El dictador espanyol és mort, però la seva popularitat el sobreviu. Foreign Policy. Traducció de Projecte TransMate
Francisco Franco va governar Espanya amb puny de ferro durant dècades, i va crear mites sobre el seu mandat que tot just ara comencen a desfer-se.
El mes passat, al cap de pocs dies d’assumir el càrrec, el Primer Ministre espanyol Pedro Sánchez va anunciar la intenció del seu govern d’exhumar les restes de Francisco Franco, l’autòcrata que va dirigir Espanya des del final de la Guerra Civil espanyola el 1939 fins a la seva mort per causes naturals el 1975. Prevista per abans del final de l’estiu, l’exhumació preveu transferir les restes de Franco a un emplaçament encara per determinar. Igual de controvertida és la proposta de Sánchez de transformar l’actual lloc de descans de les restes, el Valle de los Caídos, en un memorial per a les víctimes de la Guerra Civil i la dictadura de Franco.
El Valle, un dels monuments públics més grans i més imponents d’Europa (el complex sencer, sovint objecte de burla per la seva teatralitat feixista, inclou una basílica, una abadia benedictina, i una creu de més de 150 metres visible des de més de 50 km de distància), va ser inaugurat pel mateix Franco el 1959 per celebrar el vintè aniversari de la seva victòria a la Guerra Civil. Virtualment intacte des que el cadàver embalsamat de Franco hi va ser enterrat, el monument és un autèntic santuari del franquisme i lloc de pelegrinatge obligatori per als defensors de Franco. En les últimes setmanes, els més fervents d’aquests defensors han sortit als carrers de Madrid corejant: “El Valle no se toca”.
Per als observadors forans, la notícia de l’exhumació de Franco i la controvèrsia al seu voltant donen peu a preguntes òbvies: per què Franco es va estalviar la infàmia popular que van rebre altres líders feixistes, com Adolf Hitler i Benito Mussolini? I per què aflora ara la manera de commemorar Franco d’ençà de la seva mort? Per respondre aquestes preguntes cal aprofundir en les peculiaritats de com Espanya va esdevenir una democràcia a finals dels anys 70 i en les decisions inusuals sobre la història fosca i dolorosa del país preses pels polítics i la població com a part de la transició democràtica.
Bona part del destí de Franco, tant materialment com figurativament, en el període posterior a la seva mort es deu al fet que la transició a la democràcia a Espanya va deixar molt poc marge a la justícia i a l’atribució de responsabilitats al vell règim. A diferència de la seva dictadura germana a Portugal, el règim d’António de Oliveira Salazar, que va ser extirpat per un alçament popular, el règim de Franco es va reinventar de dins cap enfora com una democràcia per un procés de reforma política encapçalat per un jove rei Juan Carlos. Tot i que el rei havia promès a Franco continuar amb un “franquisme sense Franco”, després de la mort del dictador —i responent al clam popular per la democràcia— es va desdir de la seva paraula i va situar Espanya en el camí cap a la democràcia convocant eleccions lliures el 1977.
La reinvenció democràtica del règim de Franco significava que el bàndol perdedor de la Guerra Civil, els republicans, una coalició principalment esquerranosa de liberals, comunistes, socialistes i anarquistes que va oposar-se a l’assalt de Franco contra la Segona República elegida pel poble, no va tenir mai l’oportunitat de fer pagar a Franco els seus pecats polítics. En el que historiadors coneixen com “l’Holocaust Espanyol”, fins a 200.000 dissidents polítics van ser executats per les milícies de Franco; 400.000 més van ser tancats en presons i camps de concentració creats per Franco al final de la Guerra Civil, on molts van morir de malnutrició i fam. Un nombre desconegut de presoners van ser forçats a un esclavatge virtual per col·laborar en l’esforç de reconstrucció de postguerra, incloent-hi construir El Valle. Unes 500.000 persones van fugir d’Espanya com a refugiats polítics.
Com a part de les negociacions polítiques que van permetre una transició ràpida i ordenada cap a la democràcia, polítics de tot l’espectre ideològic van acordar un “pacte de l’oblit”, que va ser institucionalitzat amb una llei d’amnistia àmplia, promulgada just abans de les eleccions de 1977. Això representava una “amnistia per a tothom”, tal com ho va plantejar un polític, ja que englobava qualsevol que hagués comès mai un delicte polític abans de 1977. Tot i haver-se endut la pitjor part de la repressió de Franco, l’esquerra va acceptar aquest pacte amb avidesa. Va ajudar a encobrir els pecats polítics de l’esquerra, especialment l’anomenat Terror Roig, l’onada d’assassinats que va deixar entre 20.000 i 70.000 partidaris franquistes morts, entre ells uns 2.000 capellans, molts d’ells beatificats més tard pel Papa com a màrtirs de la Guerra Civil.
Una raó important per la qual els polítics van poder oblidar el passat va ser la complicitat de la població. Al cor d’aquesta complicitat es troba l’ambivalència que senten molts espanyols pel règim de Franco. Dades d’un sondeig fet el 2008 pel Centre d’Investigació Sociològica de Madrid, un centre governamental, mostrava que una majoria de la població admetia que Franco va fer “tant coses bones com dolentes”. Aquestes dades també mostraven que la població s’oposava al processament d’antics càrrecs de Franco i era tèbia en relació a una comissió de la veritat per determinar responsabilitats per la Guerra Civil. I no va sorgir cap organització nacional que exigís responsabilitats contra l’antic règim fins que el moviment per la recuperació de la memòria històrica va començar a guanyar força a principis dels anys 2000.
La complicitat de la societat espanyola a l’hora de silenciar el passat no va formar-se en un buit. Immediatament després de la mort de Franco, els temors d’un altre conflicte civil i una altra dictadura eren generalitzats. Menys aparent és l’intens procés de socialització política que la població va suportar sota la dictadura. El règim de Franco va fomentar el silenci sobre la Guerra Civil, que explica perquè els espanyols que van viure la guerra tenen molt pocs records que aquest esdeveniment es discutís a casa, en escoles, o al lloc de treball. Acabada la Guerra Civil, Franco i els seus aliats també van començar a fomentar nombrosos mites sobre la guerra i el règim, ajudats per una vasta màquina de propaganda, que incloïa informes de premsa, pel·lícules, documentaris i llibres de text de l’escola, que en el període de després de la transició van fer miracles per descoratjar qualsevol revisió del passat.
Entre els mites populars de la Guerra Civil hi ha el de la responsabilitat compartida, que reparteix equitativament la culpa entre tots dos bàndols del conflicte. Passa per alt de manera convenient el fet que el 1936, Franco va enderrocar un govern elegit pel poble. Un altre mite popular és el de la “bogeria col·lectiva”, que sosté la ridícula teoria que els espanyols van perdre el cap i van començar a matar-se entre ells sense cap raó lògica. I encara hi ha una altra narrativa popular que dóna la culpa a influències ideològiques estrangeres, especialment l’anarquisme. Segons aquest punt de vista, Espanya és una víctima de forces externes. Res, però, supera la teoria de la salvació, la visió que la sublevació de Franco el 1936 va salvar Espanya del caos i la violència de la Segona República. Aquesta lectura escandalosament cínica de la història ignora tant el caos com la violència que Franco va infligir a Espanya, i que, per molta pau que Franco fos capaç de portar al país, es va pagar amb la vida de prop d’un milió de persones.
La teoria de la salvació va ser fomentada per l’estabilitat política que va gaudir Espanya després de 1959, quan tots aquells que s’oposaven a Franco estaven o bé morts o en un exili forçós, i per un “miracle” econòmic que va començar a prendre cos a principis dels anys 1960 i va elevar milions d’espanyols des de la pobresa abjecta a les files de la classe mitjana. Paradoxalment, aquest mateix èxit va afeblir la teoria de la salvació en desdibuixar el record de la Guerra Civil i la misèria dels anys de postguerra. Així, a la dècada dels 60, va néixer la noció de la dictadura de Franco com un règim modernitzador, amb el progrés socioeconòmic com a nova raó fonamental del règim per a la seva existència. A l’època de després de la transició, aquesta última reinvenció del règim ha permès als defensors de Franco afirmar que la dictadura va aplanar el camí per a la democràcia reeixida que és avui Espanya.
No va ser fins al 2007, amb la promulgació de la Llei de Memòria Històrica per part de l’administració socialista de José Luis Rodríguez Zapatero, que els mites de la Guerra Civil fomentats pel règim de Franco van començar a ser seriosament qüestionats. La llei declarava el govern de Franco il·legítim; reclamava la supressió de monuments públics que honoressin el règim de Franco, llevat d’aquells que tinguessin un significat històric; procurava compensació econòmica a les víctimes del règim de Franco; tornava la ciutadania espanyola a la comunitat republicana a l’exili; i creava un centre per a l’estudi de la Guerra Civil a la ciutat de Salamanca. Impulsant la llei hi havia una nova generació d’espanyols curiosos sobre la Guerra Civil i que ja no estaven traumatitzats pels records del passat, entre ells Zapatero, nét d’un capità militar executat per una brigada franquista per negar-se a enrolar-se a la rebel·lió contra el govern republicà.
Sánchez, un altre dirigent socialista massa jove per estar afectat per la socialització franquista de la societat espanyola i per haver participat en la transició, segueix clarament les passes de Zapatero. Malgrat les protestes de grups de dreta, Sánchez arrisca relativament poc en exhumar les restes de Franco. L’oposició conservadora del Partit Popular, que es va oposar feroçment a la Llei de Memòria Històrica de 2007, passa per un moment de desori, després que el juny l’expulsessin sense miraments del poder amb una moció de confiança i el desafiament des de la dreta del partit Ciudadanos. La Conferència Episcopal Espanyola, que té alguna cosa a dir en qualsevol canvi a El Valle a causa de l’estatus religiós del monument, per ara resta neutral davant l’exhumació. Els parents de Franco no hi objecten i fan notar que Franco no va expressar mai cap desig de ser enterrat a El Valle. El seu únic desacord és què fer amb les restes.
I el més important, el 56% de la població està a favor de l’exhumació. Això indica el que s’ha avançat en la qüestió del passat respecte al moment en què es va promulgar la Llei de Memòria Històrica de 2007. En aquell temps, el 52% de la població creia que era millor deixar les restes de Franco tal com estaven. Aquest canvi en l’opinió pública reflecteix, i no pas en petita mesura, l’èxit de la llei de memòria a l’hora de trencar el tabú de legislar el record de la Guerra Civil, ja que ha fet la població més conscient dels abusos contra els drets humans de l’antic règim. El 2011, Espanya va ser sacsejada per al·legacions que sota Franco uns 300.000 bebès van ser robats a pares “indesitjables” i venuts a famílies “de confiança”. Controlat per una sinistra xarxa de monges, capellans i metges, el tràfic va començar els anys 30 per “salvar” els bebès dels seus pares “rojos”, però més endavant va incloure “pares moralment deficients”. Va durar fins als anys 80, quan es van revisar les lleis d’adopció.
No és pas sorprenent que molts vegin càlculs polítics en la decisió de Sánchez d’exhumar Franco, entre d’altres un intent de millorar les seves possibilitats de reelecció reforçant els votants d’esquerra. De fet, l’exhumació encaixa bé en l’estratègia de Sánchez de refondre Espanya com un estat modern, liberal, que mira cap endavant. Aquesta refosa és una apel·lació velada als votants progressistes de tota la nació, però especialment de la turbulenta regió de Catalunya, on la reivindicació que Espanya (i l’administració central de Madrid en particular) és retrògrada i ancorada al passat ha estat una consigna aglutinadora en la campanya per la independència.
Però tant si és un acte d’oportunisme polític com si no, traslladar les restes de Franco fora d’El Valle seria una de les decisions més conseqüents preses per cap primer ministre espanyol en l’època postfranquista. A part de permetre la creació d’un monument apropiat a les víctimes de la Guerra Civil, l’exhumació esbrossaria el camí per a moltes de les coses que la comunitat internacional de drets humans, incloent-hi el Comitè de les Nacions Unides sobre Desaparicions Forçoses, ha exigit durant anys a Espanya, especialment suport d’estat a l’exhumació i enterrament apropiat dels milers de fosses comunes de la Guerra Civil que es troben per tot el territori espanyol, la majoria republicanes. Irònicament, és l’estabilitat política creada pel silenciament del passat després de la mort de Franco el que permet avui a Espanya emprendre aquestes doloroses tasques.
Traducció de Projecte TransMate segons el meu millor coneixement de l’anglès.
Traducció de Projecte TransMate to the best of my knowledge of English.
Font: Foreign Policy @ForeignPolicy
Autor: Omar G. Encarnación
Data de publicació: 27 de juliol de 2018
Font de la imatge: Javier Soriano/AFP/Getty Images