Mary Ann Newman
CAT EXTERIOR,  PREMSA INTERNACIONAL

La paradoxa catalana, 2a part – Conversa amb la traductora Mary Ann Newman. LA Review of Books

LA Review of Books

Article traduït per AnnA @annuskaodena

Mary Ann NewmanMARY ANN NEWMAN (@newm161) encara viu al mateix apartament on va néixer i créixer. Aquest apartament es troba a Chelsea, a la ciutat de Nova York, i també és part de la raó per la qual es va enamorar de la literatura catalana i espanyola.

El veïnat on va créixer no era la glamurosa i prohibitiva destinació en el que s’ha convertit, sinó més aviat un veïnat de classe treballadora on ella escoltava i veia espanyols als carrers tan sovint com anglesos. Més tard es va enamorar de la literatura espanyola i va descobrir la cultura i la història de Catalunya. Des de llavors ha dedicat la seva vida a ser ambaixadora de la literatura catalana i ha estat justament recompensada per això. Traductora, editora i crítica cultural, és la directora de The Farragut Fund for Catalan Culture als Estats Units.

La primera vegada que em vaig topar amb l’obra de Mary Ann Newman va ser quan vaig llegir la seva traducció de la novel·la Benzina de Quim Monzó. El meu marit, Leonardo Francalanci, acadèmic català, acabava d’impartir una classe sobre la seva traducció de Vida Privada de Josep Maria de Sagarra, una crònica èpica de la vida a Barcelona abans de la Guerra Civil espanyola. Mary Ann també ha traduït una col·lecció d’històries curtes de Quim Monzó, assajos de Xavier Rubert de Ventós i una col·lecció de poemes de Josep Carner. En aquesta entrevista, parlem de la traducció com una pràctica personificada, del seu viatge de Nova York a Barcelona, de la crisi catalana actual i de l’evolució del seu romanç amb la literatura catalana al llarg dels anys.

AZAREEN VAN DER VLIET OLOOMI: Quan va ser la primera vegada que vas viatjar a Catalunya i et vas adonar que és una regió amb una identitat cultural diferent de la resta d’Espanya?

MARY ANN NEWMAN: Vaig anar a Espanya el 1972, quan tenia 20 anys, per estudiar un semestre a l’estranger. Sabia que Catalunya, Galícia i el País Basc existien. Hi havia hagut nens gallecs a la meva escola secundària de Nova York, als anys 50. El carrer 14 Oest encara era conegut com la Petita Espanya, i jo vivia al carrer 16 Oest. Un dia a l’escola secundària, mentre altres estudiants aprenien sobre les conjugacions, jo vaig començar a fullejar el text sobre la cultura espanyola que mai havíem començat, i vaig llegir que a Espanya hi havia quatre idiomes: castellà, català, basc i gallec. Recordo perfectament el mapa de la península Ibèrica dibuixat a mà amb les regions delimitades.

Aquests petits fragments d’informació -els companys gallecs, el mapa- són com llimadures de ferro: quan finalment et topes amb l’imam de la cultura, les llimadures agafen forma i cobren sentit. Et permeten prestar atenció a la diversitat.

Durant el meu semestre a Madrid, vaig agafar un tren cap a Barcelona. Va ser amor a primera vista, amb el paisatge, amb l’arquitectura, amb la llum i del cel. I amb el so del llenguatge. Vaig sentir la diferència immediatament. A partir d’aquí, va ser fàcil fer el salt a la identitat cultural distintiva.

Acostumo a pensar que adquirir una segona o tercera llengua és com endinsar-se en una història d’amor: el procés és enigmàtic, visceral i prou poderós per a canviar el nostre sentit de la identitat. Pots descriure la teva relació amorosa amb el català? Quan vas començar a aprendre català i per què? En què es diferencia de la teva relació amb la llengua espanyola?

Crec que és una relació adjacent a la meva relació amb l’espanyol. La reacció d’un a les cultures, ciutats, paisatges i llengües és, o pot ser, tan intensa i visceral com ho és per a les persones i els amants.

La meva història d’amor va començar amb l’espanyol. M’encanta la llengua espanyola, la seva enorme varietat, totes les cultures dins la categoria d'”Hispà”, fins i tot la història conflictiva de la seva relació amb les llengües que ha suprimit. Jo vaig créixer en un ambient molt bilingüe – a l’escola secundària que he esmentat abans, St. Francis Xavier, una gran proporció dels nens eren d’origen llatí, majoritàriament porto-riquenys. El meu barri estava ple de botigues amb productes “espanyols” – la paraula “espanyol” ho abastava tot en aquesta època. El meu primer encontre de la infància amb un país estranger va ser Cuba, on vaig aprendre les meves primeres paraules en espanyol, vaig tastar el meu primer arròs i fesols, i vaig absorbir una mena de familiaritat profundament arrelada, una mena de reconeixement subcutani, amb la cultura hispana. Més tard, com a adulta, la llengua espanyola em va permetre distanciar-me de la cultura americana monolingüe, veure els Estats Units des d’una altra perspectiva, sovint desaprovadora o reivindicativa. Vaig passar d’aquest amor general per la cultura hispana a l’encant específic de la cultura catalana, el que, al seu torn, em va proporcionar una perspectiva sobre l’espanyol. No són totalment oposats. Per a la majoria dels nord-americans, l’espanyol (en el sentit ampli del meu barri) és la porta d’entrada al català.

Això va succeir de manera natural i informal. Vaig començar a aprendre català el 1976, a Madrid. Estava completament enamorada de la cultura. Havia fet amistat amb catalans fantàstics a Nova York, amb gent que gaudia parlant dels seus pobles d’origen (Barcelona, però també Valls, Tarragona …). Vaig assistir a dues classes a Madrid, les dues úniques que vaig realitzar, al Cercle Català. Tots els meus companys eren joves madrilenys, progressistes polítics que adoraven a Lluís Llach o Raimon, que expressaven la seva solidaritat amb el poble català aprenent la llengua.

El 1977, em vaig traslladar a Barcelona i vaig començar a parlar en català amb tothom que em suportava. De tornada a Nova York, el 1978, vaig comprar el llibre Teach Yourself Catalan d’Alan Yates, que segueixo recomanant encaridament, i vaig fer precisament això. Vaig reunir a un grup d’amics, estudiava un capítol i els hi ensenyava. Va funcionar. Vaig aprendre la gramàtica. Però la passió per la llengua ja era profunda, i tot el que havia après vivint a Catalunya no feia més que reforçar-la: els mercats, l’arquitectura, la política. 1977 va ser l’any de les legalitzacions, l’any de les Jornades Anarquistes, la primera manifestació LGBT, la primera gran manifestació a favor de l’Estatut d’Autonomia i l’alliberament dels presos polítics catalans. Va ser l’any perfecte perquè una jove americana progressista es formés a Catalunya. Sobretot, vaig començar a llegir: Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Biel Mesquida. Si coneixes bé una altra llengua romànica, pots llegir abans de parlar, i quan comences a parlar, tota aquesta lectura -les paraules, les estructures de les oracions- és a la teva disposició.

Quin va ser el primer llibre que vas llegir traduït? I el primer llibre que vas traduir?

Probablement van ser els Contes dels germans Grimm. M’encantaven i els llegia una vegada darrera una altra. Recordo que m’entusiasmava L’Elefant Babar. La meva primera lectura com adulta va ser una immensa col·lecció de contes de Guy de Maupassant. Per descomptat, tot això és en retrospectiva. Llavors no sabia que llegia traduccions – eren només llibres que m’agradaven. A secundària, vaig descobrir L’estrany i El judici (que em van agradar molt) i El llop estepari (que vaig odiar), i tots els llibres que captiven a una adolescent curiosa. I en el primer any d’universitat, Cent anys de solitud (que vaig manllevar d’una biblioteca en una tabaqueria del carrer 8 per 25 centaus) va ser el llibre que em va convèncer d’especialitzar-me en literatura llatinoamericana. Va ser com una descàrrega elèctrica.

El primer llibre que vaig traduir va ser O’Clock, de Quim Monzó.

Què penses que té en comú l’art de traduir amb l’art d’escoltar? Consideres que el procés de realitzar una traducció és una experiència personificada?

Per a mi si ho és. Però també ho és la lectura en si mateixa. I la traducció és la forma més radical de lectura, la més arrelada.

Quan llegeixes, pots lliscar per sobre les coses que són opaques. Quan tradueixes, no et pots escapolir, has d’excavar per entendre-les, i això involucra tots els sentits: Què és el que aquest personatge veu, olora, sent (tant el tacte com l’emoció), escolta? Quina roba portaven posada?

Aquest és l’empirisme de la traducció: implica un assaig i un error, una edició i una relectura constants. Tot és molt físic; circula d’un costat a un altre entre la racionalitat i l’instint. Molts dispositius del llenguatge són inconscients o fins i tot pre-conscients; coses, paraules, conceptes oblidats surten a la superfície quan són requerits per la traducció. Té una qualitat psicoanalítica.

Com canvia la teva relació amb la traducció depenent de si estàs traduint a un autor viu o mort?

Crec que no ho fa. La meva relació és amb el text i amb l’autor només en la mesura en què habita en ell. És meravellós poder consultar amb l’autor, i els meus dos autors vius, Quim Monzó i Xavier Rubert de Ventós, sempre han estat de gran ajuda, però al cap i a la fi, és la meva feina i el meu llibre. Només pots desitjar que l’autor ho aprovi.

Com vas començar a traduir a Quim Monzó?

Vivia a Barcelona el 1980 amb una beca Fulbright i llegia tot el que podia. Els llibres del Quim trencaven tots els motlles de la literatura catalana i de la literatura mundial. Allà vaig conèixer a Monzó i afortunadament va resultar que tenia previst passar l’any següent a Nova York. A Nova York, li vaig proposar una traducció, ell hi va estar d’acord, vaig preparar un dossier amb tres històries, biografia, etcètera, les vaig enviar a un agent literari, a qui van agradar molt i les va enviar a un editor, que també les va adorar … Va ser enganyosament senzill.

Què és el més gratificant de traduir a Monzó i què és el més difícil?

Com passa sovint, el més gratificant i el més difícil es complementen. L’escriptura de Quim és molt accessible, molt amena, de manera que la qualitat del seu art pot ser imperceptible. A través de la traducció, es fa evident. La seva escriptura és sòbria i densa. Les seves oracions es redueixen al mínim absolut, però estan plenes de significat. No hi ha impureses. Traduir això en anglès hauria de ser bufar i fer ampolles, però l’anglès és dens i sobri d’una manera diferent del català, i no sempre se superposen. És un repte, però també és molt divertit desxifrar el codi.

En què es va diferenciar la traducció de Vida Privada de Josep Maria de Sagarra de les teves altres traduccions? Vas haver de fer una investigació històrica?

És útil comparar-lo amb Monzó. Sagarra és el gran cronista de Barcelona abans de la Guerra Civil. Intencionadament es va proposar escriure la gran novel·la catalana, per reflectir el mirall de Stendhal a la vida de la ciutat. I va escriure aquest vast, exhuberant i meravellós tapís, amb frases ondulants i un munt d’adjectius i adverbis. Va ser una meravella traduir-lo.

Jo coneixia una mica l’època, així que la investigació va ser més aviat una excavació profunda: de vegades Sagarra semblava utilitzar una fotografia per evocar una escena i, en alguns casos, vaig trobar la fotografia en qüestió. Hi havia alguns passatges i referències desconcertants que vaig poder rastrejar i, en un cas concret, desenvolupar: una mica d’edició creativa que podria considerar controvertida. Va ser interessant. Després del meu primer esborrany, vaig llegir la traducció en castellà. Estava segura que això resoldria els meus dubtes. Però l’aparent proximitat del castellà i el català va permetre que Manuel Vázquez Montalbán i José Agustín Goytisolo traduïssin literalment passatges foscos, cosa que jo no vaig poder fer en anglès. Tot i això, el treball de detectiu va ser molt divertit. Per tant, l’interessant de passar de Monzó a Sagarra és que Sagarra és esplèndidament extens i barroc, i Monzó és perfectament minimalista i sobri, però tots dos comparteixen una sensibilitat, una voluntat de no adornar els temes que retraten. Es percep com una sensibilitat catalana, sens dubte una sensibilitat barcelonina.

Com ha canviat la teva feina com a administradora cultural i traductora des del referèndum català?

No m’ha afectat, professionalment, però ha afectat persones amb qui em relaciono.

Personalment, i professionalment, és angoixant percebre la normalització d’una espècie de pessimisme. La vida segueix, cadascú fa la seva feina, Catalunya prospera, però hi ha una llosa sobre els caps de la gent, i un fre subtil a poder pensar a llarg termini. Tenir presos polítics, viure en un estat d’antagonisme amb un govern que se suposa que t’ha de servir -en el cas de Catalunya, el govern espanyol- crea una mena de suspensió, una irrealitat. No és diferent a viure en l’Amèrica de Trump. Es trigarà temps a distanciar-se per entendre aquest moment.

Com descriuries la postura de les editorials americanes respecte a la literatura catalana?

La veritat és que els editors són receptius a la literatura catalana. Saben que és de gran qualitat, ara que Catalunya és un tema de moda estan encara més interessats i saben que hi ha finançament, fet que suposa una ajuda extraordinària, sobretot per als petits editors. Algunes editorials han fet una aposta real per la literatura catalana -Open Letter, Archipelago, Dalkey Archive, per exemple- i sé d’altres que busquen la propera gran sensació.

Què es pot millorar per fomentar la literatura i la cultura catalanes?

Crec que hi ha un problema d’arbitrarietat amb les traduccions, en el que es tradueix i quan es tradueix, i qui lliga tots els caps per als lectors.

Per exemple, hi ha un volum considerable d’obres catalanes del segle XX disponibles en l’actualitat, però com que no hi ha cap mecanisme per relacionar un llibre amb un altre, el corpus és invisible. Els llibres nous sorgeixen de forma aïllada, i els crítics, i fins i tot els editors, sovint no tenen la informació necessària per establir vincles entre els llibres catalans o, el que és encara més preocupant, entre els llibres catalans i textos similars d’altres tradicions literàries.

Què podem fer? Potser consideraré escriure articles que lliguin aquests caps i defineixin el cànon. Per cert, no crec que aquest problema es limiti a la literatura catalana: qualsevol tradició literària menys coneguda s’enfronta a un repte similar.

Hi ha algun escriptor català a qui t’agradaria traduir però no ho fas per una aparent falta d’interès per part dels editors?

Hi ha nombrosos escriptors l’obra dels quals m’agradaria traduir. Tinc certa confiança, que espero que no estigui fora de lloc, que si presentés un projecte, sobretot amb el suport financer de l’Institut Ramon Llull -que és la base que sustenta gran part de l’èxit de la literatura catalana en anglès-, trobaria un bon lloc. El problema no és tant amb els editors com amb el temps de què disposo.

Quin és el procés que segueixes quan fas una traducció?

Realment depèn del llibre, però acostumo a fer un primer esborrany ràpid i desendreçat, prenent moltes notes i establint opcions, escrivint consultes, i després hi torno i ho edito fins les últimes conseqüències. Quatre o cinc lectures, i una revisió constant. És un mètode luxós, en el sentit del luxe del temps; com ja sabeu, les meves traduccions són poques i poc freqüents.

Penses en les traduccions literàries com una forma d’auto-traducció? Penses en això com un viatge? Com canvia o influeix la traducció en la teva relació amb el temps i l’espai?

No, la veritat és que no. És un procés creatiu extraordinari, i crec que m’he referit a la qualitat psicoanalítica, la qualitat reflexiva, però també té un aspecte artesanal que ho fa real.

Definitivament és una forma d’escriptura, i un vehicle creatiu, però no és com escriure des de zero, i sempre hi ha present el text original entremig.

Qui són alguns dels teus autors catalans preferits i per què?

Mercè Rodoreda, sens dubte. Una de les grans escriptores del món del segle XX.

Igual que Sagarra i Monzó, és despietada en els seus retrats, però també veus, amb empatia (la teva, no la d’ella), com els seus personatges es veuen sacsejats per les seves circumstàncies i per les tendències de la història. Em fascina la seva combinació del realisme, el surrealisme i l’hiperrealisme. J. V. Foix, el poeta, és la personificació del surrealisme ancorat en la realitat quotidiana, paral·lelament a la poesia amb Joan Miró i Salvador Dalí en el visual. M’encanten Ausiàs March, el poeta renaixentista valencià, i Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, que segueix sent magnífic i molt llegible en la traducció de David Rosenthal. I Joan Maragall, el meravellós poeta de principis de segle que podria ser un historiador, un romàntic o un místic, alternativament.

I, oh Déu meu, estimo Eugeni d’Ors, el “filòsof de la llar” que va educar a tota una generació de lectors (de 1906 a 1920) a través de la seva columna diària al diari. Joan Fuster, l’assagista valencià, és un escèptic sorprenent. No fa gaire vaig descobrir la Cèlia Suñol i Pla, una elegant novel·lista de mitjans de segle que s’havia perdut en l’oblit i que està sent reeditada. M’encantaria traduir-la. I Marta Rojals, una brillant cronista de la Generació X. I, finalment, en l’ordre més caòtic (no estic seguint el meu mandat de fer visible el cànon), adoro adoro adoro Francesc Trabal. Animo a la gent a llegir la seva novel·la, Waltz, traduïda per Martha Tennent. Oh, espera, i Pere Calders, un escriptor de contes mordaç i impassible (Mara Faye Lethem l’està traduint, i ho espero amb impaciència!). Haig de parar.

Quins són els teus deures com a presidenta del Comitè de Traducció de PEN America? 

El Comitè de Traducció de PEN America promou els traductors dins l’àmbit de PEN, de totes les maneres en què PEN defensa els escriptors. Ens interessem per tots els aspectes dels traductors com a escriptors: la seva situació jurídica i financera – estem treballant per establir directrius contractuals tant amb el Gremi d’Autors com amb un equip legal altruista, la seva situació en la indústria editorial i en la jerarquia de l’escriptura. Posem en relleu el fet que la transmissió literària i cultural depèn en gran mesura dels traductors i de les traduccions, i pressionem perquè això sigui reconegut tant en prestigi com, a la vegada, en remuneració.

Estàs treballant en alguna traducció actualment?

Estic traduint de manera recreativa Oceanografia del tedi d’Eugeni d’Ors. Com que es tracta d’una petita joia al·legòrica, l’estructura ve dictada pel seu origen com articles periodístics diaris, puc fer-ho mentre treballo en altres coses. No he tractat de vendre-ho ni de col·locar-ho; només ho faig pel plaer de fer-ho.


Article traduït per AnnA @annuskaodena
Article translated by AnnA @annuskaodena


Font: LA Review of Books LARB Books @LARBBooks

https://lareviewofbooks.org/article/the-catalan-paradox-part-ii-conversation-with-translator-mary-ann-newman/#!

Autora: Azareen Van der Vliet Oloomi @avandervliet

Autora de Call Me Zebra, ambientat parcialment a Catalunya

http://www.azareenvandervlietoloomi.com/call-me-zebra

Data de publicació: 28 de març de 2019



 

Catalana. Londinenca. Republicana. Llicenciada en Filologia Anglogermànica. Traductora i correctora. Estimo les llengües i els llibres. Estimo la meva terra, Catalunya

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Sí, és clar, a ComuniCATs també fem servir galetes, carquinyolis, neules... Les tenim amb o sense gluten, de xocolata, farina d'espelta..., boníssimes totes. Si les vols clica! Benvinguda! Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca