Els polítics catalans es podreixen a la presó. Uns altres són a l’exili. Centenars dels seus conciutadans (més d’un miler, segons reporten) també s’enfronten a diversos càrrecs o encara estan investigats.
Article traduït per Albert (@HaedusCrabittu)
Rebel·lió, al·lega Espanya. Sedició, argumenta també. La paraula més precisa per a qualificar la situació és una altra: repressió.
La de l’Estat espanyol que, des de fa un any, ha decidit situar els separatistes catalans d’una manera indigna del comportament d’una democràcia occidental.
Aquest fiasco va començar, recordem, el primer d’octubre de 2017, quan el moviment independentista va organitzar un referèndum considerat il·legal pel govern espanyol.
Les imatges de la violència policial han donat la volta al món, provocant un estupor i una incomoditat justificats.
Des de llavors, però, el món ha fet els ulls grossos.
Hi ha situacions més odioses, drames més tràgics i problemes més urgents a l’escena internacional, és cert. Però el que passa a Catalunya no és menys inacceptable. La situació actual hauria de provocar reaccions més vives a l’exterior; pressions per donar més ràpidament una sortida negociada a la crisi.
***
No es tracta d’exonerar de tota culpa els independentistes; van tirar oli al foc.
Innegablement. Potser són ells els qui han sembrat vents? Es pot debatre.
D’altra banda, és necessari denunciar la reacció desproporcionada d’Espanya, fer conèixer la repressió (Espanya no és Turquia ni Xina, pel dimoni!) i dir que ja ha durat prou.
Actualment hi ha nou diputats i líders independentistes a la presó, mentre que altres set s’han hagut d’exiliar. Inclòs l’ex-president, Carles Puigdemont, que es va refugiar a Alemanya. Cal notar que Espanya va intentar extradir-lo i que un tribunal alemany ho va acceptar, per acusacions d’apropiació indeguda de cabals públics, però que va rebutjar, pel que fa al càrrec principal, el de rebel·lió.
La decisió d’aquest tribunal alemany mereix ser subratllada. Ha estat justificada d’aquesta manera: no hi va haver un grau de violència “suficient” en el referèndum per amenaçar “l’ordre constitucional”. Les acusacions de rebel·lia no tenen raó de ser.
¿Espanya prova de demostrar que els independentistes catalans són tan perillosos com els separatistes bascos que no van dubtar a recórrer al terrorisme per defensar la seva causa? Aquest acostament deshonest només és útil per convèncer a la majoria de ciutadans espanyols que la línia dura és l’única opció viable per resoldre aquesta crisi. De fet, és contraproduent.
***
La situació és una mica menys fosca des de que el nou primer ministre, el socialista Pedro Sánchez, va assumir el govern del país el juny. No va intentar alliberar els presos polítics, però va autoritzar el seu trasllat a Catalunya per a que poguessin apropar-se a les seves famílies. Ha retirat les ordres d’arrest internacional emeses contra els independentistes a l’exili (que de tota manera no poden moure’s lliurement per territori espanyol ). I fins i tot, a principi de setembre, va suggerir un referèndum sobre un nou estatut per a Catalunya, que li permetria obtenir més autonomia.
Les ferides que han deixat les errades estratègiques del seu predecessor segueixen encara obertes. El cuc és dins del fruit. I entre les conseqüències de la intransigència espanyola, és evident que els independentistes catalans han entès que com més s’agreuja la situació, el seu moviment podrà augmentar més fàcilment les passions.
La represa del diàleg és una bona notícia. Però molts obstacles, a causa dels errors inicials de l’Estat espanyol, barren el camí que portarà les dues parts a una solució política.
Article traduït per Albert (@HaedusCrabittu) segons el meu millor coneixement del francès.
Article traduït par Albert (@HaedusCrabittu) selon ma meilleure connaissance du français.
Font: La Presse @LP_LaPresse
http://www.lapresse.ca/debats/editoriaux/alexandre-sirois/201809/30/01-5198496-le-fiasco-catalan.php
Autor: Alexandre Sirois @alexandresirois
Data de publicació: 30 de setembre de 2018
Font de la imatge: Jon Nazca, Reuters