Comunicats

Comunicació Alternativa Territorial

Clara Ponsatí
CAT EXTERIOR PREMSA INTERNACIONAL

“Els càrrecs no tenen sentit”, diu la Consellera catalana a l’exili, Clara Ponsatí, en la seva lluita contra el govern espanyol. Daily Record

Daily Record

L’ex-Consellera d’Educació parla amb sinceritat de les pèrdues personals que ha patit després del referèndum sobre la independència.

Article traduït per AnnA (@annuskaodena)

Clara Ponsatí

L’ex-Consellera catalana exiliada Clara Ponsatí seu a la seva petita oficina a la Universitat de St Andrews, que dóna a un penya-segat sobre l’oceà. És una metàfora força adient, ja que ella també es troba en un precipici, lluitant contra l’extradició d’Escòcia a Espanya per motius de ‘sedició’. No pot marxar d’Escòcia, però aquest confinament és preferible a l’alternativa de 33 anys en una presó de Madrid.

La perspectiva de la presó espanyola és descoratjadora, però la reconeguda professora universitària s’ha enfrontat a coses molt pitjors. Aquesta setmana és l’aniversari de la mort del seu fill Guillem, que va morir d’un càncer a l’edat de 25 anys. Un glop de llàgrimes la fa romandre en silenci momentàniament mentre mira cap al mar, tan vast com la seva pèrdua.

La Clara explica: “En certa manera, després de perdre un fill, estàs preparat per a qualsevol cosa. Passi el que passi a la teva vida es converteix en insignificant. He passat per moments difícils aquests últims mesos però, sincerament, no hi ha comparació”.

El seu fill va créixer ‘intel·ligent i guapo’, diu la Clara. Amb una llicenciatura en biologia, va viatjar a la Universitat d’Emory a Atlanta per fer un doctorat. Li van diagnosticar un càncer molt poc comú a la cavitat nasal gairebé tres mesos després. Quan li van trobar, ja era terminal. Després de la intervenció quirúrgica als Estats Units, els seus pares el van portar a casa seva a Barcelona pel tractament de quimioteràpia.

La Clara diu: “Sabíem que no hi havia esperança. Va ser diagnosticat al novembre i va morir al maig”.

A través d’un filtre d’omnipresent dolor, segueix sent optimista, amb un somriure fàcil i la mirada entremaliada.

Els seus pares li van posar el nom de Clara, del llatí, que vol dir ‘famosa’, premonitori ara però mai el que ella anhelava. Explica: “Mai vaig voler ser una figura pública. Sempre he estat més interessada a mirar la gent, no pas que em mirin a mi”.

Clara ha sigut professora convidada a les universitats de Toronto, San Diego i Georgetown, i era la cap del Departament d’Economia a St Andrews quan va acceptar el nomenament com a Consellera d’Educació de la Generalitat de Catalunya el juliol de 2017.

El President de Catalunya Carles Puigdemont li va donar 8 hores per decidir-se i després de consultar-ho amb el seu fill petit, en Jordi, va sentir una ‘obligació moral’ i va agafar un període sabàtic de la Universitat de St Andrews.

El seu paper al govern va ser, en gran mesura, simbòlic, no era membre del parlament, no està afiliada a cap partit, i va donar suport, però no va ser clau en l’organització del referèndum. No obstant això, el govern espanyol l’acusa de rebel·lió i malversació de fons públics, i la fa personalment responsable de les lesions produïdes per la policia.

Afirma: “Els càrrecs no tenen sentit, les al·legacions són una ficció. Jo no sóc culpable de res d’això. Això és Europa, Espanya diu que és una democràcia, llavors ha de discutir els desacords constitucionals, no posar gent a la presó”.

La seva cara guarneix pancartes als mítings catalans a favor de la independència, que han tingut lloc després del referèndum ‘il·legal’ del passat octubre.

Per als catalans ella és una heroïna, per al poder judicial regressiu d’Espanya, ella és el que el dictador feixista Franco va descriure com ‘un enemic de l’estat’. Ella no se sent com una heroïna, però accepta que ha sigut valenta. Però, ho tornaria a fer sabent que acabaria a l’exili?

“Si sóc sincera, si ho sabés tot, probablement no, però un mai ho sap tot, oi?”

El seu pare era farmacèutic, la seva mare bibliotecària, no radicalment polítics, però immersos en les tradicions catalanes que Franco havia oprimit violentament. El seu oncle va ser empresonat per participar en la resistència antifranquista i la Clara recorda que la policia va saquejar la casa de la seva àvia després de l’arrest.

Va créixer en un pis modest de Barcelona, lluitant per fer-se un lloc entre tres germanes i un germà. Quan era petita, escapava de la ‘bombolla de la ignorància’ de l’Espanya feixista al forn de la seva àvia, al costat de La Rambla i rondant a l’esbarjo dels carrers. Sempre de centreesquerra, acadèmica, però sense un pla mestre, va adherir-se a la rebel·lió de la protesta antifranquista quan encara anava a escola.

Quan va morir Franco, el novembre de 1975, la Clara feia el primer curs a la Universitat de Barcelona i en recorda l’alegria.

Diu: “El cabró va trigar mesos a morir perquè el mantenien en vida. Tothom tenia el cava preparat a la nevera”.

Els amics fan broma amb la Clara pel seu ‘cul inquiet’, la necessitat d’estar constantment en actiu. Ella es descriu a si mateixa com un esperit lliure, troba la mateixa alegria en paisatges oberts o a la ciutat o esquiant a les muntanyes. Va ser mentre feia el doctorat a la Universitat de Minnesota que va descobrir la seva ambició. Es va casar amb un professor d’història, un antic amic de Barcelona, que estudiava a Princeton i en Guillem va néixer l’estiu de 1985, vivint els seus primers anys als Estats Units. El Jordi va arribar el 1991, després de tornar a Barcelona.

La Clara explica: “Era intens ser mare i acadèmica. Aleshores ja havia desenvolupat una ambició acadèmica i volia aconseguir-ho. És dur escriure i ser rebutjat, i encara has de recollir els nens de l’escola i preparar el sopar. Em vaig espavilar. Quan tens nens petits, ells són el centre d’atenció. Llavors, de sobte, això s’acaba i han aixecat el vol”.

Durant les seves adversitats, en Jordi ha estat el seu consol, la seva constant, fins i tot arran de la mort del seu germà. Fa gairebé una dècada que està separada del seu marit, però encara parlen cada dia.

Vuit dels seus companys del govern són a la presó a Espanya, mentre altres han marxat a l’exili, com ella. Ella era al Parlament català, el dia del referèndum i, tan petita com és, va plantar cara a la policia espanyola que va trencar les portes per entrar. La van empènyer cap a un costat amb agressivitat, van registrar i no van trobar les urnes amagades, però van prendre el seu ordinador portàtil, que s’han negat a tornar-li.

Al seu llit a punt de morir, Franco va advertir a la nació que resistís els moviments separatistes, a ‘mantenir unides les terres d’Espanya’. Com si fos en honor pòstum, la policia va colpejar als manifestants pacífics catalans i els va deixar ensangonats als carrers.

Diu la Clara: “Espanya va desencadenar la repressió de la manera més indescriptible, però les àvies, els homes i les dones normals i corrents van ser uns herois. Em va sorprendre el nivell del seu coratge”.

Un estat en el qual el feixisme va ser només un parpelleig en la seva història, va veure despertar la seva bèstia interna. Tal grau de força en un país de la UE, va ser un delicte moral que amb prou feines va fer aixecar una cella a les potències d’Europa. Però a moltes llars a Escòcia, hi va haver una repulsió instintiva, una ressonància amb el nostre propi referèndum d’independència, intens però pacífic. Independentment d’on érem envers el separatisme, vam retrocedir davant la brutalitat d’Espanya quan el franquisme es va aixecar de la tomba.

Els independentistes al capdavant del govern català van declarar la independència el 27 d’octubre, però mentre els carrers eren una gran celebració, la Clara sabia que ‘no havien pogut complir el somni’. El govern espanyol va aplicar ‘l’Article 155’ i Madrid va prendre el control per sotmetre els catalans. Clara es va negar a esperar la seva detenció a Espanya, i va decidir que faria més servei ‘lluitant en lloc de ser una màrtir’. A contracor, va fer les maletes i va marxar l’endemà, amb l’ajuda d’amics que la van portar a Perpinyà, a França, on va agafar un tren a París amb el seu exmarit.

La Clara afirma: “El meu estat d’ànim era pessimista, sabia que potser mai no tornaria. Va ser difícil. Estava molt disgustada, però l’alternativa era entregar-me i això ho hauria trobat humiliant. Potser aquest orgull és el que em permet continuar”.

Va deixar enrere a la seva mare de 93 anys a Barcelona i després de passar una temporada amb els seus companys exiliats a Brussel·les, va tornar als braços oberts de St Andrews. El 24 de març, el Tribunal Suprem d’Espanya va emetre euroordres de detenció per la Clara i els altres líders independentistes, mentre ella viatjava a visitar familiars a Cambridge. Des del tren va trucar a l’il·lustre advocat defensor dels drets humans, Aamer Anwar, que des de llavors ha defensat ferotgement els seus interessos, argumentant que la Clara és víctima d’una persecució política i que no tindrà un judici just a Espanya.

Clara: “Estic agraïda amb l’Aamer. És un gran advocat, un estratega i una persona fantàstica. Té passió per la seva feina. A ell li importa, perquè ho veu com un problema de drets humans. La gent a Catalunya està absolutament boja per ell”.

El govern espanyol té molt de capital i l’equip d’Aamer ha hagut de recaptar donacions de més de 400.000 lliures esterlines per enfrontar-s’hi en els tribunals.

La Clara explica: “Crec que les querelles espanyoles són tan escandaloses, que cap persona amb dos dits d’enteniment pot donar-los-hi crèdit, però hem de demostrar-ho als tribunals. Penso que podem fer-ho, tinc confiança en el sistema judicial escocès, però tindrem molta feina i costarà molts diners”.

Sempre estarà agraïda per la càlida acollida d’Escòcia: els estranys que l’aturen al carrer, li demanen selfies i li desitgen sort. Fins i tot quan es va entregar a una comissaria de policia d’Edimburg, els agents que li van prendre les empremtes dactilars es van disculpar, oferint-li el seu màxim respecte.

Clara: “Escòcia és una societat molt singular amb gent de mitjans modestos però conviccions profundes. M’han mostrat molta estimació. Sento que ara m’estic convertint en un membre de la comunitat, aprenent de la seva ànima”.

Durant les pitjors nits, s’imagina el gir del pany en una cel·la de Madrid, conscient que amb 61 anys, probablement moriria a la presó. Però la Clara mai no abandonarà el somni d’un retorn sense risc a la seva estimada Barcelona.


Article traduït per AnnA (@annuskaodena) segons el meu millor coneixement de l’anglès.
Article translated by AnnA (@annuskaodena) to my very best knowledge of English.


Font original: Daily Record

https://www.dailyrecord.co.uk/news/politics/the-charges-nonsensical-exiled-catalan-12519851

Autora: Annie Brown
Data de publicació: 12 maig 2018, actualitzat: 13 maig 2018
Font de la imatge: PA


 

LEAVE A RESPONSE

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Sí, és clar, a ComuniCATs també fem servir galetes, carquinyolis, neules... Les tenim amb o sense gluten, de xocolata, farina d'espelta..., boníssimes totes. Si les vols clica! Benvinguda! Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca