De la dictadura a la democràcia. Un marc conceptual per a l’alliberament. Gene Sharp

From Dictatorship to Democracy: A Conceptual Framework for Liberation. Gene Sharp
Col·lecció «Eines de Pau, Seguretat i Justícia»

Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) (@ICIPeace)

“Enlloc d’aquesta anàlisi afirmo que desafiar dictadors sigui un esfor fàcil o poc costós. Totes les formes de lluita tenen les seves complicacions i els seus costos. Per descomptat que combatre dictadors causa baixes. No obstant això, espero que aquest treball estimuli els líders de la resistència a l’hora de considerar estratègies que puguin augmentar el seu poder efectiu i a la vegada reduir relativament el nombre de baixes.

Que tampoc s’interpreti que el que vull dir amb aquesta anàlisi és que quan s’acabi amb una dictadura en concret tots els altres problemes també desapareixeran. La caiguda d’un règim no crea una utopia. Més aviat obre el camí a un treball dur i a esforços considerables per construir unes relacions socials, econòmiques i polítiques més justes i per eradicar altres formes d’injustícia i opressió.”

Gene Sharp. 6 d’octubre de 1993

Afrontar les dictadures de manera realista

L’enderrocament de les dictadures als països mencionats, certament, no ha erradicat tots els problemes d’aquelles societats: la pobresa, la criminalitat, la ineficàcia burocràtica i la destrucció ambiental sovint sónl’herència d’aquells règims brutals. No obstant això, la caiguda de les dictadures ha reduït una mica una part del sofriment de les víctimes de l’opressió i ha obert el camí a la reconstrucció de les societats amb més democràcia política, més llibertats personals i més justícia social.

Un problema que continua

Molts països es troben avui en un estat de canvi accelerat en l’àmbit econòmic, polític i social. Tot i que el nombre de països «lliures» ha augmentat els últims anys, hi ha un elevat risc que moltes nacions, en afrontar canvis fonamentals tan ràpidament, es desplacin en direcció oposada i acabin experimentant noves formes de dictadura. Els grups militars, els individus més ambiciosos, els funcionaris electes i els partits polítics doc- trinals intenten constantment imposar la seva voluntat. Els cops d’estat són i seguiran sent a l’ordre del dia. Els drets humans i polítics bàsics són i seguiran sent negats a una gran quantitat de persones.

Malauradament, el passat resta encara amb nosaltres. El problema de les dictadures és profund. En molts països, el poble ha viscut dècades o fins i tot segles d’opressió, ja sigui d’origen intern o estranger. Amb freqüència, se’ls ha inculcat insistentment la submissió incondicional ales figures i als governants que tenen l’autoritat. En casos extrems, les institucions socials, econòmiques, polítiques i fins i tot religioses de la societat –aquelles que estan fora del control estatal han estat debilitades, subordinades o substituïdes per d’altres de noves que l’estat o el partit dominant utilitza per controlar la societat. Sovint, han atomitzat la població (l’han convertida en una massa d’individus aïllats) fins a fer-la incapaç de treballar de manera conjunta, de confiar els uns en els altres o de fer alguna cosa per iniciativa pròpia per aconseguir la llibertat.

El resultat és previsible: la població es torna dèbil, li falta confiança en ella mateixa i és incapaç d’oferir cap tipus de resistència. Les persones, en general, tenen massa por de compartir el seu odi cap a la dictadura i el seu anhel de llibertat, fins i tot, entre amics i familiars. La gent està massa aterrada per pensar seriosament en la resistència popular. En qualsevol cas, de què serviria? En comptes d’això, assumeixen el sofriment sense tenir cap objectiu i accepten un futur sense esperança.

La visió segons la qual els oprimits són incapaços d’actuar de manera efectiva, a vegades, és correcta durant alguns períodes de temps. Com hem apuntat, sovint la població sotmesa no vol lluitar o està temporalmentincapacitada per combatre, perquè no confia en la seva pròpia capacitat d’afrontar la dictadura ferotge i no veu cap manera raonable de salvar-sepel seu propi esforç. En conseqüència, no és estrany que molta gent confiïles seves esperances d’alliberament en l’acció dels altres. Aquesta força exterior pot ser «l’opinió pública», les Nacions Unides, un país en concret o les sancions econòmiques i polítiques internacionals.

Una situació així pot semblar reconfortant, però s’ha d’anar en compte a dipositar les esperances en un salvador exterior. Aquesta confiança pot estar posada en un factor completament equivocat. En general, els salvadors estrangers no arriben i, si un altre estat hi intervé, probablementés millor no confiar-hi.

Afrontar la dura realitat

La conclusió és dura. Quan es vol acabar amb una dictadura amb la major efectivitat i el menor cost possible cal emprendre aquestes quatre tasques de manera immediata:

• S’ha d’enfortir la determinació, la confiança en si mateixa i les aptituds per resistir de la població oprimida.

• Cal consolidar la societat civil i les institucions de la població oprimida.

• S’ha de crear una força de resistència interna poderosa.

• Cal desenvolupar un pla estratègic global per a l’alliberament i implementar-lo amb destresa.

Durant la lluita per a l’alliberament, el grup que combat adquireix confiança en ell mateix i s’enforteix internament. Tal com va dir Charles Stewart Parnell durant la vaga dels arrendataris irlandesos de 1879 i 1880:

“Una força ferma i genuïnament sòlida, que confia en ella mateixa, que té una estratègia meditada i que realitza accions disciplinades i valentes en algun moment serà capaç d’enfonsar la dictadura. Aquests quatre requisits s’han de complir d’alguna manera, ni que sigui mínimament.”

Els perills de les negociacions

Les negociacions són una eina molt útil per resoldre alguns tipus de conflictes i no s’han de menysprear ni rebutjar quan són adequades.

En alguns casos, quan no hi ha cap assumpte fonamental en joc i, per tant, es pot acceptar un compromís, les negociacions poden ser un mecanisme útil per resoldre un conflicte. Una vaga laboral per demanar un augment de sous és un bon exemple de conflicte en el qual les negociacions poden tenir un paper apropiat: un acord negociat pot aconseguir un augment que es trobi entre les xifres proposades inicialment per cada una de les parts. Però els conflictes laborals amb sindicats legals són bastant diferents dels conflictes on està en joc la continuïtat de l’existència d’una dictadura cruel o l’establiment de la llibertat política.

Quan els temes en joc són estructurals, perquè afecten principis religiosos, problemes de llibertat humana o tot el futur desenvolupament de la societat, les negociacions no ofereixen la manera de trobar una solució satisfactòria per a ambdues parts.

En alguns assumptes bàsics no s’ha de transigir.

Només un canvi en la correlació de forces a favor dels demòcrates pot salvar de manera adequada els temes estructurals que estan en discussió. Aquest canvi en la correlació de forces té lloc a través d’una lluita,no amb negociacions. Això no significa que mai s’hagin d’utilitzar però, la veritat és que, si no hi ha una oposició democràtica poderosa, les negociacions no són una manera realista de lliurar-se de fèrries dictadures.

Certament, les negociacions de vegades no són una opció. Els dictadors fermament consolidats que se senten segurs en la seva posició poden negar-se a pactar res amb els opositors demòcrates. O bé, quan ja han començat les converses, els negociadors de la part demòcrata algunes vegades desapareixen i no se’n torna a saber res més.

Rendició negociada?

Els individus i els grups que s’oposen a una dictadura i estan a favor de les negociacions sovint tenen bons motius per fer-ho. Sobretot, quan una lluita armada contra una dictadura brutal dura anys i no produeix cap vic-tòria final: en aquest cas, és lògic que tothom, tingui la convicció política que tingui, vulgui la pau. És probable que els demòcrates estiguin especialment disposats a negociar quan ja no poden suportar més víctimes i destrucció perquè els dictadors tenen una superioritat militar clara. En aquell moment, hi haurà una forta temptació a explorar qualsevol opció que pugui salvar almenys alguns dels objectius democràtics i a la vegada posar fi al cicle de violència i contraviolència.

Sens dubte l’oferta de «pau» a través de les negociacions que un dictador ofereix a l’oposició democràtica no és del tot sincera. Els dictadors poden acabar amb la violència de manera immediata, si el que volen és deixar de fer la guerra contra el seu propi poble. Per iniciativa pròpia, sense cap negociació, poden restaurar el respecte a la dignitat humana i als drets humans, alliberar els presos polítics, acabar amb la tortura, parar les operacions militars, retirar-se del govern i demanar perdó a la gent.

A vegades, quan la dictadura és forta però hi ha una resistència irritant, els dictadors intenten negociar la rendició de l’oposició amb el pretext de fer la «pau». L’oferta de les converses pot semblar temptadora però s’ha d’anar amb compte perquè la sala de negociacions sovint amaga greus perills.

D’altra banda, quan l’oposició és excepcionalment forta i la dictadura es troba realment amenaçada, els dictadors veuen la negociació com una manera de mantenir la màxima capacitat de control i riquesa possibles. Els demòcrates no haurien d’ajudar els dictadors a aconseguir els seus objectius en cap cas.

Els membres de la resistència han de desconfiar de les trampes que els dictadors, amb tota la intenció, els paren durant les converses.

En aquests tipus de conflictes, les negociacions només poden tenir un paper adequat al final d’una lluita decisiva en la qual el poder dels dictadors ha estat destruït i aquests només cerquen la seva pròpia seguretat personal i la millor manera d’anar a l’aeroport internacional.

Fins i tot suposant que en el procés de negociacions tot surti bé, cal fer-se la pregunta: Quin tipus de pau en sortirà, de tot això? Les condicions de vida seran millors o pitjors de com serien si els demòcrates no haguessin començat o continuat la lluita?

Si els demòcrates decideixen aturar la resistència a canvi d’una pausa en la repressió, poden quedar molt decebuts. Molt poques vegades suspendre la resistència fa que la repressió disminueixi. Quan s’atura la pressió de l’oposició interna o internacional, els dictadors poden oprimir i exercir la violència d’una manera encara més brutal que abans. El desmantellament de la resistència popular acostuma a fer desaparèixer la força que fa de contrapès i limita el control i la brutalitat de la dictadura. Aleshores, els tirans poden fer el que vulguin contra qui els vingui degust.

«Perquè el tirà només té el poder d’infligir allò que no tenim forces per resistir»  Krishnalal Shridharani.

En conflictes on hi ha qüestions fonamentals en joc, la cosa més important per al canvi és la resistència, no la negociació. En quasi tots els casos, la resistència ha de continuar fins que s’expulsin els dictadors del poder. És l’ús encertat dels mètodes de resistència més apropiats i efectius disponibles, i no la negociació d’un pacte, el que, en la majoriadels casos, determina el triomf. Estem convençuts que el desafiament polític, o la lluita no violenta, és el mitjà més poderós que poden utilitzar els que lluiten per a la llibertat.

Motius per a l’esperança

Les dictadures no són permanents. La gent que viu sota una dictadura no ha de romandre dèbil ni ha de deixar que els dictadors siguin poderosos indefinidament. Fa molt de temps, Aristòtil va escriure: «…L’oligarquia i la tirania duren menys que qualsevol altra constitució… Enlloc han durat gaire temps». Les dictadures modernes també són vulnerables.

La història recent mostra la vulnerabilitat de les dictadures i revela que poden trontollar en un període de temps relativament curt: van caldre deu anys –de 1980 a 1990– per fer caure la dictadura comunista a Polònia, però, a l’Alemanya Oriental o a la República Txeca, el canvi va ocórrer en poques setmanes. Tant al Salvador com a Guatemala, el 1944, les lluites contra brutals dictadures militars fortament consolidades van durar apro- ximadament dues setmanes. El poderós règim militar del xa de l’Iran va ser soscavat en pocs mesos. La força del poble, l’any 1986, va tombar la dictadura de Ferdinand Marcos a les Filipines en poques setmanes (quan el moviment opositor va guanyar força, el govern dels Estats Units es va afanyar a retirar el seu suport al president Marcos). L’agost de 1991, el desafiament polític va bloquejar l’intent de cop d’estat de línia dura a laUnió Soviètica en qüestió de dies. Des d’aleshores, moltes nacions que durant un llarg temps de dominació la integraven han recuperat la seva independència en pocs dies, setmanes o mesos.

Queda clar que l’antiga idea que els mètodes violents operen ràpidament mentre que els noviolents van més lents no és vàlida. Tot i que calgui molt de temps per aconseguir canvis en la situació estructural i en la societat, a vegades, el combat real contra una dictadura aconsegueix resultats relativament ràpids per mitjà de la lluita noviolenta.

Les negociacions no són l’única alternativa que hi ha entre una guerra d’aniquilació continuada i la capitulació. Els exemples ja citats, així com els assenyalats al primer capítol, il·lustren que existeix una altra opció per als que volen tant la pau com la llibertat: el desafiament polític.

D’on ve el poder?

Aconseguir que en una societat hi hagi llibertat i pau no és una tasca fàcil. Es requereix una gran destresa estratègica, organització i planificació. Però, per sobre de tot, fa falta poder. Els demòcrates no poden esperar derruir una dictadura i establir la llibertat política sense la capacitat d’exercir el seu propi poder de manera eficaç.

Però, com és possible això? Quin tipus de poder ha de mobilitzar l’oposició democràtica que sigui capaç de destruir una dictadura, els seus vastos recursos militars i la seva xarxa policial? La resposta es troba en una manera d’entendre el poder polític que generalment s’ignora. Aprendre-la no és gens difícil. Algunes veritats fonamentals són ben senzilles.

Les fonts de poder polític necessàries

La idea bàsica és senzilla: els dictadors necessiten l’ajut de la població governada, sense el qual no poden obtenir ni conservar les fonts de poder polític. Algunes fonts de poder polític són:

• Autoritat: La creença entre la població que el règim és legítim i que té el deure moral d’obeir-lo.

• Recursos humans: La quantitat i la importància de les persones i grups que obeeixen, cooperen o donen suport als governants.

• Habilitats i coneixements especialitzats: Són necessaris per realit-zar accions específiques i els posen a la seva disposició les personesi grups que cooperen amb ells.

• Factors intangibles: Els factors ideològics i psicològics que poden induir la gent a obeir o donar suport als governants.

• Recursos materials: Fins a quin punt els governants controlen otenen accés a la propietat, als recursos naturals, als recursos financers, al sistema econòmic i als mitjans de comunicació i de transport.

• Sancions: Els càstigs, tant els que s’apliquen com els que es queden en una simple amenaça, contra els desobedients o els que no col. laboren, per assegurar-se la submissió i la cooperació que el règim necessita per existir i per aplicar les seves polítiques.

Si la població i les institucions es neguen a cooperar amb els agressors i els dictadors, l’accés d’aquests a les fonts de poder de què tots els governants depenen disminueix o s’anul·la del tot. Sense accés a aquestes fonts, el poder dels governants es debilita i s’acaba dissolent.

Naturalment, els dictadors són sensibles a les accions i idees que amenacen la seva capacitat de fer el que vulguin i, per tant, amenacen i castiguen els que els desobeeixen, fan vaga o deixen de cooperar amb ells. Però la història no s’acaba aquí. Cal tenir en compte que la repressió i les brutalitats no sempre aconsegueixen recuperar el grau de submissió i cooperació necessari perquè el règim funcioni.

Si, per més repressió que hi hagi, les fonts de poder s’afebleixen durant un temps suficient, és molt probable que en primer lloc la incertesa i la confusió s’apoderin del règim dictatorial. Després d’això, segurament, el poder de la dictadura es debilitarà considerablement. Amb el temps, la negació del poder produeix la paràlisi, la impotència i, en casos molt severs, la desintegració del règim. Tard o d’hora, el poder dels dictadors es mor d’inanició política.

Centres de poder democràtic

Una característica de les societats democràtiques és que tenen molts grups i institucions no governamentals, independents de l’estat. Aquests inclouen, per exemple, famílies, organitzacions religioses, associacions culturals, clubs esportius, institucions econòmiques, sindicats, associacions d’estudiants, partits polítics, comunitats, associacions de veïns, clubs de jardineria, organitzacions a favor dels drets humans, grups mu- sicals, clubs de lectura, etc. Aquests organismes són importants perquè tenen els seus propis objectius però a la vegada ajuden a satisfer les necessitats de la societat.

Per tant, si els dictadors cancel·len l’autonomia i la llibertat d’aquests organismes, la població queda relativament indefensa. A més, si el règim central controla de manera dictatorial aquestes institucions, o les substitueix per unes altres de noves que estan sota el seu control, aquestes es poden utilitzar per controlar tant els individus que en formen part com les àrees corresponents de la societat.

No obstant això, si s’aconsegueix mantenir o tornar a guanyar l’autonomia i la llibertat de les institucions civils independents, aquestes seran molt importants per al desafiament polític. Una característica comuna dels exemples citats anteriorment en els quals s’ha produït la desintegració i el debilitament de les dictadures és que la població i les seves institucionsvan aplicar massivament i valentament el desafiament polític.

Si la dictadura ha aconseguit destruir o controlar els organismes civils independents, els membres de la resistència n’hauran de crear de nous o hauran d’intentar recuperar el control dels que sobreviuen o dels que estan parcialment sota control estatal

És evident que amb això no vull dir que destruir o debilitar dictadures sigui fàcil, ni que tots els intents tinguin èxit. Això no significa que la lluita no causi víctimes: aquells que encara serveixen els dictadors acostumen a contraatacar i intenten que la població torni a la cooperació i l’obediència.

Tot i això, la visió del poder que s’ha donat en aquest capítol significa que la desintegració de les dictadures sí que és possible. Les dictadures, en particular, tenen característiques concretes que les fan vulnerables a un desafiament polític implementat amb destresa.

Les dictadures tenen punts febles

En general, les dictadures semblen invulnerables. Uns pocs amb molt de poder controlen les agències d’intel·ligència, la policia, les forces militars, les presons, els camps de concentració i els esquadrons d’execució. Els dictadors, sovint, saquegen les finances, els recursos naturals i la capacitat de producció del país, i les utilitzen segons la seva voluntat.

En comparació, les forces democràtiques acostumen a semblar extremament dèbils, ineficaces i impotents. La percepció d’un règim invulnerable contra un moviment de resistència impotent dificulta una oposició efectiva, però hi ha altres coses a tenir en compte.

Identificar el taló d’Aquil·les

Entre els punts febles de les dictadures hi ha els següents:

1. Moltes persones, grups i institucions necessàries per fer funcionar el sistema poden negar-se a cooperar amb la dictadura.

2. Els requisits i efectes de les polítiques anteriors del règim, d’alguna manera, limiten la seva capacitat actual d’adoptar i implementar polítiques contràries.

3. La manera d’operar del sistema pot convertir-se en rutinària i ser menys capaç d’ajustar-se ràpidament a situacions noves.

4. El personal i els recursos que ja estan assignats a les tasques habituals difícilment es poden utilitzar per a noves necessitats.

5. Els subordinats, temorosos de no complaure els seus superiors, a vegades, no proporcionen la informació completa i acurada que els dictadors necessiten per prendre decisions.

6. La ideologia és susceptible d’erosionar-se de la mateixa manera que els mites i els símbols del sistema són susceptibles de perdre la seva solidesa.

7. Si hi ha una forta ideologia que influeix la pròpia visió de la realitat, és possible que la ferma adhesió a aquesta faci que es desatenguin les necessitats reals.

8. El deteriorament de l’eficiència i la competitivitat de la burocràcia, o un nombre excessiu de controls i regulacions, fa que les polítiques i operacions del sistema es tornin inefectives.

9. Els conflictes institucionals interns i les rivalitats i hostilitats personals poden danyar o, fins i tot, alterar les operacions de la dictadura.

10. A vegades, els intel·lectuals i els estudiants s’impacienten a causa de les condicions, les restriccions, l’adoctrinament o la repressió.

11. La població, amb el temps, es pot tornar apàtica, escèptica o finsi tot hostil al règim.

12. És possible que s’incrementin les diferències religioses, de classe, culturals o nacionals.

13. La jerarquia de poder de la dictadura sempre té un cert grau d’inestabilitat que pot arribar a ser molt elevat. Els individus no mantenen sempre la mateixa posició jeràrquica sinó que hi ha ascensions, degradacions, expulsions i substitucions.

14. Alguns sectors de la policia o de les forces armades poden actuar contra la voluntat dels dictadors, per més forts que siguin, per aconseguir els seus propis objectius. Fins i tot poden arribar a fer un cop d’estat.

15. Consolidar una dictadura nova requereix un cert temps.

16. Com que en una dictadura molt pocs prenen moltes decisions, és probable que aquests pocs cometin errors de judici, de política o d’acció.

17. Si el règim intenta evitar aquests perills i descentralitza el comandament i la presa de decisions, el seu control sobre els punts de poder estratègic es pot deteriorar encara més.

Això no significa que les dictadures es puguin destruir sense riscos ni víctimes. Cada via d’alliberament possible té el seu grau de perill i de sofriment, i triga un cert temps a donar resultats. Per descomptat, no hi ha cap mitjà d’acció que asseguri un èxit ràpid en totes les situacions. Tot i això, els tipus de lluita que se centren en els punts febles identificables de la dictadura tenen més possibilitats de triomf que aquells que intenten combatre-la en els seus punts més forts. La qüestió és com afrontar aquesta lluita.

Exercir el poder.  La dinàmica de la lluita no violenta

Tal com passa amb la capacitat militar, el desafiament polític es pot utilitzar amb diferents propòsits: influenciar els adversaris perquè facin coses diferents, crear les condicions per a la resolució pacífica d’un conflicte o desintegrar un règim. Però la dinàmica del desafiament polític és molt diferent de la de la violència. Tot i que les dues tècniques són eines per lluitar, ho fan amb mitjans molt diferents i amb conseqüències distintes. Els mitjans i els resultats del conflicte violent són ben coneguts. Les armes físiques s’utilitzen per intimidar, ferir, matar i destruir.

La lluita no violenta és una forma molt més complexa i variada de lluita que la violència. Es tracta d’un tipus de lluita en el qual la població i les institucions de la societat utilitzen armes psicològiques, socials, econòmiques i polítiques. Aquestes armes tenen diferents noms: protestes, vagues, desobediència o nocooperació, boicots, desafecció o força de la gent. Tal com hem comentat abans, els governs només poden dirigir un país si, per mitjà de la cooperació, la submissió i l’obediència de la població i de les institucions de la societat, reben la renovació constant de les fonts de poder que necessiten. A diferència de la violència, el desa-fiament polític és l’instrument idoni per impedir que el règim accedeixi a aquestes fonts de poder.

Les armes i la disciplina no violentes

Un error comú en anteriors campanyes improvisades de desafiament polític ha estat confiar solament en un o dos mètodes de lluita, per exemple, les vagues i les manifestacions. Hi ha molts mètodes que permeten que els estrategs de l’oposició dispersin o concentrin la resistència segons convingui.

S’han identificat uns dos-cents mètodes d’acció noviolenta i, per suposat, n’hi ha molts més. Aquests mètodes estan classificats en tres grans categories: protesta i persuasió, no-cooperació i intervenció. Els mètodes de protesta i persuasió són, en general, manifestacions simbòliques, com desfilades, marxes o vigílies (54 mètodes).

La no-cooperació es divideixen tres subcategories:

a) la no-cooperació social (16 mètodes),

b) la no-cooperació econòmica, per exemple boicots (26 mètodes) i vagues (23 mètodes)

c) la no-cooperació política (38 mètodes).

L’últim grup de mètodes noviolents és la intervenció mitjançant procediments psicològics, físics, socials, econòmics o polítics, com, per exemple, el dejuni, l’ocupa- ció noviolenta o el govern paral·lel (41 mètodes).

Alguns mètodes de lluita no violenta requereixen que la gent faci actes que no fa en el seu dia a dia, com distribuir pamflets, treballar en una impremta clandestina, realitzar una vaga de fam o asseure’s al mig del carrer. Deixant al marge les situacions més extremes, a algunes persones els és difícil realitzar aquestes accions.

Com que la lògica de la lluita no violenta és fonamentalment diferent de la que regeix l’acció violenta en molts aspectes, l’ús de la violència, ni que sigui de manera limitada, durant una campanya de desafiament polític, és contraproduent perquè desvia la lluita cap a un camp on els dictadors tenen un avantatge aclaparador: el terreny militar. La disciplina noviolenta és clau per a l’èxit i cal restar fidel a ella tot i les provocacionsi brutalitats dels dictadors i els seus agents.

Tot i això, en alguns casos, un ús limitat de la violència contra els dictadors és inevitable. La frustració i l’odi contra el règim poden explotar de manera violenta. O bé, hi poden haver alguns grups que, tot i reconèixer l’important paper de la lluita noviolenta, no vulguin deixar de fer servirels mitjans violents. En aquests casos, no s’ha d’abandonar el desafiament polític. No obstant això, cal separar tant com sigui possible l’acció no violenta dels mitjans violents. Aquesta separació s’ha de fer en termes de geografia, de sectors de la població, de temporalitat i d’assumptes problemàtics. D’altra manera, la violència pot tenir uns efectes desastrosos sobre el desafiament polític, el qual, potencialment, és molt més poderós i eficaç.”