torra va ser investit 131è president de Catalunya i es va nomenar un nou Govern. És en aquest context i enmig de les reivindicacions per la llibertat dels presos polítics que diversos grups organitzats d’extrema dreta, vinculats a partits i associacions ultres, que es dediquen a agredir persones i a treure de la via publica i de forma violenta qualsevol element a favor de la llibertat dels empresonats[22] [23].
[1] Entrevista a Adolfo Suárez: https://www.youtube.com/watch?v=mVscBHy9piI
[2] Crits de ¡A por ellos!: https://www.naciodigital.cat/noticia/139094/video/ellos/huelva/envalenteix/guardies/civils/enviats/aturar/1-o
[3] Deu atesos per gasos lacrimògens: https://www.diaridegirona.cat/comarques/2017/10/01/denuncien-lus-gasos-lacrimogens-aiguaviva/870690.html
[4] Auto TSJC [pàgina 2]: http://estaticos.elmundo.es/documentos/2017/09/27/auto_tsjc_1O.pdf
[5] Roger Español, l’home que va perdre la visió: https://www.ara.cat/societat/Roger-Espanol-Tornaria-tornaria-defensar_0_1940206055.html
[6] La passivitat policial davant l’home que pateix un infart: https://www.elnacional.cat/ca/politica/home-infart-lleida-carrega-policial_197370_102.html
[7] Totes les dades sobre l’1O es poden consultar en el següent enllaç: https://catmemoria.cat/dades-i-documents/
[8] Opinions dels Observadors Internacionals: https://www.publico.es/politica/referendum-1-observadores-internacionales-denuncian-operacion-estilo-militar-1.html
[9] Catalunya – Dret d’autodeterminació: https://comunicats.cat/catalunya-dret-dautodeterminacio/
[10] Discurs de Felipe VI: https://www.elnacional.cat/ca/politica/video-el-discurs-integre-del-rei-felip-vi-sobre-catalunya_198228_102.html
[11] El Parlament aprova la resolució per declarar la Independència: https://cat.elpais.com/cat/2017/10/27/catalunya/1509105810_557081.html
[12] Artículo 155 de la CE: http://www.congreso.es/consti/constitucion/indice/titulos/articulos.jsp?ini=155&tipo=2
[13] Lamela procesa a Trapero por sedición y organización criminal: https://www.eldiario.es/politica/Lamela-Trapero-sedicion-organizacion-criminal_0_757674454.html
[14] Efectes del 155: http://directe.larepublica.cat/noticia/711555/es-efectes-negatius-del-155-a-la-vida-dels-catalans
[15] Amenaça de l’Estat espanyol: https://www.vilaweb.cat/noticies/marta-rovira-revela-que-lestat-espanyol-havia-amenacat-amb-sang-i-morts-al-carrer-en-cas-dindependencia/
[16] Llistat de processats per l’1 d’octubre: https://www.elperiodico.com/es/politica/20180323/las-imputaciones-del-juez-llarena-a-los-25-procesados-por-el-1-o-6711171
[17] Documental sobre els fets del 20S: https://www.youtube.com/watch?v=hq-GuOoHkIg
[18] Puigdemont no demana exili: http://www.ccma.cat/324/puigdemont-no-demana-asil-i-exigeix-al-bloc-del-155-que-digui-si-acceptara-el-resultat-del-21d/noticia/2818249/
[19] Sobres amb paperetes de C’s: http://www.ccma.cat/324/retiren-sobres-amb-paperetes-de-ciutadans-a-dins-a-lhospitalet-de-llobregat/noticia/2827979/ i informe d’irregularitats en el vot exterior: https://www.catalunyapress.cat/texto-diario/mostrar/993483/informe-alerta-dirregularitats-vot-exterior-21-d
[20] Crònica dels resultats de les eleccions del 21D: http://www.ccma.cat/324/cs-guanya-en-vots-i-escons-pero-lindependentisme-conserva-la-majoria-al-parlament/noticia/2828070/
[21] El Tribunal Constitucional cierra la vía Puigdemont: http://www.ccma.cat/324/cs-guanya-en-vots-i-escons-pero-lindependentisme-conserva-la-majoria-al-parlament/noticia/2828070/
[22] Anuari mèdia.cat: https://www.media.cat/2018/02/09/in-spains-name/
[23] Tensión entre los CDR y los GDR: https://www.elperiodico.com/es/politica/20180508/tension-calles-barcelona-entre-cdr-gdr-brigadas-limpieza-lazos-amarillos-6805819