El poble empeny els dirigents a fer el referèndum de l’1 d’octubre. És el poble que ens ha dut fins aquí, així com va dur a una resistència heroica el 1714 contra l’invasor castellà Felip d’Anjou (Felip V de Castella)
Article de Carles @Cjaumev
El que avui es coneix com a Catalunya, es va començar a gestar en el segle VIII dC, a l’espai que avui en dia comprèn l’antic departament francès dels Pirineus Orientals i el que vindria a ser la zona nord de les actuals províncies de Lleida, Girona i Barcelona. Aquesta primera organització territorial es coneixia com a Marca Hispànica, que estava dividida en Comtats i protegia l’antic reialme francès de les ràtzies de les tropes musulmanes d’Al-Àndalus.
Aquesta Marca Hispànica va esdevenir independent del rei de França cap a l’any 988, i va començar a buscar aliats ràpidament, posant-se sota la protecció del Papat, amb la unió matrimonial amb Aragó l’any 1137 i cap a les terres del nord occitanes, fins al 1213 quan el Comte-Rei d’Aragó Pere I el Catòlic va morir a la batalla de Muret. El seu fill Jaume I va dirigir la seva mirada cap a l’est i cap al sud respectivament, el Regne de Mallorca i el Regne de València.
Els seus descendents van incorporar als seus reialmes les illes de Sardenya, Còrsega i Sicília. Més endavant també altres territoris com el reialme de Nàpols i els ducats d’Atenes i Neopàtria. Aquesta expansió es va fer sobre un model confederal on cada territori gaudia de personalitat i lleis pròpies.
Al segle XV es va produir la unió matrimonial amb el reialme de Castella (Reis Catòlics, 1479) mantenint, això sí, les lleis i costums dels territoris i l’estructura confederal. Reialme de Castella i reialme d’Aragó independents l’un de l’altre, sota una mateixa corona.
Així va ser fins a principis del segle XVII. En el marc de la guerra dels trenta anys (1618-1648), es va produir la primera topada important entre el rei, el seu valido Conde Duque de Olivares i les institucions catalanes, amb la Generalitat. L’any 1640 es va proclamar la primera República Catalana amb Pau Claris. El conflicte va durar dotze anys i a la seva fi es va consumar la partició de Catalunya entre França i Castella, amb el Tractat dels Pirineus del 1659. La segona ciutat de Catalunya, Perpinyà va passar a la corona francesa. En aquesta ocasió es van poder salvar bona part de les institucions, les lleis i els costums catalans, com a mínim al sud.
La mort sense descendència del rei de Castella i Comte de Barcelona, l’any 1700, va propiciar tota una mena d’aliances i pactes per donar suport als dos candidats a succeir-lo. El conflicte es va anomenar Guerra de Successió i va tenir una durada d’uns 9 anys (1705 – 1714). Mentre la corona de Castella donava suport a Felip d’Anjou juntament amb la corona de França, la corona d’Aragó donava suport a l’Arxiduc d’Àustria juntament amb nacions com Anglaterra, Països Baixos, Àustria.
Inicialment, la guerra va donar bons resultats pels aliats de Catalunya-Aragó, però van començar les desfetes: pèrdua del regne de València a la batalla d’Almansa 1707 i del Reialme d’Aragó també el mateix any. La guerra va continuar i el 1713 es va signar el Tractat d’Utrecht entre els participants en el conflicte. Els aliats van abandonar les institucions catalanes en la defensa del Principat de Catalunya, sota un incert compromís de manteniment de lleis i costums per part de Felip d’Anjou i repartint-se entre els contendents els territoris de la corona d’Aragó, Menorca, Sardenya, Sicília, Nàpols, Malta pels aliats, i el Principat de Catalunya per a Castella.
Els catalans van poder resistir el setge quasi un any, per terra i per mar, de les tropes combinades de les dues majors potències militars del moment, Castella i França, i així l’onze de setembre de 1714 els catalans es van haver de rendir al rei de Castella que va abolir les Lleis, Constitucions i Furs que havien regit vora 800 anys el país. Lleis que eren de les més avançades del moment, ja que garantien drets que van trigar anys a ser respectats i assolits en altres països.
Felip d’Anjou ens va aplicar “el justo derecho de conquista” que els seus successors no han dubtat en perpetuar, fins avui. Així doncs aviat farà 359 i 314 anys respectivament que nord i sud som un país ocupat. Fins quan?
Fa pocs mesos, hem estat molt a prop de recuperar la llibertat, avui, com ahir, el poble ha demostrat de quina pasta estan fets els catalans. En el segle XVIII va ser el poble (braç popular) qui va obligar als altres braços, militar i eclesiàstic, a posicionar-se a favor de la resistència a ultrança. Les classes dirigents estaven més pel pacte, però el poble va pressionar, de manera similar al que ha passat els darrers mesos. El poble empeny els dirigents a fer el referèndum de l’1 d’octubre; és el poble que ens ha dut fins aquí, així com va dur a una resistència heroica el 1714 contra l’invasor castellà Felip d’Anjou (Felip V de Castella), els seus exèrcits i els del seu avi Lluís XIV de França, les dues majors potències del moment.
Carles
La bandera de Santa Eulàlia i la seva restauració. Llibrets de sala, 14. MUHBA
http://ajuntament.barcelona.cat/museuhistoria/sites/default/files/BanderaStaEulalia.pdf
Carles @Cjaumev
La llengua és l’ànima de la Nació. Retuitador,curiós, Educació x canviar el mon, participa, coopera, estima i respecta.
