El 1714 van votar “resistir”. #HistòriaPPCC. Jaume Pros (@jaume

Jaume Pros (@jaume_pros)

Segur que tots vosaltres sabeu de sobres què va passar l’11 de setembre del 1714. Potser el que no sap tothom és qui i com es va decidir de fer front al despietat exèrcit castellà, quan ja era a les portes de Barcelona. Us proposo un altre fil sobre #AlgunesHistòries dels PPCC

El 1714 els catalans ja estàvem absolutament sols davant la piconadora del poder borbònic. Castella, amb tot el seu poder militar, tant en efectius com en recursos materials, ho tenia tot al seu favor per donar el cop de gràcia al Principat de Catalunya.

L’Aragó i el País Valencià feia temps que havien caigut. I els teòrics aliats internacionals havien decidit abandonar-nos a la nostra sort. Davant una situació tan complicada aquells que simpatitzaven amb la causa castellana van voler fer sentir la seva veu.

D’una banda els principals dirigents eclesiàstics es van mostrar molt tebis a l’hora de posicionar-se al costat dels resistents. Però pitjor va ser encara l’actitud de l’alta noblesa.

Aquest estament no només pensava que el règim absolutista castellà seria positiu per als seus interessos econòmics, sinó que, a més, sentia una clara admiració per la pompositat i l’estil de vida de la Cort castellana, tan donada a fer ostentació del luxe i del seu poder.

Afortunadament, davant d’un sector de la noblesa catalana, força castellanitzat i clarament botifler, hi havia una noblesa de segon nivell, més nombrosa i totalment identificada amb Catalunya.

Aquesta noblesa, els comerciants, els artesans i el món industrial, juntament a una classe urbana conscienciada, van ser el pal de paller de la resistència antiborbònica. El món rural, majoritàriament, va viure el conflicte més com a espectadors que com a protagonistes.

Però l’estiu de 1714 la situació era límit. ¿Què calia fer? ¿Rendir-se o resistir fins al final? Al juliol d’aquell any, a les Corts catalanes, la decisió es va sotmetre a la votació de la representació de la burgesia de Barcelona, Sabadell, Manresa i Solsona.

Pel que sembla, aquesta dèria que tenim els catalans de votar-ho tot ja ens ve de lluny. La qüestió és que l’opció de resistir militarment va guanyar per 78 vots a 43.

Davant un resultat tan clar, l’alta noblesa no va tenir més remei que posar-se, a desgrat, al costat de la majoria. Però, ¿hi havia cap altra opció que no fos la resistència, després de veure com havien tractat fins ara les tropes castellanes als vençuts?

Quan va arribar el setembre i les tropes borbòniques ja eren a les portes de Barcelona, la ciutat ja era defensada pels propis ciutadans. L’”exèrcit” català estava format per comerciants, artesans, pescadors, treballadors de les fàbriques, dones, gent gran i canalla petita.

I sí. Van ser tots aquests herois anònims els qui primer van patir la crueltat totalment desproporcionada dels vencedors. I els qui es van negar, malgrat les noves lleis, decrets i càstigs, a que fos aniquilada la seva llengua, cultura i costums.