Julià de Jodar i Rosario Palomino
COMUNICATS

Crònica de la xerrada de Julià de Jòdar, organitzada per Catalans d’arreu per la República a L’Ànònima del Clot

L'Anònima_Julià de Jòdar
Aquest proppassat dijous 14 de febrer, vam assistir a la xerrada de Julià de Jòdar (@julidejdarmuoz) organitzada per Catalans d’arreu per la República (@catalansd) al Casal Popular i Independentista del Clot-Camp de l’Arpa  L’Anònima (@Anonima_Clot).

El Casal ple; els tiradors abastien de cervesa els assistents, sense excessos tavernaris, i la Rosario Palomino (@rosariopalomi71) ens presentava al Julià de Jòdar del barri del Gorg. Un novel·lista i assagista en el que es barregen les lletres i els números, si atenem a la seva formació: enginyer tècnico-químic i llicenciat en història moderna i contemporània. Lluitador antifranquista i membre del Parlament, on va presidir també la Taula d’edat el 2015.

El Julià va començar a parlar, pausadament i clara, i es va instal·lar un silenci absolut que es mantindria al llarg de tot el seu parlament; no pas un silenci reverencial o expectant. Era tot un altre tipus de silenci, el del cop de puny a la boca de l’estómac, perquè les seves paraules, la seva visió de la situació, fruit de l’experiència i la reflexió, eren la veritat directa, crua. No estem avesats a escoltar la veritat, la qual cosa se’ns fa difícil de pair. Precisament, això ens va fermar l’atenció; d’aquí el silenci atent.

On som. La manca de lideratges forts que engresquin és manifesta. Som més bons defensant que construint: el judici n’és l’expressió. No es pot exigir a una gran massa de gent que estigui mobilitzada contínuament; d’aquestes accions s’esperaria una cristal·lització: es votava per la independència, per crear un estat i ara veiem que el resultat ha estat la nostra gent defensant-se al Tribunal Suprem espanyol, amb la raó, l’argument, però al cap i a la fi asseguda al banc dels acusats. Sentir en Junqueras, en Forn ens fa veure que hem estat molt bons resistint.

Julià de Jodar i Rosario Palomino

Vist això, és evident que alguna cosa decisòria ens falta com a país. El poder, que és una qüestió de força, la pròpia i la del contrari. Gràcies al voluntarisme, hem bastit un bloc massís, de pedra picada: érem quatre gats i ara dos milions i escaig.

Què ens faltaria, doncs? Tot plegat es respon per la pròpia manera de ser: perdedors i resistents davant d’un estat que no té contemplacions. I què n’hem après? L’autoflagelació precisament en el moment en què tocàvem el cel.

En realitat, no ens hem pogut comptar de debò; sempre ho hem hagut de fer en condicions precàries. I a això cal afegir, ja en el 9N o el setembre de 2015, la divisió accentuada per la competitivitat dels partits polítics. Amb tot, hem intentat arrossegar-los a la decisió, però sense unes condicions polítiques normals. L’estat espanyol no tolera la dissidència, ni política, cultural, ni lingüística, i respon de manera violenta. La barbàrie: premsa, polítics, jutges, el rei. La dissidència és per a ells l’enemic a destruir. És l’estat, amb tota la seva potència, i amb molta gent alineada amb ell. No parlem tan sols d’una oligarquia: n’és molta, de gent.

I a partir d’aquí hem de ser guerracivilistes també? En aquest context, no hem sabut aplicar una força pròpia. La resistència civil pacífica no és pas fàcil: demana una organització molt potent, semiclandestina. I no n’hi ha prou amb ser pacífics i democràtics. Tenim les de perdre i el nostre tarannà no és guerracivilista; som d’aquesta mena: relativistes.

Pel nostre passat de país, no tenim militars, buròcrates, gent d’estat, perquè la nostra tradició de força va quedar esgotada. En l’àmbit rural, en les guerres carlines; en l’urbà, el del proletariat revolucionari, es va perdre amb la guerra civil. I el resultat va ser la destrucció de les capes populars rurals i urbanes, d’aquí la inexperiència i la manca de continuïtat. Ens van liquidar el 1939.

Això marca molt i és comprensiu l’autonomisme, però va durar massa. Cal tenir present que el 1976 la policia era plenament franquista, de manera que no és gens fàcil construir ex novo després de patir una dictadura. Posteriorment, han estat massa anys de sociovergència. El nostre poder com a poble no admet que posem en crisi ni el nostre propi àmbit local, d’aquí l’acció dels mossos que acaten l’ordre de la llei espanyola.

Els nostres dirigents van tenir i tenen una por enorme a obrir el meló social. La nostra gent demana una altra forma de participació en el poder que no sigui simplement la de votar cada quatre anys.

Ens hem autoorganitzat: avanti! Però els partits polítics s’han encarregat ràpidament de colonitzar les organitzacions, com ara les consultes per la independència o la mateixa ANC, generant lideratges de partit. Val a dir que hi ha d’haver una certa simbiosi; els partits entenen que som en una nova situació i d’aquí la confusió de la gent. Un exemple: el 2012 l’ANC, amb tota la força, va anar a veure l’Artur Mas, quan hauria d’haver estat ell el qui vingués, o si més haver acordat una trobada en un territori neutral. Tenim, doncs, una dicotomia entre el poder institucional i el popular que deixa les persones sense eines, sense protecció ni lideratge. L’hem perdut i som en el context del judici amb una sensació depressiva a sobre, d’indefensió precisament després d’aquests anys de mobilització. Defensant-nos d’un tribunal, com dels del temps de Ferran VII. Era això la construcció d’un estat?

Però encara resistim. Les personalitats. Paradoxa de la debilitat del país, en la que teòrics com els de la CUP proven de lligar l’alliberament social i nacional: la revolució. I la realitat és la d’una contrarevolució neofeixista a Europa; una altra forma d’autoritarisme postdemocràtic contra el qual ja no tenim cap defensa, com ho havien estat els referents comunistes i sindicals. No queda res més que moviments de caire cultural tipus confluències de Podemos i no cristal·litza la possibilitat de capgirar règims, de capgirar la monarquia.

Aquests moviments entren a l’engranatge de l’estat i obliden que cal invertir l’ordre polític i social, de manera que no aconsegueixen coadjuvar una massa suficient per dur-ho a terme. I en aquest sentit aquí som gairebé com a Espanya. Els sindicats, per exemple, no entendrien una massa revolucionària capaç de produir una crisi certa, que ens conduís a la independència i recomposició de les classes socials.

Espanya està estancada, és repressora, autosuficient. Un país desolador. I no som capaços d’assolir el canvi social ni el nacional. Per trencar la baula, el moviment independentista disposava de la potència per canviar-ho, el secret estava en la construcció d’un estat propi. Però la classe dirigent no n’ha estat capaç. I la base social? Com s’amplia?

Hi trobem distints pecats d’origen. I s’ha vist en les diferents legislatures: ja no es poden ampliar majories. El govern independentista no ha fet realment res per capgirar la desigualtat social, però busca aconseguir majories més àmplies i no ho aconseguirà perquè està tan sols en una dinàmica de rivalitat per aconseguir el vot. Un clar exemple n’és el Pere Aragonès que aprofita la declaració de Junqueras al tribunal per sortir en roda de premsa a fer un speech electoral.

Electoralment, gairebé ens tracten com a enemics. La unitat per dalt avui és impossible i hauria de venir des de sota aprofitant per exemple els judicis. Ampliar la base? Com? Si ho llegeixen tot en clau electoral…

Fent un símil amb un atleta ben preparat i motivat per a la competició a qui es barra la possibilitat de sortir a la pista, el Julià palesa com ens trobem: tenir força i no saber utilitzar-la és pitjor que no tenir-ne, perquè en aquest darrer cas hom n’és conscient i pot realitzar accions per millorar. En definitiva, aquesta situació és un desastre. Hem acumulat un poder extraordinari, molta força política i tenim un estat en pànic. Aquests dies, per exemple, veiem un fiscal acollonit perquè som un territori inexplorat que no coneixen realment, un mapa en blanc que els angoixa. Els hi hem ficat tanta por al cos que no hem sabut calibrar l’efecte que hem tingut.

La situació no sembla que es pugui resoldre per la via d’ampliar majories, i encara que es tinguessin seguiríem dins de la cleda, sense atorgar-nos el poder. A Europa no tens el suport necessari, ni que fóssim el 70%. En realitat, Brussel·les no veu Espanya, ni Catalunya, ni tan sols la mateixa Europa: és una burocràcia que únicament veu elements de caire econòmic, ben lluny de la cultura i dels pobles.

Sense un estat, sense el revulsiu d’una crisi devastadora, la resta d’elements no ens dóna esperances que res no pugui canviar. Potser acabaran havent-hi condemnes fortes, i segurament recauran, en el pla simbòlic i a mode d’escarment, sobre Cuixart, Sànchez, Junqueras i potser Forcadell, perquè realment l’aparell de l’estat i l’opinió pública ho necessita, per la mateixa por, i això és una força molt perillosa.

Ens quedem, doncs, amb una sensació agredolça, tot i que encara podem demostrar moltes coses en el judici. Amb tot, una victòria moral no tindrà una traducció política. Caldrà posar-hi remei; generar nous equilibris potser en les futures eleccions. Hem de tornar a carregar les piles des de baix. Aprendre a crear lideratges nous, fer altra vegada mobilitzacions massives i sobretot introduir l’element social que resulta indissociable del nacional, una qüestió fonamental que molts no han entès; no s’ha de creure que per ser independentista ens saps més: hi ha sindicalistes, gent de plataformes que té una cultura social i política ben potent i molts ens hem allunyat d’ells.

Vivim instal·lats en un petit narcisisme que no ha tingut en compte que la qüestió social que és ben a dins dels dèficits de l’independentisme i haurà de ser al cor d’un nou estat. El 47% té a veure amb això…

L'Anònima del Clot

I aquí acaba la seva xerrada i Chema Clavero (@jm_clavero) trenca el silenci per fer una consideració, no pas cap pregunta: ens hem de treure del cap això del 47%. Ell ha realitzat l’anàlisi de diverses dades electorals i la realitat no és així, ho podeu constatar per exemple en aquest seu fil a Twitter:

Tot seguit s’alça una dona i exposa la situació i importància dels CDR. Com actuen certament en la semiclandestinitat, com els partits proven de colonitzar-los. Són actualment les autèntiques organitzacions de base i li demana l’opinió a en Julià. I la resposta és maièutica i del tot harmònica amb el que ens ha exposat al llarg de la seva xerrada: desenvolupi vostè mateixa el seu pensament, exposi’l. I ho fa: en els CDR s’hi actua voluntàriament, en funció de la disponibilitat personal, del tipus d’acció que es consensua. Ara per ara són una de les bases per recuperar el poder. I al moment un jove fa un abrandat parlament des de la barra del Casal en aquest sentit, també clamant-se de la incomprensió sobre les accions de carrer per part d’un cert sector purista que defensa un pacifisme mal entès i que coarta aquesta mena d’iniciatives.

I, personalment, em queda una qüestió a l’aire no tractada, de manera que li plantejo què n’opina del núvol, del Consell per la República, de les xarxes. És una iniciativa més que veu bé, pel que pot oferir de participació directa, però que emmarca novament en la rivalitat dels partits. Puigdemont els molesta.

Ell mateix ha emprat l’adjectiu, agredolç, d’aquí el silenci que us descrivia. Val a dir que la xerrada del Julià ens ha colpejat amb la veritat, però també ens ha donat, indicant en tot moment que era el seu parer, bones claus per reprendre el moviment que ens permeti assolir un estat propi.

Una cervesa, si us plau. Ha arribat l’hora feliç, la de la famosa truita de L’Anònima. La miro, la veig un punt torrada i em produeix certa prevenció: serà espardenya? El jove de discurs abrandat m’explica que l’ha feta ell, per primer cop. La tasto i la prevenció i el dubte s’esvaeixen immediatament: és magnífica, melosa, cap excés d’oli ni de sal, la patata molt ben fregida. Joves valents i amb criteri en els qual hem de confiar molt més: valgui com a metàfora aquesta seva primera truita; ha hagut de trencar ous i el resultat ha estat el desitjat.

PS: Inexcusable llegir El metall impur per a entendre moltes coses. [“Al pont sobre el Besòs hi ha un avís no respectat que prohibeix creuar-lo per la llei tal de l’any tal.”]


El Clot, Barcelona, 14/02/2019

Crònica d’Albert (@dites_dites) de la xerrada de Julià de Jòdar (@julidejdarmuoz) al Casal Popular i Independentista del Clot-Camp de l’Arpa  L’Anònima (@Anonima_Clot).


 

Republicà del Clot. Filologia romànica. Mesclaet: Barcelonès, Al Hoceima, La Noguera, Baix Ebre, Maestrazgo, Axarquia. Vam rebre l’1O i no oblido, però puc perdonar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Sí, és clar, a ComuniCATs també fem servir galetes, carquinyolis, neules... Les tenim amb o sense gluten, de xocolata, farina d'espelta..., boníssimes totes. Si les vols clica! Benvinguda! Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca