La paradoxa catalana, 3a part – Conversa amb Peter Bush. LA Review of Books
Article traduït per Projecte TransMate
El 2010 vaig traslladar-me a Girona, Catalunya. Vivia en un pis atrotinat, prop d’un riu gèlid, i passava bona part del temps passejant pels carrers, intentant espantar el fred. Passava la resta del temps obsessionada amb la literatura de l’escriptor català Josep Pla, que havia descobert pocs anys abans. La seva obra encara no s’havia traduït a l’anglès, i em sentia com si hagués trobat un pou literari secret al peu dels Pirineus. La màgia de la literatura ens fa creure sovint que som un testimoni singular dels secrets de la pàgina, però afortunadament no estem mai sols en les nostres obsessions. De fet, Peter Bush ja havia començat a traduir l’obra mestra de Pla, El quadern gris.
Josep Pla va néixer a Palafrugell el 1897. De jove va anar a Barcelona a estudiar dret, però es va veure obligat a tornar al seu somnolent poble marítim de Palafrugell durant la pandèmia de 1918. Va passar l’any consignant morts, llegint, escrivint. S’ensenyava a si mateix a traduir el paisatge en paraules. L’escritura el va absorbir. Dècades més tard, va publicar una versió ampliada del seu diari amb el títol El quadern gris.
El que més em fascina de Pla és la seva habilitat per convertir la memòria en ficció, reciclar la seva pròpia obra; en el curs de la seva vida literària va construir un univers interconnectat de llibres que tenen una relació enciclopèdica entre ells. Home complicat i taciturn atrapat entre la seva identitat catalanista i la catòlica, Pla va passar les últimes dècades de la seva vida en una masia del segle XVII a Palafrugell, coneguda com a Mas Pla. Hi va morir el 1981 i està enterrat al cementiri de Llofriu.
El quadern gris va ser publicat per la New York Review Books el 2014. Vaig rellegir-lo en anglès mentre vivia a Chicago (també gèlid, tot i que almenys a casa meva hi ha escalfor). Hi ha una col·lecció creixent d’obres de Josep Pla disponible en anglès, totes exquisidament traduïdes per Bush. Bush no és tan sols un traductor prolífic, sinó també un activista polític i un pedagog innovador. Va crear el programa MA en Teoria i Pràctica de la Traducció a la Universitat de Middlesex, on es van iniciar molts traductors estelars (com Anne McLean i Lisa Dillman). Peter Bush i jo hem parlat de la seva infantesa i llarga carrera: de les seves traduccions de textos marxistes, que li van procurar els retrets de l’establishment acadèmic d’Oxford; de les seves guardonades traduccions de literatura catalana; i naturalment de l’èpica obra mestra de Pla, El quadern gris.
AZAREEN VAN DER VLIET OLOOMI: Va començar la seva carrera de traducció treballant amb textos marxistes. Com va arribar a la traducció literària? Com va influir aquest canvi en la direcció de la seva vida?
PETER BUSH: Vaig ser un activista polític a Oxford i Londres durant sis anys a partir de 1967. Com que era un dels membres del partit amb coneixement de llengües, traduïa textos marxistes i també era el periodista del diari que cobria Espanya, Llatinoamèrica, Portugal i Itàlia. Això no agradava a l’ex-MI6 Alfonso XIII, professor d’espanyol a la Universitat d’Oxford, on jo investigava, l’idealitzat per Javier Marías com a Toby Rylands, i se’m va fer difícil trobar una plaça. Les meves referències deien coses com ara, “Peter Bush ha passat més temps arengant manifestacions que llegint en biblioteques,” o en cadències més oxonianes, “Ha sortit de la societat de la universitat.”
Més endavant vaig ensenyar en escoles de Londres ciutat durant 14 anys. Vaig ser cap de llengües a Holland Park, a Londres oest, i havia ensenyat Campos de Níjar, el relat de Juan Goytisolo de les seves visites a unes Almeria i Múrcia empobrides. Juan Goytisolo era en aquell moment un dels escriptors espanyols més destacats i alguns dels avis dels meus estudiants eren treballadors immigrants d’aquelles zones o de Larache, a l’antic protectorat espanyol al Marroc. Vaig pensar que els interessaria; no va ser així. Volien formar part del Londres pròsper. Vaig preparar una edició crítica esperant que la procedència socioeconòmica podria ajudar els estudiants a ficar-se en la narració. A Juan Goytisolo li va agradar i quan va sortir el primer volum de la seva autobiografia, Coto Vedado, el vaig trobar meravellosament original, vam tenir-ne un debat amb un col·lega, John Lyons, traductor d’Ernesto Cardenal, a la nostra saleta de personal i ell va demanar: “Per què no ho tradueixes?” Així és com vaig encetar la meva carrera de traductor literari.
Quan vas viatjar per primera vegada a Catalunya i et vas adonar que era una regió amb una identitat cultural diferenciada de la resta d’Espanya?
Vaig viatjar a Catalunya en primer lloc mentalment, quan llegia en francès i espanyol mentre estudiava a Cambridge. Al segon any d’estudis, vaig optar pel curs de literatura i cultura medieval espanyola i així és com vaig descobrir la importància de Catalunya a l’Edat Mitjana i vaig llegir tota la història econòmica d’Espanya de Vicens i Vives. També tenia l’opció d’aprendre català, però no ho vaig fer; en comptes d’això vaig decidir llegir tot Cervantes. Però el meu amic íntim d’aquell moment sí que va triar català i amb ell vaig llegir els grans poetes Carles Riba i Jacint Verdaguer. Irònicament, el meu amic es va enamorar d’una madrilenya, i ha passat tota la vida a Madrid.
Cambridge també tenia sòlides connexions catalanes: l’exiliat Batista i Roca va viure-hi i el professor de català Geoffrey Walker era un membre destacat de l’Anglo-Catalan Society. Hi havia una certa divisió a la facultat: els que s’interessaven per la generació del 1898 i Ortega y Gasset, i els que creien que eren tots de segona fila, amb l’excepció de Machado, i els atreia la història. David Barrass era un d’aquests, i va oferir un curs d’història espanyola contemporània molt centrat a Catalunya. (No es va ensenyar literatura llatinoamericana a Cambridge fins al 1968.)
Vaig viatjar per primera vegada a Barcelona el 1968, en el curs de la meva investigació acadèmica sobre la relació entre escriptors i organitzacions obreres en l’època de la Revolució de 1868. Moltes de les meves fonts eren diaris, literatura popular i pamflets escrits en català, i així és com vaig començar en primer lloc a llegir en català. El 1970 vaig tornar a Barcelona per continuar les meves activitats extraacadèmiques. L’historiador d’Oxford Raymond Carr havia aplegat entorn seu un grup d’investigadors espanyols postgraduats, i alguns es van interessar per les meves activitats polítiques: Pepe Varela, Juan Pablo Fusi i Santi Udina. Santi era un historiador econòmic i havia publicat a la New Left Review amb pseudònim, donat que la dictadura de Franco encara tenia Espanya sota la bota.
En Santi era membre actiu d’un grup esquerranós de Barcelona, i vaig anar durant 10 dies a fer conferències i parlar amb una sèrie d’intel·lectuals i sindicalistes, principalment en un pis abandonat del Carrer Balmes. M’estava amb en Santi a Sant Cugat i així és com vaig sentir per primera vegada parlar català en famille. També vaig visitar activistes al Baix Llobregat, obrers a la fàbrica Seat que parlaven en espanyol del sud, i treballadors tèxtils de Terrassa que parlaven en català. Prèviament havia passat tres estius ensenyant anglès a Madrid, des del 1964 fins al 1966, i la meva sensació de la diferència entre Madrid i Barcelona era, sí, que hi havia la llengua catalana, amb molt poca presència pública, i que Barcelona semblava molt més una ciutat ocupada. Era molt grisa; Gaudí estava cobert de sutge.
Sovint penso en l’aprenentatge d’una llengua nova com una mena d’afer amorós. Pot descriure el seu afer amorós amb el català? En quin sentit la seva relació amb el català és diferent de la seva relació amb l’espanyol, el francès i el portuguès?
Tot depèn del teu punt de partida. L’allunyament, l’evasió, la recerca d’un altre lloc on estar són tots elements d’un afer amorós, i com que la consciència està tan localitzada en el llenguatge i la cultura, afegir altres llengües duu a una expansió de la consciència i de la cultura (en el seu sentit més ampli).
Em van pujar parlant un dialecte anglès no-estàndard de classe treballadora, un híbrid de l’anglès del Lincolnshire rural del pare i del Yorkshire urbà de la mare. Quan vaig començar l’escola elemental i em van dir que no era l’anglès “apropiat”, vaig quedar commocionat. Coneixia l’anglès estàndard de la ràdio, de les pel·lícules i dels diaris, però no era el que parlàvem a casa. La situació va empitjorar quan vaig passar els exàmens d’accés a secundària, la primera vegada que algú de la meva família havia anat a aquest lloc, que existia des del segle XVI. A l’escola elemental, la majoria d’alumnes venien del barri. Secundària era la llar natural dels fills de les classes mitjanes. Em sentia cada vegada més apartat del meu llenguatge casolà i incòmode amb l’estàndard que la majoria utilitzava a casa seva en parts molt diferents de la ciutat. I el llatí i el francès em van rescatar. Aquí tots partíem de zero, jo hi excel·lia, i llavors va arribar l’espanyol.
El meu allunyament era lingüístic i cultural. El pare era un impressor i un actiu sindicalista, no pas empresari, banquer ni botiguer. M’agradava molt el jazz, el rock’n’roll, el country-and-western; la música de l’escola era només clàssica. Només va arribar a agradar-me de debò llegir per plaer literatura anglesa quan tenia 16 anys i ja llegia Virgili, Horaci, Balzac, Lorca i companyia en l’original. Aquelles tres llengües m’alliberaven la imaginació, els sentiments i l’intel·lecte, em feien superar una estretor causada per un sentit visceral de classe que simultàniament m’impulsava cap a altres llocs.
A Cambridge, per exemple, estava més interessat a anar a les classes de Raymond Williams sobre dramatúrgia europea i la novel·la anglesa, i a les de Nikolaus Pevsner sobre el barroc, que a la majoria de les meves classes de literatura espanyola i francesa, tot i que estava totalment embadalit i absorbit per Rimbaud i Baudelaire, Proust, Galdós i Gide, Camus i Sartre, que eren els autors més en voga. Vaig començar a aprendre portuguès quan feia de periodista i vaig consolidar-lo quan vaig traduir Chico Buarque i vaig fer un documental de TV sobre ell. Vaig començar a aprendre català a finals dels anys 70 quan esperava viure un any a Barcelona. Això no va ser: vaig anar a un poble de Múrcia!
Més tard va ser literalment una qüestió d’amor. Quan era director del British Centre for Literary Translation, vaig conèixer la meva dona, Teresa Solana, la directora de la Casa del Traductor a Espanya. Tots dos vam deixar la nostra feina per anar a viure a Barcelona el 2003. Així és com vaig començar de debò a parlar català amb fluïdesa. Per primera vegada, aprenia aquesta llengua com cal, al país on es parlava. Una vegada més, el canvi lingüístic no va ser senzill. Vaig conèixer la Teresa parlant en espanyol i això és el que encara ens parlem sobretot. La Teresa parla en català a la nostra filla, que parla amb mi en anglès, i la major part de les nostres converses són trilingües, fins i tot després de traslladar-nos al Regne Unit el 2014.
Molts dels llibres catalans que has traduït tracten de l’exili i l’alienació, amb vides viscudes als marges. Aquests temes et diuen alguna cosa personalment?
Vaig començar en espanyol amb Juan Goytisolo i Juan Carlos Onetti, tots dos exiliats i víctimes de la dictadura. L’exclusió de la meva cultura de classe treballadora de la meva pròpia educació em va dur a abraçar altres llengües i literatures i voler portar-les al món angloparlant a través de la traducció, per desafiar, de fet, l’hegemonia de l’estàndard i el cànon nacionalistes.
Els records de l’alienació venien de la meva família. Jo, fins a cert punt, vaig rebre carta de ciutadania per l’acord de postguerra i l’estat del benestar; vaig estudiar a Cambridge i Oxford i no ens va costar un penic ni a mi ni als meus pares. La meva nova realitat topava amb les visions de la vida que els meus pares i altres membres de la meva família desgranaven en una història rere l’altra. Esmentaré només uns quants detalls. L’avi, al poble de Pinchbeck, era un pastor que vivia en una masoveria. Es va posar malalt, i el terratinent el va treure a ell i a la seva família al carrer. (Això era al final de la Primera Guerra Mundial, quan tres dels meus oncles van morir a França.)
La mare venia de Sheffield, vivia al centre de la ciutat de l’acer, i gaudia d’una cultura de classe treballadora urbana: clubs ciclistes socialistes, visites al teatre i a l’òpera, cinema i balls, fins que la van posar a servir amb un oncle i una tieta, a qui va deixar per anar a collir maduixes a Lincolnshire el 1929. Va conèixer el pare i no va tornar mai. Llavors va arribar la Segona Guerra Mundial i el pare va ser fora, dos anys a França i quatre a l’Orient Mitjà; quan va tornar, era un desconegut per a la mare i les seves filles joves. Jo vaig néixer en una família devastada per la guerra. Era una família “feliç” en la superfície, però les turbulències no eren mai gaire lluny.
Quan feia de mestre d’escola a Londres, ensenyava en escoles que eren multilingües —els estudiants parlaven 50 o 60 llengües—. Vaig tenir sort que hi hagués una autoritat educativa progressista, i intentàvem bastir un currículum que donés resposta a les experiències dels nostres estudiants. Els estudiants es presentaven de sobte a l’escola com a resultat de conflictes a milers de milles de distància, a la Xina, Vietnam, Bangla Desh, Xipre, exiliats fugint de la guerra civil i la dictadura. Vam idear polítiques escolars integrals sobre llengua i cultura. Tot aquell potencial pedagògic va acabar amb la Thatcher, que va abolir l’autoritat educativa. Tots aquests records i experiències, a més dels meus coneixements acadèmics i lingüístics, nodreixen les meves traduccions, impulsats per una ràbia política.
La meva trobada amb la literatura catalana també va fer que m’enfadés amb mi mateix. Em considerava un hispanista, però havia ignorat virtualment una literatura en què estava escrita part de la millor ficció sobre la guerra civil: Incerta glòria de Joan Sales, La Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda o la sorprenent ficció curta de Josep Pla, com ara La vida amarga. No haurien de llegir tots els estudiants d’espanyol aquests autors? No haurien de ser tan coneguts pel públic lector del món angloparlant com Zafón, Cercas o Marías?
Creu que l’art de la traducció té alguna cosa en comú amb l’art d’escoltar? Considera que el procés de ‘dirigir’ una traducció és una experiència de personificació?
L’art d’escoltar consisteix a copsar matisos, subtext, ironia, jocs de paraules, ressonàncies socials i polítiques, i ser capaç d’estar amb les orelles ben obertes, tant si és un intercanvi amb un carnisser com si és una conferència de Judith Butler, consisteix a interessar-se i interpretar el que té per dir una altra persona. D’altra banda, escoltar generalment es fa en una vegada única: traduir implica rellegir i després reescriure, investigar i autoeditar-se, interaccions amb editors i, a vegades, amb escriptors. Tot i que, en cultures orals, com la de la meva família, comporta sentir les mateixes històries moltes vegades, al llarg de molts anys, i captar els elements nous i les variacions en allò que s’explica, i, en el meu cas, gairebé tots aquells contadors ja són morts, o tenen demència o Alzheimer, i això em deixa sol a l’hora d’explicar-les.
M’agrada la idea de “dirigir” perquè és com si t’adrecessis a tots els fils del text com instruments musicals que cal unificar en una nova totalitat. Els diversos esborranys són com un seguit d’assaigs per a les actuacions finals, que seran les lectures d’altres. I això és una experiència molt intensa i personificada —tal com és qualsevol acte de lectura—, més que més perquè reescrius i reescrius, i això és físicament extenuant: cos i ment hi estan implicats. La traducció literària es veu personificada en un altre sentit. És una manera de guanyar-se la vida. És el mitjà per pagar el lloguer i posar menjar a taula.
Ha canviat l’acte de traducció la seva manera de pensar en un mateix? Considera les traduccions literàries com una forma d’autotraducció? O més aviat un viatge?
És autotraducció en el sentit que penetres molt endins del llenguatge i l’experiència d’una altra persona i una altra cultura, un territori desconegut que llavors parla amb parts de tu mateix; a través de la traducció la teva pròpia experiència i imaginació s’amplien, el teu ús del llenguatge s’eixampla.
En el meu cas, la traducció m’ha dut a fer viatges reals a l’Havana, Montevideo, Rio de Janeiro, Barcelona i Palafrugell. Les meves traduccions de literatura cubana, per exemple, van néixer d’un encàrrec de fer un documental de TV sobre Tomás Gutiérrez Alea. Traduir Pla, Sales i Rodoreda ha canviat el meu punt de vista sobre la guerra civil i la cultura espanyola. Aquests escriptors i la seva obra estan òbviament inserits en la llengua i història catalanes i han patit com a resultat en termes de reconeixement tant a l’interior com a l’exterior de Catalunya, a causa de la guerra civil i la dictadura.
No obstant això, crec que en l’acte de traduir, et dius a tu mateix i a altres, aquests són grans llibres sobre moments específics de la història catalana i espanyola, però també van d’un jove que es forjava a si mateix com a escriptor, o d’un grup d’estudiants radicals de primeries dels anys 30, les vides dels quals es van veure arruïnades per l’ascens del feixisme, o d’una dona gran de classe treballadora que mira enrere en la seva lluita per sobreviure amb els seus fills en una ciutat assetjada.
Com enfoca l’ensenyament de l’art de la traducció? Quin consell donaria a un traductor novell?
Ho enfoco com una forma d’escriptura creativa en què els estudiants han de llegir amb amplitud i aprendre a esdevenir escriptors en la seva pròpia llengua. La majoria procedeixen de graus que han prioritzat el discurs acadèmic, que generalment no és el llenguatge de la literatura! Aconsello als traductors joves que siguin proactius, que pensin lateralment i treballin extensivament en xarxa en el món de traductors literaris professionals i de l’edició. I que comencin a construir-se un currículum traduint contes curts, poemes, o extractes de novel·les en revistes.
Compartim un amor profund per Josep Pla, l’obra del qual no estava traduïda a l’anglès fins que vostè va emprendre El quadern gris. Com va començar a traduir Josep Pla? Quina és la part més divertida de traduir Pla, i la més complicada?
Probablement et xocarà la meva resposta. Vaig arribar-hi via Valle-Inclán. Havia traduït Tirano Banderas per a Edwin Frank al NYRB. Uns mesos més tard, Edwin va escriure per dir-me que havia comprat els drets en anglès d’El quadern gris i va demanar si coneixia algú que pogués traduir-lo. No havia llegit ni una paraula de Pla. Vaig consultar la meva dona i em va dir que m’agradaria molt traduir el llibre. Vaig respondre a Edwin que podria fer-ho jo. L’aventura de la traducció…
La part més divertida [de treballar en el llibre] va ser l’humor i la descripció de la vida literària a Barcelona; la més complicada va ser la descripció de Pla de la terra i el mar. Havia traduït molta literatura complexa, però mai descripcions semblants. Aquí n’hi ha un exemple:
La llum del sol és com un cristall. El vent i la mar tenen una fúria inútil, delirant. Tot és indiferent i igual, àdhuc el coral dels ametllers, el gat enjogassat, l’allioli i la sopa de rap. Sobre la llum de la finestra passen les coses d’aquest món —aigua i vent i polsim de diamant— cap a l’horitzó cru, amoratat. La mateixa claredat em desdibuixa el dia i les parpelles em cauen després d’un espasme d’enlluernament sobtat.
Vaig haver de fer esborranys i més esborranys d’aquests passatges. Vaig haver de desenvolupar un fil nou en la meva escriptura literària.
Ara treballa en un altre llibre de Pla, Aigua de mar.
És un altre repte estilístic a causa de les descripcions del món nàutic, les barques i el peix. També mostra l’enorme humanitat de Pla. Es trobava al seu aire a la colònia bohèmia d’expatriats del Berlín hiperinflacionari o en pensions de Londres o París, però no va girar mai l’esquena als pescadors i pagesos de l’Empordà i la Costa Brava.
Quina és la seva regió preferida de Catalunya? Li agrada passar temps a les ciutats o províncies que es descriuen en els llibres en què treballa?
Vaig viure 10 anys a Barcelona i sovint hi torno. A més de Barcelona, m’agraden molt els pobles de la Costa Brava descrits per Pla: Begur, Calella de Palafrugell i Cadaqués.
Sempre m’ha agradat veure els llocs dels llibres que tradueixo. Aprendre altres llengües i llegir altres literatures em fa venir ganes d’anar al lloc d’on venen.
És optimista pel que fa al futur de Catalunya? Com ha afectat la seva obra la recent crisi geopolítica o com ha influït en el seu procés com a traductor?
Sóc optimista per naturalesa, però en aquest moment és difícil ser optimista en relació a Catalunya, el Regne Unit, els Estats Units o on sigui, tant si és per Vox, el Brexit o Trump i l’ascens de l’extrema dreta a tot el món.
La crisi ha afectat la meva tasca, en el sentit que ara faig promoció de la literatura catalana obertament, i alguns diuen que soc “antiespanyol,” que és ridícul. Encara estic traduint de les meves altres llengües i he passat anys promovent l’ensenyament de l’espanyol i les seves literatures. Diria més aviat que gaudeixo del fet d’especialitzar-me en literatura catalana i descobrir per mi mateix tots aquests grans escriptors que vull portar als lectors del món angloparlant.
Article traduït per Projecte TransMate
Font: LA Review of Books LARB Books @LARBBooks
Autora: Azareen Van der Vliet Oloomi @avandervliet
Autora de Call Me Zebra, ambientat parcialment a Catalunya
http://www.azareenvandervlietoloomi.com/call-me-zebra
Data de publicació: 15 de maig de 2019