El llegat cruel de Franco: la pel·lícula que vol evitar que Espanya se n’oblidi. The Guardian
El silenci dels altres, recolzada per Pedro Almodóvar, busca posar fi a l’oblit de les víctimes del dictador
Article traduït per AnnA (@annuskaodena)
A Chato Galante, que va ser privat de la seva joventut a les cel·les de la presó i a les sales de tortura de l’Espanya de Franco, li agrada fer broma dient que és un “optimista impenitent i caparrut”. Ho ha de ser per forca.
Ha passat gairebé mig segle des que va ser colpejat i empresonat per lluitar contra la dictadura, però confia que es farà justícia, que els seus torturadors respondran públicament pels seus crims i que les seves condemnes seran anul·lades.
La Paqui Maqueda també és optimista. Tard o d’hora, diu, Espanya trobarà el coratge per afrontar els anys de Franco i el seu llegat maliciós.
Potser llavors ella esbrinarà que li va succeir al seu germà gran, que es creu que va ser un dels milers de nens robats a les seves mares en néixer, en secret i de manera reiterada, per a ser reubicats amb famílies menys “degenerades”.
Les històries de Galante i Maqueda apareixen en un documental guardonat que es va mostrar ahir dissabte al Festival Internacional de Documentals de Sheffield (Sheffield Doc/Fest) i que examina les conseqüències perdurables de la llei d’amnistia i el “pacte d’oblit” que van facilitar el retorn de la democràcia a Espanya després de la mort de Franco el 1975.
El silenci dels altres, dirigit per Almudena Carracedo i Robert Bahar, narra la lluita per la justícia així com la recerca dels nens robats i els 100.000 cossos que encara es creu que es troben en fosses comunes anònimes. Pedro i Agustín Almodóvar són els productors executius de la pel·lícula.
“La intenció era tractar d’entendre com és possible tot això”, diu Carracedo.
“Com és possible avui en dia que hi hagi persones que moren abans de poder exhumar els seus éssers estimats i haver-los pogut enterrar en un cementiri, en un país amb aquests valors cristians? Com és possible que hi hagi milers de nens que no saben qui són els seus pares?”
La idea de la pel·lícula va arribar a Carracedo i Bahar fa vuit anys a mesura que van començar a sorgir detalls dels “nadons robats” d’Espanya, inclosa la revelació que aquesta pràctica no havia mort amb el dictador sinó que va continuar fins als anys vuitanta.
Gairebé al mateix temps, un grup de víctimes i supervivents dels crims de l’època de Franco van presentar una demanda davant un tribunal argentí, demanant-li que investigués casos de tortura, assassinats, desaparicions forçades i robatoris de nadons.
Això va proporcionar als cineastes la manera d’abordar els temes i, el 2012, es van traslladar des dels Estats Units a l’Espanya natal de Carracedo per començar el rodatge.
Al llarg de sis anys i 450 hores de metratge, els directors van seguir el progrés de la demanda, que encara està en curs, tant a Espanya com a Argentina.
Al cor de la pel·lícula hi és la contradicció resumida per un dels advocats del cas, el difunt especialista en drets humans Carlos Slepoy: “Quan algú és assassinat, és clar: els tribunals han de jutjar al criminal.
“Però quan parlem de genocidi o de crims contra la humanitat, no és tan clar. En canvi, la gent comença a buscar arguments: “fa molt de temps”, “és millor oblidar”, “hem de passar pàgina”.
Bahar, que és nord-americà, va pensar que tenia un coneixement aproximat de la guerra civil espanyola: “coneixem la pintura de Guernica; hem llegit a Hemingway”, però a mesura que continuaven filmant, es va adonar que molta gent a Espanya i a fora tendeix a oblidar, o simplement no sap res sobre la dictadura que va seguir.
Els germans Almodóvar diuen que l’hàbit d’oblidar ha imperat a Espanya durant dècades.
“Però 40 anys després, molts de nosaltres pensem que la nostra democràcia és prou forta com per a poder abordar qüestions bàsiques sobre drets humans”, diu Agustín Almodóvar.
“Creiem que aquesta pel·lícula, que tracta aquests temes amb tendresa, respecte i cura, és un instrument valuós per començar una conversa que s’ha silenciat durant molt de temps”.
Galante, de 70 anys, va sentir l’obligació moral de lluitar contra la dictadura després que un dels seus companys va ser assassinat per la policia el 1969. Va ser condemnat per “associació il·lícita” i “propaganda il·legal”, va passar un total de set anys a la presó i va ser torturat pel policia sàdic conegut com a Billy el Niño.
Encara que el seu presumpte torturador roman lliure i viu a només 10 minuts a peu de casa seva, Galant no ha renunciat a la justícia.
“La societat d’avui no es pot identificar a la força amb una demanda que es va fer el 1978”, diu. “Però alguna cosa està canviant. La generació que ara obre les tombes és la dels néts. I les properes generacions continuaran”.
Igual que els cineastes, ell és optimista de manera prudent sobre el fet que el sobtat retorn del govern del partit socialista espanyol pugui beneficiar les víctimes dels crims franquistes.
L’anterior govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero va introduir la Llei de memòria històrica el 2007, que tenia com a objectiu acabar amb l’oblit, però el partit del PP, del recentment destituït primer ministre Mariano Rajoy, s’hi va oposar fermament. Amb el PP ara fora del govern, la llei podria ser utilitzada una vegada més per trobar cossos i fer que els culpables siguin processats.
“Aquest país ha de fer això, no en tinc cap dubte”, diu Galante. “No sé fins a on arribarà, o si em deixarà més o menys satisfet, però avui ens estem acostant al punt de no retorn”.
Maqueda també està segura que s’acosta un canvi, que encara podria donar cert grau de consol a la seva mare de 80 anys.
Maqueda i la seva germana bessona van néixer el juny de 1964, gairebé un any després que li diguessin a la seva mare que el seu fill acabat de néixer havia mort. Les circumstàncies de la “mort” del nadó segueixen un patró comú en tots aquells casos de robatori de nadons investigats durant dècades.
“Pregunteu a la meva mare quants fills té i us dirà: “Sis: cinc que viuen i el que ens van robar”, diu Maqueda. “La meva mare sempre diu que va plorar tant que Déu li va enviar dues filles l’any següent”.
- El silenci dels altres es va mostrar al Sheffield Doc/Fest el 9 de juny, es mostrarà al AFI Doc Festival a Washington DC, els dies 16 i 17 de juny, al Human Rights Watch Festival de Nova York, el 19 de juny i al BFI Southbank de Londres, el 7 de juliol
Article traduït per AnnA (@annuskaodena) segons el meu millor coneixement de l’anglès.
Article translated by AnnA (@annuskaodena) to the best of my knowledge of English.
Font: The Guardian @guardian
Autor: Sam Jones @swajones, corresponsal a Madrid
Data de publicació: 8 de juny 2018
Font de la imatge 1: Almudena Carracedo
Font de la imatge 2: Almudena Carracedo
Font de la imatge 3: Alvaro Minguito
Font de la imatge 4: Alvaro Minguito