Maria Rúbies Garrofé (1932-1993)
Autora: AnnA @annuskaodena
“No hi pot haver una escola amb ideals educatius si aquests no són compartits per pares i professors que facin possible l’existència d’una comunitat educativa”.
Nascuda a Camarasa (Noguera) el 21 de novembre de 1932. Durant la Guerra Civil el seu pare es va haver de refugiar a França mentre la resta de la família vivia en un petit poble del Pirineu català proper a la frontera. Va estudiar el batxillerat a Lleida i va aconseguir el títol de mestra de primera ensenyança per la Normal de Lleida l’any 1951. El 1957 es va llicenciar en matemàtiques a la Universitat de Barcelona.
Professora d’institut a la Seu d’Urgell, 1962-1963, on va ser Cap d’Estudis. De 1967 a 1977 va treballar a l’Escola Normal de Mestres de la Universitat Autònoma de Barcelona i va impulsar l’escola “L’Espiga” de Lleida, de caràcter catalanista i aconfessional. El 1973 va ser catedràtica de Matemàtiques a l’Escola Universitària de Lleida.
En els anys seixanta va ser professora numerària de l’Escola Normal de Sòria i, posteriorment, catedràtica de matemàtiques de l’Escola Normal de Lleida, on va ser directora els anys 1990-92. En la seva pràctica professional hi destaquen diversos centres d’interès, com ara la didàctica de les matemàtiques, participant en jornades, organitzant grups de mestres i fent cursos a Rosa Sensat i a Sabadell. Durant la dècada dels setanta va ser professora adjunta de la Universitat Autònoma de Barcelona a la Facultat de Ciències, catedràtica de matemàtiques de l’Escola Normal Fra Juníper Serra de les Illes Balears, i responsable del professorat de l’ICE de la Universitat Autònoma de Barcelona, des d’on va poder col·laborar amb experts de la UNESCO en l’organització de cursos i seminaris de metodologia. Paral·lelament, col·labora en la redacció de llibres de matemàtiques.
Un altre centre d’interès per a Maria Rúbies va ser la catalanització de l’ensenyament, impulsant l’escola “L’Espiga” de Lleida, capdavantera de la catalanització i la renovació educatives a les Terres de Ponent, i organitzant cursos de llengua catalana a Lleida, Solsona, Tàrrega, Balaguer.
Sempre oberta a les idees noves, va impulsar l’ensenyament de la informàtica als nens ja el 1974, a través del sistema Logo.
Des dels seus inicis com a docent, va ser una dona compromesa amb l’educació i la reconstrucció del seu país. Es va entregar a la renovació pedagògica i organitzativa de l’escola i va portar les seves inquietuds a les institucions que podien promoure un canvi en l’educació. Pionera en el camp de la matemàtica moderna, va col·laborar a les Escoles d’estiu i va fundar el Consell Català d’Ensenyament. Va ser membre d’Òmnium Cultural, Creu Roja, de l’Associació de Mestres Rosa Sensat i de la Fundació Artur Martorell.
El 1976 va iniciar la seva militància política a Convergència Democràtica de Catalunya.
En les eleccions del 1977 va guanyar una acta de senadora, en les del 1979 un escó de diputada al Parlament de Madrid, que renovà en les eleccions del 1982, i en les del 1984 una acta de diputada al Parlament de Catalunya, en els quatre casos per Lleida i representant CDC. En les eleccions municipals del mateix any fou elegida regidora de la Paeria de Lleida i diputada de les comarques de Ponent al Parlament de Catalunya.
L’any 1988 va abandonar la militància política, fet que li va permetre dedicar-se més plenament a l’educació assumint noves responsabilitats en organismes i institucions educatives i com a docent a l’Escola de Formació del Professorat de la Universitat de Lleida. L’any 1992 va ser nomenada membre de la Comissió Gestora de la Universitat de Lleida. Va morir el gener de 1993, després d’una llarga malaltia.
Obres:
Fem matemàtica (1974-80), una sèrie de llibres per a estudiants d’EGB
Cites:
“És impossible educar sense principis educatius i sense valors: [hem de desenvolupar] la capacitat crítica i la consciència [dels alumnes], de manera que ells també arribin a assumir la seva pròpia escala de valors i les seves idees personals.”
“Per facilitar el pas d’allò més concret a allò més abstracte, s’han seleccionat procediments com l’observació i l’experimentació, perquè són ells els que desencadenen el pensament sobre el qual poden construir-se les representacions.”
“Cal respectar els drets adquirits dels professors, però això no vol dir que d’ara endavant sempre hagin de prevaler els drets dels professors per sobre els dels alumnes. Seria convenient que donéssim primacia a la funció docent, educativa i cultural que desenvolupem, abans que als nostres drets.”
“Nosaltres hem defensat durant molts anys que els pares participin com a tals en l’educació dels seus fills i que mantinguin amb els professors i tutors tots els contactes necessaris pel que fa a la seva educació individual […]. Voldria aclarir que no veig possible que la participació dels pares i de tots els implicats en la construcció de la comunitat educativa resulti eficaç si no hi ha coherència entre tots els sectors implicats.”
“Com hi pot haver qualitat en un sistema educatiu, si no hi ha ni avaluació ni control? Si els professors no tenim cap sistema d’avaluació, ni els centres docents, ni tampoc el sistema educatiu, com podem mesurar els progressos realitzats?”
Fonts:
– Vikipèdia
– Revista Sàpiens
– “Vint mestres i pedagogues catalanes del segle XX” Joan Soler Mata, coordinador
– http://dones.gencat.cat/web/.content/03_ambits/docs/publicacions_calendari2001.pdf
