El Congrés ha de prioritzar els drets humans i els valors democràtics el 2019. The Hill. Projecte TransMate
Cada dos anys inaugurem una sessió nova del Congrés, i en començar una altra vegada arriba una nova oportunitat per marcar diferències, per guiar els Estats Units en una direcció nova i millor. Insto el Congrés, en iniciar la nova sessió, a fer-ho en una escala internacional i tornar a comprometre la nostra nació en la protecció dels drets humans a tot el planeta, específicament a Catalunya.
Per què centrar-nos en Catalunya, potser preguntareu. Sovint se’m presenta la difícil tasca d’intentar contextualitzar i explicar la complexa i canviant història de Catalunya als nostres amics i col·legues nord-americans. La informació que fa el salt transatlàntic fins als Estats Units és esporàdica, i això impedeix a molts del nostre país entendre la gravetat d’una situació cada vegada més preocupant, amb arrestos per motivacions polítiques, detencions, exili, censura i vagues de fam.
La millor analogia per desembullar aquesta història és un trencaclosques. Per als nord-americans ben informats que reben àmpliament notícies de tot el planeta, cada peça del trencaclosques representa una història individual d’empresonament, de turment, de repressió contra el dret d’expressió o d’assemblea. Però és difícil veure la imatge sencera, el trencaclosques complet. Els observadors veuen més aviat una sèrie del que s’imaginen com a incidents aïllats o rars.
Ara, molts ja han vist algunes de les peces evidents. Diguem-ne les peces angulars. Per a aquells que segueixen la política i les relacions internacionals, Catalunya estava sota el radar el 2017 a causa del referèndum d’independència que va tenir-hi lloc aquell any. Declarat il·legal per Espanya, les autoritats governamentals van enviar més de 10.000 policies nacionals i militaritzats per impedir que la votació seguís endavant. Si els observadors prestaven atenció a aquest esdeveniment, també van veure les escenes de violència perpetrades per les forces de seguretat contra civils desarmats. Aquesta és la primera peça angular.
Potser els observadors també estan assabentats que cinc membres del govern prèviament elegit de Catalunya i dos dels dirigents més prominents de la societat civil de Catalunya estan empresonats i esperant el judici en detenció. Se’ls acusa de rebel·lió armada, un fet que experts legals, incloent-hi aquells que no comparteixen la posició política dels acusats, consideren totalment infundat. Els observadors especialment atents estaran al corrent que, no tan sols hi ha exdirigents del govern a la presó, sinó que l’expresidenta del parlament català també està empresonada, en el seu cas per permetre el debat sobre la qüestió del futur polític de Catalunya al Parlament. Anomenarem aquestes la segona i tercera peça angular.
Finalment, uns altres cinc membres de l’antic govern de Catalunya viuen actualment a l’exili a tot Europa. Viuen lliures i sense restriccions a Bèlgica, Suïssa i el Regne Unit, ja que cap autoritat fora d’Espanya ha fet cas de les peticions del sistema judicial espanyol de tornar-los perquè afrontin càrrecs per rebel·lió i sedició. Aquesta és l’última peça angular.
Però la repressió d’Espanya contra llibertats bàsiques no es limita a la qüestió de referèndum de Catalunya. Diverses organitzacions internacionals de defensa dels drets (entre altres Amnistia Internacional, Human Rights Watch, Electronic Frontier Foundation, l’Organització Mundial Contra la Tortura) a més de personalitats internacionals (incloent-hi el Comissionat pels Drets Humans del Consell d’Europa i el Relator Especial de l’ONU pel dret a la llibertat d’expressió i d’opinió) han condemnat l’abús de la detenció preventiva i de la legislació antiterrorista, a més de les creixents restriccions a la llibertat d’expressió (incloent-hi la llibertat a internet) i a l’assemblea pacífica, per dir-ne només unes quantes. De fet, un informe recent va trobar que Espanya empresona més artistes que cap país del món.
Alguns d’aquests casos es refereixen a personalitats conegudes, però també impliquen ciutadans corrents. Són activistes, mestres, artistes i fins i tot pallassos (sí, pallassos) que han estat arrestats per la seva dissidència pacífica. Alguns estan acusats de crims com ara rebel·lió i sedició, altres de suport al terrorisme o a través de la legislació per crims d’odi (en aquests casos capgirant literalment de dalt a baix el propòsit de la legislació). Alguns càrrecs van endavant, altres queden finalment desestimats. Malgrat tot deixen clar el missatge. Aquestes són les peces del mig del nostre trencaclosques.
Aquí als Estats Units la primera esmena protegeix l’expressió, encoratja el debat més que no pas proscriure la discrepància. Si aquest mateix principi s’apliqués a Catalunya, els polítics i dirigents de la societat civil empresonats i exiliats podrien cercar solucions negociades a allò que són qüestions imminentment polítiques. En canvi es consumeixen a la presó o a l’exili.
El Congrés per tant hauria d’animar el Departament d’Estat a comunicar la seva inquietud al govern d’Espanya pel que fa a les restriccions de drets bàsics, a més de reclamar que s’acabés el processament de polítics catalans i dirigents de la societat civil. Haurien d’encoratjar el govern espanyol a prioritzar el diàleg per buscar una solució al que és una disputa inherentment política.
El Congrés també hauria de requerir que el Departament d’Estat reconsiderés la seva valoració anual sobre drets humans d’Espanya, lamentablement incongruent amb els nombrosos informes presentats per organismes internacionals i ONGs en els últims anys en aspectes relacionats amb la detenció preventiva, l’abús de legislació antiterrorista, llibertat d’expressió, llibertat a internet, assemblea pacífica i llibertat de participar en el procés polític, entre altres.
Creiem que és possible donar suport a aliances i a la col·laboració tot pressionant els aliats perquè corregeixin pràctiques o polítiques injustes. El silenci s’entén generalment com a suport (o tolerància) a aquestes polítiques, i per aquesta raó el Congrés hauria d’alçar la veu sobre drets humans. És el que cal fer, i és en interès nacional.
Article traduït per Projecte TransMate
Article translated by Projecte TransMate
Font: The Hill @thehill
Autor: Andrew Davis @andrwdvs
Andrew Davis és el Director executiu de Catalonia America Council @catamcouncil
Data de publicació: 15 de gener de 2019