The Globe Post_1
CAT EXTERIOR,  PREMSA INTERNACIONAL

Compàs d’espera a Catalunya: entre el no-res i el tot? The Globe Post. Traducció de Projecte TransMate

The Globe Post

El primer d’octubre de 2018 serà un dia important a Catalunya, ja que s’hi commemorarà el primer aniversari del referèndum que ho va canviar tot… i no va canviar res. El lector trobarà aquesta afirmació contradictòria, i ho és. La realitat de la vida política catalana s’ha caracteritzat aquest últim any per fortes contradiccions que han afectat el moviment independentista des del primer d’octubre de l’any passat. Aquestes contradiccions s’han generat en alguns casos internament, i en altres han estat provocades per l’acció (i inacció) externa.

Centrem-nos primer en les contradiccions generades internament. Tot i el fracàs de la declaració d’independència d’octubre, el moviment independentista català no ha perdut la seva fortalesa. Al contrari, l’ha mantingut contra tot pronòstic. A part de la majoria absoluta aconseguida en les eleccions de desembre al parlament català, el moviment va fer encara una altra manifestació massiva a Barcelona fa dues setmanes, una cosa que passa cada 11 de setembre (Diada Nacional de Catalunya) des de 2012.

No obstant això, el moviment ha patit i encara pateix d’un cert desencís amb els seus polítics. Fins aquest darrer any, la coordinació entre partits polítics i organitzacions de la societat civil que donen suport a la independència era inqüestionable. L’estratègia era la següent: els partits polítics representaven i encarnaven el moviment institucionalment, mentre que organitzacions de la societat civil es responsabilitzaven de les mobilitzacions al carrer. Però la incertesa i l’aparent manca d’un pla clar que es va mostrar l’octubre de 2017 va fer que alguna gent miressin amb cautela les intencions reals dels polítics.

Representant el moviment

És per això que algunes veus reclamen que el moviment ha de trencar les estructures dels partits polítics, desbordar-les a força de generar noves formes d’organització política que no deixin la representació institucional del moviment als partits polítics tradicionals. Aquestes iniciatives comencen a agafar forma de cara a les eleccions municipals de maig del 2019. La batalla per Barcelona és la més important per raons òbvies, i l’evolució d’aquest intent de reimaginar l’equilibri de forces a l’interior del moviment independentista posa en relleu una de les seves tensions més importants.

La contradicció que intento assenyalar és la següent: per una banda, qualsevol moviment necessita fer autoavaluació, fins i tot autocrítica, especialment després d’un fracàs. Idealment, aquest exercici porta idees i iniciatives noves. Però el nou normalment és percebut com una amenaça pel vell. El risc és la pèrdua d’una unitat d’estratègia que ha estat la fortalesa més gran del moviment, malgrat les tensions normals entre partits polítics que coincideixen en l’objectiu de la independència però difereixen pel que fa a política socioeconòmica.

El president català Carles Puigdemont el 2016. / Foto: Generalitat de Catalunya

Els partits polítics, que pateixen l’indignant empresonament i exili dels seus líders, han d’avaluar si estan disposats a acceptar, o no, propostes interessants que constitueixen un repte per a la seva pròpia existència, però que probablement revitalitzaran el moviment i hi donaran més profunditat política. I el moviment en la seva totalitat ha de reflexionar sobre el risc d’una fragmentació que podria tenir com a resultat la victòria a curt termini de les forces unionistes a la capital de Catalunya, Barcelona.

L’afirmació que Catalunya no va aconseguir la independència l’octubre de 2017 per manca de fe, compromís, decisió, intel·ligència o planificació per part dels líders polítics no és l’única que té acceptació dins el moviment. Alguns creiem que, tot i el fet que una victòria en un referèndum podria ser vàlida i legítima amb un 51 per cent, en el cas de secessió, només per raons pràctiques, cal una majoria més àmplia.

Malauradament, l’estat espanyol —i aquí incloc totes les seves institucions i poders—, no fa possible comptar quanta gent està a favor o en contra de la independència a Catalunya. I aquí el moviment s’enfronta amb una altra contradicció. Quina hauria de ser l’estratègia? Centrar-se a “eixamplar la base” del moviment (per exemple convencent més gent d’ajuntar-s’hi)? Intentar pactar un referèndum amb Espanya, encara que els principals partits del Congrés Espanyol han dit repetidament que això no es pot ni tan sols discutir? Per què haurien d’acceptar els independentistes l’statu quo, quan no és gens clar que sigui l’opció preferida per la majoria del poble de Catalunya?

Amenaces externes

La negativa del govern espanyol a ni que sigui parlar d’un referèndum pactat (com el d’Escòcia el 2014) ens porta a les contradiccions creades externament amb què s’enfronta el moviment independentista. La repressió exercida per l’estat espanyol contra els independentistes, tant a través de la violència policial com dels injustos processaments judicials, ha tingut l’efecte de decapitar el moviment i canviar el seu relat.

Cal tenir en compte que actualment hi ha 9 líders polítics i de la societat civil en detenció preventiva (alguns des de fa més d’11 mesos) per organitzar un referèndum. Estan falsament acusats de rebel·lió i sedició, que implica violència, mentre que un dels trets definitoris del moviment independentista català ha estat i continua sent el seu caràcter pacífic. N’hi ha 7 més a l’exili, incloent-hi Carles Puigdemont, l’expresident català, que va ser reelegit a les eleccions del 21 de desembre, però a qui no es va permetre assumir el càrrec. La injustícia comesa contra els presoners polítics ha estat provada per la negativa a extradir els exiliats per part de tribunals alemanys i belgues.

Naturalment, lluitar contra la repressió ha estat i continua sent una de les prioritats dels independentistes. A vegades, especialment a l’estiu, aquests esforços podrien haver semblat inútils o buits, com en el cas dels llaços grocs. El llaç groc es va convertir fa mesos en un símbol de solidaritat amb els presoners polítics i els exiliats. Tanmateix, la controvèrsia va esclatar aquest estiu quan el partit nacionalista espanyol Ciudadanos i grups espanyols d’extrema dreta van decidir treure aquests símbols dels carrers de Catalunya, en el que constitueix, des del meu punt de vista, un atac a la llibertat d’expressió.

The Globe Post_3
Els llaços grocs s’utilitzen com a símbols de l’exigència d’alliberar els polítics catalans empresonats. / Foto: AFP

Això va crear una situació absurda en què el tema de discussió es va traslladar d’allò que és substancial –la injustícia dels empresonaments i de l’exili– a allò que és circumstancial: els símbols que la gent utilitza per mostrar públicament els seus punts de vista polítics i personals, en aquest cas llaços grocs. Com a demòcrates, hem d’alçar la veu contra aquells que busquen finalment silenciar els seus oponents polítics amb l’excusa de defensar el que anomenen la “neutralitat de l’espai públic”. Però al mateix temps, el moviment independentista ha de ser capaç de defugir controvèrsies inútils i redirigir el discurs cap als seus objectius polítics.

El cas català i la Unió Europea

Finalment tenim Europa. El silenci escandalós de la Unió Europea en el cas català va crear de fet la primera contradicció a l’interior del moviment, pel que fa a l’enfocament potser massa ingenu que s’havia pres en relació a l’estratègia internacional. No obstant això, aquesta ha estat per a mi l’única contradicció que s’ha resolt fins ara amb èxit.

Aquest èxit té dos pilars. Per una banda, els resultats dels judicis d’extradició a què s’enfrontaven els exiliats a Bèlgica, Alemanya i el Regne Unit han demostrat fins a quin punt els casos judicials contra presoners polítics catalans a Espanya són insostenibles. Això ha mostrat el valor de la lliure circulació de persones a Europa i hi ha esperances que el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg determini finalment la injustícia dels judicis contra els presoners polítics.

D’altra banda, en comptes d’esdevenir euroescèptic, el moviment independentista ha passat per un procés de comprensió del que realment és l’actual UE, un projecte dominat pels estats per servir estats, i de desenvolupar idees noves sobre el que Europa podria i hauria de ser: un projecte per als ciutadans acollidor, obert, democràtic, que protegeixi fermament drets i llibertats fonamentals contra tota mena d’abusos.

Aquesta evolució i transformació del discurs sobre Europa és el model que el moviment independentista hauria de tenir en compte per superar la resta de les seves contradiccions. Així i tot, aquests processos triguen temps i és bo que sigui així, mentre l’objectiu sigui clar.

L’historiador Arno Mayer va escriure que les revolucions són la “pausa entre el ja-no i el no-encara”. Potser això és precisament el que hi ha ara a Catalunya: un compàs d’espera entre el no-res i el tot.


Article traduït per Miquel Santos segons el meu millor coneixement de l’anglès.
Article translated by Miquel Santos to the best of my knowledge of English.


Font: The Globe Post @TGlobePost 

https://theglobepost.com/2018/09/25/catalonia-independence-hiatus/amp/

Autora: Elisabet Vives i Requena @elisabetvives 
Data de publicació: 25 de setembre de 2018
Imatges: AFP / Generalitat de Catalunya


 

Catalana. Londinenca. Republicana. Llicenciada en Filologia Anglogermànica. Traductora i correctora. Estimo les llengües i els llibres. Estimo la meva terra, Catalunya

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Sí, és clar, a ComuniCATs també fem servir galetes, carquinyolis, neules... Les tenim amb o sense gluten, de xocolata, farina d'espelta..., boníssimes totes. Si les vols clica! Benvinguda! Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca